divendres, 17 de juny de 2011

Indignats bons i indignats dolents?

“Confio (i si més no demano) que de la mateixa manera que els qui exercim responsabilitats representatives exigim que no se'ns tracti com si fóssim un col.lectiu homogeni, també em sembla necessari destacar que els fets d'ahir no són representatius del moviment de persones indignades, tal i com diverses assemblees ja s'han encarregat de posar de manifest, per activa i per passiva.”

Hi ha centenars de milers de persones que recolzen electoralment opcions polítiques que han plantat cara als atacs socials de CiU a Catalunya, de Zapatero a l’Estat i dels mercats a tot el món. S també hi ha diputades i diputats que lluiten contra les retallades. Només cal repassar l’activitat parlamentària d’uns i altres als darrers anys. I recordar que quan es va aprovar el fons d’ajut als bancs, el FAAF només IU, ICV i el BNG van votar en contra del FAAF i el FROB. I que van intentar modificar la llei hipotecaria per evitar desnonaments i deutes injustos amb els bancs, 8 diputats (ERC, IU, ICV, BNG i Nabai) es van quedar sols davant de 341. Similar resultat a les esmenes a la reforma de la llei electoral per fer-la més proporcional i democràtic. I el mateix per implantar la tasa tobin, amb 5 vots a favor. I una vegada més, amb la proposta d’acabar amb els complements a les pensions dels diputats/des i obligar a fer públics els patrimonis i altres mesures per fer un cordó sanitari als corruptes a les institucions, rebutjada per PP, PSOE, CiU i PNB. No m’invento res, està tot als diaris de sessions.

Mentre tot això passava, ningú al carrer movia un dit i els qui defensaven el model social eren acusat poc menys que de frikis per la resta de parlamentaris i pels mitjans. Editorials de mitjans que parlaven de la soledat d’una “izquierda trasnochada”.

Això fa que la gent que s’ha començat a moure a partir del 15M siguin neoindignats? Aquesta qualificació em sembla d’una supèrbia intel·lectual i un fraccionarisme impròpia de qui vulgui construir una alternativa social alternativa a l’actual hegemonia política de la dreta. Hi ha indignats bons i dolents? ho som tots i totes. Amb diferències evidents. Alguns, com determinats partits i determinants moviments socials, amb unes estratègies i recursos insuficients per transformar la dictadura econòmica. Els altres sense estratègia però amb una capacitat de mobilització social i transversalitat molt per sobre dels actors clàssics. La gràcia hauria de ser, respectant els espais de cadascú, mirar com convergir i de com plantar cara als enemics de debò. Aquests enemics ni són ni els que tiren plàtans o pinten clatells dels diputats, ni tampoc poden ser els que volen donar veu als milers de persones que s’oposen a les retallades votant-hi en contra.


[Nota: ens queixem de la reiterada manipulació dels mitjans convencionals, jo el primer. No caiguem en exactament el mateix vici, intentant manipular afirmant que tots els aldarulls van ser causats per policies secretes i fent córrer vídeos amb textos falsos. Hi havia secretes, com a totes les manis. Les detencions les van fer els secretes, com a totes les manis. El vídeo i les fotos demostren qui eren, on estaven i com poden arribar a ser de ridículs. Però no mostra cap acte violent que hagin fet ells. I jo vaig veure amb els meus propis ulls actituds molt agressives i aldarulls causats per gent que conec i que no eren precisament policies.]

dijous, 16 de juny de 2011

Dilemes de la vida: 15M sí. Aturar el Parlament, potser. Però així, no.

El moviment 15M em motiva. Vull participar-hi, seguir a l’assemblea del meu barri, anar a la mani del 19J, perquè crec que cal una profunda regeneració política i acabar amb el domini dels mercats sobre les nostres vides. He conegut gent fantàstica, creativa, valenta, lluitadora, ingènua i pacífica al 15M. I com a tot arreu, com a totes els àmbits de la societat, també fulls de puta. Mal aniria el 15M si no hi haguessin fills de puta, senyal de que seríem pocs i sectaris.

