dimarts, 22 de novembre de 2011

La victòria, les retallades i el patriotisme de Mas

El discurs de diumenge 20N a la nit d'Artur Mas era revelador. CiU ens vol fer creure que les retallades no només són l'única via, sinó que són patriòtiques. Que el 20N es va demostrar la diferència els espanyols i els catalans. Uns, els espanyols, castigaven irresponsablement a un govern com el del PSOE, per aplicar les úniques receptes possibles, tot i que aquestes fossin dures de pair. Els altres, els catalans, vam demostrar la nostra intel·ligència, la nostra responsabilitat, la nostra ètica de l'ascetisme mundanal, fent guanyar per sorpresa a CiU unes eleccions generals. Vam demostrar que no ens deixàvem enganyar per aquells qui deien que la sanitat o l’educació estan en perill.

Per a ells, per a CiU, premiar les retallades no només és una qüestió de creure en el liberalisme econòmic. Acceptar les retallades és de bon patriota, de bon català, de ciutadà cívic.

Per tant, en justa correspondència al recolzament popular el 20N, que va fer que CiU fos guanyador a Catalunya d’unes eleccions generals per primera vegada a la història, avui Artur Mas ha anunciat això: rebaixa del sou dels funcionaris, increment de la llum, increment del transport públic, increment de les taxes universitàries i més retallades a sanitat.

Jo crec que el que és cívic i ètic és plantar cara a l'estafa del seu discurs i a les seves polítiques que ens enfonsen en la misèria. Ells no defensen Catalunya, es defensen a sí mateixos, i als seus interessos de classe. Una classe política, empresarial, mediàtica, econòmica, sense ètica, sense civisme i sense vergonya.

divendres, 17 de juny de 2011

Indignats bons i indignats dolents?

“Confio (i si més no demano) que de la mateixa manera que els qui exercim responsabilitats representatives exigim que no se'ns tracti com si fóssim un col.lectiu homogeni, també em sembla necessari destacar que els fets d'ahir no són representatius del moviment de persones indignades, tal i com diverses assemblees ja s'han encarregat de posar de manifest, per activa i per passiva.”

Hi ha centenars de milers de persones que recolzen electoralment opcions polítiques que han plantat cara als atacs socials de CiU a Catalunya, de Zapatero a l’Estat i dels mercats a tot el món. S també hi ha diputades i diputats que lluiten contra les retallades. Només cal repassar l’activitat parlamentària d’uns i altres als darrers anys. I recordar que quan es va aprovar el fons d’ajut als bancs, el FAAF només IU, ICV i el BNG van votar en contra del FAAF i el FROB. I que van intentar modificar la llei hipotecaria per evitar desnonaments i deutes injustos amb els bancs, 8 diputats (ERC, IU, ICV, BNG i Nabai) es van quedar sols davant de 341. Similar resultat a les esmenes a la reforma de la llei electoral per fer-la més proporcional i democràtic. I el mateix per implantar la tasa tobin, amb 5 vots a favor. I una vegada més, amb la proposta d’acabar amb els complements a les pensions dels diputats/des i obligar a fer públics els patrimonis i altres mesures per fer un cordó sanitari als corruptes a les institucions, rebutjada per PP, PSOE, CiU i PNB. No m’invento res, està tot als diaris de sessions.

Mentre tot això passava, ningú al carrer movia un dit i els qui defensaven el model social eren acusat poc menys que de frikis per la resta de parlamentaris i pels mitjans. Editorials de mitjans que parlaven de la soledat d’una “izquierda trasnochada”.

Això fa que la gent que s’ha començat a moure a partir del 15M siguin neoindignats? Aquesta qualificació em sembla d’una supèrbia intel·lectual i un fraccionarisme impròpia de qui vulgui construir una alternativa social alternativa a l’actual hegemonia política de la dreta. Hi ha indignats bons i dolents? ho som tots i totes. Amb diferències evidents. Alguns, com determinats partits i determinants moviments socials, amb unes estratègies i recursos insuficients per transformar la dictadura econòmica. Els altres sense estratègia però amb una capacitat de mobilització social i transversalitat molt per sobre dels actors clàssics. La gràcia hauria de ser, respectant els espais de cadascú, mirar com convergir i de com plantar cara als enemics de debò. Aquests enemics ni són ni els que tiren plàtans o pinten clatells dels diputats, ni tampoc poden ser els que volen donar veu als milers de persones que s’oposen a les retallades votant-hi en contra.


