Jesús Hernández

La victòria, les retallades i el patriotisme de Mas

2011-11-22T16:29:00.003+01:00

El discurs de diumenge 20N a la nit d'Artur Mas era revelador. CiU ens vol fer creure que les retallades no només són l'única via, sinó que són patriòtiques. Que el 20N es va demostrar la diferència els espanyols i els catalans. Uns, els espanyols, castigaven irresponsablement a un govern com el del PSOE, per aplicar les úniques receptes possibles, tot i que aquestes fossin dures de pair. Els altres, els catalans, vam demostrar la nostra intel·ligència, la nostra responsabilitat, la nostra ètica de l'ascetisme mundanal, fent guanyar per sorpresa a CiU unes eleccions generals. Vam demostrar que no ens deixàvem enganyar per aquells qui deien que la sanitat o l’educació estan en perill.

Per a ells, per a CiU, premiar les retallades no només és una qüestió de creure en el liberalisme econòmic. Acceptar les retallades és de bon patriota, de bon català, de ciutadà cívic.

Per tant, en justa correspondència al recolzament popular el 20N, que va fer que CiU fos guanyador a Catalunya d’unes eleccions generals per primera vegada a la història, avui Artur Mas ha anunciat això: rebaixa del sou dels funcionaris, increment de la llum, increment del transport públic, increment de les taxes universitàries i més retallades a sanitat.

Jo crec que el que és cívic i ètic és plantar cara a l'estafa del seu discurs i a les seves polítiques que ens enfonsen en la misèria. Ells no defensen Catalunya, es defensen a sí mateixos, i als seus interessos de classe. Una classe política, empresarial, mediàtica, econòmica, sense ètica, sense civisme i sense vergonya.

Indignats bons i indignats dolents?

2011-06-17T13:30:00.002+02:00

“Confio (i si més no demano) que de la mateixa manera que els qui exercim responsabilitats representatives exigim que no se'ns tracti com si fóssim un col.lectiu homogeni, també em sembla necessari destacar que els fets d'ahir no són representatius del moviment de persones indignades, tal i com diverses assemblees ja s'han encarregat de posar de manifest, per activa i per passiva.”

Hi ha centenars de milers de persones que recolzen electoralment opcions polítiques que han plantat cara als atacs socials de CiU a Catalunya, de Zapatero a l’Estat i dels mercats a tot el món. S també hi ha diputades i diputats que lluiten contra les retallades. Només cal repassar l’activitat parlamentària d’uns i altres als darrers anys. I recordar que quan es va aprovar el fons d’ajut als bancs, el FAAF només IU, ICV i el BNG van votar en contra del FAAF i el FROB. I que van intentar modificar la llei hipotecaria per evitar desnonaments i deutes injustos amb els bancs, 8 diputats (ERC, IU, ICV, BNG i Nabai) es van quedar sols davant de 341. Similar resultat a les esmenes a la reforma de la llei electoral per fer-la més proporcional i democràtic. I el mateix per implantar la tasa tobin, amb 5 vots a favor. I una vegada més, amb la proposta d’acabar amb els complements a les pensions dels diputats/des i obligar a fer públics els patrimonis i altres mesures per fer un cordó sanitari als corruptes a les institucions, rebutjada per PP, PSOE, CiU i PNB. No m’invento res, està tot als diaris de sessions.

Mentre tot això passava, ningú al carrer movia un dit i els qui defensaven el model social eren acusat poc menys que de frikis per la resta de parlamentaris i pels mitjans. Editorials de mitjans que parlaven de la soledat d’una “izquierda trasnochada”.

Això fa que la gent que s’ha començat a moure a partir del 15M siguin neoindignats? Aquesta qualificació em sembla d’una supèrbia intel·lectual i un fraccionarisme impròpia de qui vulgui construir una alternativa social alternativa a l’actual hegemonia política de la dreta. Hi ha indignats bons i dolents? ho som tots i totes. Amb diferències evidents. Alguns, com determinats partits i determinants moviments socials, amb unes estratègies i recursos insuficients per transformar la dictadura econòmica. Els altres sense estratègia però amb una capacitat de mobilització social i transversalitat molt per sobre dels actors clàssics. La gràcia hauria de ser, respectant els espais de cadascú, mirar com convergir i de com plantar cara als enemics de debò. Aquests enemics ni són ni els que tiren plàtans o pinten clatells dels diputats, ni tampoc poden ser els que volen donar veu als milers de persones que s’oposen a les retallades votant-hi en contra.

[Nota: ens queixem de la reiterada manipulació dels mitjans convencionals, jo el primer. No caiguem en exactament el mateix vici, intentant manipular afirmant que tots els aldarulls van ser causats per policies secretes i fent córrer vídeos amb textos falsos. Hi havia secretes, com a totes les manis. Les detencions les van fer els secretes, com a totes les manis. El vídeo i les fotos demostren qui eren, on estaven i com poden arribar a ser de ridículs. Però no mostra cap acte violent que hagin fet ells. I jo vaig veure amb els meus propis ulls actituds molt agressives i aldarulls causats per gent que conec i que no eren precisament policies.]

Dilemes de la vida: 15M sí. Aturar el Parlament, potser. Però així, no.

2011-06-16T12:46:00.004+02:00

El moviment 15M em motiva. Vull participar-hi, seguir a l’assemblea del meu barri, anar a la mani del 19J, perquè crec que cal una profunda regeneració política i acabar amb el domini dels mercats sobre les nostres vides. He conegut gent fantàstica, creativa, valenta, lluitadora, ingènua i pacífica al 15M. I com a tot arreu, com a totes els àmbits de la societat, també fulls de puta. Mal aniria el 15M si no hi haguessin fills de puta, senyal de que seríem pocs i sectaris.

I a tot això, sorgeix la proposta d’aturar el parlament. La democràcia representativa té profunds defectes i clama a crits urgents millores. Però és, a parer meu, el millor sistema. No m’imagino un altre model organitzatiu per a tota la societat, crec que la majoria del moviment comparteix aquesta visió. Per això la majoria de la gent que va anar davant del Parlament no buscava el xoc de legitimitats, sinó protestar contra les retallades. Em preocupa molt i molt que donin cops de peu a diputats i diputades, sobretot pels que conec personalment. També m’escandalitza un desnonament, una càrrega dels mossos o l’existència dels CIEs, un tipus de violència molt més extrema i reiterada de la que no se’n parla tant com els actes d’ahir davant el parlament.

De que va servir l’intent de bloqueig? Que s’aconseguia? Crec que res, i per això crec que va ser un error garrafal fer-ho. L’intent d’aturar el parlament era un formalisme, ja que fins i tot si s’hagués aconseguit el quimèric èxit d’aturar avui la sessió, s’haguessin acabat aprovant els pressupostos de les retallades de CiU un altre dia. ¿I si fos un grup d’ultra dreta qui intentés bloquejar el Parlament durant una votació de llei de l’avortament? M’hagués semblat bé que els fotessin fóra. Però la qüestió és que avui es mostrava el rebuig al pressupost de les retallades de CiU. I com que estic en contra d’aquest pressupost i de l’estratègia econòmica de Herr Mas, em sembla legítima qualsevol estratègia per construir una alternativa, sigui al carrer o sigui a les institucions. Les que passen per la desobediència, també. Si una majoria (majoria de debó, de 200 o 300 mil persones) sortís al carrer a bloquejar una sessió, crec que estaria justificat i legitimat el bloqueig i evitar per la via física l’aprovació d’una llei.

Ara bé, com es va fer ahir no. Amb poca gent (dos mil?), amb un perfil molt poc transversal i poc heterogeni. Sí, amb gent que amb tota la bona fe del món va anar a una convocatòria promoguda per un moviment que desperta simpaties, però amb massa gent que anava a liarla. Recordo que el 27 de maig passat, quan volava una ampolla de plàstic buida contra els mossos la gent increpava a qui llençava l’ampolla, i això que estaven llençant els ordinadors i plecs de signatures dels acampats! Al dia següent la plaça Catalunya es va omplir rebentar per cridar “Puig Dimissió”. Quan ahir s’espraiaven els clatells de Tura o Boada, i es donaven cops de peu a l’entrada del cordó d’entrada, ningú increpava. L’ambient era molt diferent al del 27 de maig. Perquè érem pocs i quan el 15M perd transversalitat, perd compromís amb la no violència i perd capacitat de debat.

El que va passar ahir ens fa donar un pas enrere, enfada alguns, fa dubtar molts altres i envia a gent a casa. Un amic, bomber en lluita, que em vaig trobar davant de Wellington em deia, preocupat, que desprès del que va veure, no creu que vagi a la mani del dia 19. Doncs malament anem. Sí, és només un cas, però m’ha fet molt mal rollo, s’ha estès la indignació amb els indignats i, en part, el distanciament està justificat. Hem guanyat antipaties. Cal autocrítica: no és culpa dels mitjans, també és culpa de no saber calibrar les pròpies forces ni l’impacte de l’acció. L’[auto]organització va brillar per la seva absència.

Com diu Ignacio Escolar al seu blog: Sin embargo, ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas.

El que va passar mostra un problema de fons. El moviment 15M ha de créixer. S’ha de sumar i sumar. Als ja convençuts, siguin antisistema, anticapitalistes, antineoliberals o simplement indignats, en genèric. A poc a poc, des dels barris, des de les facultats, els centres de treball, fer un moviment al que es pugui apuntar les iaies del banc de la plaça, el veí que treballa a la indústria del metall, la treballadora del sector sanitari i l’estudiant de la universitat. La cosa encara no s’ha consolidat, i ens falta molt, moltíssim per ser la majoria. Qualsevol acció, com la d’ahir, que resti simpaties ha de quedar fora de l’estratègia del moviment fins que es consolidi. No caiguem en el profund error de pensar que som majoria, perquè som menys que la dreta i menys que la gent que defensa l’ordre i el sistema fins i tot per sobre dels drets socials i de les condicions materials per a la llibertat.

Avui em compraré un còmic: "Españistán, este país se va a la mierda"

2011-05-30T13:07:00.004+02:00

Avui em compraré un còmic, per primer cop a la meva vida ja que és un gènere del que mai m'he sentit atret. No sé quan costa, però aniré a la caixa i trauré 155 € del meu compte corrent amb els que compraré, a la botiga "Continuarà" de la Via Laietana, "Españistán, este país se va a la mierda" d'Aleix Saló.

Per què aquest és el primer còmic que compro a la meva vida? Doncs si encara no heu vist aquest vídeo (que en 4 dies ha superat 1.200.000 visites), ho entendreu en quant el veieu. Aquí el deixo:

Españistán, de la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis

reflexions electorals cerdanyolenques des de l'exili

2011-05-23T13:36:00.002+02:00

Des de que participo en una organització política, aquestes són les eleccions que he viscut d’una manera més estranya. Primer, perquè no sé a quina localitat milito, i he viscut tota la campanya des del meu exili a la capital que només em permetia aportar alguna cosa al 2.0. I segon, perquè des de que es va iniciar l’acampada de la Plaça Catalunya per a mi la campanya electoral ha passat a tenir un interès secundari (reflexió que va verbalitzar diumenge un company d’ICV i que expressa de manera precisa com m’he sentit aquests dies). Davant la intensitat i naturalitat dels debats polítics de l’acampada (I sí, també dels intents de manipulació a l'assemblea i comissions...), una campanya electoral convencional m’ha generat una sensació de superficialitat i frivolitat més pronunciada que mai.

Diferents veus ja diuen que ICV-EUiA, som els grans perdedors a la ciutat. Sí, el PSC ha guanyat, el PP ha pujat molt, CiU creix, CxC i ERC entren a l’Ajuntament. Tothom te un motiu fonamentat per a la satisfacció. Tothom excepte nosaltres, que ni hem guanyat, ni hem crescut. Però d’aquí, a l’extrem de donar-nos per morts com a força política; com han fet entre d’altres el pallasso oficial de la política local (que gestiona encara pitjor que jo el seu exili), hi va un tros que només es justifica pel rebuig cap a unes sigles.

Els socialistes han demostrat la seva fortalesa organitzativa a la ciutat. Tot i la davallada general per la nefasta gestió de la crisi i les polítiques neoliberals i antisocials del PSOE, han guanyat. Governaran la ciutat, falta saber amb quins socis. De pactes jo no en parlaré, especialment per respecte als companys i companyes que no tenen abandona com jo la militància a nivell local a la coalició. Però és evident que els nous temps demanen nova política, i aquesta segurament es fa més als carrers que a les institucions.

I el PP ha demostrat a Cerdanyola el mateix que a tot l’Estat: s’està obrint una nova etapa política a l’Estat Espanyol on l’hegemonia del PP pot deixar en anècdota històrica les dues legislatures de Zapatero. Això em preocupa molt i m’indigna més, sobretot m’emprenyo amb els membres del partit socialista que viuen genoflexionats davant el capitalisme. Com podria haver-nos anat si haguéssim tingut dos legislatures de govern socialdemòcrata? Zapatero ens ha negat la possibilitat de saber mai la resposta, per la seva estricta aplicació d’un programa polític neoliberal (sí, sí, amb matrimoni homosexual i altres llibertats morals, però neoliberal en l'essència).

Pot sonar estrany, però vull felicitar a la gent de CxC. Anys enrere dubtava del projecte del PAS i de la seva utilitat per la ciutat. Però moltes de les persones que ara configuren Compromís mereixen el meu respecte i confiança, sobretot perquè amb algunes he compartit militància i em semblen gent íntegra i honesta, com el Carles, l’Ivan o el Chache. Espero que el reconeixement sigui recíproc, més enllà de que ells qüestionin alguna de les persones que han estat lideratges del projecte d’ICV. I també espero que no entrem en una batalla per enarborar la bandera de la puresa de l’esquerra on s’excloguin opcions com ICV-EUiA, que som gent d'esquerres amb un programa d’esquerres; i que tot i el descens, seguim tenint un important recolzament popular i electoral a la ciutat. També vull felicitar al Dani Mallén, perquè Cerdanyola guanya un excel•lent regidor, molt per sobre de la mitjana de la resta del consistori.

Sé que és un anàlisi poc polític, per part meva. Però al final les polítiques la fan les persones, i com he dit al principi, per a mi aquesta ha estat una campanya estranya. I prefereixo pensar en que aquesta tarda torno cap a plaça Catalunya, a seguir fent política, més de la que havia fet a la meva vida.

Plaça Joan Pau II a Cerdanyola

2011-05-05T12:16:00.005+02:00

El passat dia de Sant Jordi vaig conèixer que la plaça Abat Oliba, passarà a dir-se plaça Joan Pau II. Poca cosa més puc afegir que aquesta vinyeta de Fontdevila. M'ha sorprès veure a l'info que ja s'ha fet l'acte de canvi de nom d'una part de la plaça.

No fa pas tant de temps quan un grup de joves de ideologia i afiliació diversa vam demanar que Cerdanyola tingués un carrer o plaça del "Che Guevara" i se'ns va respondre que no, que si això era cosa de la comissió de nomenclàtor, que si era un tràmit llarg, que era molt difícil fer modificacions.

Com a persona d'esquerres sento indignació i vergonya aliena per dedicar-li una plaça a una de les cares del neoconservadorisme. I com a cerdanyolenc d'esperit, incapaç d'entendre aquesta manca de democràcia, transparència i pluralitat en decisions de quins personatges són homenatjats a la nostra ciutat.

El Procés, però no el de Kafka

2011-02-14T11:30:00.006+01:00

Qui em coneix, o qui segueixi aquest bloc, sabrà que estic en contra de les llistes obertes i de les llistes desbloquejades pels motius que vaig exposar el seu dia arrel d’una interessant discussió amb el Jonatan Márquez. Entenc que sobti que ara defensi el procés “Iniciatives que mouen Cerdanyola”, que sembli contradictori. I sí, ho és, com contradictòries són tantes coses de la nostra existència. "Iniciatives que mouen Cerdanyola” és un procés de llistes obertes en el que tota la ciutadania de Cerdanyola podrà decidir l’ordre de la llista electoral D’ICV-EUiA, en base a una proposta de noms que també ha estat elaborada amb criteris de participació de la ciutadania.

Haig de reconèixer que les meves reticències inicials –que hi eren- van anar desapareixent conforme va avançant el procés. Em vaig envalentonant, sobretot en dies com ahir, quan es va presentar a l’Ateneu les 25 persones que formaran part de la llista d'ICV a la que s'afagiran els companys d'EUiA. Tant, fins al punt de que ara crec que el procés de llistes obertes impulsat per ICV a Cerdanyola (circumscrit en l’actual context de desafecció polític i en un àmbit com el local) és el millor per la ciutat, pel partit i, especialment, per la política local en el seu conjunt.

Alguns dels motius que em feien oposar-me a nivell teòric a aquest tipus de llistes, a la pràctica ja s’han demostrat que eren fonamentats. I de ben segur que es seguiran evidenciant altres problemes al llarg de tot el procés. Existeix un risc? Sí, perquè el procés és imprevisible. Per més que ara, dels creadors de “Toni Morral se ha hecho una casa en Sant Cugat con dinero robado del ayuntamiento(?)” arriba: “El procés és mentida i els llocs a la llista ja estan triats”.

La imprevisibilitat no és un valor en si, però la innovació, la transparència i la democràcia si que ho són. I aquestes tres condicions també les reuneix el procés. Innovació, perquè endreçar totes les persones de la llista, triar qui pot ser i qui no pot ser regidor o regidora, no s’havia fet mai a Cerdanyola, és el primer cop que es fa una campanya així. Transparència, perquè mai es va dir que la llista la formaria qualsevol ciutadà que volgués formar-hi part, MAI, sempre va quedar clar l’encàrrec que se li feia al candidat –escollit en primàries pel conjunt de la militància de l’agrupació, així com per més de 500 ciutadans i ciutadanes de fora d'ICV-. Entenc que hi ha coses criticables del projecte, per excés i per defecte, però em sembla bastant cínic que sigui des d’entorns de partits que tenen mecanismes opacs de configuració de les seves llistes que es critiqui de manca de transparència d'aquest procés.

El que els fets consumats demostren és que la voluntat del procés -més enllà de la qüestió estrictament procedimental- és d’apertura, d’agitació; una invitació a la participació de la ciutadania. El Roger Morales al seu bloc escriu els noms que hi formen part. Diversa, plural, amb compromís social, són alguns dels adjectius que em venen al cap al veure la llista. Però avui, no vull parlar dels noms que en formen part, volia parlar del Procés, que és suficientment important com per dedicar-li un post en exclusiva.

P.S. Desprès d’escriure tantes vegades la paraula “procés” no m’he pogut estar de canviar el títol del post i embotir la imatge que l’il•lustra.

En defensa de l'Estat del Benestar i en contra de l’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social

2011-02-10T16:58:00.002+01:00

L’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social de l’any 2011 suposen una nova retallada en els drets socials, en la línia de les polítiques econòmiques dutes a terme pel govern socialista des de l’any 2008.

És cert que l’Acord a què han arribat el govern espanyol, la patronal i els sindicats suposa el primer gran acord social des de l’inici de la crisi fa tres anys. El fet que hi hagi un acord és positiu, ja que és la millor manera que les polítiques en el món del treball i l’economia tinguin èxit.

Reconeixem la feina feta des dels sindicats, la lluita per millorar la proposta inicial del govern, la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores. S’han millorat els 41 anys de cotització i la jubilació als 67 anys d’edat que volia el govern ZP gràcies a les millores introduïdes pels sindicats a la taula de negociació.

Entenem també que la negociació no era entre iguals, ja que el govern jugava des de la força i amenaçava d’imposar unilateralment la seva retallada, com ja va passar amb la reforma laboral.
Així, la lluita que han fet els sindicats per al manteniment dels drets socials s’ha donat en una situació general de tendència a les retallades, de debilitament de l’Estat del Benestar i de predomini de les forces dels mercats per sobre de les dels Estats.

Volem recordar que l’acord del Pacte de Toledo va topar amb l’oposició dels grups d’esquerres al Congrés, però una esmena de CiU, pactada amb el PSOE, al vot particular de l’informe del Pacte de Toledo és la que va fer que el Congrés aprovés la jubilació als 67 anys, incorporant flexibilitat. Aquest acord de CiU, PP i PSOE va permetre al govern reforçar la seva posició favorable a la retallada davant dels sindicats.

L’Acord:

Tot i la nostra crítica al conjunt de l’Acord, considerem que algunes de les modificacions que introdueix són en sentit positiu.

En l’apartat dedicat a les pensions ens sembla positiva la inclusió dels programes formatius dins del període de cotització, així com l’eliminació de la restricció de la cotització a la Seguretat Social per a les beques d’investigació (tot i que no les fa obligatòries). També és positiva la millora de la protecció als treballadors i les treballadores afectats per ERO (expedients de regulació de l’ocupació); l’elaboració d’un catàleg de professions de penositat; la unificació dels règims especials en el règim general; i la relació de les bases màximes i els salaris mitjans per mantenir el caràcter contributiu. Per altra banda, també és positiva la separació de les fonts de finançament de les prestacions no contributives i les universals, així com el reforç de les pensions no contributives. Finalment, celebrem la voluntat d’augment del control de les mútues privades.

En l’apartat de polítiques actives d’ocupació és positiva la instauració d’itineraris personalitzats per a les persones desocupades; la introducció d’un ajut (hereu del PRODI, l’actual ajuda de 420€) a què podran optar les persones aturades sense prestació (400€ mensuals, tot i que durant només sis mesos); i la proposta de reforçament de la Formació Professional.

Amb tot, reconeixent el caràcter positiu d’algunes mesures i donant ple suport als esforços fets pels sindicats per a la millora de l’Acord, considerem que el conjunt de l’Acord és negatiu per al benestar de la gent treballadora.

Set consideracions generals:

PENSIONS. L’Acord suposa objectivament un empitjorament substancial de les pensions que rebran les persones que es jubilaran a partir del 2027. Haurem de treballar més anys i haurem de jubilar-nos amb més edat per rebre una pensió menor. Alguns analistes xifren en un 20% la reducció de la quantia total de les pensions, i els sindicats preveuen que més del 50% de la població haurà de treballar més enllà dels 65 anys.

ATUR. El principal problema econòmic i social de l’Estat espanyol és l’atur. L’Acord no aprofundeix en aquest problema, sinó que s’ocupa de les pensions, que no són un problema a curt termini. De fet, les propostes destinades a combatre l’atur són molt limitades i no són noves: ja s’han dut a terme i s’ha demostrat que no donen resultats. El combat real contra l’atur passa per canvis estructurals de l’economia, per una reforma en profunditat del model productiu (més llocs de feina, més estables, més moderns i més sostenibles).

TERMINIS. Totes les mesures que suposen retallades socials (allargament de l’edat legal, increment dels anys cotitzats) tenen un grau de detall i concreció en el temps molt elevat. Les mesures amb caràcter positiu són definicions d’estratègies, equips de coordinació, etcètera. Cap de les estratègies per reduir l’atur juvenil o de les persones aturades de llarga durada no tindrà efectes en el curt termini.

SERVEI PÚBLIC D’OCUPACIÓ. En aquest sentit, les propostes de mesures conjunturals en l’apartat de polítiques actives són un brindis al sol. El més greu de tot és que es neguin a acordar l’increment de recursos per als Serveis Públics d’Ocupació (SPE) i ho supeditin a “les disponibilitats financeres”. Recordem que, malgrat que l’atur a l’Estat espanyol duplica el de la UE-27, es dedica 1 treballador/a dels SPE per cada 189 aturats/des, mentre que a França és 1 per cada 12 i a la mitjana de la UE-27, 1 per cada 50 aturats/des. Que no hi hagi un acord concret i decidit per augmentar els recursos dels SPE és inacceptable i, a més, suposarà un fracàs dels altres 5 punts de les mesures de caràcter estructural acordades.

COMPLEMENTS PRIVATS. La previsió d’unes pensions de quantia menor implica que moltes persones, les de majors ingressos, acudiran a complementar aquestes prestacions amb pensions privades. Aquest canvi suposa obrir la porta a una privatització parcial del sistema de pensions, ja que empeny les classes mitjanes a complementar la pensió pública reduïda amb un pla privat de pensions. Així, és previsible que es generalitzi l’ús d’aquesta doble via (es fa notar que hi ha qui no se la podrà permetre). Es tracta d’una cessió a les pressions dels mercats, ja que els grans fons privats de pensions seran els grans beneficiats d’aquesta reforma.

VIABILITAT. La principal amenaça a la viabilitat del sistema de pensions no és la piràmide demogràfica. La principal amenaça és la manca de cotitzants, és a dir, de persones que treballin: això pot venir per la qüestió de l’edat, però també per l’elevat nombre de persones aturades i la baixa taxa d’activitat. Per això, la millor estratègia per garantir el futur de les pensions és incrementar l’ocupabilitat i reduir el nombre de persones aturades, i l’Acord no avança en compromisos concrets en aquest sentit. A més, la Seguretat Social és l’única Administració Pública amb superàvit (cada any, també els anys de crisi) i el seu Fons de Reserva és de 65.000 milions d’euros, cosa que en demostra la viabilitat a mitjà termini. Així, no existeixen motius econòmics reals per dedicar temps i esforç a aquesta reforma, mentre sí que n’hi ha per combatre l’atur, especialment el juvenil.

El Govern ha decidit basar la seva proposta en dos arguments mancats de lògica i rigor: l'envelliment de la població i l'augment de l'esperança de vida en quatre anys més. Però no diuen que l'esperança de vida es deu al descens de la mortalitat infantil i la millora de la salut de la població. De cap manera això no significa que totes les persones visquin quatre anys més. I tampoc no es poden fer previsions demogràfiques que vagin més enllà de deu anys. Quan parlen de demografia, manipulen: no és una qüestió de diferència entre nombre d'adults i gent gran, sinó que cal parlar de cotitzants i de pensionistes, i llavors és quan el pretès risc demogràfic es demostra menor.

JOVES. A l’Estat espanyol hi ha un abús inadmissible en les reduccions i cotitzacions empresarials a la Seguretat Social per diferents incentius. És l’única eina que els governs han sabut trobar per tal d’incentivar la creació d’ocupació i la contractació juvenil (i de tants altres col•lectius), tot i que s’ha demostrat sobradament que no soluciona el problema. No és admissible que en el mateix document en què es parla de la necessitat de trobar la viabilitat del sistema de pensions (correcció d’una possible falta d’ingressos futura) s’aprovi una bonificació del 100% de la quota empresarial a la Seguretat Social per contractar joves a temps parcial (eximint-los d’aquest cost s’accentua la falta d’ingressos). Existeix un risc més que evident que, d’una banda, s’incrementin els anys cotitzats i treballats per part dels treballadors i les treballadores i, de l’altra, que en un futur proper es rebaixin les cotitzacions a la Seguretat Social que paguen els empresaris, atenent a la demanda històrica de la patronal CEOE.

Amb tot, sembla ser que es consolida la fractura laboral generacional que trenca el país per la meitat. D’una banda, les generacions que avui són majors de 40-45 anys d’edat, que han realitzat carreres laborals fixes (estabilitat, sous, carreres ascendents), amb pensions públiques garantides i un accés al mercat d’habitatge raonablement assumible; i, d’altra banda, les generacions que avui són menors de 40 anys, amb llocs de treball temporals, infraqualificats, amb sous inferiors per a les mateixes tasques, dedicant percentatges molt elevats dels ingressos a l’habitatge i, ara, amb unes perspectives de jubilació més empobrides.

El posicionament:

Pels set motius concrets exposats, Joves d’Esquerra Verda-JEV ens declarem en contra de l’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social. Aquests acords condemnen a la pobresa moltes persones en el tram final de les seves vides, i entenem que és una mesura equivocada i innecessària.

Ubiquem aquesta retallada social dins d’una llista d’altres retallades esdevingudes des del començament de la crisi, l’any 2008, davant de les quals també ens hem posicionat en contra (rebaixa dels sous del funcionariat, reforma laboral, traspàs de diners públics cap a la banca, etc.).

Joves d'Esquerra Verda-JEV no acceptarem el xantatge dels mercats, defensem els serveis públics i l'Estat del Benestar com a eines més potents de redistribució de la riquesa, per tal de viure en una societat més justa. La sortida de la crisi passa per un canvi de model productiu que modifiqui les estructures econòmiques actuals cap a una economia sostenible d'alt valor afegit i una ocupació de qualitat.

