divendres, 13 d’abril de 2012

I si no són simis?



Em reconec un petit fan d’aquest crack il•lustrador, ripolletenc i de la generació del 83, Aleix Saló. Simiocràcia, és el seu nou vídeo, una nova joieta. Sentit comú i lucidesa que expliquen 2 anys de política econòmica en 6 minuts i mig.

El vídeo denúncia molts fets que comparteixo: la inútil repartidora de ZP (Plan E) que va llençar a la claveguera milions d’euros que podrien haver suposat un canvi profund de model productiu si s’haguessin invertit amb criteri. El sobreendeutament públic. El triangle d’interessos absolutament pervers entre Administració (Governs), Entitats financeres i constructores, que sovint són les mateixes persones canviant de rol, es poden posar exemples: Luis de Guindos (De banc a administració), David Taguas (D’administració a constructora), Luis del Rivero (d’una constructora cap al BBVA). I també explica molt bé determinades pràctiques esteses : Corruptes del PP que han actuat amb connivència dels bancs, El Santander condonat deute el PSOE, el PSOE indultant banquers corruptes del Santander... Una espiral de despropòsits.

Saló introdueix de passada un comentari que no és en absolut menor: el desastre era tal, que els inversors (“els mercats”) no han volgut invertir en deute pública ni en empreses espanyoles. Tenint en compte que el pagament de la deute és la principal partida dels pressupostos generals i tenint en compte que la manca d’inversió privada enfosa l’economia encara més, el paper dels inversors no és el d’un espectador passiu que en una situació de lliure mercat decidir no comprar un producte. No. Són actors fonamental per entendre l’actual situació.

I tampoc puc estar d’acord en la conclusió final era que el que ens han governat els darrers anys són simis, governants de mínima talla política, curtplacistes, que per inèrcia portaven a terme polítiques equivocades. Segurament ho són, tot això, els nostres governants. Saló acaba el vídeo amb el següent fragment: «Habrá quien crea que nos gobiernan astutos villanos que controlan eficientemente nuestro destino. Pero yo soy más del principio de Hanlon. [Veiem, de fons, la següent expressió: “Nunca atribuyas a la maldad lo que pueda ser explicado por la estupidez”]. Vamos que estamos gobernados por ineptos. Y algun que otro simio.»

Doncs no hi gens estic d’acord. Ni en que els mercats siguin simples clients que compren el que més els hi convé, ni en que els que ens governen siguin només ineptes. Crec fermament que darrera de la crisi actual hi ha estratègies i hi ha ideologia. Els mercats tenen estratègia. Encarir el deute és un negoci rodó. Tothom sap que l’Estat Espanyol pagarà fins al darrer cèntim del seu deute. Llavors, perquè no especular? Perquè no intentar encarir-lo? Si puc coordinar-me i fer que el deute espanyol sigui un 4,6% més car que el d’Alemanya i guanyar així cada any 2.300 milions d’euros més que en una situació de normalitat, perquè no fer-ho? No hi ha desconfiança per una economia plena de corruptes i d’entitats financeres insolvents. No. Hi ha un pla, el de guanyar més diners.

Seguim amb els mercats i observem les grans reformes polítiques que s’han impulsat a diversos estat de la UE als darrers anys. Ells, els mercats, els grans inversors que basen bona part dels seus ingressos en els plans privats de pensions, guanyen cada vegada que un govern com el de Zapatero precaritza el sistema públic de pensions. Perquè cada vega que es redueixen les pensions o es fa més difícil l’accés al dret de cobrar-les, són moltes les persones que es fan un pla privat: Els mercats guanyen, guanyen clients. I quan s’intenta destruir la sanitat privada com està fent el Govern de Mas a Catalunya i que Rajoy vol expandir a la resta de l’Estat, les mútues (una altre de les activitats pròpies dels grans inversors internacionals) fan que “els mercats” guanyin clients i diners.

I encara podem anar més enllà. Perquè si ens quedéssim aquí la culpa seria només de l’estranger, dels mercats, de la UE, de coincidències còsmiques. I no és només això, en absolut. Quan es fa una reforma laboral per abaixar els salaris i acomiadar barat, milers d’empresaris, sobretot espanyols es forren. I quan es fa una amnistia fiscal, milers d’empresaris es forren. I quan es suprimeix l’impost de Successions o el de Patrimoni, o es creen les SICAV o la Llei Beckham, milers de rics es queden amb la nostra pasta. I quan el govern alimenta la bombolla immobiliària i desprès permet que els bancs robin a la ciutadania quedant-se amb el seu pis i conservant el deute, són precisament bancs espanyols qui es forren. I això, és cert, ja no són “els mercats”, això ja és un problema que tenim a casa, que és precisament el que denúncia Aleix Saló.

Tot això és atzar? És coincidència? És incompetència? Crec que no. Hi ha polítics incapaços, sense dubtes: la llista seria inacabable i Rajoy és un exemple. Però també hi ha polítics amb una ideologia tan neoliberal que defensen políticament la necessitat de les desigualtats (de les injustícies socials) com a part necessària del sistema: Solbes, David Madí o Montoro, en són exemples. Però, al contrari del que afirma Saló, també hi ha “astutos villanos”, que crec que és una bona definició per Luis de Guindos, Morenés, Boí Ruiz, Elena Salgado o Joan Carles I. Polítics que es forren treballant i/o fent negocis per empreses que s’han beneficiat de manera multimilionària amb les seves decisions polítiques.

Saló aplica el principi de Hanlon. Jo prefereixo aplicar termes més materialistes. Una màxima que podria ser més o menys “Mai atribueixis a la casualitat que algú es forri injustament amb la teva pasta, si es pot explicar pel fet que sigui ric i poderós.”