[Nota: ens queixem de la reiterada manipulació dels mitjans convencionals, jo el primer. No caiguem en exactament el mateix vici, intentant manipular afirmant que tots els aldarulls van ser causats per policies secretes i fent córrer vídeos amb textos falsos. Hi havia secretes, com a totes les manis. Les detencions les van fer els secretes, com a totes les manis. El vídeo i les fotos demostren qui eren, on estaven i com poden arribar a ser de ridículs. Però no mostra cap acte violent que hagin fet ells. I jo vaig veure amb els meus propis ulls actituds molt agressives i aldarulls causats per gent que conec i que no eren precisament policies.]

dijous, 16 de juny de 2011

Dilemes de la vida: 15M sí. Aturar el Parlament, potser. Però així, no.

El moviment 15M em motiva. Vull participar-hi, seguir a l’assemblea del meu barri, anar a la mani del 19J, perquè crec que cal una profunda regeneració política i acabar amb el domini dels mercats sobre les nostres vides. He conegut gent fantàstica, creativa, valenta, lluitadora, ingènua i pacífica al 15M. I com a tot arreu, com a totes els àmbits de la societat, també fulls de puta. Mal aniria el 15M si no hi haguessin fills de puta, senyal de que seríem pocs i sectaris.

I a tot això, sorgeix la proposta d’aturar el parlament. La democràcia representativa té profunds defectes i clama a crits urgents millores. Però és, a parer meu, el millor sistema. No m’imagino un altre model organitzatiu per a tota la societat, crec que la majoria del moviment comparteix aquesta visió. Per això la majoria de la gent que va anar davant del Parlament no buscava el xoc de legitimitats, sinó protestar contra les retallades. Em preocupa molt i molt que donin cops de peu a diputats i diputades, sobretot pels que conec personalment. També m’escandalitza un desnonament, una càrrega dels mossos o l’existència dels CIEs, un tipus de violència molt més extrema i reiterada de la que no se’n parla tant com els actes d’ahir davant el parlament.

De que va servir l’intent de bloqueig? Que s’aconseguia? Crec que res, i per això crec que va ser un error garrafal fer-ho. L’intent d’aturar el parlament era un formalisme, ja que fins i tot si s’hagués aconseguit el quimèric èxit d’aturar avui la sessió, s’haguessin acabat aprovant els pressupostos de les retallades de CiU un altre dia. ¿I si fos un grup d’ultra dreta qui intentés bloquejar el Parlament durant una votació de llei de l’avortament? M’hagués semblat bé que els fotessin fóra. Però la qüestió és que avui es mostrava el rebuig al pressupost de les retallades de CiU. I com que estic en contra d’aquest pressupost i de l’estratègia econòmica de Herr Mas, em sembla legítima qualsevol estratègia per construir una alternativa, sigui al carrer o sigui a les institucions. Les que passen per la desobediència, també. Si una majoria (majoria de debó, de 200 o 300 mil persones) sortís al carrer a bloquejar una sessió, crec que estaria justificat i legitimat el bloqueig i evitar per la via física l’aprovació d’una llei.

Ara bé, com es va fer ahir no. Amb poca gent (dos mil?), amb un perfil molt poc transversal i poc heterogeni. Sí, amb gent que amb tota la bona fe del món va anar a una convocatòria promoguda per un moviment que desperta simpaties, però amb massa gent que anava a liarla. Recordo que el 27 de maig passat, quan volava una ampolla de plàstic buida contra els mossos la gent increpava a qui llençava l’ampolla, i això que estaven llençant els ordinadors i plecs de signatures dels acampats! Al dia següent la plaça Catalunya es va omplir rebentar per cridar “Puig Dimissió”. Quan ahir s’espraiaven els clatells de Tura o Boada, i es donaven cops de peu a l’entrada del cordó d’entrada, ningú increpava. L’ambient era molt diferent al del 27 de maig. Perquè érem pocs i quan el 15M perd transversalitat, perd compromís amb la no violència i perd capacitat de debat.