L’onada de retallades socials que s’han dut a terme des del 2008 no responen a cap necessitat real de l’economia, no són inevitables, ni necessàries, ni aporten solucions per combatre l’alt percentatge d’atur que suportem. La situació de crisi, per contra, s’ha aprofitat per fer de justificant d’unes reformes laborals que beneficien l’empresariat en aquells moments en què la gent treballadora té més dificultats per fer-hi front.

Joves d’Esquerra Verda-JEV estem en contra del desmantellament encobert de l’Estat del Benestar que s’està duent a terme.

Una nova retallada a la generació estafada (II)

2011-02-01T21:39:00.002+01:00

Som més que una generació precària. Som una generació estafada, com explica de forma molt lúcida Ignacio Escolar al seu blog. Una generació que només hem vist perdre drets -excepte en les llibertats personals (avortament o matrimoni homosexual)- . Però no hem conquerit cap dret laboral ni social més. Al contrari, hem patit retallades. Clar que ens movem en una lògica post-materialista (I ens mobilitzem més per la Llei Sinde o la Guerra d'Iraq, que per les reformes laborals o les pensions), poc més marge tenim si no volem enfonsar-nos en la nostra pròpia misèria.

Ens sona a historia de la postguerra aquelles on ens expliquen que un pis en propietat es pagava en 10 anys, que els pisos de lloguer valien menys de la meitat d’un salari. No sabem que és tenir un contracte indefinit. Ni se’ns reconeix la formació ni el nivell d’estudis. Estudis que sovint hem acumulat només perquè l’alternativa a estudiar és estar a l’atur. Aquesta reforma de les pensions reflexa una dualitat social. Una dualitat en la que una part de la població conserva drets socials, laborals, pensions, llocs de feina. I una altra part, la de menys edat, ens quedem amb una perspectiva infinitament més depriment. No és una qüestió d’edat, no ho patim perquè som ara joves, és una qüestió de generació, la inestabilitat ens acompanyarà tota la vida.

Els mercats són això

La Seguretat Social té superàvit i no podem saber si l’evolució demogràfica serà tant apocalíptica com per col•lapsar el model. Perquè fem ara aquesta reforma, que ni redueix atur ni redueix dèficit públic?

Perquè les úniques universalitzacions que viurem seran les dels plans privats de pensions. Si volem tenir una pensió digna, haurem de complementar amb plans privats. I qui són els que ofereixen plans privats de pensions? Doncs ells, “Els mercats”, aquesta cosa indefinida que no són més que grans inversors, especuladors tots, que ampliaran sensiblement els seus clients i el seu negoci gràcies al nou model de pensions. Són ells, als que ningú a votat ni escollint, però que estan redactant les polítiques econòmiques que del seu sicari Zapatero aplica sense vergonyes, endut per un curtplacisme que condemna a una generació.

Una nova retallada a la generació estafada (I)

2011-01-30T20:04:00.003+01:00

La reforma de les pensions ja està acordada i com era d’esperar a la legislatura més antisocial, suposarà una nova retallada de drets. Les carreres laborals “normals”, les de de la immensa majoria de la població que ara te menys de 35 anys, s’hauran de jubilar als 67 anys i s’augmenta en tres anys i mig els anys cotitzats per accedir a la pensió màxima.

Recordem que la primera proposta del Govern de Zapatero era que tothom és jubilés als 67 anys. Recordem que la següent proposta va ser que com a molt podien pactar que la gent es jubilés als 65 si tenien 41 anys cotitzats. I recordem que una esmena de CiU, pactada amb “nocturnidad y alevosía” al vot particular de l’informe del Pacte de Toledo és la que va fer que el Congrés aprovés la jubilació als 67 anys, incorporant flexibilitat. Al final en seran 38 i mig els anys cotitzats per jubilar-se als 65.

És injusta la responsabilitat que se li dona als sindicats

No seré jo, afiliat a CCOO des de que tenia 18 anys d’edat, qui qüestioni la representativitat dels sindicats de classe. Però crec que s’ha de ponderar la responsabilitat dels sindicats en aquesta negociació, ja que als sindicats no se’ls escull per governar el país, i entendre que la negociació no era entre iguals. No era entre iguals perquè tothom sabia que el govern imposaria la seva retallada. El marge dels sindicats consistia en que ZP volia la foto de l’acord i estava disposat a mercadejar amb drets socials per aconseguir-la. S’han millorat els 41 anys de cotització i jubilació de 67 anys d’edat que volia ZP i el que era una proposta extremadament dolenta ha quedat en una mesura dolenta -a seques-, desprès de passar per la taula de negociació.

Així que, per part meva: UGT i CCOO, gràcies per l’esforç i la tenacitat, bona feina. Però no em convencereu de que aquest acord suposa cap millora per a la classe treballadora. El que no em sembla just, ni acceptable, ni intel•ligent, és el tòpic fàcil de “sindicats venuts”. La responsabilitat de la retallada és de qui la proposa, és de qui té les competències per aplicar-la, és de qui pot utilitzar la seva capacitat coercitiva per imposar-la, és de José Luis Rodríguez Zapatero.

La Ley Sinde, l'SGAE, les Telefòniques i altres delictes

2010-12-23T12:28:00.001+01:00

Per sorpresa, el passat dimarts el Congrés es va carregar la Ley Sinde (que pretén tancar d'una tacada seriesyonkis, peliculasyonkis, cinetube i, la que a mi més em preocupa, rojadirecta). Una llei de tres pàgines dins d'un projecte de llei de quasi dues centes. Una llei que portava un any i mig en tràmit i que es van voler ventilar en una tarda. Aquesta Ley Sinde és una de les prebendes del govern a l'artisteo que va recolzar a Zapatero durant campanya, els dels anuncis de la cella, als que va prometre lluitar contra la pirateria. Promesa que només es concreta en la lluita contra els usuaris amb una llei injusta que només beneficia a 4 artistes privilegiats i, fonamentalment, a les productores.

La banda ample a Espanya ofereix un servei miserable: molt car i molt lent. Això permet a les operades d'Internet, especialment a Telefónica, tenir beneficis multimilionaris. A ningú se li escapa que quan contractem el banda d'ample més alt que ens pot oferir la companyia és per descarregar. Paguem més d'Internet per descarregar més. I, recordem-ho, ja paguem el cànon quan comprem un telèfon mòbil, un ipod o un cd. Si són les telefòniques les que s'estan forrant, No haurien de ser elles les que contribuïssin més en la solució?

D'un article del País sobre l'opinió de 22 “creadors” sobre la no aprovació de la Llei Sinde vull destacar dues opinions:

- Jota, el cantant de los Planetas (personatge al que he tingut la desgràcia de parlar amb ell en persona i em sembla un imbècil) afirma: “Los mercados tienen mucho más poder y son los que acabarán con la cultura. Las telefónicas son las que tendrían que compartir sus beneficios.”
- El director de la película Pagafantas, Borja Cobeaga, diu: "Se consume más audiovisual que nunca y los beneficiados no son los creadores, sino las empresas telefónicas [...] Me cuesta mucho culpar al usuario y no al que propicia todo esto, que son las grandes compañías."

No cal dir que coincideixo plenament en el seu posicionament, tot i que són la minoria entre els “creadors” als que ha consultat el País. La immensa majoria es posicionen a l'altre extrem, defensar que l'SGAE cobri per tot, sense preocupar-se de com desprès reparteix els diners. Però de tota la resta d'opinions que recull l'article del País vull destacar l'opinió de Fernando Trueba sobre la Ley Sinde: "Si nadie me defiende de esos robos, no sé porqué tengo que pagar mis impuestos. Yo pago religiosamente mis impuestos desde el primer día que recibí mi primer sueldo y la ley no me protege. Si se me puede robar tan impunemente, si nadie me defiende de esos robos, no sé porqué tengo que pagar mis impuestos. Estoy contemplando muy seriamente la posibilidad de hacerme objetor fiscal.”

És a dir, Fernando Trueba considera que si el marc legal vigent no es beneficiós als seus interessos té dret a poder fer un delicte com el frau fiscal. Jo li recordaria a Trueba que molts dels artistes que tant s'han significat en la defensa de l'SGAE, ja fa temps que són “objectors fiscals”, és a dir, que ja fa temps que ens roben els diners a tota la ciutadania mitjançant l'evasió fiscal. El millor exemple, Alejandro Sanz, investigat en diverses ocasions per utilitzar sofisticats mecanismes d'evasió fiscal (compartint llista d'èxits amb el pare del nou president de Catalunya Artur Mas). Ell, que hauria d'estar a la presó si aquest fos un país normal (el frau que va cometre Alejandro Sanz ronda els 480.000 €), es dedica al seu twitter a donar lliçons morals sobre quin ha de ser el vot dels representants de la ciutadania al que els hi dedica aquest comentari: "Qué cobardes los políticos Españoles, no van a votar la Ley Sinde porque es impopular... Cobardes e hipocritas". Ell opina, és clar, perquè d'hipocresia en sap molt.

Nàusea política

2010-10-06T18:30:00.004+02:00

Navegant pel facebook vaig veure una imatge la setmana passada del ple de Cerdanyola que em va cridar l’atenció on es criticava l’apujada del sou del Javi Montes. L’havia penjat el Pol Moragas. Em vaig abstenir de comentar-la, perquè em va semblar de mal gust, tant la pancarta com el fet de pujar-la. Me’n alegro per les noves responsabilitats del Javi Montes, ja li vaig dir en persona i ho vull dir públicament. Puc pensar que el sou possiblement és massa elevat, no per l’edat ni per l’experiència acumulada que tingui el Javi, sinó per l’època de crisi que requereix del màxim d’austeritat de tots els càrrecs electes. Però d’això, avui no en vull parlar.

Vull fer una reflexió al respecte de la foto i el petit debat que va generar. Tot i que no la comparteixo, l’entenc, la pancarta. L’entenc perquè des de fa masses anys “el polític” (així, en genèric) és l’enemic total: “el personatge fosc que només es vol omplir les butxaques o buscar notorietat”. Una degradació constant que sembla no tenir fi i que posa al mateix sac a polítics honestos i treballadors (la immensa majoria), amb els corruptes (que són l’excepció), amb els ineptes (que no en són tanta, d’excepció), amb els que s’hi deixen la pell a canvi d’una remuneració ínfima comparada amb la retribució que tindrien a l’empresa privada (que n’hi un munt, per més que d’aquests no se’n parli mai).

Tot i que jo no hagués pujat la foto de la pancarta al facebook -entre altres coses perquè malauradament fa més d’un any que no vaig al ple de Cerdanyola- entenc que el Pol l’hagi compartit. Ho entenc perquè des que participo en política a la ciutat les formes del PSC i de les JSC han estat tot allò que em rebel·la de la política més sectària i miserable: octavetes amb fotos d’un regidor arrencant cartells QUE ALTRES FORMACIONS HAVIEN ENGANXAT A SOBRE DE LES PANCARTES QUE ELS MILITANTS D’ICV-EUiA HAVÍEM FET A MÀ UNA PER UNA. Un fotolog publicitat a diversos blogs de militants socialistes on setmanalment s’acusava a l’Alcalde de la ciutat de lladre i corrupte. Insults i més insults, focalitzats especialment en el Toni Morral. Total manca de respecte per a l’assemblea de JEV, ja que desprès d’un comunicat innocu i bonista sobre les polítiques d’emancipació a Cerdanyola, les joventuts socialistes van carregar amb bala acusant-nos de mentiders, així gratuïtament. I carregar contra una regidora jove des del minut zero de les seves responsabilitats per més que haguessin treballat durant anys conjuntament per millorar les maldestres polítiques de participació i oci juvenil a la ciutat. Fotos del vehicle privat d'una militant mal aparcat denunciades com si d'una qüestió d'estat es tractés. Això si, fart com estava, jo, de tanta merda; fart com estava de sentir-me dir “si no feu el mateix és perquè no podeu”; l’única vegada que vaig atrevir-me a dir-ne una de clara públicament, vaig ser, en un exercici de cinisme sense límits, acusat de “covard” i “mentider”, tot i que era cert i demostrable tot el que vaig dir. Encara ara espero unes disculpes. I tantes que hem callat per respectar les mínimes formes de correcció -ja no de correcció política sinó de correcció, a seques-. I tantes que hem avisat o advertit en privat, per no escampar-les. Tot això, cansa; cansa molt.

No. No criticaré el sou del Javi Montes. No diré que m’agrada la pancarta. No hagués penjat la foto del ple, ni al facebook ni enlloc. Detesto aquesta forma barroera de comunicar, d’atacar.

Només espero que això serveixi perquè els que més còmodes s’han sentint en la política de punyalada (com a mínim, repeteixo, des de que jo participo a la política municipal que es des d'allà pel 2006), vegin que les carreres armamentístiques de l’insult, el rumor, la sospita infundada, i la crítica sense límits democràtics, només serveixen perquè els uns i els altres, a la llarga, prenguin mal. A nivell personal, i a nivell electoral.

29-S, l'èxit d'una Vaga General

2010-09-30T21:52:00.001+02:00

El passat 29 de setembre vaig fer vaga com milions de treballadors i treballadores. Vaig participar als piquets organitzats per les Comissions Obreres on vaig coincidir al llarg de tota la nit amb sindicalistes d’altres organitzacions, bàsicament d’UGT i de CGT sempre en clima de bon rollo. L’únic acte violent que vaig veure en tota la nit va ser l’atropellament, a escassos metres d’on jo estava, d’un sindicalista d’uns 60 anys d’edat i ex diputat al Parlament de Catalunya. Amb aquest currículum ja us podeu imaginar que estem parlant d’una persona violenta i perillosa. A TMB vam aguantar durant hores la “xuleria” dels sindicats corporatius i la supèrbia i prepotència de la gerència. Tot perquè supervisàvem de manera força burocràtica que es respectés escrupolosament tot el que s’havia pactat. En conclusió als piquets que jo vaig participar no vaig veure cap acte de violència ni d’intimidació cap a les persones que volien entrar a la feina.

Desgraciadament si que he sentit a desenes d’amics que m’explicaven en primera persona que estaven sent intimidades i obligades a no fer vaga. “Si el dimecres vas a treballar no cal que tornis dijous”, li deien a un. “Tu estàs per ETT i no pots triar, el 29 has de venir”, a una altra. “Fer vaga està molt mal vist i pensa que el teu contracte és temporal”. Al Makro de Barberà els treballadors del torn de matí del dia 29 van passar la nit del dia 28 dormint al magatzem perquè era l’única forma que se li acudia a l’empresa per garantir que treballessin. I amenaces i més amenaces, a Inditex, al Banc de Sabadell, a Indra i a la majoria de les Pymes del país. Això no és intimidació? Ja sé que no és tan mediàtic, ni vistós com una barricada. Però és igual d’il•legal i absolutament més immoral.

M’indigna la hipocresia. Molts militants socialistes i els mitjans afins al govern aquests dies repeteixen com un mantra que no hi ha raons per la vaga i es queixen de les formes (que venen a ser bastant semblant a les del 2002). La majoria haguessin secundat la vaga i sortit al carrer davant les mateixes mesures si el president fos del PP. En un acte de cinisme que frega el ridícul garanteixen que no es pot fer res excepte exactament això que ha fet el govern, perquè ve imposat “pels mercats” i és queden tan amples. Qui són els mercats? Qui els ha votat als mercats perquè decideixin les polítiques del meu país, quina legitimitat tenen? I en el terreny substantiu: Ha millorat la qualificació del deute sobirà desprès de les dures reformes a les que el govern està sotmetent a la classe treballadora? Com reduirà el deute la reforma laboral? Com reduirà l’atur?

Diguem-ho clar: La reforma no redueix el dèficit (s’ha de ser molt fanàtic o molt idiota per afirmar això). I tampoc redueix l’atur perquè no crea llocs de feina, com reconeixia fins i tot el ministre Corbacho. Ni ajuda al canvi del model, al contrari. Només serveix per acomiadar més fàcil i més barat i també per reduir sous. I a creuar els dits a veure si així sortim de la crisi.

Sigui com sigui, Zapatero s’ha divorciat d’una part important del seu electorat. Ara ha de rectificar, cosa que va fer fins i tot un president tant fatxa com Aznar desprès d’una vaga d’idèntic seguiment a la d’ahir. Si no rectifica, la desorientada socialdemocràcia espanyola no només acabarà a l’oposició desprès de les properes eleccions sinó que haurà d’afrontar una travessia pel desert com la dels seus col•legues francesos o italians. Així les coses, en cas de que Zapatero no rectifiqués contradient la majoria social que ahir va parlar amb contundència al carrer i li va dir “Així, no”, recomano un lema a les ments pensants de l’aparell propagandístic socialista per a les properes generals: “Todo de derechas, pero sin la derecha”.

El 29-S, vaga general (III)

2010-09-27T18:00:00.000+02:00

De motius per fer aquesta vaga en sobren. La reforma laboral que es va aprovar amb el Reial Decret 10/2010, de 16 de juny -text que ha estat substancialment empitjorada amb el seu pas pel congrés i el pacte PSOE (i PSC)-CiU-PNB)- és una mala reforma.

Però la reforma laboral no és l'únic motiu per fer vaga: a un país que té més d'un 20% d'atur les coses s'han de haver fet per força malament. I per la força s'haurà d'exigir un canvi de rumb.

La cultura del totxo implantada per l'aznarisme va ser heretada per l'actual govern que la va acollir amb bons braços. No només no va fer res per aturar l'especulació i la bombolla immobiliària sinó que l'any 2008 van ser l'any de tota la història en que més pisos es van construir a l'Estat. Pisos que ara estan buits i que van ser construïts per treballadors que ara estan a l'atur.

Amb més de 4 milions d'aturats i un 40% d'atur juvenil el govern va gastar-se fins el que no tenia per salvar el sector financer amb el FAAF i el FROB però va renunciar a fer les polítiques keynesianes d'inversió pública per a reactivar l'economia, reduir l'atur i, en el nostre cas, modernitzar un model productiu deficitari en infraestructures energètiques, de telecomunicacions i de transport -especialment de ferrocarril-. La inversió pública del govern ZP no va ser un pla d'estalvi i eficiència energètica, ni un pla per l'arribada del ferrocarril de mercaderies als principals pols industrials o principals ports, ni el foment de les infraestructures de telecomunicacions imprescindibles (com la universalització de l'accés a la banda ampla).

Ni ha volgut entendre aquest keynesianisme 2.0 desenvolupat als països escandinaus en els que la inversió pública no suposa únicament construir sinó que també vol dir cuidar a la gent: amb més escoles bressol, amb més personal sanitari, amb més ocupació per tenir cura de les persones dependents, amb resultats espectaculars tant per l'atur reduiït i com pel nivell de benestar. No, el govern na va fer res d'això. La gran política d'inversió de ZP va ser repartidora als ajuntaments i va ser una decisió estratègicament equivocada a totes llums, el canvi de model no vindrà per intervencions inconnexes i descordinades a cada municipi. L'altra gran inversió pública, els avals per les entitats bancàries.

El govern no ha sabut lluitar contra l'atur i aquest problema és tan greu, que per si sol justifica una vaga general.

El 29-S, vaga general (II)

2010-09-25T18:00:00.000+02:00

La reforma laboral afecta a tots els treballadors i totes les treballadores. No és una reforma menor, no és una modificació tècnica. Aquests dies totes les federacions sectorials i territorials dels sindicats estan distribuint els seus argumentaris, així que hores d'ara la sobredosi d'informació és considerable. No em puc estar de contribuir-hi una mica més i fer el meu propi argumentari de com afecta la crisi (aprofitant el format d'alguns que ja existeixen i m'han semblat més encertats):

Si estàs treballant:

- És molt més fàcil que t'acomiadin, ja que les empreses poden justificar gairebé en tots els casos causes subjectives. Es faciliten els procediments exprés d'acomiadament sense garanties jurídiques.

- L'acomiadament d'un contracte indefinit, fins la reforma, garantia una indemnització de 45 dies per any treballat. A partir d'ara pot tenir una indemnització de només 20 dies. És a dir que l'acomiadament és més fàcil i més barat.

- Es facilita el despenjament salarial per acord d’empresa: és més fàcil que et retallin el teu sou.

- Es facilita que l'empresari imposi unilateralment les condicions d'horari i jornada decidint si et canvien l'horari i els dies que aniràs a la feina i setmanals que treballes (i que cobres). També poden obligar a trasllats a altres centres de treball. Els representats dels treballadors perdran marge de maniobra.

- El Fons de Garantia Salarial (FOGASA) pensat per a que els treballadors tinguin garantit cobrar el seu sou, ara subvenciona part del cost empresarial de l’acomiadament.

- Els treballadors de l'Administració pública podran ser acomiadats per causes organitzatives o econòmiques.

- Els treballadors de l'administració que han vist retallat el sou tenen menys possibilitat de recuperar el seu poder adquisitiu (perquè s'ataca la negociació col·lectiva).

- Si tens un contracte temporal, ni que sigui fraudulent, ni que sigui per obra i servei tot i que el teu lloc de feina és fix, la reforma no et protegirà en res, ja que no fa res per lluitar contra la temporalitat.

Si estàs a l'atur:

- La reforma no crearà ni un lloc de feina, ni ajuda a crear-los.

- Es privatitzen els serveis de gestió de la recerca de feina. Les persones de col·lectiu en risc d'exclusió quedaran excloses definitivament del mercat laboral.

- Només t'oferiran contractes temporals i/o per obra i servei, en cap cas indefinits (com succeeix ara).

- Si ets jove et contractaran en pràctiques per dos anys fent la mateixa feina que altres treballadors però cobrant el 75% del sou com a màxim. Si has estudiat amb el pla Bolonya seran quatre els anys que hauràs d'estar en pràctiques. Si tens alguna altre titulació (com un màster o una altra carrera) en seran sis.

En conclusió, la reforma laboral és un atac als nostres drets. Frenar-la és la principal raó que justifica la Vaga General.

El 29-S, vaga general

2010-09-23T15:15:00.000+02:00

Aquests dies la convocatòria de vaga ja està guanyant protagonisme a l'agenda mediàtica i la cosa anirà a més en aquests propers 8 dies. El 29 jo faré vaga i faré tot el que pugui perquè tingui èxit, per motius que aniré explicant als propers dies. Abans d'entrar en continguts sobre la reforma laboral o altres motius que justifiquen una gran mobilització social, vull rebatre algunes idees que he sentit als mitjans els darrers dies i m'han esgarrifat, per falses i tendencioses.

1. És mentida que la vaga general no serveixi per res. Aznar i González van haver de rectificar desprès de vagues generals. Si la propera convocatòria de vaga te un èxit rotund, la reforma laboral s'haurà de modificar. A més a més, la reforma de les pensions que Zapatero vol imposar no serà una nova retallada de drets que farà que ens jubilem amb 67 després d'haver-ne cotitzar 20. Zapatero ha repetit diverses vegades, com recentment a Nova York davant dels majors especuladors mundials, que no canviarà la política econòmica espanyola, però no diu la veritat. Com no deia la veritat quan va dir "apoyaré el estatut", ni quan va dir que mai retallaria polítiques socials, ni quan va dir que la reforma laboral seria la que pactessin els agents socials, ni quan va dir que no abaixaria les pensions, ni quan va dir que abaixar impostos és d'esquerres. Si la mobilització al 29-S és massiva, per més que diguin ara, el govern haurà de rectificar.

2. És mentida que sigui una pataleta sindical. Els propers dies escriuré sobre els efectes de pràctics i concrets de la reforma laboral i de la retallada de l'estat del benestar que està liderant aquest govern. Però és important deixar clar que no és cosa dels sindicalistes o dels polítics, és una reforma que ens afecta a tots els treballadors i totes les treballadores, a la nostra vida quotidiana, i ens afecta negativament amb pèrdues tant directament econòmiques (baixaran els salaris) com de drets i de garanties.

3. És mentida que a la gent la puguin acomiadar per fer vaga. És un dret recollit a la constitució. El país s'aturarà i ningú tindrà cap problema laboral per no assistir al lloc de feina.

4. És mentida que els serveis mínims proposats pels sindicats siguin abusius. Es basen en els que la justícia va decidir al 2002. Evidentment que per a la vaga funcioni han de paralitzar-se determinats serveis estratègics. Fins on no arriba el respecte al dret a fer vaga que no tenen alguns empresaris i fins on no arriba la capacitat de convèncer als treballadors i treballadores a que defensin els seus propis drets, haurà d'arribar la paralització de determinats serveis. I això és així, aquí i a la Xina Popular, que deia aquell.

La reforma laboral

2010-06-22T19:07:00.000+02:00

Mentre escric aquestes ratlles el Ple del Congrés està debatent la convalidació del Real-Decreto Ley de Reforma Laboral que acabarà amb l'aprovació del text.

El govern va negociar un esborrany amb Sindicats i Patronal. Al no ser possible el pacte, va presentar un nou text molt més semblant al que volien els empresaris que el que havia portat a la taula de negociació.

No em veig capaç de fer un resum en menys de 6 pàgines sobre la qüestió (Bé en tinc un en tres paraules al cap...), així que enllaço tres articles interessants i lúcids al respecte:

Article del diputat socialista Antonio Gutiérrez Vegara: El diputat ha tingut avui cert impacte mediàtic al anunciar que no votaria a favor del text presentat pel seu partit. A l'article explica com la reforma incrementarà la temporalitat i redueix el cost de l'acomiadament. Insisteix en que el Decret és pitjor que l'esborrany.

Entrevista a Toxo a Sin Permiso: El secretari general de CCOO explica com el govern va amagar la seva postura a la negociació. I els canvis introduïts pel govern els atribueix a la pressió de certs lobbies, com FEDEA.

Article "Una reforma construida a base de mites" de Vidal Aragonés: L'Advocat Laboralista del Col·lectiu Ronda resumia els mantres, els mites, que els empresaris, la patronal i els governs del PP i el PSOE han repetit irresponsablement. Aquests mites, lluny de la realitat, no fan més que facilitar la destrucció d'ocupació i traslladar la crisi als que més la pateixen.

Un moment històric

2010-06-09T11:46:00.000+02:00

L'actual situació amb les retallades socials, laborals i, properament, del sistema pensions, és històrica. Igual que va passar a la història l'onada regulatòria posterior al crack del 29 amb l'inici de les polítiques keynesianes dels anys 30 que derivarien anys més tard en l'expansió de l'estat del benestar. Igual que van passar a la història les onades de privatització dels anys 80 liderades pel Regne Unit de Thatcher, l'alemanya de Helmut Kohl i la França de Mitterrand, que va suposar la pèrdua de drets socials i la pèrdua de pes polític dels Estats davant transnacionals o institucions financeres internacionals.

Ara, amb les retallades aprovades primer a Grècia, desprès a Espanya i Portugal, posteriorment a Alemanya i Regne Unit estan transformant l'Estat, amb diferents graus, però en una línia clara: menys capacitat d'influència dels governs respecte l'economia, menys protecció social per a la ciutadania, menys inversió pública (i en conseqüència més atur) i més precarietat laboral. El sistema capitalista ha realitzat la seva obra mestre, quan tot just fa dos anys parlàvem de que calien reformes profundes per evitar l'especulació, l'evasió, la bombolla immobiliària, no només no s'han fet ni una sola d'aquestes reformes sinó que hem avançat precisament en la línia contraria: regulació, cap; retallades socials, totes. És una victòria més d'una ideologia, la neoliberal.

Seria ingenu pensar que no es pot fer res, culpar al Banc Mundial i a l'FMI o lamentar-nos pel marc institucional de la UE. Zapatero a l'Estat i Montilla a Catalunya, tenen el mateix grau de responsabilitat per aquest debilitament calculat de l'Estat del Benestar que la Comissió Europea o qualsevol institució financera internacional. Ells han aplicat sense miraments unes mesures que els situen a la història com a coprotagonistes d'un canvi estructural que només pot ser llegit en una línia: incrementem els privilegis de la minoria guanyadora del capitalisme mentre el conjunt de la ciutadania perdem drets, perdem ingressos i perdem l'esperança d'avançar cap a un món més just i equitatiu. I, lògicament, tampoc se'n lliuren els que han recolzat les retallades; en els moments en que la Història (amb majúscula) està canviant, en el que s'està lliurant una important batalla ideològica, crec que haurien de quedar en segon pla principis com "el sentit d'Estat", o la "responsabilitat de govern".

