dijous, 16 de juny de 2011

Dilemes de la vida: 15M sí. Aturar el Parlament, potser. Però així, no.

El moviment 15M em motiva. Vull participar-hi, seguir a l’assemblea del meu barri, anar a la mani del 19J, perquè crec que cal una profunda regeneració política i acabar amb el domini dels mercats sobre les nostres vides. He conegut gent fantàstica, creativa, valenta, lluitadora, ingènua i pacífica al 15M. I com a tot arreu, com a totes els àmbits de la societat, també fulls de puta. Mal aniria el 15M si no hi haguessin fills de puta, senyal de que seríem pocs i sectaris.

I a tot això, sorgeix la proposta d’aturar el parlament. La democràcia representativa té profunds defectes i clama a crits urgents millores. Però és, a parer meu, el millor sistema. No m’imagino un altre model organitzatiu per a tota la societat, crec que la majoria del moviment comparteix aquesta visió. Per això la majoria de la gent que va anar davant del Parlament no buscava el xoc de legitimitats, sinó protestar contra les retallades. Em preocupa molt i molt que donin cops de peu a diputats i diputades, sobretot pels que conec personalment. També m’escandalitza un desnonament, una càrrega dels mossos o l’existència dels CIEs, un tipus de violència molt més extrema i reiterada de la que no se’n parla tant com els actes d’ahir davant el parlament.

De que va servir l’intent de bloqueig? Que s’aconseguia? Crec que res, i per això crec que va ser un error garrafal fer-ho. L’intent d’aturar el parlament era un formalisme, ja que fins i tot si s’hagués aconseguit el quimèric èxit d’aturar avui la sessió, s’haguessin acabat aprovant els pressupostos de les retallades de CiU un altre dia. ¿I si fos un grup d’ultra dreta qui intentés bloquejar el Parlament durant una votació de llei de l’avortament? M’hagués semblat bé que els fotessin fóra. Però la qüestió és que avui es mostrava el rebuig al pressupost de les retallades de CiU. I com que estic en contra d’aquest pressupost i de l’estratègia econòmica de Herr Mas, em sembla legítima qualsevol estratègia per construir una alternativa, sigui al carrer o sigui a les institucions. Les que passen per la desobediència, també. Si una majoria (majoria de debó, de 200 o 300 mil persones) sortís al carrer a bloquejar una sessió, crec que estaria justificat i legitimat el bloqueig i evitar per la via física l’aprovació d’una llei.

Ara bé, com es va fer ahir no. Amb poca gent (dos mil?), amb un perfil molt poc transversal i poc heterogeni. Sí, amb gent que amb tota la bona fe del món va anar a una convocatòria promoguda per un moviment que desperta simpaties, però amb massa gent que anava a liarla. Recordo que el 27 de maig passat, quan volava una ampolla de plàstic buida contra els mossos la gent increpava a qui llençava l’ampolla, i això que estaven llençant els ordinadors i plecs de signatures dels acampats! Al dia següent la plaça Catalunya es va omplir rebentar per cridar “Puig Dimissió”. Quan ahir s’espraiaven els clatells de Tura o Boada, i es donaven cops de peu a l’entrada del cordó d’entrada, ningú increpava. L’ambient era molt diferent al del 27 de maig. Perquè érem pocs i quan el 15M perd transversalitat, perd compromís amb la no violència i perd capacitat de debat.

El que va passar ahir ens fa donar un pas enrere, enfada alguns, fa dubtar molts altres i envia a gent a casa. Un amic, bomber en lluita, que em vaig trobar davant de Wellington em deia, preocupat, que desprès del que va veure, no creu que vagi a la mani del dia 19. Doncs malament anem. Sí, és només un cas, però m’ha fet molt mal rollo, s’ha estès la indignació amb els indignats i, en part, el distanciament està justificat. Hem guanyat antipaties. Cal autocrítica: no és culpa dels mitjans, també és culpa de no saber calibrar les pròpies forces ni l’impacte de l’acció. L’[auto]organització va brillar per la seva absència.

Com diu Ignacio Escolar al seu blog: Sin embargo, ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas.

El que va passar mostra un problema de fons. El moviment 15M ha de créixer. S’ha de sumar i sumar. Als ja convençuts, siguin antisistema, anticapitalistes, antineoliberals o simplement indignats, en genèric. A poc a poc, des dels barris, des de les facultats, els centres de treball, fer un moviment al que es pugui apuntar les iaies del banc de la plaça, el veí que treballa a la indústria del metall, la treballadora del sector sanitari i l’estudiant de la universitat. La cosa encara no s’ha consolidat, i ens falta molt, moltíssim per ser la majoria. Qualsevol acció, com la d’ahir, que resti simpaties ha de quedar fora de l’estratègia del moviment fins que es consolidi. No caiguem en el profund error de pensar que som majoria, perquè som menys que la dreta i menys que la gent que defensa l’ordre i el sistema fins i tot per sobre dels drets socials i de les condicions materials per a la llibertat.