El que va passar ahir ens fa donar un pas enrere, enfada alguns, fa dubtar molts altres i envia a gent a casa. Un amic, bomber en lluita, que em vaig trobar davant de Wellington em deia, preocupat, que desprès del que va veure, no creu que vagi a la mani del dia 19. Doncs malament anem. Sí, és només un cas, però m’ha fet molt mal rollo, s’ha estès la indignació amb els indignats i, en part, el distanciament està justificat. Hem guanyat antipaties. Cal autocrítica: no és culpa dels mitjans, també és culpa de no saber calibrar les pròpies forces ni l’impacte de l’acció. L’[auto]organització va brillar per la seva absència.

Com diu Ignacio Escolar al seu blog: Sin embargo, ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas.

El que va passar mostra un problema de fons. El moviment 15M ha de créixer. S’ha de sumar i sumar. Als ja convençuts, siguin antisistema, anticapitalistes, antineoliberals o simplement indignats, en genèric. A poc a poc, des dels barris, des de les facultats, els centres de treball, fer un moviment al que es pugui apuntar les iaies del banc de la plaça, el veí que treballa a la indústria del metall, la treballadora del sector sanitari i l’estudiant de la universitat. La cosa encara no s’ha consolidat, i ens falta molt, moltíssim per ser la majoria. Qualsevol acció, com la d’ahir, que resti simpaties ha de quedar fora de l’estratègia del moviment fins que es consolidi. No caiguem en el profund error de pensar que som majoria, perquè som menys que la dreta i menys que la gent que defensa l’ordre i el sistema fins i tot per sobre dels drets socials i de les condicions materials per a la llibertat.

dilluns, 30 de maig de 2011

Avui em compraré un còmic: "Españistán, este país se va a la mierda"

Avui em compraré un còmic, per primer cop a la meva vida ja que és un gènere del que mai m'he sentit atret. No sé quan costa, però aniré a la caixa i trauré 155 € del meu compte corrent amb els que compraré, a la botiga "Continuarà" de la Via Laietana, "Españistán, este país se va a la mierda" d'Aleix Saló.

Per què aquest és el primer còmic que compro a la meva vida? Doncs si encara no heu vist aquest vídeo (que en 4 dies ha superat 1.200.000 visites), ho entendreu en quant el veieu. Aquí el deixo:

Españistán, de la Burbuja Inmobiliaria a la Crisis

dilluns, 23 de maig de 2011

reflexions electorals cerdanyolenques des de l'exili

Des de que participo en una organització política, aquestes són les eleccions que he viscut d’una manera més estranya. Primer, perquè no sé a quina localitat milito, i he viscut tota la campanya des del meu exili a la capital que només em permetia aportar alguna cosa al 2.0. I segon, perquè des de que es va iniciar l’acampada de la Plaça Catalunya per a mi la campanya electoral ha passat a tenir un interès secundari (reflexió que va verbalitzar diumenge un company d’ICV i que expressa de manera precisa com m’he sentit aquests dies). Davant la intensitat i naturalitat dels debats polítics de l’acampada (I sí, també dels intents de manipulació a l'assemblea i comissions...), una campanya electoral convencional m’ha generat una sensació de superficialitat i frivolitat més pronunciada que mai.

Diferents veus ja diuen que ICV-EUiA, som els grans perdedors a la ciutat. Sí, el PSC ha guanyat, el PP ha pujat molt, CiU creix, CxC i ERC entren a l’Ajuntament. Tothom te un motiu fonamentat per a la satisfacció. Tothom excepte nosaltres, que ni hem guanyat, ni hem crescut. Però d’aquí, a l’extrem de donar-nos per morts com a força política; com han fet entre d’altres el pallasso oficial de la política local (que gestiona encara pitjor que jo el seu exili), hi va un tros que només es justifica pel rebuig cap a unes sigles.

Els socialistes han demostrat la seva fortalesa organitzativa a la ciutat. Tot i la davallada general per la nefasta gestió de la crisi i les polítiques neoliberals i antisocials del PSOE, han guanyat. Governaran la ciutat, falta saber amb quins socis. De pactes jo no en parlaré, especialment per respecte als companys i companyes que no tenen abandona com jo la militància a nivell local a la coalició. Però és evident que els nous temps demanen nova política, i aquesta segurament es fa més als carrers que a les institucions.