Retallades injustes

2010-05-30T18:43:00.000+02:00

Fa dies que volia escriure sobre la retallada del govern de ZP, que és a parer meu la decisió política més desencertada i injusta des de que el govern d'Aznar recolzés la guerra d'Irak. Són moltes les coses que es poden dir sobre el contingut del decret que va aprovar el govern de ZP i que va convalidar al Congrés gràcies a CiU, però vull parlar bàsicament de la derrota ideològica que això suposa pels que ens sentim d'esquerres. La crisi suposava un repte i una oportunitat de fer les coses diferent. Alguns, innocentment, vam pensar que potser es regularien els mercats financers, que el model productiu es modernitzaria, que les sortides serien a base de solidaritat i justícia social. Per desgràcia serà tot el contrari.

La retallada suposa la constatació definitiva de que passarà allò que des de l'inici de la crisi era la principal preocupació de la majoria d'organitzacions d'esquerres: la crisi només la pagarem els més dèbils. La pagaran les persones aturades que seran les grans perjudicades quan haurien de ser la prioritat, la pagaran les persones dependents, pensionistes, el funcionariat i, en definitiva, la majoria de la ciutadania per culpa del covard augment de l'IVA. Zapatero deia al 2006 “baixar impostos és d'esquerres”; ell mentia i ho sabia, i ara s'ha demostrat irrefutablement amb les reformes que es carregaran sobre les espatlles dels més dèbils. I és que la doctrina del Govern socialista en quant a política fiscal d'aquests 7 anys es resumeix en: impostos per als rics contra menys millor, impostos per a la majoria, els que calguin. El govern de Zapatero argumenta que les decisions les ha pres perquè obliga la comissió europea i l'FMI, òrgans als que cap ciutadà ha votat i que per tant no tenen la més mínima legitimitat per decidir sobre les nostres vides. Però el govern de Zapatero els hi ha permès, s'ha agenollat davant d'ells per calmar els mercats.

La regulació dels mercats financers i la lluita contra l'especulació que tenen conseqüències que patim tots els ciutadans com l'encariment de les hipoteques, la bombolla immobiliària o l'atur, s'ha deixat per a marcs europeus o mundials. L'excusa no pot ser més barata i falsa i més si recordem que Zapatero ha estat president de torn del Consell de la UE i no ha volgut moure ni un sol dit per a una veritable regulació dels mercats. Fins i tot la conservadora Merkel, actuant en solitari, ha mostrat més decisió per encarar-se a les borses.

La reforma del model productiu havia de ser el que generés feina i establís un nou marc de relacions laborals, amb feines més qualificades i estables. Però no, el govern s'ha passat pel forro els principis més bàsics del Keynesianisme. La inversió pública que ha ajudat a sortir de tantes i tantes crisis a diferents economies de tot el món, quedarà brutalment mutilada. Novament la seva retallada la pagarà la xifra de l'atur, que a la vista de les mesures, sembla no preocupar gens al president. Els més de 6 mil milions d'obra pública retallats repercutiran negativament en l'ocupació directa, però també afectarà a la imprescindible renovació del model productiu. La conseqüència és clara: haurem de sortir a la crisi a base de més precarietat en un model que tant el govern com la patronal busquen que sigui competitiu a base de salaris més baixos, acomiadament més barat i més hores treballades. De un model més sostenible, de les polítiques ambientals que creen llocs de feina i consoliden una economia estable ens haurem d'anar oblidant.

Punt a part mereix la qüestió de la rebaixa dels sous dels funcionaris. En primer lloc hi ha una qüestió estrictament econòmica, ja que la rebaixa de sous tindrà efectes amb una disminució de la demanda agregada que farà decréixer el PIB i, en conseqüència, generarà encara més atur. Però a més de generar encara més atur, suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal dels nostres actuals governants respecte la ineficàcia del sector públic i la necessitat de la seva reducció. Ometen intencionadament, que a l'Estat Espanyol el percentatge de treballadors al sector públic és del 9%, un dels més baixos de la UE-27, que te una mitjana de 16% de persones treballant al sector públic i, a més, amb un grau de temporalitat equiparable al del sector privat. I s'obliden que els països que més ràpid han sortit de la crisi, com els escandinaus, són tots aquells que tenen un sector públic sòlid. Però desgraciadament el seu dogmatisme ideològic i els seus interessos econòmics els porten a posar al sector públic a l'ull de l'huracà i com a diana de les crítiques amb una retallada de salaris i de contractació de personal que repercutirà en la qualitat del servei.

No vull acabar l'escrit sense dir alguna cosa del PP, que s'ha dedicat a intoxicar mentre li feien la feina bruta. Totes les mesures aprovades són mesures que ells haguessin signat de bon grat i potser haguessin anat més lluny i tot. Que ara Rajoy pronuncii frases carregades de cinisme i populisme com que “per culpa del govern la crisi només la pagaran les classes populars”, només demostra que el pitjor de tota aquesta renúncia socialista a fer les coses bé és que portarà a ser president a un personatge tenebrós que rematarà matusserament el desmantellament de l'estat del benestar que ha iniciat l'actual govern. Com diu un personatge de la pel·lícula "los lunes al sol", el pitjor no és que és que tot el que diu el PSOE de l'actual govern és mentida, el pitjor és que tot el que diuen del PP és veritat.

I igual que el president del govern espanyol argumenta que totes les seves mesures són fruit de les obligacions exteriors, el govern català aprovava ahir un decret assegurant que tot ve obligat de Madrid. El conseller d'economia ho amania amb unes declaracions posteriors al consell de govern de dissabte al matí on explicava la seva peculiar visió del pacte, argumentant la necessitat de reduir el sector públic però que de reduir el dèficit per la via dels ingressos, ja en parlaríem més endavant. I això, desprès de que dins el govern ICV (i fins on sé sembla que també ERC) demanessin fer les coses diferents que a Madrid i incloure una apujada de l'IRPF dels que més tenen, dels que ingressen més de 100.000 € anuals, d'aquells als que avui Artur Mas en un acte de demagògia sense límits ha titllat de classes populars. Castells s'ha dedicat ha fer de triler i a dir que el que cal és retallar, retallar i retallar el sector públic sense fer absolutament res més. Una actitud indigne i que ningú que es digui d'esquerres pot tolerar.

Castells i Zapatero, us deveu als de ciutadans que us han donat la seva confiança i que confiaven en que faríeu coses d'esquerres. Evidentment que els socialistes perdran les properes eleccions a les que es presentaran, a Catalunya al novembre i les properes eleccions generals, com demostren totes les enquestes. I s'ho mereixen, per trair als seus votants i al que se suposava que era la seva ideologia.

Corruptes, xenòfobs, racistes i prevaricadors que volen donar lliçons de seguretat

2010-05-04T17:47:00.000+02:00

Aquesta imatge d'aquí dalt és una campanya de JEV denunciant l'actitud del Partit Popular que va distribuir un vomitiu pamflet (que podeu veure a baix) on vinculava de forma simplista seguretat i immigració. La frase més flagrant del pamflet xenòfob és la foto de dalt a la dreta amb un cartell que diu "No queremos rumanos". Tant ICV com el Govern de la Generalitat han denunciat aquesta incitació a l'odi racial.

A l'Estat Espanyol hi ha hagut un interessant debat sobre seguretat, que he seguit per qüestions professionals i que ha passat incomprensiblement desapercebut als mitjans de comunicació: la reforma del Codi Penal de 1995. És cert que és l'enèsima reforma, però tant per les novetats plantejades com per la importància de la norma, crec que el ressò hauria d'haver estat major.

El text ara s'ha enviat al Senat i a expenses de la seva aprovació definitiva ja es poden avançar alguns resultats del tràmit parlamentari. Aquest serà el Codi Penal més dur de la història i seguirà en la cultura de tots 'a la presó' implantada per l'aznarisme i fomentada per l'interès electoralista de determinats partits, juntament amb les pressions socials i mediàtiques. S'està contribuint a conformar una opinió pública errònia al voltant de la criminalitat i la seguretat ciutadana al nostre país. S'incrementen penes en funció dels darrers titulars de diari, com per exemple sobre delictes sexuals.

Cal reconèixer, perquè és una qüestió de vital importància, que s'ha millorat la tipificació i s'han endurit les penes als delictes de corrupció i urbanístics. És una qüestió de justícia, fins ara els delictes comesos pels poderosos rebien un tracte de favor impropi d'un Estat de Dret comparat amb les dures penes per a la petita delinqüència. S'han acceptat diverses de les esmenes que ICV-EUiA va presentar en aquest sentit cosa que ha fet millorar sensiblement el text, tot i que la reforma encara ha fet curt en alguns aspectes. Aquest enduriment de la corrupció és, a parer meu, el principal motiu per a que el PP s'hagi abstingut en la votació d'un projecte de llei que porta l'ADN popular. Suposo que és massa dur per a ells contribuir a que els seus vagin encara més temps a la presó.

A part de la qüestió de la corrupció, és necessari endurir el Codi Penal? És l'Estat Espanyol un lloc insegur? Reprodueixo gariebé literalment alguns dels arguments del Grup d'Estudis en Política Criminal y la plataforma "otro derecho penales posible", que de tot això són els que més en saben.

No es pot dir que a l'Estat Espanyol hi hagi un problema especialment greu d'inseguretat, ja que la taxa de criminalitat és inferior a la mitjana dels països europeus. A l'any 2008 la taxa de delictes per cada 1.000 habitants va ser en España de 46,7. La mitjana Europea està al 70,4. Altres països del nostre entorn, amb sistemes policials i penals percebuts per la població com més durs dupliquen la nostra o són notòriament més elevats: p.ex. Gran Bretanya 101,6 o Alemanya amb un 76,3 (per sobre de la mitjana).

També cal desmentir les afirmacions sobre els pocs ingressos a centres penitenciaris per part dels condemnats i de la inutilitat del pas per presó. Espanya té un dels percentatges de presos més alts d'Europa, havent arribat a quadruplicar la seva població penitenciària en el període 1980-2009. Si posem en relació la taxa de fracàs penitenciari i la comparem amb els paràmetres europeus, ens trobem que l'índex de fracassos penitenciaris a Espanya és netament inferior al d'altres països i, en tot cas, està molt per sota del límit de 30 fracassos amb reincidència delinqüencial per cada mil casos que, segons alguns experts, constitueix el límit d'error tolerable des del punt de vista de la gestió de la seguretat ciutadana.

En resum, el debat de la seguretat és el suficientment complex com per no reduir-lo al més pur simplisme racista que apel•la a la por i als instints més baixos de la ciutadania. I és el suficientment important com per no deixar-lo en mans dels que generen inseguretat, d'aquells que dic al títol del post: corruptes,xenòfobs, racistes i prevaricadors.

El debat Britànic d'aquesta nit: Un gran debat... a Tres

2010-04-15T23:54:00.000+02:00

Gràcies a un sms que m'ha alertat que havia de sintonitzar el canal informatiu 24h de TVE he pogut seguir el debat dels tres candidats a la presidència britànica: Clegg (liberal), Cameron (conservador) i Brown (laborista). Tot i les típiques dificultats per la traducció simultània (especialment dolenta la dobladora de Clegg) m'ha semblat tant interessant que m'he vist obligat a escriure unes línies i no m'he pogut estar de comparar inconscientment amb els detalls dels nostres debats.

Sobre el format: dinàmic, àgil, democràtic.

El format és, per entendre'ns, una mescla de “59 segons” i “Tengo una pregunta para usted”. Diversos ciutadans feien preguntes sobre temes generals en base a preocupacions personals (un soldat ha preguntat per l'exèrcit, una infermera pel Sistema Nacional de Salut, un jubilat per les pensions, un jove estudiant per l'educació...). Eren temes que els tres candidats desconeixien abans del debat i s'hi afrontaven a cara descoberta, sense papers. L'únic moment on el moderador intervenia, era per donar pas a les preguntes ciutadanes, mantenint-se en un discret i elegant segon pla a la resta del debat. Quina odiosa comparació respecte els darrers moderadors de debats electorals (amb l'honrosa excepció de Manuel Campo Vidal) que volen tenir un protagonisme que no només no els hi toca, sinó que va en detriment de l'agilitat del debat. Una pantalla cronometrava un minut de temps cada vegada que un dels candidats començaven a intervenir, que eren respectats rigorosament, com a bons britànics. Es podien tallar, enllaçar respostes, replicar-se i contrareplicar-se, sense interrupcions. Tot plegat aconsegueix un ritme frenètic (sobretot comparat amb els soporífers precuinats debats estatals) i extremadament interessant.

En conclusió, el format m'ha entusiasmat i crec que és absolutament exportable als debats electorals de l'Estat Espanyol. Evidentment ja se que no s'exportarà: primer per les reticències dels que tenen por a una democràcia completa que suposaria un debat a tres, sigui per ideologia, sigui per electoralisme o per les dues coses. Segon per control que perden els líders en un debat d'aquest tipus on hi ha grans dificultats per controlar obsesivament tots els detalls, un paper massa secundari insuportable pels “spin doctors” de pandereta espanyols o els omnipresents assessors nordamericans: en això el debat britànic m'ha semblat l'antítesi dels debats als EUA d'un Obama i un McCain que semblaven competir també per veure qui aconseguia enllaçar més eslògans electorals, amb sort dispar i sempre favorable a l'actual president. I les interminables intervencions basades en estadística quirúrgicament preparada, típica dels debats electorals a Catalunya o a l'estat no han fet acte de presència

Sobre el contingut: directe, ideològic, honest

M'ha semblat veure un episodi de Yes Minister. Clegg, Cameron i Brown són tres personatges perfectament perfilats, d'un estereotip gairebé caricaturesc. Clegg és un liberal convençut i parla sense embuts de la necessitat de disminuir la despesa de l'estat en tots els àmbits excepte el militar. Critica als dos partis que “han governat el Regne Unit els darrers 65 anys” i es refereix “als polítics” en tercera persona com si ell no en fos un. Un petit toc de color en el seu discurs liberal de manual: cal crear un impost d'un 10% a les operacions financeres entre bancs perquè retornin els diners públics rebuts en els plans de rescat. El to ha estat baix, apel·lant sempre a l'anècdota personal, a la referència familiar i amb un toc populista barat. Cameron, ha buscat sempre el cos a cos amb Brown i crec que no se'n han sortit. Les seves receptes màgiques han estat criticades durament per Clegg: no es pot dir que es baixaran els impostos de les herències (La dreta aquí i allí, volent suprimir l'Impost de Successions), no apujaran cap impost directe, reduidaran el dèficit i incrementaran molt la inversió en sanitat. Els números no quadren, com li han insistit els altres dos candidats. Molt més còmode es sentia Cameron parlant de tot el que un futur govern conservador faria per les famílies i, igual que Clegg, ha posat la seva pròpia experiència familiar com a exemple diverses vegades. Gordon Brown, el menys socialdemòcrata dels socialdemòcrates europeus fa un discurs d'esquerres i ben trabat. El to presidencial i la seguretat amb que diu que l'any vinent seguirà transformant al país contribueix, juntament amb el espectacular gir que ha donat a les enquestes, a donar confiança a uns laboristes que han viscut decepció rere decepció desprès de que Blair és fes la fota de les Açores (aquella veritable foto de l'eix del mal). La recepte de Brown: apujar la despesa pública per a crear ocupació i riquesa que contribueixin a sortir de la crisi (Per fi algun president europeu fent un discurs keynesià en plena crisi de consum!). Ha insistit que la retirada prematura dels ajuts públics pot suposar una sortida en fals de la crisi i una caiguda en la recessió, com va passar als anys 80. L'impost directe que pretén apujar anirà destinat bàsicament a genera despesa en educació i sanitat. Brown ha tirat infinitat de cables a Clegg per intentar oxigenar el debat i espolsar-se la pressió d'un Cameron que el mossegava a cada intervenció. Especialment bona ha estat la seva resposta respecte la necessitat de retallades de despeses dels representats a la Cambra dels Comuns que presentava Cameron: primer de tot, calia retallar les despeses d'una cambra com la dels Lords, que era molt menys útil i democràtica.

En conclusió, bon debat tant per l'honradesa intel·lectual dels candidats com per un extraordinari format que si no s'importa és per la por dels dos grans partits de l'estat a deixar massa espai a la transparència, la participació i la democràcia, i menys encara en campanya electoral.

Construir un model català de consum legal de drogues?

2010-03-21T12:14:00.000+01:00

A la propera revista Jovent la Janet Sanz (que estrena blog conjuntament amb el Míguel) i jo hem escrit una article sobre models de consum de drogues. Li he fet algun retoc i aquí us el deixo:

La legalització de les drogues és un debat complex, obert i canviant. Els que s'oposen a qualsevol canvi de l'actual situació legal de les drogues segueixen argumentant des del moralisme, l'hipocresia o el desconeixement. Els que defensem la necessitat d'una nova política respecte el consum de drogues seguim sense tenir clar el model al que aspirem: el del consum estrictament medicinal? El de regular només les drogues que ens semblen més innòcues? El d’aquí val tot? Per això, és molt possible que la solució sorgeixi del pacte entre les parts, del matís dels posicionaments. Aquesta solució pactada ha de passar perquè s’ampliïn les possibilitats d'accés legal a drogues de qualitat, però segurament sense arribar a obrir tant el model com per convertir-lo en un lliure mercat sense filtres d'entrada ni dels productes ni, el que és més important, dels consumidors i consumidores.

Un model possible, i molt conegut, és el d'Holanda. Un model de producció legal i controlada de determinades drogues, a les que tot ciutadà major d'edat té accés, un lliure mercat. La llista de drogues legals ha canviat en els darrers anys i recentment, fruit de la mort de dos turistes, s'han il·legalitzat drogues com els bolets al·lucinògens. És desitjable l’accés lliure i sense restriccions a les drogues legalitzades? Convertiria a ciutats com Barcelona, pol d'atracció de centenars de milers de turistes, en el gran Coffee Shop d'Europa? Quines drogues inclouríem a la llista blanca? Quines hauríem de treure i tornar a il·legalitzar desprès de que algú tingues problemes per un consum irresponsable? Contribuiria aquest model a l’accés a unes drogues de qualitat i podria acabar amb el mercat negre? Són masses contres, masses dubtes, masses defectes, per a un model de consum de drogues que estaria exposat des de l'inici a les crítiques dels que s’oposen a qualsevol canvi.

Un altre model és el de Califòrnia. Si hi ha una paraula que descriu el model californià és la hipocresia. Els defensors de la normalització de l'ús de la marihuana han efectuat estratègies amb èxit i han fet el que podien en el seu context de restriccions legals i morals: Actualment si s'acredita la necessitat d'ús medicinal de la marihuana (justificant relativament fàcil d'aconseguir) es pot tenir accés a la seva compra a una mena de centres comercials. Les postures més conservadores, tot i oposar-se, miren cap a un altre costat, autoafirmant-se que el consum és únicament legal per a casos mèdics. El model potser no és el desitjable, però introduïm un nou element interessant: no només és regula el producte sinó els consumidors/es.

Hi ha un altre model possible, que a més, s'està donant a Catalunya. Són diverses les entitats al conjunt de l'Estat que ja estan fent producció i distribució legal de marihuana. Entitats formalment constituïdes que utilitzen mecanismes legals per a cultivar les seves pròpies plantes i distribuir-les legalment entre la seva comunitat amb un sistema proporcionat de quotes. És un model de consum responsable, controlat i vinculat al col·lectiu de consumidors i consumidores. Aquest és el model de la ciutadania adulta, la que coneix els riscos de les drogues i per tant en fa un ús adequat. Però que alhora coneix els seus efectes positius a nivell medicinal i, òbviament els seus efectes lúdics dels que se'n ha de poder gaudir sense imposicions moralistes, retrogrades i incoherents (de productes legals amb efectes nocius per a la salut en tenim tots els que vulguem). Un model que limita l'accés de forma raonable i proporcionada, que no atrau indiscriminadament a turistes en busca de drogues ja que el consum està vinculat a la pertinença a un grup, a un col·lectiu.

Aquest model, que és possible, encara no està blindat. Es manté per un equilibri de bones pràctiques d'uns i altres. Un dels canvis necessaris per caminar cap a la generalització d’aquest model, és la reforma de l'article 368 del Codi Penal, que durant el mes de març es debatrà al Congrés en base a la proposta de reforma del govern de Zapatero. Entre les diverses esmenes que ICV ha presentat, una d'elles demana canviar l'article per a que no es consideri delicte la producció i entrega que no suposi una difusió entre terceres persones (és a dir que no es castigui quan sigui únicament entre productor/a i membres del col·lectiu d'autoconsum). A la pràctica judicial actualment no s'estan castigant penalment aquestes conductes, però estan marcades per la inseguretat i el buit legal. Esperem que l'esmena s'aprovi i fem un pas mes per a consolidar un model propi, un model responsable i d'autoconsum.

Evidentment, com ja dèiem el debat sobre la legalització és complex, però hem de deixar enrere la hipocresia que l'ha caracteritzat des de fa molt de temps i que no respon a la realitat social normalitzada del consum de determinades substàncies com la marihuana. I per això hem de parlar del consum de la droga al nostre país. Per això, tenim a l’abast eines com l’educació que ens serviran per fer sensibilització sobre l’ús i l'abús de les drogues, per exemple als instituts, quan els joves inicien el seu consum. Sense dubtes l'opció de criminalitzar fins a un extrem que a vegades frega el ridícul tot el consum de drogues toves (com han fet moltes campanyes institucionals) únicament allunya dels joves el missatge prohibicionista i s'ha mostrat una via inefectiva per reduir-ne el consum com indiquen totes les estadístiques.

És cert

2010-03-03T12:20:00.000+01:00

És cert:

- Que l'Ajuntament de Cerdanyola te deute. Com el tenia al 2003. Com el tenen tots els ajuntaments fruït d'un nefast model de finançament local que cap govern de l'estat ha volgut reformar.

- Que entre els anys 2003 i 2009 s'han fet a Cerdanyola més pisos de lloguer per a joves dels que mai s'havien fet. I també és cert que el PSC i les JSC estan en contra d'aquest parc públic d'habitatge de lloguer per a joves perquè segueixen insistint que els errors en l'ordenament del sòl (és a dir que pous de merda estiguessin qualificats de zona verda) per a ells tenen més pes que el dret a un habitatge digne.

- Que el govern de PSC va decidir fer al·legacions al decret del parc natural de Collserola per poder fer equipaments dins del futur parc.

- Que alguns gaudeixen amb la confrontació, acusant de mentiders indiscriminadament a tot aquell que diu coses que no els hi agraden. I després no demanen disculpes, per més que quedi clar que les coses dites són veritat.

Jubilació als 67?Ni de Conya!

2010-02-22T12:18:00.000+01:00

La gent d'Acció Jove s'ha currat un arguments incontestables i molt gràfics contra l'endarreriment de l'edat de jubilació:

Se'm fa difícil escollir a quins d'aquests jubilaria abans...

P.D. Demà a les 18.00 tothom a la mani a la plaça Urquinaona.

L'heroi de la pistola i l'heroïna del PI

2010-02-13T00:07:00.000+01:00

Aquest senyor de la pistola és Rubén Novoa, membre fundador i vocal de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel, dirigent de CiU (membre del secretariat nacional segons diu al seu blog) i usuari actiu de les xarxes socials, tot un "activista" professional de saló i ordinador. Arran de la detenció il·legal a Palestina de l'activista catalana Ariadna Jové per part de l'Exèrcit d'Israel, Novoa va fer un comentari molt graciós al seu twitter demanant que enviessin a la defensora dels drets humans a netejar "el desert del Golan" i va escriure al vomitiu diari digital d'Unió que l'organització d'Ariadna Jové és un grup terrorista (lògicament sense proves) . A més mostra els seus complexes acusant-la de "pijoprogresisme", que com a argument de pes per defensar que empresonin a algú, diríem que justeja.

Aquesta senyora de la jaqueta de lleopard, que tot i tenir un important sou de la televisió pública aprofita sempre que pot per defensar la retallada de l'estat, també va acudir a la causa pro Israeliana. Va acusar (amb la seva tradicional demagògia, que en definitiva és el que li dona de menjar) a Ariadna Jové "d'heroïna de motxila" a La Vanguardia i va venir a dir que s'està millor a casa que defensant ideals. Al dia següent a la detenció fins i tot el Tribunal Suprem d'Israel deixa en llibertat a Jové, qüestionant l'actuació de l'Exèrcit i deixant en ridícul a aquells que van defensar l'actuació il·legal només per exigències del seu patètic guió sionista.

A més, Rahola adorna tot el seu discurs parlant d'Aràbia Saudí i Iran. Total que només li ha faltat parlar de les txeques, per unir totes les seves dèries i obsessions malaltisses en un text sense sentit. Perquè lògicament per a ella és exactament igual la manca de drets en aquells dos països de règim islàmic que la situació del poble Palestí avocat a la misèria desprès d'anys de divisió, l'ocupació, les guerres, la vulneració de la legalitat internacional i les massacres per part de l'Estat d'Israel, màxim responsable de la situació de conflicte.

Com que els que defensem els drets humans no podríem tenir un debat racional amb els que defensen cegament totes les accions d'Israel, incloses les detencions il·legals (que vulneren els acords d'Oslo) i els assassinats de civils (com recentment amb als bombardejos de finals de 2008), només els hi faré una pregunta a l'heroi de la pistola i a l'heroïna que va liderar l'independentisme català amb el seu gran lideratge polític i grans resultats electorals al PI i a ERC:

Quina nacionalitat, religió i ideologia tenia l'assassí d'Isaac Rabin?

Les males formes són pròpies dels mals polítics

2010-02-07T00:00:00.000+01:00

Ahir llegia una roda de premsa del Víctor Francos a l'info on titlla a l'ex alcalde de Cerdanyola Antoni Morral “d'arma de destrucció massiva.” Expressió hiperbòlica, grotesca, buscant el titular fàcil amb l'únic objectiu de la desacreditació personal del Toni Morral. Un valor democràtic com és el respecte a una figura institucional com l'alcalde queda soterrat per l'estratègia de desgast de Víctor Francos necessària per intentar desactivar el principal perill que té el Partit Socialista per repetir la seva actual alcaldia. Un perill que no és altre que el fet que el Toni Morral serà candidat. Aquest intent de desdibuixar la tasca d'ICV-EUiA a l'Ajuntament no fa més que impostar un teòric sentiment de desencís ciutadà inexistent i que no porta en lloc: ni que fos certa aquesta obsessió socialista en dir que Cerdanyola en el període 2003-2009 era poc menys que Haití desprès del terretrèmol, això ens diu alguna cosa bona del PSC?Ens explica el seu projecte? Ens engresca amb el seu horitzó? No. I menys encara quan han assolit un pla de mandat amb el segell d'ICV-EUiA.

Aquest exemple extremadament barroer del Víctor Francos no és l'únic d'aquesta sorprenent incapacitat socialista per il·lusionar amb el que fan ells que els porta a seguir fent oposició amb els que ara estan oposició. Fa pocs dies, JEV de Cerdanyola vam realitzar amb èxit de participació la nostra assemblea, a la que es va parlar de joventut, de ciutat, de com organitzar-nos, de quina és la nostra visió del món i què ens motiva a participar en una organització política. La roda de premsa posterior a l'Assemblea va servir per presentar en societat a la nova co coordinació local, el David Chaparro i la Maria Reina, als que torno a felicito des d'aquí (en persona ja ho he fet masses vegades!), roda a la que novament es va parlar de ciutat, de joventut i de política. Les JSC van mostrar el seu despreci cap a l'assemblea de JEV amb un escrit de resposta a la roda de premsa titulat “Iniciativa diu la veritat” i van aplicar aquest principi de terra cremada segons el qual mai ningú d'ICV ha fet mai bé res en la seva gestió i acusant de “mentida” algunes de les afirmacions dels nous co coordinadors. És a dir, que l'espai de socialització dels i les militants socialistes ha mostrat la seva obsessió per la rèplica, la confrontació i la intimidació del que ells consideren "els rivals" enlloc de projectar il·lusions i d'explicar que faran ells que nosaltres no vam fer. Respecte això, per no entrar en un joc d'esgrima ridícul de declaracions, només els hi dirigiré una pregunta als companys i companyes de la JSC: Us sembla una mala política cap a la gent jove fer pisos de protecció oficial de lloguer dirigits majoritàriament a menors de 35 anys, cosa que no s'havia fet mai a Cerdanyola? Fa anys que els hi fem directa i indirectament aquesta pregunta. La resposta sempre és que nosaltres som molt dolents i ho fem tot malament.

