dilluns, 14 de febrer de 2011

El Procés, però no el de Kafka



Qui em coneix, o qui segueixi aquest bloc, sabrà que estic en contra de les llistes obertes i de les llistes desbloquejades pels motius que vaig exposar el seu dia arrel d’una interessant discussió amb el Jonatan Márquez. Entenc que sobti que ara defensi el procés “Iniciatives que mouen Cerdanyola”, que sembli contradictori. I sí, ho és, com contradictòries són tantes coses de la nostra existència. "Iniciatives que mouen Cerdanyola” és un procés de llistes obertes en el que tota la ciutadania de Cerdanyola podrà decidir l’ordre de la llista electoral D’ICV-EUiA, en base a una proposta de noms que també ha estat elaborada amb criteris de participació de la ciutadania.

Haig de reconèixer que les meves reticències inicials –que hi eren- van anar desapareixent conforme va avançant el procés. Em vaig envalentonant, sobretot en dies com ahir, quan es va presentar a l’Ateneu les 25 persones que formaran part de la llista d'ICV a la que s'afagiran els companys d'EUiA. Tant, fins al punt de que ara crec que el procés de llistes obertes impulsat per ICV a Cerdanyola (circumscrit en l’actual context de desafecció polític i en un àmbit com el local) és el millor per la ciutat, pel partit i, especialment, per la política local en el seu conjunt.

Alguns dels motius que em feien oposar-me a nivell teòric a aquest tipus de llistes, a la pràctica ja s’han demostrat que eren fonamentats. I de ben segur que es seguiran evidenciant altres problemes al llarg de tot el procés. Existeix un risc? Sí, perquè el procés és imprevisible. Per més que ara, dels creadors de “Toni Morral se ha hecho una casa en Sant Cugat con dinero robado del ayuntamiento(?)” arriba: “El procés és mentida i els llocs a la llista ja estan triats”.

La imprevisibilitat no és un valor en si, però la innovació, la transparència i la democràcia si que ho són. I aquestes tres condicions també les reuneix el procés. Innovació, perquè endreçar totes les persones de la llista, triar qui pot ser i qui no pot ser regidor o regidora, no s’havia fet mai a Cerdanyola, és el primer cop que es fa una campanya així. Transparència, perquè mai es va dir que la llista la formaria qualsevol ciutadà que volgués formar-hi part, MAI, sempre va quedar clar l’encàrrec que se li feia al candidat –escollit en primàries pel conjunt de la militància de l’agrupació, així com per més de 500 ciutadans i ciutadanes de fora d'ICV-. Entenc que hi ha coses criticables del projecte, per excés i per defecte, però em sembla bastant cínic que sigui des d’entorns de partits que tenen mecanismes opacs de configuració de les seves llistes que es critiqui de manca de transparència d'aquest procés.

El que els fets consumats demostren és que la voluntat del procés -més enllà de la qüestió estrictament procedimental- és d’apertura, d’agitació; una invitació a la participació de la ciutadania. El Roger Morales al seu bloc escriu els noms que hi formen part. Diversa, plural, amb compromís social, són alguns dels adjectius que em venen al cap al veure la llista. Però avui, no vull parlar dels noms que en formen part, volia parlar del Procés, que és suficientment important com per dedicar-li un post en exclusiva.


P.S. Desprès d’escriure tantes vegades la paraula “procés” no m’he pogut estar de canviar el títol del post i embotir la imatge que l’il•lustra.

dijous, 10 de febrer de 2011

En defensa de l'Estat del Benestar i en contra de l’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social



L’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social de l’any 2011 suposen una nova retallada en els drets socials, en la línia de les polítiques econòmiques dutes a terme pel govern socialista des de l’any 2008.

És cert que l’Acord a què han arribat el govern espanyol, la patronal i els sindicats suposa el primer gran acord social des de l’inici de la crisi fa tres anys. El fet que hi hagi un acord és positiu, ja que és la millor manera que les polítiques en el món del treball i l’economia tinguin èxit.