I a tot això, sorgeix la proposta d’aturar el parlament. La democràcia representativa té profunds defectes i clama a crits urgents millores. Però és, a parer meu, el millor sistema. No m’imagino un altre model organitzatiu per a tota la societat, crec que la majoria del moviment comparteix aquesta visió. Per això la majoria de la gent que va anar davant del Parlament no buscava el xoc de legitimitats, sinó protestar contra les retallades. Em preocupa molt i molt que donin cops de peu a diputats i diputades, sobretot pels que conec personalment. També m’escandalitza un desnonament, una càrrega dels mossos o l’existència dels CIEs, un tipus de violència molt més extrema i reiterada de la que no se’n parla tant com els actes d’ahir davant el parlament.

De que va servir l’intent de bloqueig? Que s’aconseguia? Crec que res, i per això crec que va ser un error garrafal fer-ho. L’intent d’aturar el parlament era un formalisme, ja que fins i tot si s’hagués aconseguit el quimèric èxit d’aturar avui la sessió, s’haguessin acabat aprovant els pressupostos de les retallades de CiU un altre dia. ¿I si fos un grup d’ultra dreta qui intentés bloquejar el Parlament durant una votació de llei de l’avortament? M’hagués semblat bé que els fotessin fóra. Però la qüestió és que avui es mostrava el rebuig al pressupost de les retallades de CiU. I com que estic en contra d’aquest pressupost i de l’estratègia econòmica de Herr Mas, em sembla legítima qualsevol estratègia per construir una alternativa, sigui al carrer o sigui a les institucions. Les que passen per la desobediència, també. Si una majoria (majoria de debó, de 200 o 300 mil persones) sortís al carrer a bloquejar una sessió, crec que estaria justificat i legitimat el bloqueig i evitar per la via física l’aprovació d’una llei.

Ara bé, com es va fer ahir no. Amb poca gent (dos mil?), amb un perfil molt poc transversal i poc heterogeni. Sí, amb gent que amb tota la bona fe del món va anar a una convocatòria promoguda per un moviment que desperta simpaties, però amb massa gent que anava a liarla. Recordo que el 27 de maig passat, quan volava una ampolla de plàstic buida contra els mossos la gent increpava a qui llençava l’ampolla, i això que estaven llençant els ordinadors i plecs de signatures dels acampats! Al dia següent la plaça Catalunya es va omplir rebentar per cridar “Puig Dimissió”. Quan ahir s’espraiaven els clatells de Tura o Boada, i es donaven cops de peu a l’entrada del cordó d’entrada, ningú increpava. L’ambient era molt diferent al del 27 de maig. Perquè érem pocs i quan el 15M perd transversalitat, perd compromís amb la no violència i perd capacitat de debat.

El que va passar ahir ens fa donar un pas enrere, enfada alguns, fa dubtar molts altres i envia a gent a casa. Un amic, bomber en lluita, que em vaig trobar davant de Wellington em deia, preocupat, que desprès del que va veure, no creu que vagi a la mani del dia 19. Doncs malament anem. Sí, és només un cas, però m’ha fet molt mal rollo, s’ha estès la indignació amb els indignats i, en part, el distanciament està justificat. Hem guanyat antipaties. Cal autocrítica: no és culpa dels mitjans, també és culpa de no saber calibrar les pròpies forces ni l’impacte de l’acció. L’[auto]organització va brillar per la seva absència.

Com diu Ignacio Escolar al seu blog: Sin embargo, ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas.

El que va passar mostra un problema de fons. El moviment 15M ha de créixer. S’ha de sumar i sumar. Als ja convençuts, siguin antisistema, anticapitalistes, antineoliberals o simplement indignats, en genèric. A poc a poc, des dels barris, des de les facultats, els centres de treball, fer un moviment al que es pugui apuntar les iaies del banc de la plaça, el veí que treballa a la indústria del metall, la treballadora del sector sanitari i l’estudiant de la universitat. La cosa encara no s’ha consolidat, i ens falta molt, moltíssim per ser la majoria. Qualsevol acció, com la d’ahir, que resti simpaties ha de quedar fora de l’estratègia del moviment fins que es consolidi. No caiguem en el profund error de pensar que som majoria, perquè som menys que la dreta i menys que la gent que defensa l’ordre i el sistema fins i tot per sobre dels drets socials i de les condicions materials per a la llibertat.