Tots els esforços destinats a buscar el xoc amb el que nosaltres fem són esforços que no destinen a explicar programa i explicar en quines millores hauríem de notar que hagi hagut un canvi de color polític en la regidora de joventut amb l'arribada d'una regidora de les JSC. Per cert, una regidora de joventut de la que alguns membres de la secció local de la JSC han mostrat, en espais informals, reticències i dubtes sobre la seva capacitat política. Afirmacions que ningú de la meva organització mai havia utilitzat i que no hem corregut a publicar a cap mitjà. No ho havíem utilitzat perquè la política no és això, o no hauria de ser-ho. Desprès no ens estranyem de la desafecció i del descrèdit dels partits polítics.

Per sort pertanyo a una organització en la que em sento especialment orgullós de ser membre en moments com aquest, quan les coses que passen al nostre voltant no són les que més ens agradarien. La tranquil·litat i la reflexió, la paciència i la racionalització, els valors i la ideologia, el contacte amb la gent i les bones formes, són actituds, visions, formes de fer, que són part del procés de militància a JEV i a ICV. Atituds, visions i formes de fer pròpies de l'esquerra.

Sobre hegemonies, storytelling, framing i relats

2010-01-24T19:01:00.000+01:00

En els darrers mesos, sense més pretensió que practicar una mica el meu rovellat anglès, m'he llegit “Don't think of an elephant!” de Lakoff i alguns articles sobre storytelling de Salmon. Christian Salmon i George Lakoff han fet poca cosa més que teoritzar sobre l'obvietat, però crec que són reflexions útils alhora d'entendre la política actual. No m'he pogut estar d'extrapolar aquestes lectures a la situació política de Catalunya. Crec que si Lakoff, autor progresista, analitzés la comunicació de l'actual govern de la generalitat es portaria les mans al cap. Si fos Gramsci qui fes l'anàlisi, segurament diria que les esquerres en aquest país han deixat l'hegemonia cultural en mans de la dreta i el que es pitjor, de forma deliberada per tacticismes partidistes.

Els que ens sentim d'esquerres hem de reconèixer la derrota. Des de fa uns 7 anys, amb les mobilitzacions de la guerra d'Irak, a Catalunya no hi ha una mobilització seriosa llegida en clau esquerra dreta. Ni per la crisi, ni per l'atur, ni per la corrupció, res de res. Això contrasta, lamentablement, amb la capacitat de l'eix nacional per trobar motius per ocupar tant el carrer com les portades dels diaris, sigui per rodalies (ara ja podem dir que aquella manifestació per desgràcia va ser en clau identitària tot i ser una qüestió d'infraestructures bàsiques per a la gent), sigui amb debats sobre l'horitzó de l'estatut després de la sentència del TC, sigui en tertúlies sobre l'aeroport, sigui per les consultes independentistes. Es poden criticar legítimament les pretensions d'aquelles consultes, però seria estúpid i miop qüestionar-ne la seva de mobilització i de cohesió dels que compartien una mateixa ideologia, la sobiranista.

Sense dubtes hi ha anhels socials que no es poden impostar i si a Catalunya no hi ha hagut motius suficients per ocupar el carrer en reivindicacions d'esquerres, lògicament ningú podrà fer-ho per més maquinària mediàtica que tingui. Però la qüestió ha estat del revés hi ha motius, i un exemple molt clar és la greu situació econòmica i l'atur, que tant preocupa a la gent. Els sindicats s'han esforçat durant el passat any per ocupar el carrer en diverses manifestacions, que tot i ser dignes no han estat multitudinàries. No ho han estat, bàsicament perquè faltava el “runrun”, el soroll, les invitacions a la mobilització, la guspira que ni creadors d'opinió ni mitjans han volgut encendre i que de ben seguir hagués calat.

Als debats polítics, tant als parlaments com als mitjans, els posicionaments d'esquerres queden en una anècdota simbòlica i pintoresca. En canvi donem com a veritats absolutes que el sector privat és més eficient que el públic, que contra menys impostos es paguin millor pel conjunt de la societat, que reduir la intervenció estatal és millor pel funcionament dels mercats, que els funcionaris són per naturalesa uns penques. A Catalunya s'ha deixat l'hegemonia discursiva d'una forma alarmant, covarda i més encara enmig de la crisi, enmig d'un moment en que a tot el món s'ha evidenciat la necessitat de que el sector públic fos la locomotora de l'economia, de l'estabilitat financera, de la creació de llocs de feina. Era un bon moment perquè els governs d'esquerres intentessin generar hegemonies progressistes, com ho van fer els governs de CiU quan governaven aprofitant tota la potència comunicativa de les seves institucios. Era un bon moment per fer allò que deia Lakoff, que els progresistes han de buscar allò que els uneix i reforçar-lo, enlloc de seguir dividits per aquelles coses en les que estan en desacord. I quin discurs ha fet el PSC i ERC a Catalunya per a unificar als progressistes? Ho va fer en la llei d'educació (seguint subvencionant escoles de l'opus i escoles segreguen nens i nenes)? Ho ha fet en les infraestructures (sense creure ni poc ni gens en el tren)? Ho han fet en les qüestions relacionades amb l'energia nuclear (amb el paper socialista de la trista figura que acceptarà qualsevol mandat del ministeri amic)? En la contaminació atmosfèrica (subvencionant cotxes altament contaminants)? Era el moment per parlar de tren, per parlar d'energies renovables, per parlar de drets civils, de serveis públics, de la millora de les condicions laborals, de lluita contra la pobresa. Coses en les que tota la gent d'esquerres estem d'acord, que ens cohesionen. Enlloc d'això hem parlat de l'eficiència del sector privat i les bondats del liberalisme econòmic, l'estratègia de socialistes, d'ERC i en alguns casos també d'ICV, ha passat per ocupar “la centralitat” per intentar arribar als electors més moderats. I ens hem equivocat.

Si es concep la societat com a un conjunt d'interessos agregats individuals, sense ponderar les desigualtats, la única cosa que es fa es comprar-li el discurs a la dreta. Si es parla de gestió enlloc de transformació o de canvi, la única que es fa buidar d'ideologia el discurs. Per fer discursos de dretes la gent que els defensa (l'electorat de dretes) sempre preferirà la versió original que no la fotocòpia, més en cara en un país on hi ha un partit de dretes com CiU (al que em referiré més endavant). I per comprar discursos buit d'ideologies, sense horitzons, la gent amb valors progressistes i crítica (l'electorat d'esquerres) sempre preferirà quedar-se a casa. Això segon és el que esgarrifaria a Lakoff, sense que el discurs avoqui a la gent cap a uns valors, cap a un gran objectiu moral, com se la mobilitzarà? Apel·lant a la només bona gestió? Clarament insuficient per guanyar unes eleccions.

Apel·lant al discurs dels “nostres” contre els “altres” com a les eleccions generals? Amb un “que venen els dolents” dubto que basti. CiU a Catalunya ha estat capaç de mitigar aquesta imatge de la dreta espanyola, carca, anacrònica, ancorada en el passat, fins i tot desagradable als sentits. Sigui per la seva escenografia de confrontament amb els poders de l'Estat per qüestions identitàries, sigui pel lideratge elevat a carismàtic del que va presidir la Generalitat durant anys, sigui pels discursos i la cara amable d'alguns dirigents que, fruït d'un càlcul electoralista, fins i tot s'autodefineixen de centre-esquerra com el candidat de Barcelona, sigui l pes del Grup Godó en l'espai comunicatiu; la qüestió és que la majoria de la gent de Catalunya no té demonitzada a CiU com si que té demonitzada al PP.

I sembla, pel que diuen les enquestes, els mateixos dubtes que tinc jo els tenen els electors socialistes tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya. Ara falta menys d'un any per les eleccions al Parlament de Catalunya correm el risc de que hi hagi una elevada abstenció. Els progressistes a més tenim el risc de que CiU arrasi. Tant de bo cap de les dues coses sigui així, però si passés, el dia desprès de les eleccions no hem podré estar de dir: “Que esperàvem, li vam regalar l'hegemonia del discurs a la dreta”.

282.693 burros (carta enviada al diari Avui)

2009-12-22T12:21:00.000+01:00

Aquest és el text de la carta al director que vaig enviar al diari Avui en resposta a l’article de Vicent Sanchís i que va ser publicada el passat diumenge a la edició de paper i a la digital (sobre l’autoria d’aquest text millor no en parlo, perquè hi ha gent que prefereix l'anonimat...):

282.693 burros

Ni més ni menys, senyor Vicent Sanchis. Vostè va dedicar tota la seva columna d’ahir a insultar a més de 282 mil persones per haver votat a un partit polític legítim i legal. Doncs jo soc una d’aquestes 282.693 persones i m’indigno quan algú com vostè té com a únic argument dir que "jo soc burro". En primer lloc li voldria donar les gràcies per insultar-me malgrat no em coneix de res. I me n’alegro que el millor dels arguments que vostè té, ja sigui perquè no en té d’altres o per la seva incapacitat intel•lectual per construir-los, sigui un insult.

Aprofito també aquestes línies per explicar-li que progressiu ve de progrés, correcte, però també ve de progressivitat. Podria explicar-li el significat de progressivitat però espero que vostè, en cas que en conegui la maquinària, tindrà l'impuls de buscar-ne el significat en un diccionari.

I no, senyor Sanchís, les polítiques socials (la sanitat pública, l’educació pública, …) no són “beneficència pública”, són serveis públics perquè malgrat la gent no pagués impostos, com vostè insinua en les seves línies, no tothom tindria diners per pagar-se una mútua o anar a la sanitat privada perquè no tothom cobra el mateix que vostè per escriure unes línies que tot el que diuen és que a Catalunya hi ha 282.693 burros o per anar a tertúlies a fer exactament el mateix.

Jo si que lamento, senyor, i li dic així perquè em considero més ben educat que vostè, que el responsable d’aquest diari li permeti insultar amb aquesta impunitat, i li demano que faci una rectificació pública.

Senyora Pilar Rahola

2009-12-18T12:04:00.000+01:00

Aquest article és un dels vòmits més divertits que he llegit en temps. Periodísticament un desastre. A nivell de contingut, indocumentat, ple de tòpics, poc rigorós, amb un llenguatge agressiu i ple de rancúnia. Com que han desactivat la secció de comentaris d’aquest article, escriure aquí el meu.

Per començar haig de reconèixer que tinc certa decepció. Esperava més d’ella, més bilis. En concret hi trobo a faltar alguna proclama pro sionista, de les que ella acostuma, a favor de l’assassinat de Palestins i en contra del respecte als Drets Humans. També trobo a faltar que titlli a ICV d’hereters d’Stalin. Si no fos perquè ella deu celebrar el Hanukka, diria que ha pecat per defecte i imbuïda per l’esperit nadalenc ens ha insultat menys que de costum.

Rahola parla de greuge als catalans i s’oblida de que un 90% dels catalans no pagarà l’impost. És el 10% més ric el que li preocupa a la senyora Rahola, aquest 10% que seguirà pagant. Haig de deduir per la visceralitat amb que defensa aquest 10% de rics, que ella n’ha de formar part. El que ja no se veure, és si es tracta d’un gest d’estima envers el seus descendents o s’està llepant els llavis abans de rebre una sucosa herència d’algun familiar, amic, conegut o saludat.

Del que no parla la senyora Rahola és perquè jo, que no tinc patrimoni familiar ni el tindré mai, haig de sortir en una posició de sortida tant desfavorable respecte ella. O respecte molts altres, que sense fotre res tindran la vida mig solucionada només per ser fill de papà. És que no hi dediquem esforç i ganes els catalans que tenim per desgràcia no tenir cap mena de patrimoni familiar que heretar? És que no sap la senyora Rahola que, xifres en mà, que aquest és un impost redistributiu? És que no sap que actualment les classes treballadores no pagaven l’impost des del 2007 i que les “classes mitges” també deixaran de pagar-lo? És que no sap que és un impost genuïnament català, decidit, recaptat i gestionat des de Catalunya i per Catalunya? I tant que ho sap. Però no ho vol dir, perquè un híbrid d’interessos personals, professionals, polítics i el seu simplisme demagògic, fan que el guió li exigeixi bramar contra els “necròfags”. I ho fa sense imaginació, sense brillantor, amb el seu típic odi atàvic contra les opcions transformadores, i el que és pitjor, manipulant amb arguments falsos.

Parla de “nímia representació” referint-se a ICV. No deixa de tenir raó en que ICV és un partit amb poca representació. Però alerta! En te més de la que va tenir el PI que ella va fundar. I amb més percentatge de vot que el que tenia ERC a les eleccions que ella encapçalava. I amb més vots a les eleccions autonòmiques que els que van tenir les consultes independentistes. I tot això sense haver d’anar a ronyar uns dinerets a l’avi Millet.

Jo faig una proposta al govern de la Generalitat de per a on començar a retallar els més de 400 milions d’euros de menys que s’ingressaran al 2010 per la modificació de l’Impost de Successions: que TV3 deixi de pagar-li el sou a la senyora Rahola.

P.D. ILP dels toros aprovada, Aminetu torna a casa, eliminació de l’ISD vetada, Nou Finançament aprovat definitivament, Herrera diputat més actiu...Si no fos per la moció de censura de Cerdanyola hagués estat una d’aquelles setmanes en les que tot surt rodó.

Setmana de moció de censura a Cerdanyola

2009-12-15T13:18:00.000+01:00

El proper dimecres a Cerdanyola es materialitzarà una moció de censura en la que l’actual alcalde, Antoni Morral, serà substituït per l’actual regidora del PSC, Carme Carmona. Desprès de la destitució de la Consol Pla i la consegüent sortida del govern dels regidors de CiU, aquest és un dels finals que era estadísticament més provable. Lamento estar en una situació personal que no em permet seguir l’actualitat local tant com m’agradaria. Però amb la informació que tinc i des de les sensacions m’agradaria compartir algunes reflexions personals desendreçades, dubtes i expectatives al voltant de la moció de censura:

1.- Ni CiU ni PSC han qüestionat el model de ciutat, ni han fet crítiques fonamentades i construïdes a la planificació. El Pla de Mandat de l’actual govern és vàlid també pel futur govern. De fet, una de les anècdotes que guardo pel record de les negociacions fallides pel govern de concentració és el fet que el PSC no qüestionés el pla de mandat .
De ben segur que ICV-EUiA i els partits que l’any acompanyat al llarg d’aquests 6 anys de govern ha fet coses malament. I de ben segur que moltes de les coses que hauria estat bé fer-les no s’han fet. Però veient la manca d’alternatives, la meva conclusió de tot plegat, és que els dos governs que van deixar a l’oposició al PSC van ser la millor opció de govern possible.

2.- A alguns només els hi interessa la política de noms i la política de càrrecs, i el politiqueig. I el que es pitjor, acusen als demés de pensar únicament en el càrrec (o el que és pitjor, en el sou). El PSC ha acusat a Antoni Morral de buscar únicament l’alcaldia per personalisme. Ara podem constatar que va buscar l’alcaldia únicament per desenvolupar un projecte concret de ciutat. Sinó, quin sentit hagués tingut prendre decisions valentes com la destitució de Consol Pla que posaven (com s’ha demostrat) en perill el seu càrrec i el seu sou?

3.- El Govern ha estat acusat de paràlisi injustament. L’han acusat de paràlisi, entre d’altres, aquells que han bloquejat punts del ple no per considerar que siguin bons o dolents, sinó per forçar la situació política. I a part dels punts que no es van aprovar en un ple, no hi ha hagut cap paràlisi més. Els treballadors i treballadores de l’Ajuntament seguien anant a treballar, els equipaments seguien amb les portes obertes i les obres seguien en marxa. Això si, “Cerdanyola estava plena de fulles als carrers”, com deia un dirigent del PSC afirmant que això era una prova inequívoca de la deixadesa del govern local, obviant que hi ha fenòmens típics de la tardor, sobre els que és difícil influir políticament.

4.- El PP ha sortit injustament beneficiat d’una aritmètica política complexa. Després de les eleccions del 2007, el govern va creure que s’havia de donar molt joc a l’oposició. Política de mà estesa (mà a la què alguns només han volgut mossegar). Un dels beneficiats va ser el PP, mentre que el PSOE va decidir renunciar a influir en la gestió municipal únicament per situar-se en una estratègia partidista sota el principi de campanya permanent. Coses del destí, per les informacions que tinc, aquesta qüestió que el PSC va criticar ara es reproduirà i, fins i tot, anirà més enllà. Pel que sembla, les quotes de poder més importants per al PP a Cerdanyola al llarg de tota la seva història vindran de la mà del govern PSC-CiU.

5.- Tinc curiositat per veure l’actitud de CiU. Actuarà igual que amb el govern amb ICV-EUiA? Em ve al cap un exemple, segurament no el més rellevant ni molt menys de la legislatura però si un dels que he viscut més intensament: l’horari ampliat de les biblioteques en època d’exàmens, proposat per les JSC, defensat per JEV i que mai no va acabar de funcionar per les traves de la regidora Consol Pla a aquesta iniciativa simplement pel fet de ser una invasió a seu departament estanc. Seguirà aquesta actitud?

6.- Algunes de les darreres declaracions de membres d’ERC, que he llegit a l’info o al bloc d’un dirigent d’ERC que respecto i aprecio, el Dani Mallén, em semblen impròpies d’un partit que va participar activament en la transformació de Cerdanyola. Entenc que es pot pensar que part del vot del Toni prové d’un perfil de votant proper a Esquerra. Però crec que és reduccionista considerar que aquesta causa és única i exclusivament la seva pèrdua de vots i de representació, per molts motius: la conjuntura nacional, la situació organitzativa local, la seva inquietant manca de definició de la política de pactes prèvia a les municipals del 2007... aquestes i altres qüestions que depenien només d’ERC. I tampoc comparteixo part de la seva crítica a la gestió municipal. Repeteixo que d’errors n’hem comés i ens queden per cometre. Però les diferències entre els governs liderats per ICV i els liderats pel PSC són evidents i innegables.

7.- Ara és moment dels contrastos. És moment de demostrar que la gent de la coalició ICV-EUiA te les idees clares i que aquestes són “personals i intransferibles”. Començant per les formes, encara amb el trist record dels excessos que molts vam cometre el dia del ple d’investidura (alguns menys que d’altres). Excessos dels que alguns mai han volgut demanar perdó. Espero que demà l’escena s’assembli poc o res a aquell ple de 2007. I els contrastos han de seguir en l’estil d’oposició. En no voler sembrar contínuament un hàlit de sospita sobre actuacions que res tenen de sospitós. Posem un exemple: si el PSC-CiU vol impulsar un projecte de promoció d’habitatge de lloguer per a joves, el que ha de fer ICV-EUiA és no qüestionar si es fa per embutxacar-se diners, per fer un “pelotazo”, per atraure votants propis vinguts d’altres indrets de Catalunya o d’altres barbaritats que es van intentar estendre pel poble des del Carrer San Ramon o des del Carrer San Salvador. Això seria un gran contrast amb les actituds de CiU i PSC en temes con l’ARE o La Clota (en aquell cas només PSC). Si el contrast és evident, si nosaltres fem el que sempre hem defensat que s’havia de fer, de ben segur que la ciutat de Cerdanyola sabrà agrair una oposició ferma però responsable.

8.- De les eleccions municipals del 2011 en tenim encara molts anys per pensar-hi. Ara el que és realment important és lluitar contra la crisi i contra els problemes que d’ella se’n deriven com l’atur o l’accés a l’habitatge. El que importa és desenvolupar infraestructures i equipaments ja planificats, com un nou casal de Joves a Ca n’Altimira que dinamitzi socialment una ciutat encara amb dèficit d’equipaments culturals (i construir l’Auditori i espais pels grups locals), sanitaris (i acabar amb els problemes del nou CAP), educatius (resoldre definitivament el problema de l’educació 0-3 a Cerdanyola)... Diu molt poc de les persones que actualment fan discursos pensant estrictament en posicions tacticistes de cara al 2011.

El debat de l’Impost de Successions: les dislèxies dels socis de govern

2009-12-02T11:08:00.000+01:00

Fa temps que volia parlar sobre l’Impost de Successions i Donacions i ara, el context polític fa que m’hagi decidit. Crec que el debat sobre l’Impost de Successions i Donacions (ISD) és un debat viciat per la barroera instrumentalització de las classes populars per part d’aquesta plataforma “No Successions” amb la col•laboració de CiU, que ha mentit fins a la sacietat sobre què és l’impost, qui el paga i quina quantitat. Se’ns ha dibuixat un escenari en el que sembla que tothom ha de pagar aquest impost i, per tant, sembla extremadament injust. Les campanyes de publicitat als autobusos amb el mort i el “cobrat” són un exemple gràfic de les formes lamentables que ha tingut la famosa plataforma, i recordem, que ells i CiU han encunyat afirmacions vomitives com “peatge de la mort” (concepte que va inventar el Partit Republicà de Bush) i “Impost necròfag”. I la reacció en molts casos ha estat la següent: preveient que l’especulació en el mercat de l’habitatge ha fet que la única possibilitat que tindran a la seva vida de tenir un pis és si el reben en herència, clamen contra l’impost que els dificultaria l’accés a aquesta propietat. El que no han explicat els instigadors del debat és que des de la reforma del 2007 no s’ha de pagar l’impost si es tracta d’una primera residència valorada en menys de 500.000 €, si el que l’hereta és el fill/a o vidu/a. La bonificació del 95% i el mínim exempt de 18.000 € fa que sigui una exempció de facto per a la vivenda habitual.

Dilluns passat fèiem a ICV uns càlculs de que pagarien herències si s’aplica el model actual d’ISD, si s’aplica la proposta del departament d’Economia +ERC, i si s’aplica la proposta d’ICV. Aquests són els exemples (vam tenir en compte els coeficients correctors del valor cadastral i la bonificació de 95% per habitatge habitual, no els incloc per simplificar el text):

1.- En el cas d’un únic fill que hereta un habitatge habitual de menys de 500.000 mil € de valor cadastral més una massa hereditària restant de 120.000 € (la resta del patrimoni sense comptar la bonificació de l’habitatge habitual).

Amb el model d’impost actual: Pagaria 12.351 €
Amb la proposta d’ICV: Pagaria 1.800 € (Reducció del 85,42 %)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagraia 0 € (Reducció del 100% de l’impost actual)

2.- En el cas de 2 fills que hereten un habitatge habitual de 400.000 mil € de valor cadastral i un massa hereditària restant de 40.000 € per a cada fill (80.000 euros en total):

Amb el model d’impost actual: Pagarien 3.628 €
Amb la proposta d’ICV: Pagarien zero € (reducció del 100% de l’impost)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria zero € (reducció del 100% de l’impost)

3.- En el cas de 2 fills que hereten 200.000 € (400.000 € d’herència total) cada un de massa hereditària sense heretar empreses ni habitatge habitual:

Amb el model d’impost actual: Pagaria 43.936 €
Amb la proposta d’ICV: Pagarien zero € (reducció del 100% de l’impost)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria zero € (reducció del 100% de l’impost)

4.- En el cas de 1 fill amb una massa hereditària de 1.000.000 €:

Amb el model d’impost actual: Pagaria 254.000 €
Amb la proposta d’ICV: Pagaria 226.000 € (una reducció de l 11,02%)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria 54.500 € (Una reducció d’un 78,55 %)

En conclusió: Estic a favor de una reforma de l’impost que solucioni el problema del pagament en la vivenda habitual i que faci que no paguin l’impost les transmissions més petites. Però estic en contra de la reforma que proposa el departament d’Economia sobre l’ISD, i en contra del que proposen ERC i CiU. Ho estic perquè reduirà un 80% dels ingressos (800 milions d’€). Ho estic perquè és un impost redistributiu, ho estic perquè el debat s’ha fet des de la mentida i la crispació. Ho estic perquè em sembla una vergonya que ERC i PSC hagin perdut els nervis i els papers per 4 editorials agressives de mitjans i opinòlatres contraris al tripartit (d’això potser si que l’hauríem d’aprendre d’Espanya de com els hi afecten allí determinades editorials). Però sobretot, ho estic perquè em nego a acceptar una hegemonia social i cultural absolutament miop davant la realitat del país que afirma sense complexos i de manera tendenciosa que classes populars són les persones que tenen patrimonis de un milió i que classes mitges són els que tenen herències de tres milions d’euros. Que la dreta vulgui manipular a l’opinió pública és una cosa, que les esquerres cedeixen i s’agenollin amb covardia davant els arguments de la dreta és una cosa ben diferent. I aquest és el camí al que estem avocats si ERC i PSC no rectifiquen.

Més Informació:

Oposició dels sindicats a la proposta del govern de l’ISD

Posicionament d’ICV a LV i El País

Trencant tòpics i desmentint barbaritats que s’afirmen sobre l’ISD

Explicació exhaustiva i rigorosa de l’ISD

Afegit a posteriori (per petició popular):

Amb aquests diners que es recapten acutalment amb l'Impost, es poden fer, per exemple, 250 escoles, o 650 escoles bressol, o construir 350 CAP, o mantenir la nòmina de 400 CAP cada any, o pagar la factura del PIRMI de 15 anys. És més del doble del que es dedica al pressupost de cultura i esports. És tot el que es dedica a la despesa per les universitats catalanes al cap de l’any. I representa dues terceres parts del pressupost que es dedica a dependència, complements de pensions, etcètera.

Finalment, s’ha de dir que la proposta de pacte del departament d'Economia + ERC suposa la
reducció de facto del 78% dels ingressos. Dels aproximadament 1.000 milions d’euros
que es recaptarien aquest any, suposa la reducció en 780 milions.

No s’acaba Cerdanyola

2009-09-30T10:40:00.000+02:00

La situació política local és extremadament més complexa. De fet, és complexa des del maig del 2007, quan els resultats electorals van situar el consistori en una situació aritmètica que dificultava el projecte de transformació de la ciutat. I quan parlo de projecte de transformació de la ciutat parlo del que va liderar ICV-EUiA amb la col•laboració honesta i inestimable d’ERC i CiU. La voluntat de que el canvi continués va portar a configurar un govern ICV-EUiA i CiU, un govern en minoria. Això va ser motiu de crítica. Però si a un estat, com actualment succeeix a l’Estat Espanyol, pot ser governat amb un parlament en minoria amb recolzaments parlamentaris puntuals, perquè una ciutat, com Cerdanyola, no pot ser governada en les mateixes circumstàncies? Molts pensem que aquest no era ni ha de ser un problema per a la ciutat.

En canvi la trajectòria de CiU si que ha estat un problema per a la ciutat. I especialment ho ha estat pel paper de la portaveu del grup municipal Consol Pla durant l’actual legislatura ha estat marcada per a una estratègia política miop originada perquè ells consideren que el Toni “els va robar vots”. Com si els vots tinguessin propietaris. Com si a les eleccions del 2007 a altres ciutats amb un perfil social similar al de Cerdanyola CiU no hagués perdut vots. Com si una candidatura de veïns a Bellaterra no hagués acabat amb l’hegemonia convergent a aquell districte electoral. No, el problema, és que el Toni “els havia robat vots” i la solució havia de passar ineludiblement per desgastar al Toni Morral. Marcar perfil és una cosa, actuar de manera deslleial i irresponsable envers el govern és una altra.

Aquesta estratègia (I reitero la paraula estratègia) ha tingut, a parer meu, tres conseqüències negatives: La primera gran conseqüència és, lògicament, posar en constant perill el projecte de canvi i transformació de Cerdanyola. La segona és el desgast institucional de l’Ajuntament i de la figura de l’alcalde. I no dic que siguin figures sacres a les que no es pugui atacar, la dinàmica democràtica afortunadament obliga a que hi hagi crítica, debat, fiscalització. Però el desgast gratuït i la crítica demagògica i falsa no fan bé a ningú i menys encara si provenen des del mateix govern. I la tercera conseqüència negativa de l’actitud de CiU són les oportunitats que Cerdanyola ha perdut per culpa de l’estrategisme convergent, el millor exemple d’això com ja he dit diverses vegades, és la pèrdua de l’ARE, que era una excel•lent oportunitat per millora l’oferta d’habitatge públic amb caràcter social a Cerdanyola. En conseqüència a tot plegat, veig totalment justificada la reacció de l’Alcalde de destituir a la Consol Pla, ja que el problema era llarg, sostingut i sense visos de canvi.