Reconeixem la feina feta des dels sindicats, la lluita per millorar la proposta inicial del govern, la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores. S’han millorat els 41 anys de cotització i la jubilació als 67 anys d’edat que volia el govern ZP gràcies a les millores introduïdes pels sindicats a la taula de negociació.

Entenem també que la negociació no era entre iguals, ja que el govern jugava des de la força i amenaçava d’imposar unilateralment la seva retallada, com ja va passar amb la reforma laboral.
Així, la lluita que han fet els sindicats per al manteniment dels drets socials s’ha donat en una situació general de tendència a les retallades, de debilitament de l’Estat del Benestar i de predomini de les forces dels mercats per sobre de les dels Estats.

Volem recordar que l’acord del Pacte de Toledo va topar amb l’oposició dels grups d’esquerres al Congrés, però una esmena de CiU, pactada amb el PSOE, al vot particular de l’informe del Pacte de Toledo és la que va fer que el Congrés aprovés la jubilació als 67 anys, incorporant flexibilitat. Aquest acord de CiU, PP i PSOE va permetre al govern reforçar la seva posició favorable a la retallada davant dels sindicats.

L’Acord:

Tot i la nostra crítica al conjunt de l’Acord, considerem que algunes de les modificacions que introdueix són en sentit positiu.

En l’apartat dedicat a les pensions ens sembla positiva la inclusió dels programes formatius dins del període de cotització, així com l’eliminació de la restricció de la cotització a la Seguretat Social per a les beques d’investigació (tot i que no les fa obligatòries). També és positiva la millora de la protecció als treballadors i les treballadores afectats per ERO (expedients de regulació de l’ocupació); l’elaboració d’un catàleg de professions de penositat; la unificació dels règims especials en el règim general; i la relació de les bases màximes i els salaris mitjans per mantenir el caràcter contributiu. Per altra banda, també és positiva la separació de les fonts de finançament de les prestacions no contributives i les universals, així com el reforç de les pensions no contributives. Finalment, celebrem la voluntat d’augment del control de les mútues privades.

En l’apartat de polítiques actives d’ocupació és positiva la instauració d’itineraris personalitzats per a les persones desocupades; la introducció d’un ajut (hereu del PRODI, l’actual ajuda de 420€) a què podran optar les persones aturades sense prestació (400€ mensuals, tot i que durant només sis mesos); i la proposta de reforçament de la Formació Professional.

Amb tot, reconeixent el caràcter positiu d’algunes mesures i donant ple suport als esforços fets pels sindicats per a la millora de l’Acord, considerem que el conjunt de l’Acord és negatiu per al benestar de la gent treballadora.

Set consideracions generals:

PENSIONS. L’Acord suposa objectivament un empitjorament substancial de les pensions que rebran les persones que es jubilaran a partir del 2027. Haurem de treballar més anys i haurem de jubilar-nos amb més edat per rebre una pensió menor. Alguns analistes xifren en un 20% la reducció de la quantia total de les pensions, i els sindicats preveuen que més del 50% de la població haurà de treballar més enllà dels 65 anys.

ATUR. El principal problema econòmic i social de l’Estat espanyol és l’atur. L’Acord no aprofundeix en aquest problema, sinó que s’ocupa de les pensions, que no són un problema a curt termini. De fet, les propostes destinades a combatre l’atur són molt limitades i no són noves: ja s’han dut a terme i s’ha demostrat que no donen resultats. El combat real contra l’atur passa per canvis estructurals de l’economia, per una reforma en profunditat del model productiu (més llocs de feina, més estables, més moderns i més sostenibles).

TERMINIS. Totes les mesures que suposen retallades socials (allargament de l’edat legal, increment dels anys cotitzats) tenen un grau de detall i concreció en el temps molt elevat. Les mesures amb caràcter positiu són definicions d’estratègies, equips de coordinació, etcètera. Cap de les estratègies per reduir l’atur juvenil o de les persones aturades de llarga durada no tindrà efectes en el curt termini.