Doncs així les coses, si la situació ja era complexa ara encara ho és més. Però això no vol dir que s’acabi Cerdanyola. Ara bé, la situació si que requereix que tots els grups municipals de la ciutat, sense excepcions, no anteposin estratègies electorals al bé de la ciutat.

Ràpida explicació de les SICAV

2009-09-28T12:29:00.000+02:00

Algú s’està quedant la nostra pasta...

2009-09-24T10:49:00.000+02:00

Algú s’està quedant la nostra pasta, els diners que l’Estat hauria de recaptar si no fos perquè hi ha qui no paga. Hi ha alguns estudis (tot i que desgraciadament el fenomen no s’ha estudiat a fons) un del ministeri d’economia de l’any 2005, un del banc mundial del 2007, els dos venen a dir el mateix: l’economia submergida representa un 20-25% del PIB. Això vol dir que hi ha 200.000 milions d’euros que no paguen impostos...200.000 MILIONS!

Sempre hi ha algú que recorda que això de defraudar a hisenda va amb la culturilla llatina, que tothom ho fa, que tots si poden no paguem l’IVA, que al final els diners estan millor a les nostre butxaques... Però enmig de la crisi, quan s’ha evidenciat que és imprescindible incrementar la inversió estatal per impulsar el canvi de model productiu i les millores en la competitivitat i quan hi ha problemes per l’alt dèficit de l’Estat, no és de rebut que hi hagin alguns que no paguin i que tothom es quedi de braços creuats. I per desgràcia en aquest país de pandereta ja sabem quina és la única fórmula que funciona (que és més o menys la mateixa que s’ha aplicat a la normativa de trànsit), més control i més sancions. Traduït a la realitat, això vol dir, bàsicament, més inspectors i que s’endureixin les penes per defraudar per portar a tots els grans estafadors a la presó.

El problema de fons del frau, d’on surten les grans quantitats estafades, no són les factures sense IVA que fa l’autònom del barri. El problema real són els mecanismes sofisticats de frau com els pradisos fiscals, el blanqueig (el 30% dels billets de 500 € de tota Europa estan a l’Estat Espanyol) o les SICAV. Les SICAV són societats que només paguen un 1% d’impostos i que actualment, a més, no tenen cap tipus de control fiscal. Aquests mecanismes sofisticats, com les SICAV, són els que utilitzen les grans fortunes, les Societats d’Inversió amb fons milionaris i les empreses de gran facturació per no pagar tributs. Per això, alguns haurien d’explicar perquè el passat dimarts van votar en contra d’una proposició que va presentar ICV per acabar amb el frau fiscal. Una proposició que, per cert, recollia bàsicament les propostes de l’Associació d’Inspector d’Hisenda de l’Estat, és a dir que no era una demanda d’extrema esquerra d’un grup radical, sinó que era una proposta realitzada amb extrema rigorositat i des del coneixement de la realitat. I el PSOE també hauria de dir perquè li fa tanta por que s’investiguin les SICAV. Què hi ha darrera d’aquestes societats?Qui s’amaga darrera? Per què és sagrat per PP i PSOE que segueixin deixant de tributar? Quins interessos hi tenen? Crec que ens deuen una explicació...

L’Incivisme dels mitjans

2009-09-02T14:43:00.000+02:00

A l’edició d’ahir del País, un molt bon periodista com és Bertrán Cazorla, signa un article sobre la prostitució al Mercat de la Boqueria de Barcelona del que s’han destacat més les fotos (morboses a més no poder) que el text de l’article que defineix un problema real sobre la situació de les prostitutes de les rambles. Avui La Vanguardia no podia consentir que cap diari l’avancés per la dreta en quant a civisme i ha atacat amb tota la seva cavalleria amb un titular “El incivismo expulsa a los niños de los parques infantiles de Barcelona”. Segons l’article, Barcelona viu una onada de delinqüència pròpia del Bronx o de les faveles de Rio de Janeiro. Els peus de foto de les imatges que il•lustren l’edició digital de la notícia (i que il•lustren també aquest post), a més de dignes d’un pamflet nazi, em donen la sensació d’estar manipulades, especialment la de la xeringa que ni tan sols està forà de l’envoltori de plàstic.

A principis de setmana, de manera més subtil i més sibil•lina, TV3 tractava un altre cas d’incivisme. A Banyoles, una conductora que triplicava el límit d’alcoholèmia va atropellar a dos adolescents que anaven en bici, un dels quals va morir. Però, atenció! Aquesta no és la veritable notícia: el més esfereïdor dels fets i mereixedor, fins i tot, d’una entrevista amb l’alcalde és que els adolescents participaven al “bicrucis”, que pel que es veu consisteix a anar de bar en bar en bici, (Tradició que en diferents formats celebren centenars de pobles i ciutats catalanes). Evidentment al reportatge és van esplaiar explicant les maldats i l’incivisme d’aquesta tradició incontrolable del “bicicrucis” que, segons la notícia, ha fet tancar a bars i ha sembrat el pànic i el terror entre els vilatans. Total, que desprès que una senyora borratxa assassini un jove TV3 considera que el fet extraordinari i noticiable són adolescents anant de bars.

Llegint i escoltant tot això, demano als nostres dirigents que a properes ordenances i lleis de civisme que s’aprovin en un futur, no s’oblidin d’incloure un apartat, article o títol destinat íntegrament a definir l’incivisme dels mitjans de comunicació, ja que si a qualsevol ciutadà ens poden multar per pixar al carrer o per no recollir les caques del gos, bé se’ls hauria de poder multar a determinats periodistes per llançar-nos a sobre tota aquesta MERDA.

Retorn interruptus

2009-07-30T14:51:00.000+02:00

Fa uns quants mesos que mantinc el bloc sense cap mena d’actualització. Durant aquest temps un seguit de motius personals (feina, estudis i qüestions personals diverses) i un seguit de motius polítics (han estat mesos en els que han passat massa coses que no m’agradaven) han fet que no tingues ni el temps ni les ganes per escriure. Ara, abans de començar les vacances i a 5 dies de marxar de viatge, em ve de gust deixar algunes reflexions en un post que ve a ser una mena de compromís de continuïtat de l’activitat del bloc de cara al setembre (espero que amb la freqüència prèvia al “parón”).

La notícia estrella de l’any a nivell polític és sense dubtes el nou model de finançament, amb el que “el poble de Catalunya ha guanyat”. Són moltes les reflexions que s’han fet per explicar que aquest acord és un èxit nacional d’una Catalunya que ha aconseguit arrencar de l’Espanya enemiga més calés fins i tot dels que esperaven els més optimistes. I més calés dels que esperaven els que no saben que fer ni que dir per no envermellir davant de la comparació de les xifres de l’actual acord amb el millor que ells havien aconseguit en 23 anys. Però a la majoria d’articles sobre el finançaments, escrits amb estricta mirada d’eix nacional, trobo a faltar paraules com “federalisme”, “equitat” i “descentralització” o expressions com “racionalització en l’ús dels recursos públics” o “major inversió en les polítiques del benestar”. Tenint en compte que l’Educació i Sanitat, per exemple, són competències autonòmiques no em puc treure del cap que cada euro de més que gestioni una autonomia serà un euro de més per hospitals i escoles, i un euro de menys, per exemple, per defensa, exteriors, per l’Església (que aquest any ha aconseguit ingressos rècord provinents de l’estat) o per altres competències estatals de dubtosa necessitat per a la ciutadania. L’acord sobre el model de finançament, per tant, tot i que s’hagi dit poc o fins i tot s’hagi negat, és un acord d’esquerres.

Però la notícia estrella a l’organització a la que milito ha estat una altra i és que el senyor Saura ha anunciat que no es presentarà com a candidat a las properes eleccions al Parlament de Catalunya. Crec que la decisió arriba en el millor moment possible, per quan i com és produeix. És produeix després d’una certa resurrecció de la il·lusió del projecte del govern plural d’esquerres, en el millor moment del que portem de legislatura. I es produeix en un moment en el que ell no està sota cap focus mediàtic ni és blanc de les critiques (ni de les exagerades ni de les merescudes), per més que els voltors hagin intentat tirar-li 5 morts (5 herois) pel cap. Al final només han aconseguit fer el ridícul, demostrar la seva manca d’escrúpols i, el que es pitjor, indignar a bona part del col·lectiu de bombers. Repeteixo, decisió encertada de Saura en el fons i en les formes. Espero que el futur procés de primàries tingui com a conseqüència immediata la normalització de la situació de part de l’organització, enrarida pel debat no tancat (ni obert) sobre la conveniència de gestionar les polítiques de seguretat pública a un país com Catalunya on, per desgràcia, aquestes encara són “polítiques de final de canonada”.

A diferents blocs dels que llegeixo normalment i pel facebook s’han intensificat les crítiques a una de les institucions d’aquest país que més fàstic em donen: La Vanguardia. Com que ja he dit moltes vegades el que penso d’aquest diari borbonista, conservador, manipulador i espanyolista disfressat de seny català xapat a l’antiga, només vull reproduir la lluita que els seus treballadors estan mantenint contra l’ERO injustificat que amb el que aquesta empresa del grup Godó, vol acomiadar el 70% de la plantilla del personal tècnic i administratiu. Total, que tant el seu model periodístic, com la seva línia editorial, com el model de gestió empresarial són igual d’impresentables i són reflex fidel del seu origen: el de la burgesia catalana, que sempre ha estat més burgesia que catalana.

Per cert, les reflexions sobre la política local, me les deixo per la propera entrada.

Bon estiu a tothom!

A Galícia "todo vale". A Euskadi toca esperar.

2009-03-02T00:44:00.000+01:00

Ja tenim els escrutinis definitius a Galícia i Euskadi. La nit electoral és complicat fer grans valoracions, com pretenen fer alguns dels mitjans digital a hores d'ara. No sóc un expert ni en política basca ni en gallega, però són dos processos electorals que he seguit per la simpatia que em desperten Galícia i Euskadi.

De Galícia em sorprèn que amb alta participació guanyi el PP, ja que habitualment s'ha dit i fins i tot s'ha teoritzat que a més participació, més vot socialista. Victòria del PP per majoria absoluta i missatge molt negatiu per al conjunt de la política estatal: tenim una nova campanya de "todo vale" que ha arribat a l'èxit com és el cas de la vergonyosa campanya del PP a Galícia.

En el cas d'Euskadi, la complexitat de la situació política fa que sigui més difícil analitzar els resultats. Fixan't-nos en l'espai d'esquerres, sembla que hi ha un traspàs de vots d'Ezker Batua a Aralar, que caldrà confirmar amb les enquestes postelectorals. En tot cas la pèrdua de 2 diputats/es és el primer cop per a IU des de que Cayo Lara és el líder del projecte. Evidentment me'n alegro per Aralar, però tant de bo els seus vots haguessin provingut de l'esquerra abertzale, o d'altres partits d'esquerres i EB hagués pogut aconseguir uns millors resultats. A partir d'ara les negociacions poden portar al govern a qualsevol dels partits amb representació, tot i que alguns mitjans digitals ja donen per segur el canvi de lehendakari. Un govern autonòmic format per PP, UPD i PSE-PSOE no em desperta gaires simpaties, tampoc és que tingui especial interès en que el PNB tingui la presidència. Veurem com va, però de ben segur que el procés de negociacions serà apassionant.

Joventut, habitatge i ocupació a Cerdanyola

2009-02-15T21:42:00.000+01:00

Aquests darrers dies l'agrupació local de Joves de Cerdanyola ha viscut un d'aquells moments que fa que ens sentim orgullosos de la feina feta. Ens sentim orgullosos de les polítiques d'habitatge de Cerdanyola i ens sentim orgullosos d'haver estat capaços d'influir en la seva configuració. En això el Rafa Bellido ha estat un bon aliat amb la seva política d'habitatge "integral i progressista".

El nomenament de la Maria Reina com a nova regidora de joventut i ocupació obre també una nova etapa per a l'agrupació. Lamento que per manca de temps no he pogut escriture abans sobre aquest nomenament, i els canvis del cartipàs, però ella ja sap que te el meu recolzament i el de tota l'agrupació local de Joves i espero que també el de la resta de jovent organitzat de la ciutat. Estic convençut de que farà una gran tasca i de que serà capaç de gestionar correctament la situació, que si ja de per si no és la que tots voldríem, a més es veu agreujada per la crisi.

Repredueixo el comunicat de Joves respecte a les polítiques d'habitatge i al nomenament de la Maria:

"Joves d'Esquerra Verda creiem fermament que les polítiques dirigides a la gent jove han de ser transversals. Són molts els factors que cal tenir en compte per a fer de Cerdanyola una ciutat millor per a la gent jove: l'habitatge, els equipaments juvenils, l'ocupació, l'educació, l'esport, la mobilitat, etc. Tots aquests factors han de ser atesos, però pensem que cal fer un especial incís en les polítiques d'habitatge: l'emancipació sense haver de marxar de Cerdanyola, per als i les joves de la nostra ciutat o la possibilitat de que torni el jovent cerdanyolenc que van haver de marxar a altres ciutats per l'elevat preu de l'habitatge, ha de deixar de ser un somni per, poc a poc, conventir-se en una realitat, a l'alçada de les possibilitats econòmiques de tothom.

És per això que apostem de manera decidida per a l'habitatge de protecció oficial, de lloguer, juvenil i ecològic. En conseqüència, pensem que les promocions d'habitatges de la Clota i del carrer Còrdoba són un pas endavant en aquest sentit: són 134 habitatges, dels quals 105 (el 78%) estan destinats a persones d'entre 18 i 35 anys, amb un lloguer d'entre 300 i 500 euros mensuals aproximadament, amb una superfície d'uns 40m2 a la Clota i d'uns 75m2 al C/Còrdoba. A més, ambdues promocions s'emmarquen en el programa Policity de la Comissió Europea, que té com a objectiu augmentar l'eficiència energètica dels edificis mitjançant el desenvolupament de tecnologies que permetin l'estalvi d'energia.

Aquestes raons han estat, possiblement, els principals motius pels quals aquestes vivendes han tingut una gran demanda a la Borsa Municipal d'Habitatge, fet que demostra que s'ha aconseguit una millora en l'accés a l'habitatge per a joves de la nostra ciutat. No obstant, voldríem recordar que PSC i PP van votar en contra de la proposta dels habitatges de la Clota quan va ser presentada en ple municipal ara fa tres anys i escaig (ple de juny de 2005). No cal oblidar que les polítiques d'habitatge que a Cerdanyola s'estan duent a terme requereixen planifcació, i les decisions preses fa quatre anys pel govern municipal en matèria d'habitatge estan donant ara els seus fruits.

Finalment, hem de dir que som conscients que en matèria de joventut queda molta feina per fer. Creiem que l'entrada de Maria Reina al govern municipal pot ser molt positiva en aquest sentit: assumeix les regidores de Joventut i d'Ocupació. En una conjuntura com l'actual, on el percentatge d'atur juvenil és el més elevat de tota la Unió Europea, ocupació i joventut estan més lligats que mai i per tant creiem que és un encert que les dues responsabilitats estiguin gestionades per la mateixa persona en ares de propiciar la transversalitat d'aquestes polítiques. També creiem que és imprescindible que es desencallin algunes qüestions com l'arranjament del casal de Ca n'Altimira o la utilització d'altres equipaments públics per part dels joves i per això confiem en que la nova regidora i coordinadora de l'agrupació local de JEV solucionarà algunes d'aquestes mancances històriques de la ciutat"

"Doce reglas infalibles para la redacción de noticias sobre Oriente Próximo en los grandes medios de comunicación"

2009-02-15T21:41:00.000+01:00

El mític professor Francesc Morata ens ha reenviat als seus alumnes una curiositat que ha trobat a la revista Sin Permiso i que crec que val la pena reproduir:

Sin Permiso

Nota de Sin Permiso: Nuestro amigo y colaborador Emir Sader nos hizo llegar este texto anónimo, enviado en francés al blog que Emir mantiene en la publicación brasileña Carta Maior.

1) En Oriente Próximo son siempre los árabes quienes atacan primero, y siempre es Israel quien se defiende. Esa defensa se llama "represalia".

2) Ni árabes, ni palestinos ni libaneses tienen derecho a matar civiles. A eso se le llama "terrorismo".

3) Israel tiene derecho a matar civiles. Eso se llama "legítima defensa".

4) Cuando Israel mata civiles en masa, las potencias occidentales piden que lo haga con mayor comedimiento. Eso se llama "reacción de la comunidad internacional".

5) Ni palestinos ni libaneses tienen derecho a capturar soldados israelíes dentro de instalaciones militares con centinelas y puestos de combate. A eso hay que llamarlo "secuestro de personas indefensas".

6) Israel tiene derecho a secuestrar a cualquiera hora y en cualquier lugar a cuantos palestinos y libaneses se le antoje. Su cifra actual ronda los 10 mil, 300 de los cuales son niños y mil, mujeres. No se precisa prueba alguna de culpabilidad. Israel tiene derecho a mantener secuestrados presos indefinidamente, ya sean autoridades democráticamente elegidas por los palestinos. A eso se le llama "encarcelamiento de terroristas".

7) Cuando se menciona la palabra "Hezbollah", es obligatorio añadir en la misma frase "apoyados y financiados por Siria y por Irán".

8) Cuando se menciona "Israel", está terminantemente prohibido añadir: "apoyados y financiados por los EEUU". Eso podría dar la impresión de que el conflicto es desigual y de que la existencia de Israel no corre peligro.

9) En informaciones sobre Israel, hay que evitar siempre que aparezcan las siguientes locuciones: "Territorios ocupados", "Resoluciones de la ONU", "Violaciones de los Derechos Humanos" y "Convención de Ginebra".

10) Los palestinos, lo mismo que los libaneses, son siempre "cobardes" que se esconden entre una población civil que "no los quiere". Si duermen en casa con sus familias, eso tiene un nombre: "cobardía". Israel tiene derecho a aniquilar con bombas y misiles los barrios donde duermen. A eso se le llama "acción quirúrgica de alta precisión".

11) Los israelíes hablan mejor inglés, francés, castellano o portugués que los árabes. Por eso merecen ser entrevistados con mayor frecuencia y tener más oportunidades que los árabes para explicar al gran público las presentes reglas de redacción (de la 1 a la 10). A eso se le llama "neutralidad periodística".

12) Todas las personas que no están de acuerdo con las sobredichas Reglas, son, y así debe hacerse constar, "terroristas antisemitas de alta peligrosidad".

Traducción para www.sinpermiso.info: Leonor Març

http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2273

Immoral i indecent...

2009-01-30T09:40:00.000+01:00

És immoral i indecent que els dos principals bancs de l'Estat tinguin uns beneficis nets multimilionaris en un context de recessió (sí, desgraciadament, ara ja no només podem parlar de crisi sinó també de recessió):

-Beneficis nets de BBVA al 2008: 5.020 milions d'euros.
-Beneficis nets del Santander al 2008: 8.876 milions d'euros.

És una vergonya que aquests bancs amb beneficis multimilionaris en un moment tant delicat per a centenars de milers de ciutadans amb problemes per fer front a les hipoteques abusives (que és precisament la font d'aquests beneficis) no tinguin el mínim de responsabilitat social:

- Increment del desnonats ("desahucios", para entendernos) a Barcelona al 2008: 15,7 % i pujant...

Botín i Francisco González (presidents de Santander i BBVA respectivament) ho podran pintar com ells vulguin, però els seus beneficis són il·lícits i generats a costa de l'esforç de la classe treballadora.

Polítiques que emprenyen a la dreta

2009-01-20T11:23:00.000+01:00

La setmana passada ICV va tenir protagonisme als mitjans de comunicació. Desgraciadament des de que la formació ecosocialista forma part del govern, tenir protagonisme és sinònim de sortir-ne malparada. Anem a pams, que és el que va passar?

- La manifestació en contra de la massacre d’Israel a la que va assistir el president d’ICV Joan Saura. La Vanguardia decideix inventar-se dues notícies. Primera, que Saura cancel·la una exposició en record de l’holocaust. Evidentment, Interior desmenteix la mentida de La Vanguardia. Segona, que la gent de Joves s’havia encadenat a la seu del departament d’Innovació. Evidentment, Joves d’Esquerra Verda va desmentir la falsa noticia, i va demanar una rectificació que ni ha arribat ni arribarà. Però a més de La Vanguardia, un mitjà amb tradició prosionista com l’Avui escriu aquest titular “Saura compara Israel amb ETA”, el motiu? Doncs perquè Saura va dir que és habitual que els responsables d’Interior vagin a manifestacions, com fan tots els ministres d’Interior quan hi ha víctimes d’ETA. Mentides en estat pur, originades per qüestions ideològiques: hi ha gent a la que li emprenya que es facin mostres de solidaritat amb Gaza.

- La limitació de velocitat variable. Aquesta mesura criticada a programes, per posar dos exemples, com els Matins del Cuní o a emissores com RAC-1, fins a arribar a negar les evidències tècniques. Els que en saben, diuen que les experiències mostren que s'aplica amb èxit des de fa uns quinze anys a diversos països europeus, com ara Anglaterra, Holanda, Alemanya, Itàlia i Àustria. A Catalunya, des de l’entrada en vigor de la limitació a 80, El nombre de víctimes mortals a les carreteres catalanes s’ha reduït un 13,8% durant l’any 2008. Allà on s’ha implantat la mesura s’ha reduït entre un 7 i un 11% la contaminació. Aquestes dades emprenyen al RACC, una empresa de serveis (que no automòbil club, com ells es defineixen) que viu de la inseguretat. El seu negoci funciona millor contra més morts i accidents hi hagi a la carretera. I, evidentment, aquesta mesura que suposa una millora per al conjunt de la ciutadania, ha estat criticada pels poderosos i per la dreta, no fos cas que el RACC deixi de vendre assegurances i assistència en carretera.

- El comunicat d’ICV denunciant l’assetjament mediàtic. Desprès de suportar mentides, tergiversacions i manipulacions la direcció d’ICV decideix no callar. El Comunicat, tot i que millorable en les formes, recull de forma sintètica els greuges que s’han patit aquests dies. Evidentment, com no podia ser d’una altra forma, s’ha acusat de victimista. L’acusen de victimista, entre d’altres, aquells que han mentit i que no volen rectificar. Doncs les coses pel seu nom. ICV mai tindrà els grups mediàtics a favor. De fet ni tan sols te un diari amb una línia editorial clarament afí. Cap problema, és el que te ser un partit que no es ven a interessos econòmics. Però el que no és tolerable és la mentida i la manipulació dirigida i orquestrada. I aquest assetjament, per a mi sense precedents, havia de ser denunciat.

I per acabar unes reflexions personals. Estem parlant de La Vanguardia, aquest diari defensor de la pàtria catalana que es nega a fer una edició en català i que te un president que en les seves aparicions públiques sempre parla en castellà. La Vanguardia, amb les seves reiterades crítiques a les polítiques de recuperació de la memòria, que fa com si res no hagués passat en aquest país entre el 1936 i el 1975, per no haver d’avergonyir-se d’haver estat un mitjà del règim. El Grup Godó, promonàrquic, amb un director de comunicació, Màrius Carol, fanàtic Borbonista. Un grup permanentment als serveis de la dreta catalana, i promotor ideològic de la sociovergència. Un grup que veu com les subvencions que rebia del govern es retallen i que el tracte de favor que rep pel Consell de l’Audiovisual és criticat només per ICV. No és d’estranyar el que passa. Mentre ICV i EUiA facin polítiques ecologistes (com la reducció dels als accessos de BCN a 80 km/h), d’esquerres (com la política intervencionista d’habitatge), mentre segueixin criticant lleis conservadores (com la LEC), mentre segueixin oposant-se a les retallades fiscals (les de Solbes a Madrid i de Castells a Catalunya), mentre ICV segueixi fent, en definitiva, polítiques que emprenyin a la dreta, seguirà sent blanc de les ires de Cuní, Carol, Tramosa, Rahola, Jordi Juan, Barbeta i un llarg etcètera d’opinòlatres demagogs i conservadors.

Cerdanyola, SOLIDARITAT AMB GAZA

2009-01-16T09:37:00.000+01:00

La Plataforma Aturem la Guerra va instar a totes les localitats a realitzar accions descentralitzades a tot el territori en solidaritat amb Palestina i contra les massacres d'Israel. Cerdanyola ho farà el proper diumenge a les 12 amb una concentració davant de l'ajuntament.

No és moment de matisos. No calen: Israel ha assassinat a 1.100 Palestins, Israel ha bombardejat un edifici de l'Agència de la ONU per als Refugiats Palestins on es guardaven aliments, Israel ha bombardejat Hospitals com el d'Al Quds i Al Aqsa, Israel ha bombardejat dues escoles de la ONU a Al Fakhoura i a Asma, Israel ha atacat edificis de premsa com el de Reuters per impedir que s'expliqui el que està passant a la Franja. Israel és el responsable d'aquestes atrocitats i és a Israel a qui se li ha d'exigir la fi de la violència.

No és moment de frivolitzar sobre la solidaritat que tants i tants ciutadans estan mostrant, ni de criminalitzar les mobilitzacions.

És moment de denunciar les greus violacions humanitàries i de la legalitat internacional que està cometent Israel. És moment de denunciar que l'Estat Espanyol exporta armes constantment a Israel, malgrat que ho prohibeix una llei aprovada al 2007. És moment de denunciar que des del 1995 existeix un acord d'associació Unió Europea-Israel, que atorga condicions preferencials per a la importació dels productes israelians a Europa i recordar que el grup dels socialdemòcrates (del que forma part el PSC i el PSOE) i dels liberals (del que forma part CiU) han votat reiteradament en contra de la suspensió d'aquest acord.

I, lògicament, és moment de sortir al carrer i expressar el rebuig a aquesta massacre.

Infraestructures i “comportaments inadmisibles”

2009-01-11T22:05:00.000+01:00

Aquests dies a l'aeroport de Barajas s'ha viscut un col·lapse fruit de la neu que ha deixat sense volar a 45.000 viatgers. Alguns han aprofitar l'avinentesa per demanar la dimissió de la Ministra Magdalena Álvarez. I aquesta Ministra, que no va reconèixer cap errada per part seva en el col·lapse de rodalies d'octubre de 2007, ara diu que el comportament d'Iberia ha estat “inadmissible i increïble”. L'aeroport de Barajas no ha estat la única infraestructura de transport que ha funcionat de manera irregular durant la setmana, ja que rodalies renfe, novament, ha tornat a tenir retrasos considerables. No es pot comparar la gravetat de la cancel·lació de centenars de vols i de l'aïllament de milers de viatges que ha produït la neu de Barajas amb els retrasos de 30 minuts d'aquests dies a rodalies. És cert, no és igual de greu.

Però el que si que és greu és que passen els mesos i els problemes del servei rodalies de Barcelona segueixen sense solucionar-se i apareixent intermitentment. Quan no és un temporal, és un atropellament, un acte vandàlic, problemes elèctrics o el que és més comú, retrasos injustificats. Com sempre, els retrasos estan amanits amb la manca d'informació i el descontrol generalitzat de la situació. El comportament de Renfe, d'ADIF i del Ministeri de Foment encapçalat per Magdalena, aquest si que és “inadmisible i increïble”. Igualment, “inadmisible i increïble” és l'incompliment de Zapatero de la seva promesa davant el Congrés de transferir els serveis de rodalies, que arrossega des de fa més d'un any (s'havia de transferir a gener del 2008) i que ha quedat sepultat sota altres incompliments més rellevants, com el del finançament.

La Llei de partits i les eleccions basques

2009-01-07T01:13:00.000+01:00

Això va camí de convertir-se en tot un clàssic. Desprès de l'anunci de convocatoria d'eleccions a Euskadi, s'intensifiquen les declaracions al voltant de la il·legalització de partits vinculats a Batasuna. Sé que és un tema polèmic i que genera controvèsies, però estic frontalment en contra de la Llei de Partits del 2002. Hi estic en contra per diversos motius. Primer perquè priva a molts ciutadans d'expressar la seva legítima voluntat política amb l'exercici lliure del vot. Segon, perquè és una llei que s'ha aplicat de forma hipòcrita, que permet que partits feixistes que no condemnen determinats tipus de violència es puguin presentar, però en canvi realitza un setge al voltant dels partits de l'esquerra abertzale. Tercer, perquè és una llei plena d'ambigüitats en la seva redacció i deixa massa espai a la interpretació subjectiva. Quart, dificulta encara més la sortida negociada del conflicte basc i obtura vies de negociació política.