SERVEI PÚBLIC D’OCUPACIÓ. En aquest sentit, les propostes de mesures conjunturals en l’apartat de polítiques actives són un brindis al sol. El més greu de tot és que es neguin a acordar l’increment de recursos per als Serveis Públics d’Ocupació (SPE) i ho supeditin a “les disponibilitats financeres”. Recordem que, malgrat que l’atur a l’Estat espanyol duplica el de la UE-27, es dedica 1 treballador/a dels SPE per cada 189 aturats/des, mentre que a França és 1 per cada 12 i a la mitjana de la UE-27, 1 per cada 50 aturats/des. Que no hi hagi un acord concret i decidit per augmentar els recursos dels SPE és inacceptable i, a més, suposarà un fracàs dels altres 5 punts de les mesures de caràcter estructural acordades.

COMPLEMENTS PRIVATS. La previsió d’unes pensions de quantia menor implica que moltes persones, les de majors ingressos, acudiran a complementar aquestes prestacions amb pensions privades. Aquest canvi suposa obrir la porta a una privatització parcial del sistema de pensions, ja que empeny les classes mitjanes a complementar la pensió pública reduïda amb un pla privat de pensions. Així, és previsible que es generalitzi l’ús d’aquesta doble via (es fa notar que hi ha qui no se la podrà permetre). Es tracta d’una cessió a les pressions dels mercats, ja que els grans fons privats de pensions seran els grans beneficiats d’aquesta reforma.

VIABILITAT. La principal amenaça a la viabilitat del sistema de pensions no és la piràmide demogràfica. La principal amenaça és la manca de cotitzants, és a dir, de persones que treballin: això pot venir per la qüestió de l’edat, però també per l’elevat nombre de persones aturades i la baixa taxa d’activitat. Per això, la millor estratègia per garantir el futur de les pensions és incrementar l’ocupabilitat i reduir el nombre de persones aturades, i l’Acord no avança en compromisos concrets en aquest sentit. A més, la Seguretat Social és l’única Administració Pública amb superàvit (cada any, també els anys de crisi) i el seu Fons de Reserva és de 65.000 milions d’euros, cosa que en demostra la viabilitat a mitjà termini. Així, no existeixen motius econòmics reals per dedicar temps i esforç a aquesta reforma, mentre sí que n’hi ha per combatre l’atur, especialment el juvenil.

El Govern ha decidit basar la seva proposta en dos arguments mancats de lògica i rigor: l'envelliment de la població i l'augment de l'esperança de vida en quatre anys més. Però no diuen que l'esperança de vida es deu al descens de la mortalitat infantil i la millora de la salut de la població. De cap manera això no significa que totes les persones visquin quatre anys més. I tampoc no es poden fer previsions demogràfiques que vagin més enllà de deu anys. Quan parlen de demografia, manipulen: no és una qüestió de diferència entre nombre d'adults i gent gran, sinó que cal parlar de cotitzants i de pensionistes, i llavors és quan el pretès risc demogràfic es demostra menor.

JOVES. A l’Estat espanyol hi ha un abús inadmissible en les reduccions i cotitzacions empresarials a la Seguretat Social per diferents incentius. És l’única eina que els governs han sabut trobar per tal d’incentivar la creació d’ocupació i la contractació juvenil (i de tants altres col•lectius), tot i que s’ha demostrat sobradament que no soluciona el problema. No és admissible que en el mateix document en què es parla de la necessitat de trobar la viabilitat del sistema de pensions (correcció d’una possible falta d’ingressos futura) s’aprovi una bonificació del 100% de la quota empresarial a la Seguretat Social per contractar joves a temps parcial (eximint-los d’aquest cost s’accentua la falta d’ingressos). Existeix un risc més que evident que, d’una banda, s’incrementin els anys cotitzats i treballats per part dels treballadors i les treballadores i, de l’altra, que en un futur proper es rebaixin les cotitzacions a la Seguretat Social que paguen els empresaris, atenent a la demanda històrica de la patronal CEOE.