Ara que a les portes de les eleccions a Euskadi s'ha reobert el debat sobre la ilegalització de qualsevol formació que pugui ser sospitosa d'estar relacionada amb Batasuna, són moltes les veus progressistes que han callat. Suposo que ha de tenir a veure, entre d'altres coses, el front polític, social i mediàtic favorable a il·legalitzar qualsevol formació sospitosa de tenir vincles amb ETA. Crec que l'oposició a la Llei de Partits és una qüestió de principis democràtics bàsics i una qüestió estratègica per a la solució del conflicte a Esukadi i és important que, per més impopular que sigui, totes les sensibilitats progressistes, i no només les sobiranistes o independentistes, expressin el seu rebuig a aquesta norma que, en ares de reduir l'activitat terrorista, a la pràctica el que redueix són els nivells de democràcia de l'estat.

EZLN: 15 anys d'altermundisme

2009-01-02T13:33:00.000+01:00

Aquests dies les pàgines d'actualitat internacional estan monopolitzades per l'atac d'Israel que suma centenars de morts de civils palestins a la franja de Gaza. També estan tenint un espai destacat els 50 anys de revolució a Cuba, els mitjans se'n han fet força ressò no se si tant per l'efemèride com pel protagonisme que han adquirit les notícies polítiques de l'illa des de que Raúl Castro va substituir al seu germà al capdavant de la revolució.

Hi ha un altre aniversari que es celebra en aquests dies que també val la pena destacar. L'1 de Gener de 1994, fa 15 anys, l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional va aixecar les armes a l'estat de Chiapas, l'estat més pobre de Mèxic i es va donar a conèixer la 1ª Declaración de la Selva de Lacandona. Era el mateix dia que entrava en vigor el tractat de lliure comerç entre Mèxic, EUA i Canadà, el NAFTA, impulsat, entre d'altres, pel president d'extrema dreta mexicà Carlos Salinas de Gortari. A Chiapas, diverses localitats formen una comunitat governada de facto per l'EZLN, malgrat el setge de les forces paramilitars i del govern mexicà. Aquests dies els zapatistes estan recordant l'èxit de la seva revolució amb la celebració del festival Digna Rabia.

El líder d'aquest moviment és un personatge anònim, el subcomandante Marcos. Aquest personatge que explica que de jove va treballar a un Corte Inglés de Madrid i el van fer fora per vendre els productes més barats del que costaven. Aquest personatge que s'amaga darrera d'un passamuntanyes i d'una pipa, i que vol mantenir l'anonimat no per por a la justícia, ni per qüestions de seguretat, sinó perquè no vol que el seu moviment caigui en personalismes. Aquest personatge, que en una ocasió, preguntat per la seva veritable identitat va respondre això:

“Marcos es gay en San Francisco, negro en Sudáfrica, asiático en Europa, chicano en San Isidro, anarquista en España, palestino en Israel, indígena en las calles de San Cristóbal, chavo banda en Neza, rockero en CU, judío en Alemania, ombudsman en la Sedena, feminista en los partidos políticos, comunista en la post guerra fría, preso en Cintalapa, pacifista en Bosnia, mapuche en los Andes, maestro en la CNTE, artista sin galería ni portafolios, ama de casa un sábado por la noche en cualquier colonia de cualquier ciudad de cualquier México, guerrillero en el México de fin del siglo XX, huelguista en la CTM, reportero de nota de relleno en interiores, machista en el movimiento feminista, mujer sola en el metro a las 10 P.M., jubilado en el plantón en el Zócalo, campesino sin tierra, editor marginal, obrero desempleado, médico sin plaza, estudiante inconforme, disidente en el neoliberalismo, escritor sin libros ni lectores, y, es seguro, zapatista en el sureste mexicano. En fin, Marcos es un ser humano, cualquiera, en este mundo. Marcos es todas las minorías intoleradas, oprimidas, resistiendo, explotando, diciendo "¡Ya basta!". Todas las minorías a la hora de hablar y mayorías a la hora de callar y aguantar. Todos los intolerados buscando una palabra, su palabra, lo que devuelva la mayoría a los eternos fragmentados, nosotros. Todo lo que incomoda al poder y a las buenas conciencias, eso es Marcos.”

L'EZLN és possiblement el moviment revolucionari més peculiar que existeix. No ha utilitzat mai la violència extrema. No és comparable a les FARC ni a cap altra força armada comunista llatinoamericana. Va néixer desprès de la caiguda del mur i, per tant, està fora de tota sospita de servir als interessos soviètics. És una combinació entre els moviments tradicionals de defensa indígena i l'activisme antiglobalitzador més avançat. Te en la cultura una de les seves armes més potents. I és, per a molts, una de les iconografies més clares de l'actual altermundisme.

"El mundo que queremos es uno donde quepan muchos mundos. La patria que construimos es una donde quepan todos los pueblos y sus lenguas, que todos los pasos la caminen, que todos la rían, que la amanezcan todos."

Ignacio Fernández Toxo nou Secretari General de la CS de CCOO

2008-12-19T23:11:00.000+01:00

Fernández Toxo

Adéu Fidalgo.
No et trobaré a faltar.

Hem tombat la directiva de les 65 hores!

2008-12-17T12:23:00.000+01:00

La pressió social i el sentit comú s'ha imposat. La directiva que representava més vivament els interessos de la Europa del Capital la de temps de treball, ha rebut l'oposició de la majoria dels eurodiputats. La directiva, més coneguda com a directiva de les 65 hores, que deixava allargar la jornada laboral fins a seixanta-cinc hores setmanals era defensada per Itàlia i gran Bretanya. A l'Estat Espanyol, s'especulava que el PP podia votar en contra per les pressions del lobbies de metges afins als conservadors. ICV, IU, ERC i PSOE, es sabia que votarien en contra per raons evidents. I el gran dubte era que faria CiU, més per qüestions simbòliques que no pas aritmètiques. Finalment sembla qua han votat en contra. Suposo que en les properes hores sabrem més coses de tot plegat, però ja podem avançar que en aquest cas les campanyes que han corregut per la xarxa, la manifestació del passat octubre convocada pels sindicats de tota Europa i la resta de fórmules de pressió social han jugat un paper fonamental.

Més info:
Vilaweb
El Pais
El Periodico
La Vanguardia

Afegit:

Crec que és una vergonya el que estan recollint alguns contrainfos de la xarxa sobre la postura d'ICV respecte les 65 hores. A kaosenlared.net i indymedia.org s'han reproduit articles que afirmen que ICV estava a favor de la directiva. Precisament ells que es queixen, crec que amb tota la raó del món, de que molts mitjans convencionals manipulen la informació, en aquest cas, han exercit un barroer exercici de manipulació.

Aquesta recent entrada del bloc del Raül Romeva és suficientment explicativa de com ha sigut el procés de votació d'avui i de quin paper hi ha jugat ICV.

Demà comença el Congrés Confederal de CCOO

2008-12-16T13:49:00.000+01:00

El darrer trimestre del 2008 està sent un moment de replantejament de projectes polítics i sindicals. A nivell polític he participat directament en l’Assemblea Nacional de Joves i d’ICV. A nivell sindical he assistit al Congrés de la CONC i ara em disposo a seguir des de la distància el 9è Congrés Confederal de CCOO que començarà demà a Madrid i tindrà lloc fins el 20 de desembre.

Per seguir-ho, a més de llegir es cròniques de les edicions digitals del diversos mitjans, pensava utilitzar també la pàgina web que el sindicat ha habilitat per poder seguir l’esdeveniment: http://congresos.ccoo.es/ . Avui hi he entrat i m’he trobat la desagradable sorpresa d’un vídeo del senyor Fidalgo (al que fa poc Marcelino Camacho li deia que no era d’esquerres) donant la benvinguda al Congrés. Entenc que com a Secretari General és una figura institucional que s’ha de respectar. Però ara mateix, a les portes del 9è Congrés, Fidalgo hauria d’assumir que és un dels dos candidats, no només és el Secretari General. Fidalgo ha monopolitzat les presentacions de del Congrès de forma bastant barroera, i això no és més que una estratègia bastant poc democràtica per tenir avantatge respecte l’altre candidat a la Secretaria General.

"L’aspirant” és un senyor gallec, Ignacio Fernández Toxo, ex-secretari general del Metall, que ja li va disputar la secretaria general al darrer congrés tot i que va retirar la seva candidatura per no debilitar el projecte. Toxo, aposta per unes CCOO amb més ideologia, que sigui alguna cosa més que simplement una entitat de serveis juridico-laborals (cosa que crec que ara no és), que tingui com a una de les prioritats el repartiment de la riquesa. Toxo te el recolzament de Catalunya i de part del Metall. Però com un amic em recordava aquests dies “Les delegacions són com les subprime, que fins al darrer moment no saps que és el que veritablement hi ha dintre”, és a dir que realment ni se sap si les delegacions votaran en bloc i en quin sentit ho faran. En tot cas, espero que Toxo li guanyi la partida a Fidalgo, que no és precisament sant de la meva devoció.

De ben segur que serà un 9è Congrés en el que el principal interès mediàtic es centrarà en l’elecció de la Secretaria General. Però més enllà dels debats de noms i de la tria dels lideratges, espero que CCOO, d’una banda, sàpiga rellegir la situació actual i el context de crisi i adaptar les seves estratègies a curt i mig termini, per poder fer front a la situació econòmica, sent garant de que aquesta crisi la paguin els poderosos i no les classes populars. I d’altra banda, espero que siguin capaços de llençar un missatge nítid a la ciutadania d’unitat i de treball, i de que és una força que defensa els drets i la dignitat dels treballadors i treballadores.

La llista de Liechtenstein

2008-12-02T21:33:00.000+01:00

A l'estiu d'aquest any va saltar un escàndol sobre l'evasió fiscal a Leichtenstein que va afectar a diversos països europeus, especialment a Alemanya, però també a d'altres com l'Estat Espanyol. Com que l'evasió fiscal i els frau d'aquest tipus mai han estat una prioritat a combatre ni pels governs del PSOE ni pels del PP, han hagut de passar uns quants mesos fins que l'Hisenda espanyola hagi fet algun moviment per investigar als delinqüents que roben a l'estat amb l'impagament d'impostos. Recordo que aquest mes de setembre en una interessant reunió amb la presidenta i els portaveus de la Organización Professional de Inspectores de Hacienda del Estado, van destacar, entre d'altres aspectes preocupants de la situació de la lluita contra el frau fiscal, la manca d'interés i la passivitat del Ministerio i de la Secretaría General de Hacienda investigar aquest cas de Liechtenstein que contrastava amb la celeritat amb la que d'altres estats, com Alemanya, havien actuat per encausar als evasors fiscals.

De moment, de la llista espanyola poca cosa ha transcendit als mitjans de comunicació, més enllà de que la llista de presumptes culpables oscil·la entre 150 i 200 i que els dos noms més il·lustres són Alejando Sanz, el cantant, i el pare d'Artur Mas, secretari general de CiU. Com sempre s'ha de respectar la presumpció d'innocència, però parlem de dos personatges que pobres i necessitats, no serien. I no sé a que es dedica el pare d'Artur Mas, però precisament Alejandro Sanz és un senyor que, a part de tenir part dels seus guanys en l'impost revolucionari que l'SGAE ens obliga a pagar, te la seva font principal d'ingressos en l'explotació de la seva imatge.

S'ha de dir prou a la passivitat enfront els delictes fiscals. Cal incloure d'una vegada el frau i l'evasió al codi penal, que els culpables vagin a la presó. Perquè amb una simple multa no s'acabarà mai amb aquestes activitats immorals i il·lícites. I ja n'hi ha prou d'apel·lar a la picaresca dels llatins dels sud d'Europa. Això no és picaresca, ni tans sols és incivisme. És un greu delicte i per tant, repeteixo, els culpables han d'anar a la presó.

L'Assemblea d'ICV per un membre de la delegació de Joves

2008-11-28T18:47:00.000+01:00

Pels que segueixen l'actualitat d'ICV, crec que ja deuen tenir tot llegit sobre la 9a Assemblea Nacional, se que vaig tard per escriure sobre el tema. La direcció està contenta pel recolzament mostrat per la militància, especialment en la votació del balanç de gestió. Els i les militants estan contents pel debat que es van produir sobretot a les comissions. Totes les delegacions van tenir les seves “victòries”: Dones amb Iniciativa va acordar la paritat a tots els òrgans de direcció. El grup de defensa dels animals va aconseguir que ICV és declarés obertament i sense matisos com a partit antitaurí (per fi). Els grups sobiranistes van aconseguir el compromís de la direcció de realitzar al 2009 una convenció monogràfica respecte la qüestió nacional i es va avançar cap a l'aposta d'ICV cap el federalisme europeu més que el federalisme espanyol (jo això d'Europa no ho veig clar). Les delegacions de Girona o Maresme, més crítiques amb la direcció, van tenir el seu espai i la seva veu i van saber expressar els seus punts de desacord amb responsabilitat i de forma constructiva.

Com és lògic, vull destacar els temes de debat que la delegació de Joves va ser capaç de situar a l'assemblea. Joves va mostrar la seva preocupació pels riscos que suposa gestionar interior, va demanar espais de presa de decisions reals i, sobretot, va aconseguir reforçar els mecanismes de rendició de comptes. Segurament l'esmena més important que Joves presentava a la 9a Assemblea estava al document d'organització i era la petició de que l'Assembla i la votació de la direcció fosssin cada dos anys. La negociació amb la ponència i amb altres delegacions va portar a que finalment l'Assemblea sigui cada dos anys, amb presentació dels balanços de gestió, debat dels documents, modificacions estatutàries, aprovacions de resolucions, etc; però que l'elecció de la direcció sigui cada quatre, en paral·lel als cicles electorals. Si d'una cosa em va servir aquesta assemblea (la meva primera), va ser per comprovar que l'espai de rendició de comptes més important no són les votacions de les llistes al Consell Nacional, a la Comissió Executiva Nacional, ni a les primàries; sinó que ho és la discussió dels documents de balanç. Les intervencions més crítiques de tota l'assemblea precisament van ser-hi a aquest moment del debat. Així doncs, l'aportació de Joves és fonamental per avançar, encara més, en la democratització interna d'ICV. Benvingut sigui.

Un nou blog cerdanyolenc i combatiu

2008-11-17T18:55:00.000+01:00

La setmana passada vaig adquirir el compromís amb els administradors d'un blog de parlar-hi en la següent entrada que escribís. Vaig incomplir el compromís per causa major, la mort del lluitador antifranquista del PSUC i autèntic mite, Miguel Núñez.

En tot cas, lo prometido es deuda, i vull parlar de “Diario de un ERE”, el Blog de los trabajadores de Rosa Gres escrit per “Lev Mishkin” i “Profesor Taratonga”. Aquests dies han estats intensos en quant a defensa dels drets dels treballadors i les treballadores a Cerdanyola amb l'anunci de tres Expedients de Regulació d'Ocupació,a Riviere, Zobele i Cerámicas Sugrañes (Rosa Gres). Ho vaig dir en una entrada referida al cas de Zobele, cal organitzar la pressió cap a l'empresa i cap a les administracions que han de pendre la decisió d'acceptar o rebutjar l'expedient. I un blog pot ser una eina comunicativa perfecte per contribuir a aquesta pressió, així que els animo a seguir escrivint amb regularitat i incentivant el debat com estan fent ara. El blog recull les accions reivindicatives que s'estan fent i llença reflexions sobre la situació de cara a generar debat (algunes entrades tenen 25 comentaris), molts dels comentaris no queden del tot clars als lectors que no treballem a Sugrañes, ja que tenen el seu propi codi i les seves anècdotes en comú però pels que tenim hores de fàbrica a l'esquena i sabem com es pensa entre palets, molls i platjes podem seguir el contingut del blog amb normalitat.

El cas dels treballadors de Sugrañes és peculiar, pel fet que l'empresa havia de ser ubicada a un altra emplaçament a mig termini per la construcció del parc de la ciència. Com he dit sovint, és imprescindible per l'ocupació de qualitat i el model productiu que cristal·litzin projectes com el del parc de la ciència. Però en el cas de Sugrañes han aprofitat aquesta qüestió i el soroll de la crisi per fer un ERO de 80 treballadors. Espero que l'empresa compleixi la seva paraula i al final acabi “contando con todos”. Si no ho fa, la lluita haurà de continuar.

Miguel Núñez, un personatge extraordinari

2008-11-12T23:50:00.000+01:00

Ha mort Miguel Núñez, un dels personatges més rellevants i fascinants de la lluita antifranquista. Vaig tenir el plaer de conèixer-lo personalment el 6 de juny del 2008, quan vaig anar a visitar-lo a la seva residència amb la resta de l'equip coordinador de Joves per anunciar-li que la Trobada d'Estiu tindria el seu nom. En aquella visita em va encisar. El seu humor, la seva lucidesa, la seva ironia i la seva vitalitat. Aquell home no sembla tenir 88 anys.

Explicava amb una gràcia innata aquesta anècdota: “Manolo [Vázaquez Montalbán] me decía siempre lo mismo, que este país no iba bien. Yo le preguntaba el porqué y el me contestaba que a que edad me habían condenado a muerte. Yo le dije que a los 20. ¡Y todavía estás vivo! Ves como el país no va bien”.
Ara, la seva malaltia ha fet el que ni les pressons ni les tortures del franquisme no va poder fer.

Crec que deixa una herència que mantindrà viva la seva memòria per sempre més, un dels millors llibres que he llegit mai, “la Revolución y el Deseo”, reeditat recentment.

Nosaltres ja ho dèiem

2008-11-10T20:36:00.000+01:00

Diferents blocs esquerranosos (com aquest o aquest) demanaven aquests dies una campanya amb un únic lema en relació a la crisi econòmica: Nosaltres ja ho dèiem. La frase, que normalment fa ràbia de sentir quan te la diuen, el que amaga és que aquesta crisi ha donat la raó a uns quants, els que dèiem que no es podia acceptar de cap de les maneres que els fluxes especulatius circulessin sense cap mena de control, que garantir el lliure mercat no pot ser l'objectiu últim de l'Estat, que els banquers i empresaris havien de repartir els seus beneficis. Havien de fer-ho, perquè quan vinguessin les adversitats els que les pagaríem som els treballadors i treballadores, que no haurem participat de la festa capitalista del primer deceni del segle XXI. La crisi, per tant, ha deixat en evidència als socialdemòcrates i als liberals, que van ignorar les demandes de les esquerres transformadores, fins i tot les van acusar d'utòpiques i irreals. Ara, amb l'esclat de la crisi financera, corren a recuperar algunes de les receptes que nosaltres avançàvem, donant-nos, com deia, la raó.

Com que nosaltres ja ho dèiem, portem una temporadeta d'avantatge en l'estudi de tot plegat i ja fa temps que sabíem que es i que no es pot fer. Així doncs, aquest post és una humil contribució per a que n'aprenguin els que ara sembla que han de refundar el capitalisme:

-De cara als bancs i caixes, que avui li han dit a tot un liberal com és Zapatero que volen més i més control, els hi recomano un tríptic molt senzill, semblat als que te qualsevol oficina d'una entitat bancària oferint productes financers de dubtosa moralitat. És un tríptic del col·lectiu ATTAC que ja fa uns quants anys que demana el control del mercat financer mundial que al que ara els culpables de tot plegat advoquen i que es pot llegir clicant aquí.

-Pel senyor Sarkozy, president de torn de la UE, que ara a descobert que hi ha una cosa molt dolenta que es diuen paridos fiscals, dels quals el país que ell presideix n'és instigador, li recomano un quadern editat a l'any 2007 per la Fundació Nous Horitzons (vinculada a ICV) obra de Núria Almirón i Juan Hernández Vigueras, que es pot descarregar gratuïtament clicant aquí. El quadern explica perfectament quins són els paradisos fiscals i centres off shore amb relacions amb la UE i com combatre'ls. Si el quadern se li queda curt, li puc recomanar un dels últims llibres que he llegit, precisament d'un dels autors del quadern, Juan Hernández Vigueras, la fitxa es troba aquí.

Estic molt preocupat

2008-11-03T20:01:00.000+01:00

A Cerdanyola pot tenir lloc un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) pel tancament de l'empresa Zobele que pot afectar a 165 treballadors i treballadores. De moment la notícia que he llegit a l'info, encara deixa molts dubtes de com anirà el procés. Com sempre davant d'aquestes notícies em venen al cap algunes preguntes:

-És rendible aquesta empresa?

-Quins beneficis ha tingut els darrers anys?

-És viable reubicar als treballadors i treballadores en altres tasques o departaments dins de la mateixa empresa?

-Ha rebut aquesta empresa fons públics als darrers anys?

-Que pretén fer l'empresa amb els terrenys de la nau?

Intentaré seguir de prop aquesta qüestió i veure com avança el procés d'ERO, Ara cal que la ciutadania de Cerdanyola mostrin la seva solidaritat amb la gent de Zobele. Tancaments injustos, ni un, ni a Cerdanyola ni enlloc.

A tots els tontos els hi ha donat per parlar aquest Octubre?

2008-10-30T15:41:00.000+01:00

Aquest mes d’Octubre crec que pot passar a la història, ja que crec que mai havia sentit en tant poc espai de temps tantes tonteries juntes de personatges tant rellevants de la política i la societat de l’estat espanyol. Aquests són els 4 tontos que he detectat (no els hi dic gilipolles que desprès hi ha qui em renya, com quan li vaig dir gilipolles a Antonio Gallego):

El primer tonto va ser José Maria Aznar. El 22 d’Octubre en la presentació d’un llibre de les FAES titulat “Planeta Blau (no verd)” va negar el canvi climàtic i va acusar de "inquisidores" del "Apocalipsis climático" als que defensem les polítiques sostenibilistes. Pel que es veu, Aznar va fer les declaracions sense haver-se begut 5 ampolles de vi prèviament, així que no se li pot aplicar l’atenuant d’alcoholisme al que ja ens tenia habituats.

El segon tonto del mes m’afecta especialment perquè és el "jefe" del sindicat de classe al que milito, el senyor Fidalgo, Secretari General de la Confederació Estatal de CCOO. Fidalgo es declara capitalista “perquè està fundat”. Doncs jo a ell li dic que és tonto perquè a 3 mesos d’un congrés, calladet estaria més guapo. Per cert, som molts els afiliats i afiliades de base i són molts els membres de l’estructura, que pensem que un dels objectius de CCOO ha de ser lluitar per superar el capitalisme.

El tercer tonto també va sortir parlant de temes laborals. Gómez Navarro, president de les Cambres de Comerç ens explica la seva particular recepta contra la crisi: “Los sindicatos deben dejar de proteger a los vagos”. Aquest senyor que fa aquestes declaracions tant d’esquerres, havia estat ministre del PSOE. Jo crec que hauria d’afegir que els sindicats han de deixar de protegir als treballadors i protegir als empresaris, que són els que ens donen de menjar i que si no fos per la seva caritat ens moriríem de gana.

El tancament del mes d’octubre havia de ser “a lo grande”. La reina Sofia ha fet públiques les seves memòries, al complir 70 anyets. Les seves memòries, a part de ser d’extrema dreta, valoren qüestions sobre les que ella hauria de ser l’última persona que opinés. Com deia avui un pel facebook: "si vol opinar, ha de deixar la feina que fa ara". De totes les tonteries que ha dit, em quedo amb dos fragments, el primer: “Puedo comprender, aceptar y respetar que haya personas con otra tendencia sexual, pero ¿que se sientan orgullosos por ser gays? ¿Qué se suban a una carroza y salgan en manifestaciones? Si todos los que no somos gays saliéramos en manifestación...”. El segon: “¿Está a favor del aborto?En absoluto¿Y de la eutanasia?No soy partidaria”. Respecte a les manis dels gays, te tela que quatre dies desprès de treure els putos tanques al carrer (si todos lo que no somos militares saliéramos en manifestación...) ara digui això. Miri senyora Sofia, a alguns els agrada mostrar la seva tendència sexual i els avenços en la superació d’una discriminació històrica; d’altres trempen demostrant la capacitat que tenen per a matar a persones fent desfilades militars... és qüestió de gustos. Respecte l’eutanàsia i l’avortament. Jo no estic a favor de les monarquies ni dels caps d’estat antidemocràtics com els de l’Estat Espanyol, i m’he de fotre. Així que Sofia, porquè no te callas? que callar és pel que cobres, i no poc precisament.

Nissan, dels treballadors

2008-10-24T14:24:00.000+02:00

Per desgràcia ahir tenia una pràctica a la UAB (Pla Bolonya dels pebrots) i no vaig poder assistir a la manifestació de Barcelona contra l’ Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) de Nissan. La manifestació ha estat tot un èxit, 10.000 persones. De totes meners, aquesta setmana, em vaig reunir juntament amb els membres de la direcicó d’ICV Jordi Guillot, Laura Massa i Josep Torrecillas amb el Javier Pacheco, secretari general de la secció sindical de CCOO a Nissan i el secretari general del sector del Metall del sindicat, Vicenç Rocosa, per rebre informació de primera mà sobre el que està passant a Nissan i decidir l’estratègia política davant aquesta situació.

Vaig acabar la reunió esperançat, alhora que indignat. Esperançat perquè hi ha una lluita per davant. No està tot perdut, aquest ERO que vol deixar al carrer a 1680 treballadors i treballadores és injust i es pot aturar. La lluita al carrer i a les institucions tot just acaba de començar i tinc l’esperança de que arribarà a bon port. Però també estic indignat. Indignat per la cadena d’errors protagonitzada per tots ministres d’Indústria des de l’època Montilla (demencial el paper de Clos), per la manca de sensibilitat de Zapatero (que està molt preocupat de participar en la refundació el capitalisme, però s’oblida de parlar de Nissan amb Sarkozy) i també (i aquesta decepció és especialment dolorosa) pel paper que fins ara ha jugat el Govern de la Generalitat.

No és moment de mirar cap un altre costat. No és moment, de caure en el arguments fariseus dels propietaris del mitjans de producció. No és moment d’afirmar “si no es venen cotxes, és normal que hi hagi acomiadaments” com va fer Montilla al debat de política general de fa algunes setmanes. No és moment de que la dreta política i social proposi retallades socials i laborals com a mesura contra la crisi. No és moment de caure en “adminitritivismes”, calen respostes polítiques. Unitat política, i ni un acomidament, ni a Nissan, ni a Seat, ni a Pirelli, ni enlloc.

Indecent

2008-10-20T09:55:00.000+02:00

Els sous dels banquers espanyols s’ha incrementat aquest 2008 un 54 %, segons informava ahir El País. Independentment de que els bancs de l’Estat Espanyol no semblin estar en situació de fallida com molts dels grans bancs europeus (com comento a l’anterior post), és totalment immoral i indecent que en el context de crisi quan ja estan aflorat els problemes d’atur i de desnonats, hi hagi un col·lectiu que es permeti el luxe de llençar aquest missatge. S’han multiplicat per 11 l’increment percentual que els hi correspondria agafant com a referència l’IPC i, a més a més, partint d’uns salraris ja de per si molt elevats. Ells, els banquers, són un dels grans responsables de la situació; però aquesta, sembla que no és la seva crisi.

Fortis, Hipo Real State, Wachovia, Unicredit, Northern Rock...

2008-10-05T21:21:00.000+02:00

La situació de la crisi financera ens està superant. Els experts no es posen d'acord, els governants van improvisant mesures de xoc que no suposen canvis profunds al sistema i els ciutadans anem perduts i no sabem exactament les repercussions que tot plegat tindrà a la nostra vida quotidiana. Bush, Skarkozy, Berlusconi i Merkel, icones de la dreta, parlant d'intervenció estatal i nacionalització. I un sistema financer que trontolla com un castell de cartes. L'escenari és de concentració dels beneficis (en el recent període d'expansió) i socialització de les pèrdues (ara que la sitació és de crisi provocada per la irreponsabilitat de les financeres nordamericanes), clàssic comportament capitalista que ha comptat amb total recolzament per les socialdemocràcies europees.

La situació requereix canvis profunds, el laissez faire ens ha portat a aquesta escena de crisi. Quan la superem haurem d'aprendre de la lliçó i prendre les mesures necessàries per evitar que torni a succeir i aquestes passen per mesures concretes contre els fluxes especulatoris, la implementació de la Taxa Tobin, la lluita decidida contra els paradisos fiscals, transparència en les grans transaccions i modificacions del mercat financer. Aquestes mesures progressistes ara ja no són només un somni d'aquells que som d'esquerra i volem transformar el món, s'ha demostrat que són canvis imprescindible fins i tot per la supervivència del propi sistema.

La pèrdua de l’ARE serà una gran pèrdua per Cerdanyola

2008-10-03T13:30:00.000+02:00

Ahir vaig llegir al Tot Cerdanyola dos articles parlant sobre les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) i m’he decidit a escriure aquest post. Els dos articles són de persones amb sensibilitats polítiques diferents, la Puri Palomar propera al PAS i l’Esther González regidora socialista. Les dues coincideixen en dues coses: d’una banda, en les crítiques a la creació d’un ARE a Cerdanyola; i d’altra banda, les dues titulen el seu respectiu article amb un joc de paraules fent mofa d’aquest Pla (l’ARE). Per a mi, la Llei de l’Habitatge de la qual emana la creació de les ARE, és una de les propostes més d’esquerres, valentes i transformadores que ha aprovat el nou govern d'entesa. Destaco especialment l’article 23 que diu “Els ajuntaments, amb el suport financer de la Generalitat, es comprometen a augmentar els sòls per a habitatge dotacional, on es combini la producció d’equipaments i la d’habitatge en règim de lloguer”. “Lloguer” i “Dotacional”, nous paradigmes de l’habitatge protegit. La pèrdua d’aquest projecte,crec que serà, per tant ,una gran pèrdua per a la ciutat de Cerdanyola.

Els arguments de la Puri Palomar són similars als d’alguns sectors com V de Vivienda, que vaig rebatre en un post, fa algun temps. Aquests arguments afirmen que aquest tipus de política van únicament dirigides a salvar al sector privat de la construcció, és a dir a les promotores i constructors. Crec que aquests arguments amaguen una por certa i que comparteixo. Por a casos similars al que Bush vol fet als Estats Units, Sarkozy a França o el que el Ministre d’Indústria Miguel Sebastián vol fer a l’Estat Espanyol. El que aquests personatges volen fer és que els màxims responsables de la situació de crisi actual (financera o immobiliària, tant fa) desprès de haver-se lucrat, ara no paguin les conseqüències de la seva irresponsabilitat. Però aquest NO és el cas de les polítiques d’habitatge que està desplegant el Govern de Catalunya. L’objectiu de les polítiques que desplega el departament de Medi Ambient i Habitatge és lluitar contra els problemes que tenen els i les joves en l’accés a l’habitatge, lluitar contra les dificultats dels col·lectius en risc d’exclusió per tenir unes condicions de vida dignes o simplement ajudar a aquelles persones que amb l’encariment dels preus fruit de l’especulació, sumat a l’increment de les hipoteques, fruit de l’ascens de l’Euríbor, tenen dificultats per accedir a un habitatge al mercat privat.

Està més que demostrat que la única fórmula viable per a fer polítiques públiques d’habitatge és tenir un parc públic, és a dir, que la administració disposi d’un nombre determinat de pisos que seran utilitzats per les persones que més ho necessitin en cada moment. Per això és necessari que l’ús del pis sigui temporal, en lloguer o altres fórmules similars de cessió. Aquesta és la fórmula per la que està treballant el Govern Català i aquesta és la fórmula per la que està treballant l’Ajuntament de Cerdanyola, la fórmula més social i d’esquerres possible. I cal afegir, que és la fórmula menys atractiva per promotors i constructors, ja que d’on treuen els màxims rendiments són de les operacions de compra-venda.

Un exemple d’aquesta línia de treball d’enfortiment de l’oferta de lloguer és la promoció de La Clota on s’estan construint pisos de lloguer per a joves i equipaments a una zona que estava totalment degradada. El PSC va votar-hi en contra juntament amb el PP, al·legant que allò era una zona verda. Els mateixos arguments que utilitza ara Esther González al seu article. I tenen raó, és una zona qualificada com a verda. Però no es pot ajardinar, perquè no es viable econòmicament, i ara mateix són poc menys que un pou de merda, així de clar. No van aprendre dels errors del passat, d’aquella decisió que no va entendre ningú fora del propi PSC i ara ho repeteixen i es mostren satisfets d’aturar un pla que el seu propi partit ha promogut i està desenvolupant a molts municipis catalans. En l’article de l’Esther González s’explica totes les maldats del pla, ara bé, d’alternatives cap ni una. Deu ser que l’habitatge a Catalunya no és un problema.

També crec que s’ha d’exigir autocrítica a l’agrupació local d’ICV. L’agrupació no ha estat capaç d’explicar a la gent de la ciutat les potencialitats de l’ARE, no ha estat capaç de teixir complicitats amb aquelles persones que serien les futures beneficiàries, gent jove i de classes populars. Tampoc hem estat capaços de portar a les seves pròpies contradiccions a la resta de forces polítiques, en aquest cas especialment marcades les del PSC, que s’ha oposat a un Pla que està signat pel president de Catalunya i líder del seu partit, José Montilla. Tampoc hem aconseguit fer caure a CiU en la seva pròpia contradicció, ja que una zona com l’ARE suposaria la dinamització del comerç de proximitat que és el que ells afirmen defensar. En definitiva, extremar les cauteles no ha estat la millor estratègia, al no preveure la irresponsabilitat de la resta de forces polítiques.

El que més lamento de tot plegat és que el debat s’està fent des de les talaies dels partits, amb marcats interesos polítics partidistes, amb arguments acomodats i sense tenir en compte en cap cas els problemes reals dels i les joves, o les persones amb dificultats d’accés a l’habitatge i de la ciutadania en general. Estic convençut que des de la perspectiva d’algú que pot ser un possible usuari del servei dotacional d’habitatges, d’algú que està fotut perquè no pot tenir pis, que li parlin de qualificacions del terreny, que li parlin de qüestions estètiques o de murs de ciment, o d’alçades dels blocs, els importarà poc, per no dir gens. En definitiva, a no ser que hi hagi algun gir inesperat de darrera hora, hem perdut l’oportunitat de fer de Cerdanyola una ciutat més social, una oportunitat de contribuir a resoldre el que per a mi ( i per a un 20 % dels catalans), és el principal problema de Catalunya.

Fòrum Social Europeu Malmö 2008 (II)

2008-09-24T13:46:00.000+02:00

Com vaig comentar al darrer post, vull comentar els tallers i seminaris als que vaig assistir al FSE. Va haver-hi molta reflexió i confrontació i em vaig permetre el luxe de fer una intervenció amb el meu fluix anglès en un dels seminaris mostrant el meu desacord amb una de les ponències sobre flexiseguretat. De forma sintètica, aquest és el resum dels tallers i seminaris que vaig presenciar:

Seminari d'estratègies i marcs de relacions entre partits polítics i moviments socials.
No vaig poder escoltar tot el seminari però crec que és molt positiu que es facin tallers com aquests i que els moviments socials vegin també la utilitat dels partits polítics i siguin capaços d'establir xarxes i marcs de relació.
El millor: Raül Romeva. No és endogàmia, crec va explicar perfectament com des del Parlament Europeu es poden dur a terme iniciatives per confrontar amb l'Europa del Capital.
El pitjor: El recinte. L'àrea de Rosengärd estava massa allunyada del centre i de la resta d'àrees del FSE. A més la traducció no va funcionar en cap moment per qüestions tècniques, tenint en compte que es va parlar en 5 idiomes (Rus, grec, francés, anglès i italià), era impossible seguir tot el taller.
Decepció: Paolo Ferrero, el nou Secretari General de la Rifondazione del Partito Comunista italià. M'havia despertat grandíssimes expectatives. Malgrat que no ho va fer malament, va ser un discurs generalista, poc concret i centrat únicament en el cas Italià.

Flexiseguretat
Va ser un taller amb debat i idees contraposades. Molts arguments en contra i alguns a favor. Fins i tot vaig fer una intervenció de quasi 10 minuts, per primera vegada a la meva vida en anglès, explicant perquè a parer meu l'aplicació de la flexiseguretat a l'Estat Espanyol aniria en contra dels interessos més bàsics dels treballadors i treballadores.
El millor: La unitat de discurs dels sindicats belgues, francesos i italians contra la flexiseguretat.
El pitjor: Els sindicats danesos, que intenten vendre la flexiseguretat com una cosa positiva.
Decepció: L'explicació que ens va fe un professor alemany de com en el seu país els avenços de la flexiseguretat van arribar en l'anterior govern, la coalició entre Socialdemòcrates i Verds, amb Schröder de president.

Salari Mínim vs. Renda Bàsica
El seminari havia de servir per explicar la necessitat social dels dos conceptes, però al final va ser un versus entre SMI i RB.
El millor: Els conferenciants de la Rifondazione i del Partit Comunista d'Àustria. L'italià va explicar la necessitat social d'un SMI elevat per cohasionar la societat i lluitar contra els salaris negres. L'austríac va demostrar amb un model estadístic molt complex els efectes redistribuidors de la riquesa d'un increment del Salari Mínim Interprofessional.
El pitjor: Les intervencions dels membres d'Attac França. Defensaven la Renda Bàsica com a emancipació dels treballadors davant del capital, i ho van argumentar de forma pobre i arribant a perdre les formes. Cal dir que el membre d'Attac Finlàndia, a diferencia dels seus col·legues francesos va fer un discurs molt correcte tant en el contingut com en les formes.
Decepció: Un debat de filòsofs contra polítics. El Debat hauria d'haver-se separat, novament l'organització no va estar fina ajuntant les dues visions en un seminari.

El conflicte a Colòmbia
Van haver molts tallers sobre Colòmbia i amb participació de col·lectiu colombians al FSE. Hem va sorprendre l'interès de danesos, suecs i noruecs pel conflicte colombià i la gran quantitats de xarxes de solidaritat amb Colòmbia dels països nòrdics. Els ponents van explicar com Álvaro Uribe utilitza la parapolítica i els paramilitars per amenaçar i agredir a camperols, estudiants i polítics i ens van explicar que podem fer desde Europa. Un dels conferenciants va citar una acció de Joan Herrera al 2006 al Congrés quan va evitar que Moratinos tanqués la venta d'armament a Colòmbia.
El millor: Assistència i participació del públic. La sala plena fins la bandera i tres torns de preguntes que no s'haguessin acabat.
El pitjor: El cas dels danesos “fighters and lovers”, una xarxa de recolzament al front comunista a Colòmbia. Dic el pitjor per un doble sentit: primer perquè han estat jutjats per col·laboració amb les FARC i alguns dels seus membres tindran condemnes a la presó si no prospera la seva apel·lació, cosa que demostra un posicionament de la política europea, danesa en aquest cas, que no s'oposa de forma clara als paramilitars i criminalitzant els fronts d'esquerres. Alhora decepció també pel discurs dels Fighters and Lovers, defensant la lluita armada.
Decepció: L'organització quadriculada, que va impedir més participació del públic i que fins i tot va interrompre en plena intervenció a un senyor que anava en cadira de rodes...

Fòrum Social Europeu Malmö 2008

2008-09-21T17:44:00.000+02:00

Aquests dies he assistit al FSE de Malmö. Mai havia estat cap FS, ni Europeu ni Mundial, així que tinc l'avantatge de no partir amb cap prejudici. He tingut la sensació de que la ciutat estava desconnectada del FSE, els participants érem com una mena de participants a un congrés o alguna cosa per l'estil, que ens movíem per una ciutat que anava al seu ritme, que no tenia cap connexió amb el ritme del FSE. Ara bé, la quantitat de tallers i seminaris van configurar un programa transversal i molt qualitatiu. Per a mi a sigut una experiència enriquidora i un espai formatiu, tot i que no se si han de ser això els Fòrums Socials.

La manifestació (i fins i tot la festa final) no va ser massa massiva (Els organitzadors diuen que 15.000 persones) i va mostrar una manca de mobilització de la societat local. Per cert de la mani em van impactar dues coses. Primer, veure un black block molt nombrós, potser d'unes 500 persones. El black block és el grup d'anarquistes que van vestits de negre, tapats de cap a peus, que solen protagonitzar accions violentes i confrontaments amb la policia i van agrupats en un bloc en posicions gairebé militars. En dos punts del recorregut vaig poder veure com llençaven ampolles a la policia, sense que la cosa anés a més. En segon lloc, em va impactar la presència policial. Havia molta, molta policia. Moltes furgonetes, molta policia a cavall, molts policies amb gossos i fins i tot molts policies amb uns aparatosos extintors a l'esquena. A Barcelona es fa aquest desplegament policial i hi hauria un allau de crítiques a Interior.

Més endavant faré un resum dels tallers als que vaig assistir i d'altres impressions que m'he endut del FSE.

Llei de partits, EAE-ANB i la manca d'independència judicial

2008-09-16T22:49:00.000+02:00

Estic en contra de la llei de partits i ho estat sempre. També he estat sempre en contra de setge al que s'anomena “el entorno” (Què és “el entorno”, qui el composa?) com va ser el cas del macro judici 18/98+. I lògicament, no estic d'acord amb la dissolució de EAE-ANB. També em sembla curiós que aquestes sentències apareguin sempre en el moment polític en el que més es necessita, com és el cas del moment actual amb tot el “merder” de la consulta d'Ibarretxe.

Ara bé, si hi ha una cosa que m'indigna encara més que el fet de que existeixi aquesta Llei de Partits, és el fet que no s'apliqui en tots els casos. Il·legalitzem a Fuerza Nueva. Il·legalitzem totes les Falanges, siguin autèntiques o de les JONS. Il·legalitzem Familia y Vida . Il·legalitzem España 2000. Il·legalitzem Alianza Nacional. I tants altres que s'han d'ilegal·litzar. La justícia està fent un setge a l'independentisme basc mentre que deixa al feixisme i al nazisme (que a aquest estat han fet tant i tant mal) presentar-se tranquil·lament a comicis electorals. Hipocresia en estat pur i prova inequívoca d'una Justícia sotmesa al moment polític més que a la legislació.

Algú em sabria dir algun conflicte polític de la Història que s'hagi resolt únicament per la via policial, és a dir, algun conflicte polític que s'hagi resolt sense negociació política?

Les tisores de Solbes

2008-09-04T17:39:00.000+02:00

Fa poc vaig fer un post sobre l'utilitat de les crisis. Doncs hauria d'haver inclòs que les crisis no haurien de servir per asfixiar als ajuntaments. Com passa a tants i tants àmbits de la vida, sembla que tocarà pagar als més dèbils. Segons la proposta de Pressupostos Generals de l'Eestat 2009 presentada per Solbes, la partida destinada als ajuntaments disminuirà un 0,6% . El més ridícul de tot plegat és que el debat hauria de ser quants diners de més rebran els ajuntaments, en canvi l'Estat baixarà per primera vegada. Cal que tinguem en compte que la crisi immobiliària està afectant de forma devastadora als municipis, donat que les llicències d'obra i altres impostos relacionats amb la construcció d'immobles eren la font fonamental d'ingressos.

Cal destacar també que alguns estudis situen al 30% del total de la despesa municipal són despeses no obligatòries, ja que són responsabilitat d'altres administracions. Quan un municipi s’implica en la prestació de, per exemple, escoles bressol, residències per a la gent gran, escoles d’adults, o escoles de música, ho està fent “voluntàriament”, perquè considera que altres administracions no han estat capaces de satisfer les necessitats del municipi i per tant ha de suplir-ho amb intervenció municipal. La combinació és explosiva: Els ajuntaments presenten més serveis dels que pertoquen, la previsió d'ingressos propis disminueix alarmantment fruit de la crisi i Solbes retalla els ingressos provinents de PGE. Llençar a la claveguera el superàvit per tenir un missatge més durant la campanya electoral és el que te, que desprès no hi ha diners per fer les reformes realment necessàries i fonamentals per l'Estat, com necessària i fonamental és la modificació del finançament dels ajuntaments.

Per cert, voldria compartir una curiositat, introduint al google la cerca “Solbes ayuntamientos” les dues primeres notícies són de l'edició digital d'El País.

La primera te com a titular: “Solbes promete dar más dinero a los ayuntamientos” (01/08/08)
La segona en canvi: “Solbes cierra el grifo a los alcaldes” (01/09/08)

Hi ha un mes exacte de temps entre la publiació de les dues notícies, Noteu alguna diferència, potser alguna contradicció?

Ossètia i Abkhàzia

2008-09-04T16:58:00.000+02:00

Feia temps que no escrivia sobre la situació internacional. Sense dubtes de tot el que ha passat els darrers mesos, la notícia més rellevant en política internacional ha estat el conflicte entre Rússia i Georgia, desprès que el president de rus Dmitri Medvédev ha reconegut la independència d'Ossètia del Sud i Abkhàzia, amb intervenció de l'exèrcit inclosa. Reconec que no tinc prou informació del conflicte com per tenir una opinió sòlida i que desconeixia fins i tot l'existència de les dues regions abans de que s'iniciés el conflicte. Però fa poc vaig llegir a un llibre de memòries un fragment que voldria reproduir:

“D'esquena a nosaltres un pagès fregia una mena de pans en una paella, era alt i duia un punyal llarg i gran a la cintura; a banda i banda tenia uns gossos caucasians enormes, i en aquell moment els va donar un pastisset calent a cada un, a nosaltres ni ens va mirar quan li vam dir «bon dia» en rus [...]quan va sentir que el Vilella i jo parlàvem català entre nosaltres es va girar i ens va dir «Vestiu l'uniforme rus. És que sou russos vosaltres?» [...]Només dir-li que no érem russos li va canviar del tot. Va anar a un armari del rebost i ens va donar ous, cansalada i tot el que tenia. Quan menjàvem ens va dir que era osset, odiava els russos tal i com els seus pares i abans els seus avis, perquè no els respectaven i volien mal a Ossètia [...]”

El llibre és el “Soldat de Pandora” editat al 1998 i que relata la vida de l'excombatent del PSUC Sebastià Piera combatent republicà que lluità contra el feixisme a la Guerra Civil Espanyola i contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial amb el front soviètic. En concret aquest fragment,explica una situació de principis de 1943.

Tenint en compte l'actitud russa davant de la independència del Kosovo i el seu històric enfrontament amb Txetxènia, per cert veïna d'Ossètia, aquesta actitud no es pot definir d'altra cosa que d'hipocresia. La famosa doble vara de medir de la política internacional, en aquest cas elevada al màxim extrem.

Per a què serveix una crisi?

2008-09-01T14:43:00.000+02:00

Segurament la resposta literal a la pregunta és ben òbvia, no serveixen per a res, són una bona putada. Ara bé, anant més enllà de la literalitat, llegint entre línies i observant el context polític, crec que hi ha algunes coses per a les que les crisis haurien i no haurien de servir:

-Haurien de servir per evidenciar i denunciar les deficiències d’un model productiu precari i per a que s’accelerés la reconversió cap a un model de més valor afegit apostant pel coneixement, les energies renovables, la investigació, la docència, les noves tecnologies...

-No haurien de servir per fer previsions apocalíptiques, menys encara durant campanyes electorals.

-Haurien de servir per a incrementar el diàleg entre els Governs i Sindicat.

-No haurien de servir per a justificar retallades socials.

-Haurien de servir per cohesionar als partits d’esquerra enfront els arguments dels poders fàctics econòmics.

-No haurien de servir per vetar els avenços en un millor finançament de les autonomies i no haurien de servir per crispar l’ambient titllant a Catalunya d’insolidària seguint el tòpic. De fet els diners que Catalunya rebés fruit d’una millora en l’equitat del finançament, es podrien dedicar a polítiques socials i de reforma del model productiu segurament més eficaces que les que farà el Govern central, lluitant també contra la crisi.

Si llegim l’editorial de diumenge passat del diari El País, dretana, rància i centralista veurem com ells si que creuen que la crisi serveix per fer retallades socials “se necesita un pacto social que permita repartir lo más equitativamente posible los costes de la reforma en un clima de paz social”, que dit així sona molt bé, però això en realitat vol dir que ens apretem el cinturó els de sempre, els treballadors i treballadores. I també creuen que s’ha d’evitar que Catalunya millori el seu finançament “La previsible reducción de ingresos públicos dificulta también el acuerdo sobre financiación. Ya no es posible hacer una concesión a una comunidad...”. En resum, centralisme i protecció dels interessos dels poderosos, desgraciadament el País ja fa temps que va perdre la seva credibilitat com a diari progressista.

Disculpes i Sant Tornem-hi!

2008-08-27T16:25:00.000+02:00

Fa gairebé un mes que no escric al blog. Segurament és un període de desconnexió oportú i necessari però ara me'n adono que vaig desconnectar sense cap senyal d'avís: disculpes per no avisar de que el blog restaria inactiu!

Durant aquest temps de merescudes vacances a part d'acabar d'enllestir algunes qüestions pendents m'he dedicat bàsicament a viatjar i a no fer res.

En quant als viatges primer un de casolà: la festa major de Huesca, el San Lorenzo. Repassant les fotos d'aquella setmana de festa no he trobat cap de reproduïble sense que alguns dels meus amics o jo mateix no perdem l'integritat.

Recuperats dels excesos de Huesca, vam posar rumb cap a Londres. Vam anar una colla de 6 amics i ens ho vam passar de conya. Vam conèixer molta gent (de tot menys anglesos), vam visitar museus (desgraciadament pocs), vam passejar com turistes borregos per Soho i Camden i vam viure un partit de la selecció anglesa a Wembley (ese estadio). Aquí 4 diapositives que recordaré sempre amb carinyo:

La Colla de 6 que vam anar plegats des de BCN: Marc, Albert, Carlos, Joan, Luis i un servidor; al banc de davant l'alberg a la parada de metro de Kensal Green.

El grup es va eixamplar sensiblement amb el pas dels dies. Vam anar a visitar l'impressionant Hyde Park amb un brillant jurista mexicà que treballarà al Tribunal Constitucional espanyol aquest any (Miguel, de verd), una basca resident a Madrid estudiant de publicitat i futura directora de cinema (Begoña, de negre), una italiana a la que no li agraden els italians (Mara, a quadres) i un italià al que li agrada la pasta i les matemàtiques (Mario, que no surt a aquesta foto), que van acabant sent companys de viatge i part de la colla. A més vam conèixer un munt de gent interessant: El Guillem, l'Eneas, el Juan Carlos, la Luisa, la Emanuela, la Vittoria, la Lavinia... de tot menys, anglesos.

A l'aberg de Harrow Road imperava el bon rollo entre els residents i a cada àpat acabaves parlant amb gent de qualsevol nacionalitat imaginable sobre temes trivials (Portar samarretes de futbol, cinema o música garanteixen l'inici d'una conversa). Ara bé, els veïns de fora de l'alberg no eren gaire xerraires. Això és el que es veia des de les finestres de passadís: el cementiri de Kensal, que vist en viu impresiona.

A Wembley amb el Marc, desprès de l'empat a 2 entre Anglaterra i Rep. Txeca i presumint d'escut: malgrat que renovat, Wembley serà sempre l'estadi de la primera Copa d'Europa. El partit va ser futbolísticament un desastre (Capello és el seleccionador Anglès, ja està tot dit) i l'ambient del camp no era tant màgic com ens pensàvem a priori (hi havia molt turista com nosaltres a l'estadi), però sense cap mena de dubte va ser una de les millors experiències del viatge.

Doncs ara a tornar a la crua realitat paulatinament. Als propers posts prometo tornar a parlar del que en mi sol ser habitual: de finançaments, d'incompliments de terminis marcats per l'estatut, de l'unitat dels partits catalans, de les declaracions de l'inefable alcalde de Sabadell Don Manuel Bustos a favor del túnel d'Horta per a cotxes, de la crisi econòmica, de l'Assemblea d'Acció Jove, de l'Assemblea de Joves, de l'assemblea d'ICV, del congrés de CCOO... QUIN MAREIG!!!

Qui marxi, que pagui.

2008-07-28T15:27:00.000+02:00

Fa un parell de setmanes van tenir lloc l’anunci d’un seguit de tancaments de grans empreses: Pirelli i Spainair. En quant a Pirelli, és un tancament més al Bages, comarca que està tenint un problema seriós amb el desmantellament del teixit industrial. En qualsevol cas una mala notícia que contrasta amb una altra, que explicaré a continuació.

Avui una trucada m’informava d’una interessant notícia a de la secció d’Economia d’aquest gran mitjà progressista anomenat La Vanguardia. El cas és que a Alemanya, a principis d’aquest any, Nokia va anunciar que tancava la seva planta a Bochum de 2.300 treballadors i treballadores, ja que es traslladava a Romania. El govern de Renania del Nord-Westfalia va exigir a Nokia que li retornés 41 milions d’Euros en concepte de subvencions i avantatges fiscals, segons s’informava al febrer d’aquest any. La notícia d’avui a la Vanguardia explica que finalment el govern de Renania del Nord-Westfalia veurà com li són retornats 21 milions d’Euros i el Ministeri d’Investigació ingressarà 1,3 milions més. No estem parlant ni de Cuba ni de Veneçuela, estem parlant d’Alemanya. Sense entrar en el ball de xifres, de si és molt o poc o de si és pal·liatiu o no; queden clares dues coses:

1.- Alemanya te un sistema d’ajuts i subvencions a les empreses d’alt valor afegit.

2.- Alemanya te un sistema de recuperació de part d’aquests ajuts en cas que les empreses decideixen marxar a altres estats a obtenir beneficis.

L’Estat Espanyol no te cap d’aquestes dues coses i les dues són urgents. Cal invertir en R+D+I i cal que les empreses que marxin retornin tots els avantatges que han tingut durant els anys en els que han operat a l’Estat. Ni PP ni PSOE han cregut mai en la política industrial. El PP va desmantellar el Ministeri d’Indústria i és el màxim responsable de la situació actual; però el PSOE ha seguit la línia i ha estat capaç fins i tot de nomenar ministre d’aquesta cartera a Joan Clos. Tant de bo tard o d’hora algun Govern de l’Estat segueixi, en aquest cas, l’exemple d’Alemanya.

23 de juliol

2008-07-23T11:50:00.000+02:00

El 23 de juliol de 1936, 5 dies desprès de la sublevació feixista contra el govern democràtic de la república es fundà el PSUC a partir de la fusió de la USC, la FC del PSOE, el PCC i el PCP.

Història del PSUC a la web PSUC.cat, i a la wiki en català i en castellà.

“Que se baje el Negro”

2008-07-21T20:13:00.000+02:00

Diumenge, aprofitant que el dia estava ennuvolat, vaig anar a la platja. Per començar, com que sortíem des de Barcelona, el debat era si anàvem amb cotxe o en tren. Vaig guanyar dient que trigaríem menys, i que sortiria més barat, donat que la benzina està pels núvols.

A la tornada, sobre les 19.00, vam comprovar que el drama de Rodalies-Renfe no descansa ni per l’estiu ni en caps de setmana. Més de mitja hora de retràs, és a dir, un tren cada 50 minuts (vaig perdre tota la credibilitat en el debat del temps de trajecte del que havia sortit victoriós). Quan va passar el tren, anava ple a rebentar de gent que tornava de la costa amb els estris de platja més inversemblants i voluminosos que podia imaginar. A la parada de Montgat Nord, ja no cabia més gent al tren. Una senyora va aprofitar per cridar “Que se baje el Negro” mirant desafinat a un grup de joves africans que estaven dins el tren. Moltes de les persones que estaven a l’estació van assentir. Preocupant, molt preocupant.

No invertir en serveis bàsics per a la ciutadania te un risc que la ministra Álvarez no vol tenir en compte quan decideix que només cal invertir en l’alta velocitat: la falsa competència entre les classes populars i els nouvinguts. Això passa a d’altres serveis com les visites als ambulatoris, les urgències o l’accés als habitatges. Cal fer pedagogia per explicar que aquesta competència és fal·laç, el que cal és exigir més serveis socials i no evitar que una part de la ciutadania, com són els immigrants, en tingui accés. En un moment en el que l’atur està creixent, ara més que mai, cal inversions perquè no calgui “que es baxi el negre”...