Amb tot, sembla ser que es consolida la fractura laboral generacional que trenca el país per la meitat. D’una banda, les generacions que avui són majors de 40-45 anys d’edat, que han realitzat carreres laborals fixes (estabilitat, sous, carreres ascendents), amb pensions públiques garantides i un accés al mercat d’habitatge raonablement assumible; i, d’altra banda, les generacions que avui són menors de 40 anys, amb llocs de treball temporals, infraqualificats, amb sous inferiors per a les mateixes tasques, dedicant percentatges molt elevats dels ingressos a l’habitatge i, ara, amb unes perspectives de jubilació més empobrides.

El posicionament:

Pels set motius concrets exposats, Joves d’Esquerra Verda-JEV ens declarem en contra de l’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social. Aquests acords condemnen a la pobresa moltes persones en el tram final de les seves vides, i entenem que és una mesura equivocada i innecessària.

Ubiquem aquesta retallada social dins d’una llista d’altres retallades esdevingudes des del començament de la crisi, l’any 2008, davant de les quals també ens hem posicionat en contra (rebaixa dels sous del funcionariat, reforma laboral, traspàs de diners públics cap a la banca, etc.).

Joves d'Esquerra Verda-JEV no acceptarem el xantatge dels mercats, defensem els serveis públics i l'Estat del Benestar com a eines més potents de redistribució de la riquesa, per tal de viure en una societat més justa. La sortida de la crisi passa per un canvi de model productiu que modifiqui les estructures econòmiques actuals cap a una economia sostenible d'alt valor afegit i una ocupació de qualitat.

L’onada de retallades socials que s’han dut a terme des del 2008 no responen a cap necessitat real de l’economia, no són inevitables, ni necessàries, ni aporten solucions per combatre l’alt percentatge d’atur que suportem. La situació de crisi, per contra, s’ha aprofitat per fer de justificant d’unes reformes laborals que beneficien l’empresariat en aquells moments en què la gent treballadora té més dificultats per fer-hi front.

Joves d’Esquerra Verda-JEV estem en contra del desmantellament encobert de l’Estat del Benestar que s’està duent a terme.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Una nova retallada a la generació estafada (II)

Som més que una generació precària. Som una generació estafada, com explica de forma molt lúcida Ignacio Escolar al seu blog. Una generació que només hem vist perdre drets -excepte en les llibertats personals (avortament o matrimoni homosexual)- . Però no hem conquerit cap dret laboral ni social més. Al contrari, hem patit retallades. Clar que ens movem en una lògica post-materialista (I ens mobilitzem més per la Llei Sinde o la Guerra d'Iraq, que per les reformes laborals o les pensions), poc més marge tenim si no volem enfonsar-nos en la nostra pròpia misèria.

Ens sona a historia de la postguerra aquelles on ens expliquen que un pis en propietat es pagava en 10 anys, que els pisos de lloguer valien menys de la meitat d’un salari. No sabem que és tenir un contracte indefinit. Ni se’ns reconeix la formació ni el nivell d’estudis. Estudis que sovint hem acumulat només perquè l’alternativa a estudiar és estar a l’atur. Aquesta reforma de les pensions reflexa una dualitat social. Una dualitat en la que una part de la població conserva drets socials, laborals, pensions, llocs de feina. I una altra part, la de menys edat, ens quedem amb una perspectiva infinitament més depriment. No és una qüestió d’edat, no ho patim perquè som ara joves, és una qüestió de generació, la inestabilitat ens acompanyarà tota la vida.

Els mercats són això

La Seguretat Social té superàvit i no podem saber si l’evolució demogràfica serà tant apocalíptica com per col•lapsar el model. Perquè fem ara aquesta reforma, que ni redueix atur ni redueix dèficit públic?

Perquè les úniques universalitzacions que viurem seran les dels plans privats de pensions. Si volem tenir una pensió digna, haurem de complementar amb plans privats. I qui són els que ofereixen plans privats de pensions? Doncs ells, “Els mercats”, aquesta cosa indefinida que no són més que grans inversors, especuladors tots, que ampliaran sensiblement els seus clients i el seu negoci gràcies al nou model de pensions. Són ells, als que ningú a votat ni escollint, però que estan redactant les polítiques econòmiques que del seu sicari Zapatero aplica sense vergonyes, endut per un curtplacisme que condemna a una generació.