Vosaltres, MARTINSA-FADESA, que veu trencar el pacte social

2008-07-16T09:57:00.000+02:00

Vosaltres que sempre parlàveu de la mínima intervenció estatal.

Que demanàveu la liberalització del sòl.

Que heu evadit tot els impostos que heu pogut.

Que heu especulat amb el valor d’un dret bàsic com és l’habitatge, vosaltres culpables dels drames humans que hi ha darrera de molta gent que no te accés a l’habitatge.

Que heu depredat el territori, urbanitzat parcs naturals, construït camps de golf arreu i destruït valls verges.

Que al 2007 veu fer pagament record a accionistes, un 23% més que l’any anterior.

Ara, vosaltres, demaneu la intervenció de l’estat, demaneu s’us ajudi amb inversió pública (que quan tot us anava sobre rodes consideràveu ineficient i demanàveu reduir)

Ara, vosaltres, us queixeu perquè l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), depenent del ministeri d’economia, no us “deixa” 150 milions d’euros.

Ara, vosaltres, trobeu aliats com el ministre de dretes Miguel Sebastián, amic de les grans empreses i del capitalisme, que està disposat a treure les castanyes del foc.

Ara, ni un sol euro públic pot anar a parar a mans d’aquesta gent, ells, els culpables. Tota despesa pública que s’hagi de fer per pal·liar els efectes de les caigudes en borsa d’aquests empreses (Molt em temo que després de la caiguda de Martinsa en vindran d’altres immobiliàries) han d’anar destinades als treballadors i treballadores que quedaran a l’atur, han d’anar destinades als ciutadans i ciutadanes que ara veuen com perilla la construcció dels habitatges que han adquirit i estan pagant encara sense poder-hi viure. En cap cas es pot dedicar diner públic a ajudar a aquells que van trencar el pacte social i quan van elevar a límits insostenibles les pressions econòmiques a les classes treballadores, amb la seva especulació, que els ha portat a uns beneficis sense precedents.

"Conciliació"

2008-07-11T11:38:00.000+02:00

L’eurodiputat d’ICV Raül Romeva, ha estat pare fa pocs dies. Ell te per costum fer una cosa que no solen fer els polítics, que és gaudir d’uns dies amb la família desprès de la paternitat. Al seu bloc, un dels més llegits en català, va escriure un diàleg simulat en que explicava com li demanaven fer excepcions a aquesta decisió d’estar al costat de la família. Això de es noves tecnologia de la informació i comunicació sovint et porten sorpreses i escenaris interessants, ja que un dels comentaris que rep com a resposta és del regidor cerdanyolenc de CDC Alfons Escoda, al que haig de dir que tinc en gran consideració. M’ha semblat un diàleg interessant i enriquidor i que m’ha divertit enraonar amb l’Alfons. També vull agrair la trucada que he rebut del Raül dient-me que comparteix la meva postura. Reprodueixo el debat que hem tingut, que crec que és representatiu dels paradigmes confrontats: flexiseguretat vs. drets dels treballadors.

Resposta de l’Alfons Escoda al post del Raül Romeva:

Perdona noi, però tú no ets un funcionari o un treballador qualsevol. Tú ests un polític. I cobres una quantitat en la qual no hi cap el concepte de "baixa".
Disfruta de la teva paternitat, i dedica-hi tantes hores com puguis. Però no t´agafis al concepte de "baixa", ni et neguis a fer exepcions, per que a tú no et toca.

Jesús:

Alfons, des del respecte que et tinc, haig de dir que considero el teu comentari extremadament hipòcrita, ja que tu t’has perdut un ple municipal aquest any precisament per atendre les teves qüestions personals i familiars. En el teu cas si que era justificada l’excepció i la teva absència al ple?

Em va semblar perfecte que no assistissis a aquell ple igual que em sembla perfecte que el Raül tingui aquests dies de repòs per dedicar-li a la seva família (Malgrat que d’excepcions n’ha fet més d’una...)

Per cert de la demagògia sobre el que cobren els polítics, vull dir d’una banda que tu com a polític saps que no són quantitats tant elevades, i d’altra banda que per més que sigui un salari elevat no es pot pretendre que quedin exclosos d’un dret tant important per a tota persona com és el de gaudir dels primers dies de vida d’un fill o filla.

Alfons:

Jesús, jo he parlat del concepte "no fer exepcions" i formalment agafar la baixa, no que dediqui el més temps possible al seu nou fill i a la seva companya. Hi ha persones ,que per la responsabilitat que ocupen, no només els polítics, també els empresaris, els directors de qualsevol àmbit, els comerciants.... que no pot ser que es desvinculin totalment de les seves responsabilitats utilitzant "les baixes", que crec que no estan formalment pensades per ells o elles. Les persones amb responsabilitats tenen la possibilitat de modelar el seu temps i la seva agenda molt més lliurement, i per tant és molt més fàcil l´autoregulació de la dedicació a la feina per conciliar la vida familiar i la laboral. Dedicar molt temps, i fer excepcions, si cal.

Pel que fa a mi, efectivament, vaig haver de marxar 15 dies a Etiòpia a buscar el meu fill. Dificilment podia fer cap exepció... . Però en tornar, l´endemà mateix, tant jo com la meva companya ens vam incorporar a la nostra activitat. En el meu cas no sé si tenia algun dret a fer festa, m´és igual, la meva companya (que és comerciant) "legalment"potser tenia algunes setmanes que no ha utilitzat. Considero que conciliar vida familiar i activitat laboral ha d´anar més vinculat a la flexibilitat que no pas al concepte de "baixa".

Vaig contestar el post del Raul Romeva, persona a qui respecto molt i segueixo sempre, per que em va semblar negatiu que un polític faci ostentació d´una manera de fer que no m´agrada. Sovint des d´Iniciativa es defensen opcions que són només aplicables al funcionariat, però no al comú de la gent.

Crec més en la conciliació voluntària i flexible de la vida laboral i familiar, que no pas en l´aplicació indiscriminada de "drets", que no són generalitzables, ni desitjable que es generalitzin.

Comprenc que aquests dies, després de tenir un fill, un eurodiputat no vagi a totes les sessions del Parlament, comprenc que restringeixi les seves activitats, però negar-se a fer cap exepció?. No. No és el model que crec que un polític, o una política, ha de transmetre a la societat.

Jesús:

Alfons, d’entrada dir-te que no era la meva intenció que t’haguessis de justificar de res. Em va semblar perfecte que pels motius personals que has explicat no assistissis al ple, en cap cas la meva crítica anava per aquí. La meva crítica rau en que si bé tu vas estar uns dies fora perquè era una qüestió fonamental per a tu, el Raül també ha considerat una qüestió fonamental estar al costat de la seva dona i els seus fills, amb la qual cosa em va sorprendre especialment la teva crítica. També vull dir, que d’excepcions et puc confirmar que el Raül n’ha fet unes quantes, ha anat a la tele i ha assistit com a ponent a actes amb diputades de Colòmbia durant aquests dies, entre d’altres coses.

Crec que t’equivoques quan afirmes que “Sovint des d´Iniciativa es defensen opcions que són només aplicables al funcionariat, però no al comú de la gent” ja que precisament és al contrari. El que es proposa des d’ICV en quant a permisos de maternitat i paternitat és universalitzar drets que siguin aplicables al comú de la gent. Demanar un dret de paternitat com el que tenen a Alemanya, en la que tant el pare com la mare es poden repartir els mesos de baixa, és demanar una cosa extraordinària? Flexibilitat com a solució a la conciliació? Això està molt bé pels directius que tu esmentes, però per la majoria de treballadors desgraciadament la flexibilitat vol dir treballar flexiblement totes les hores que et demani l’empresari.

Per acabar volia dir, com a resposta a la teva darrera frase, que jo com a ciutadà sempre m’identificaré a nivell personal més amb algú com el Raül que quan es pare fa el que faria qualsevol pare (sigui funcionari, obrer, taxista o mosso de magatzem) que és estar al costat de la seva família; que no el que m’identificaria, per exemple, amb el que explica tant alegrement el teu company de partit David Madí al seu llibre, que va ser pare durant una campanya electoral i va estar 15 dies gairebé sense veure al seu fill. Aquesta actitud, a parer meu, si que “no és el model que crec que un polític, o una política, ha de transmetre a la societat.”

Alfons: [Aquest missatge apareix signat com anònim, però pel context entenc que és de l’Alfons]

Si en Raul ha fet execpcions lògiques, doncs ja em sembla molt correcte, és el que demanava. Però, llavors, perque un post tan taxatiu?.
Veig que també comprens que determinades professions no són el mateix que unes altres. Em sembla molt bé que es pugui repartir entre el pare i la mare el temps de dedicació als primers temps de tenir un fill. És bo i necessari. Però també estem d´acord que un empresari/a o un politic/a no pot desconnectar durant x dies de la seva feina, seria una irresponsabilitat, que a més no tindria cap sentit.
Pel que fa al David Madí, no creus que quan el seu fill sigui gran i llegeixi el llibre del seu pare ho comprendrà perfectament i se sentirà orgullós del seu pare, que va fer el calia fer, en aquest cas per servir el que per ell era el seu ideal i que no deslligarà mai de la seva vida personal?.

Jesús:

Quatre qüestions:

- No sé d’on treus que jo cregui que determinades professions no són el mateix que d’altres. Els dies de paternitat haurien de ser OBLIGATORIS per tothom, siguin empresaris/es, polítics/es o assalariats/es. Quan dic que la flexibilitat està molt bé per als directius, estic afirmant amb ironia que la flexibilitat per l’empresari és fer el que li doni la gana, mentre que pel treballador és fer el que digui l’empresari.

- No hem sembla, per tant, una bona notícia que hagi fet “excepcions raonables”. Cap d’elles era una qüestió de vida o mort. Si ha d’anar un altra persona als matins de tv3 a parlar de la directiva de la vergonya, doncs que hi vagi. Si ha d’anar un altre polític/a a parlar sobre els drets humans a Colòmbia, docs que hi vagi. Però desgraciadament encara queda molta gent que no entén la postura del Raül i això fa que les pressions siguin elevades.

- En quant a drets, no només es tracte de que pare i mare puguin gaudir indistintament del permís. A parer meu es tracta de que els permisos s’adaptin a la realitat social. A mi em semblaria raonable una maternitat/paternitat pel voltant dels 6 mesos.

- Si fos el fill de David Madí em semblaria un insult veure com el meu pare menysprea els meus primers dies de vida. I si fos la seva dona m’indignaria bastant més el fet de que està menystinguda en tot el relat de Madí, que en cap moment te en compte les necessitats que hagi pogut tenir la seva dona. Segur que a CDC teniu gent preparada com per fer de director de campanya, no se fins a quin punt hi ha de ideal o de personalisme.

Cops d'efecte vs. solucions

2008-07-06T21:17:00.000+02:00

Cal felicitar al PSOE per incorporar una persona nascuda fora de l'estat espanyol a la seva executiva, com és el cas de la dominicana Bernarda Jiménez Clemente, que s'ha incorporat com a Secretària d'Integració i Convivència desprès del 37è Congrés Federal. És la primera vegada que una direcció d'un partit incorpora una persona immigrant, recollint i reproduint la realitat social. Des del PSOE, s'ha anunciat a “bombo i platerets” aquesta incorporació, amb un tall destacat a les notícies, declaracions de Pepe Blanco i una menció especial a la web socialista.

Tot això seria perfecte si no fos perquè el PSOE va votar a favor de la directiva de retorns que criminalitza com mai s'havia fet a les persones migrades en situacions irregulars. La directiva de retorns és xenòfoba i un atac directe als drets humans, i el PSOE i el Ministre Corbacho han estat al costat dels màxims instigadors de la directiva de la vergonya, Berlusconi i Sarkozy. El nomenament de Bernarda Jiménez seria perfecte si no fos perquè els socialistes insisteixen que per donar dret a vot a les persones migrades calen convenis de reciprocitat. Novament es va anunciar a “bombo i platerets” la presentació d'una resolució per aprovar el dret de vot de les persones migrades a les eleccions municipals si es signaven aquests convenis de reciprocitat. Això el que vol dir és que si un espanyol no pot votar al país en qüestió, els immigrants d'aquesta nacionalitat no podrien votar a les diferents eleccions estatals. Això que pot semblar raonable, amaga darrera la impossibilitat de donar accés al dret a vot a totes les persones migrades originaries de estats sense democràcies, com és el cas de la Xina o de diversos estats africans.

Si el PSOE vol veritablement millorar les condicions de vida de les persones migrades, enlloc de preocupar-se per cops d'efecte, el que hauria de fer és incrementar drets per a aquest col·lectiu. I segurament això és complicat amb un ministre d'immigració com Corbacho, que des que va accedir al càrrec ha acumulat una declaració rere altra invitant a marxar als immigrants amb les capitalitzacions de l'atu r, criticant les polítiques de reagrupament familiar i el més flagrant de tot, aprovant la directiva de retorns. I el que s'ha de fer és incrementar la dotació de serveis públics bàsics com sanitat, educació o habitatge, per evitar que es generi una falsa competència entre les classes populars espanyoles i els col·lectius nouvinguts, que poden comportar brots xenòfobs i de rebuig racial. Difícilment s'incrementaran aquests serveis si el superàvit es reparteix en xecs infectius (tot i que efectistes) enlloc d'invertir-los en reduir les desigualtats de la nostra societat.

El retorn dels 400 € és una mesura de dretes

2008-07-01T16:34:00.000+02:00

Cerdanyola té 21.068 assalariats/es. Multiplicat per 400 € són 8,427.200 milions d’Euros. Amb això podem fer, a grans números:

- Un CAP (3 M €)

- Dos escoles bressol (1,7 M€ cada una)

- Un pavelló (2,5 M €)

- 3 línies de bus urbà (0.6 M € totes tres)

Us puc ben assegurar de que prefereixo tenir un nou pavelló al barri (com el tindré gràcies a l’acció de govern d’ICV-EUiA que construirà un a prop de casa meva, al barri de la Farigola) que els 400 €.

Prefereixo dotar de més assistència sanitària (com la tindré gràcies al CAP que s’està habilitant a la nacional 150 de Cerdanyola).

Prefereixo incrementar el nombre de places d’escoles bressol que és un problema que ha aflorat de forma molt evident i preocupant a Cerdanyola, però que és compartit per la majoria de localitats catalanes.

Prefereixo incrementar l’oferta de transport públic i col·lectiu amb noves línies de transport públic, per fer un model de mobilitat sostenible, reduint embussos i contaminació i possibilitant els desplaçaments a tothom que no te vehicle privat.

Enmig de la situació econòmica incerta, amb unes dades que apunten al creixement de l’atur, Zapatero ha decidit sorprenentment complir una promesa (Desprès d’incomplir totes les que ha pogut i més com el traspàs de rodalies, l’aprovació de o l’estatut o el nou model de finançament) i ens ha tornat 200 € com celebren alguns companys i companyes socialistes de la blogosfera cerdanyolenca. És un missatge fàcil, efectista, populista: Tindrem 400 € per a les rebaixes ja que a les nostres butxaques els diners és on millor pot estar, ja que de tots es sabut que el sector públic és menys eficient que el privat. No és greu que s’estiguin retallant subsidis. No és greu que s’hagi d’anunciar que es retalla un 70 % l’oferta pública de feina quan hi ha mancances d'efectius a gairebé tots els cossos de l’administració, des de l’inspecció d’hisenda fins als metges i metgeses, passant per professors, professores, assistents/es socials, l’administració judicial i molts altres sectors que treballen en condicions precàries.

En un estat que te deficiències en sanitat, educació, infraestructures i equipaments, dels que més en te dins de la UE-15 com és el cas de l’Estat Espanyol, que encara arrossega endarreriments històrics en la consolidació de les polítiques socials, és d’una extrema irresponsabilitat desmantellar l’Estat del Benestar per aconseguir un titular de diari.

Una mirada sociològica a la victòria de la selecció estatal

2008-06-30T00:21:00.000+02:00

A aquesta final he anat amb la selecció espanyola, ho reconec. Avui no he sortit a tirar petards ni a donar tombs en el cotxe ni a fer l'animal fins les 5 de la matinada com a les celebracions de la Champions de Paris, però estic moderadament satisfet pel resultat. No sempre ha estat així, hi ha hagut competicions en les que no he tingut cap interès en les victòries espanyoles. Però aquest any he detectat una generalització de les ganes de victòria d'aquesta selecció a entorns catalanistes i barcelonistes en els que no era habitual fins ara que m'han portat a pensar que és el que està passant. Jo crec que aquest descens de l'animadversió envers la selecció espanyola es deu a quatre motius:

En primer lloc, aquesta selecció és el grup que te menys caspa i menys olor a ranci dels que hem vist en molts anys. Si, és cert que el seleccionador és Luis Aragonés. És cert, que aquest jugador odiós com és Marchena ha estat titular indiscutible i que Güiza és un dels tios més catetos de la lliga. És cert. Però això ha quedat diluït pel lideratge de jugadors de la pedrera del Barça com Xavi (crec que l'autèntic motor d'aquesta selecció estatal campiona), Iniesta, Puyol i Cesc. També hi ha una generació de jugadors com Torres, Villa o Casillas, que no donen tanta ràbia com històrics de la selecció tipus Míchel, Hierro, Cañizares o Caminero. Crec que és una situació similar a la de la selecció de bàsquet que ja va fer aquesta renovació fa anys de forma exitosa.

En segon lloc, l'oferta futbolística d'aquesta selecció és la que genèticament agrada al barcelonisme. La selecció estatal ha fet un futbol extraordinari, de toc, de jugades precises. S'ha suplert l'antiquada i odiosa “fúria” per un futbol de combinacions de velocitat i de tècnica. Sempre que en una competició com un mundial o una eurocopa una selecció ha destacat pel seu bon futbol, la gent del barça (amb independència de que desitgessin o no la victòria espanyola) s'ha sentit magnèticament atreta per aquella selecció (Brasil, França i Holanda sempre han agradat més que Itàlia, Anglaterra o Alemanya). Si en aquesta Eurocopa alguna selecció hagués practicat millor futbol i s'hagués plantat amb opcions de guanyar el títol, possiblement hi hagués hagut més divisió.

En tercer lloc, la macrocampanya de màrqueting de Cuatro. Fent continuisme de la campanya iniciada per la Sexta al passat mundial, s'ha aconseguit que la selecció deixi de ser només la selecció de l'espanyolisme rancuniós i sectari per ser una mica més que això. En definitiva ha deixat de ser “la roja i gualda” per ser “la roja” a seques. Aquest punt ha existit, tot i que veient com hem vist als mitjans imatges de personatges impresentables celebrar el títol amb més odi cap a els que no ho volen celebrar que amb alegria pròpia del seu èxit, molt em temo que això ha fet que més d'un hagi tornat a les seves posicions inicials contràries a la selecció.

En quart i darrer lloc, crec que l'efecte cavall ganador és un clàssic del comportament social que no podem obviar. Aquesta temporada ha estat un desastre pels dos grans clubs de Catalunya. La manca de Lligues o Copes del Rei a celebrar, ha fet que molts hagin vist en aquest èxit creixent de la selecció estatal una tabla de salvament. Perquè, en esport, a qui no li agrada guanyar?Si algú s'ha de menjar amb patates els principis com a mínim que sigui per una selecció guanyadora.

No em puc estar tampoc de comentar la flor al cul de Zapatero. Fa dos anys, un estudi previ a la realització del mundial afirmava que la selecció Italiana seria la major beneficiada de guanyar un mundial per la seva conjuntura econòmica, i Itàlia va guanyar. Aquest any desconec si s'ha fet un estudi similar, però queda clar que els efectes socials que puguin tenir aquesta victòria arriben en bon moment per la situació preocupant de l'economia espanyola. Les dades econòmiques que surtin durant el mes de juliol passaran totalment desapercebudes. A qui li interessa l'economia si s'acaba de guanyar l'Eurocopa...

Ara a dormir, si em deixen els petards que està trinat algun veí que suposo que te munició de les sobres de Sant Joan.

Reflexions sobre les llistes Obertes i Desbloquejades.

2008-06-25T22:40:00.000+02:00

Fruit d'un debat amb al blog de Jonatan Marquez m'he decidit a fer aquest post, donant la meva opinió respecte les llistes obertes i les tancades desbloquejades. Les experiències al respecte no mostren que s’hagi enfortit la democràcia als estats on s'ha aplicat. Suïssa te llistes obertes i te unes dades de participació de les més baixes d'Europa amb un 48.3% a les darreres eleccions, que per més inri va guanyar el partit més xenòfob del panorama polític continental. Finlàndia, que també te un sistema molt peculiar de llistes desbloquejades, va tenir a les darreres eleccions generals una participació d'un 65 %, molt inferior a la de per exemple l'Estat Espanyol. No és, per tant, la panacea per incrementar la participació.

Les llistes obertes o desbloquejades, generen una competitivitat exagerada, que fa que els polítics pensin més en la imatge pública del que fan que no pas de si és necessari pel país. És a dir, que coarta les possibilitats de que els governants prenguin decisions antipopulars malgrat que necessàries. També fa que els que tenen més poder econòmic facin millors campanyes i per tant tenen més èxit, generant per tant desigualtats. Això també comporta que alguns candidats acabin obtenint finançament de fonts que esperen un retorn pels serveis prestats, la força dels lobbies s’incrementa exponencialment. En alguns casos extrems com a Itàlia van ser la porta d’entrada de la màfia a les institucions, tant des dels partits de dretes com dels d’esquerres.

Si ja veiem moviments poc rigorosos per part d'alguns polítics davant de primàries o eleccions, imagineu si aquests gestos no només els haguessin de fer de cara a la direcció del partit o a la militància (Que pressuposo més informats/des que el l'elector mitjà) sinó davant de la ciutadania en general, és a dir, del conjunt dels electors. Algú s'imagina algun Ministre d'Economia i Hisenda pujant els impostos abans d'unes eleccions en un sistema de llistes desbloquejades?Algú s'imagina a algún Conseller d'Educació modificant el sistema educatiu abans d'unes eleccions amb aquest tipus de llistes?O un exemple encara pitjor: I si algún responsable d'Interior es guardés alguna detenció estelar i efectista (Algún gran traficant o algun membre destacat d'ETA) de cara tenir més presència mediàtica en les setmanes prèvies a uns comicis en els que ell es candidat? Homo homini lupus.

A més de tot això, dubto de si els votants coneixen els membres de les llistes més enllà dels candidats i el 2n o 3r com a molt. La darrera enquesta postelectoral del CEO, publicada al Maig, ens diu que Dolors Nadal te un nivell de coneixement entre els enquestats que declaren haver votat al PP del 68%. Herrera d'un 67% d' entre els enquestats amb record de vot d'ICV-EUiA. Ridao te un coneixement d'un 65,3% del conjunt dels enquestats. I això que estem parlant dels candidats d'unes eleccions que van esdevenir fa poques setmanes. Crec que els polítics més joves i, per tant, menys coneguts, per més que fos gent preparada i capacitada ho tindrien realment magre i les renovacions dels partits quedarien seriosament dificultades.

Curiosament el canidat de les darreres generals que més va insistir en les llistes desbloquejades va ser Duran. Curiosament CiU mai havia destacat per tenir propostes d'enfortiment de la democràcia, ni de modificar la llei electoral. Curiosament Duran és el polític català millor valorat. Més valorat que Mas. Curiós, molt curiós. Si Duran fos menys valorat que Mas també les demanaria les llistes desbloquejades?Mai ho sabrem, però jo, malpensat de mena, crec que no. Crec que és una prova d'anteposició dels interessos personals als interessos de país d'un polític que voldria ser candidat a la presidència de Catalunya.

Conclusió de tot plegat: No veig avantatges més enllà de poder eliminar gestos grotescos com el nomenament de Joan Clos com a 2 per Barcelona. Si que veig un risc clamorós de mercantilitzar la política i de primar a aquells polítics que anteposen els seus interessos personals per sobre dels del país, fent del populisme bandera. I em fa por pensar en quin paper poder jugar els lobbies.

Si volem combatre aquest 70 % de Catalans que, segons el darrer Índex de satisfacció Polítca opinen que els polítics només busquen benefici propi, la fórmula mai pasarà per desbloquejar les llistes. El que s'ha de reforçar és el mecanisme de rendició de comptes dels governants. El que s'ha de fer és obligar als partits a tenir mecanismes més transparents i democràtics d'elecció de les seves direccions i candidatures. El que s'ha de reforçar és el paper dels parlaments i fer-los veritables espais de control als governs. El que s'ha d'incrementar són els espais de generació d'informació política objectiva als ciutadans i ciutadanes, i introduir el coneixement del sistema democràtic a l'educació obligatòria. Hem de perdre-li la por al referèndum com a eina de decisió en les qüestions fonamentals de País (i d'estat) i elaborar una llei de consultes populars. I s'han d'incrementar els espai de participació política vinculants al marge de les eleccions, qüestió aquesta més difícil que les anteriors, però imprescindible si volem fer copartícip de les decisions polítiques a tota la ciutadania. Això si que seria una revolució democràtica i no unes llistes obertes o desbloquejades.

Vull acabar citant un dels grans. Fa poc a Cerdanyola vam tenir el plaer de veure el documental “Bucarest” en companyia de l'Albert Solé, fill d'en Jordi Solé Tura. Precisament l'article més adient que he trobat per finalitzar aquesta entrada és un article d'en Jordi Solé Tura publicat al 1996.

Renovació del Blog

2008-06-24T21:46:00.001+02:00

Els que entreu habitualment veureu que he fet algunes modificacions al blog. Algunes són únicament estètiques, feia temps que volia posar un disseny més clar. D'altres són més de continguts, ja que he afegit enllaços a les xarxes socials, concretament al meu Flickr (Pestanya “fotos” a la part superior) i al Facebook. Per petició popular també he canviat la foto del perfil, tot i que com dic sempre, d'on no hi ha, no raja; així que dubto si aquest canvi en concret és per millor. També he posat en un lloc destacat “Els articles interessants” que aniré renovant quan pugui i que fins ara ningú li fotia massa cas.

Cerdanyola contra les 65 hores

2008-06-20T17:51:00.000+02:00

Al proper ple de Cerdanyola es presentarà una moció a iniciativa de Joves d’Esquerra Verda, que ha comptat amb el recolzament tant d’Alternativa Jove com del grup municipal d’ICV-EUiA que és qui la vehicularà. Aquesta moció serà una condemna a la decisió del Consell de la UE de modificar la directiva de temps de treball, o el que és el mateix l’intent, d’imposar una jornada laboral de fins a 60 hores setmanals o 65 en els cas dels metges i metgesses.

La moció estableix dos acords: la condemna a la decisió i el fet de que s’insti als eurodiputats i eurodiputades a no permetre que el parlament de la UE aprovi aquesta mesura aberrant de la que ja n’he parlat tant aquests dies. A parer meu, l’objectiu real de la moció és apropar aquesta notícia preocupant al màxim de gent possible, ja que sovint les notícies de la UE passen força. Volem que el màxim de gent sàpiga que no és una qüestió llunyana i impossible: si s’aprova la directiva, tenint en compte altres directives vigents com la Bolkestein, qualsevol treballador o treballadora pot quedar avocat a una jornada de 60 hores a la setmana. I a Cerdanyola els assalariats i assalariades suposen un 84 % de la població, és a dir, una àmplia majoria. També volem explicar a tothom l’abstenció del govern espanyol que els mitjans han silenciat.

Estic satisfet pel text de la moció i estic satisfet perquè una iniciativa de Cerdanyola tindrà repercussió a nivell nacional, ja que seran molts els grups municipals d’ICV-EUiA que portaran la moció als seus respectius plens, com per exemple Rubí, Viladecavalls o fins i tot Barcelona. Vull agrair-li al Roger la seva idea, ja que te bona part de culpa de tot plegat. Tant de bo la mesura s’aprovi al nostre ple, i tant de bo que pogués ser per unanimitat i fer bo el títol del post. En tot cas, el debat polític promet.

Podeu llegir el text íntegre de la notícia al blog de JEV de Cerdanyola.

També hi ha informació a les pàgines nacionals de Joves i d’ICV.