I el PP ha demostrat a Cerdanyola el mateix que a tot l’Estat: s’està obrint una nova etapa política a l’Estat Espanyol on l’hegemonia del PP pot deixar en anècdota històrica les dues legislatures de Zapatero. Això em preocupa molt i m’indigna més, sobretot m’emprenyo amb els membres del partit socialista que viuen genoflexionats davant el capitalisme. Com podria haver-nos anat si haguéssim tingut dos legislatures de govern socialdemòcrata? Zapatero ens ha negat la possibilitat de saber mai la resposta, per la seva estricta aplicació d’un programa polític neoliberal (sí, sí, amb matrimoni homosexual i altres llibertats morals, però neoliberal en l'essència).

Pot sonar estrany, però vull felicitar a la gent de CxC. Anys enrere dubtava del projecte del PAS i de la seva utilitat per la ciutat. Però moltes de les persones que ara configuren Compromís mereixen el meu respecte i confiança, sobretot perquè amb algunes he compartit militància i em semblen gent íntegra i honesta, com el Carles, l’Ivan o el Chache. Espero que el reconeixement sigui recíproc, més enllà de que ells qüestionin alguna de les persones que han estat lideratges del projecte d’ICV. I també espero que no entrem en una batalla per enarborar la bandera de la puresa de l’esquerra on s’excloguin opcions com ICV-EUiA, que som gent d'esquerres amb un programa d’esquerres; i que tot i el descens, seguim tenint un important recolzament popular i electoral a la ciutat. També vull felicitar al Dani Mallén, perquè Cerdanyola guanya un excel•lent regidor, molt per sobre de la mitjana de la resta del consistori.

Sé que és un anàlisi poc polític, per part meva. Però al final les polítiques la fan les persones, i com he dit al principi, per a mi aquesta ha estat una campanya estranya. I prefereixo pensar en que aquesta tarda torno cap a plaça Catalunya, a seguir fent política, més de la que havia fet a la meva vida.

dijous, 5 de maig de 2011

Plaça Joan Pau II a Cerdanyola


El passat dia de Sant Jordi vaig conèixer que la plaça Abat Oliba, passarà a dir-se plaça Joan Pau II. Poca cosa més puc afegir que aquesta vinyeta de Fontdevila. M'ha sorprès veure a l'info que ja s'ha fet l'acte de canvi de nom d'una part de la plaça.

No fa pas tant de temps quan un grup de joves de ideologia i afiliació diversa vam demanar que Cerdanyola tingués un carrer o plaça del "Che Guevara" i se'ns va respondre que no, que si això era cosa de la comissió de nomenclàtor, que si era un tràmit llarg, que era molt difícil fer modificacions.

Com a persona d'esquerres sento indignació i vergonya aliena per dedicar-li una plaça a una de les cares del neoconservadorisme. I com a cerdanyolenc d'esperit, incapaç d'entendre aquesta manca de democràcia, transparència i pluralitat en decisions de quins personatges són homenatjats a la nostra ciutat.

dilluns, 14 de febrer de 2011

El Procés, però no el de Kafka



Qui em coneix, o qui segueixi aquest bloc, sabrà que estic en contra de les llistes obertes i de les llistes desbloquejades pels motius que vaig exposar el seu dia arrel d’una interessant discussió amb el Jonatan Márquez. Entenc que sobti que ara defensi el procés “Iniciatives que mouen Cerdanyola”, que sembli contradictori. I sí, ho és, com contradictòries són tantes coses de la nostra existència. "Iniciatives que mouen Cerdanyola” és un procés de llistes obertes en el que tota la ciutadania de Cerdanyola podrà decidir l’ordre de la llista electoral D’ICV-EUiA, en base a una proposta de noms que també ha estat elaborada amb criteris de participació de la ciutadania.

Haig de reconèixer que les meves reticències inicials –que hi eren- van anar desapareixent conforme va avançant el procés. Em vaig envalentonant, sobretot en dies com ahir, quan es va presentar a l’Ateneu les 25 persones que formaran part de la llista d'ICV a la que s'afagiran els companys d'EUiA. Tant, fins al punt de que ara crec que el procés de llistes obertes impulsat per ICV a Cerdanyola (circumscrit en l’actual context de desafecció polític i en un àmbit com el local) és el millor per la ciutat, pel partit i, especialment, per la política local en el seu conjunt.

Alguns dels motius que em feien oposar-me a nivell teòric a aquest tipus de llistes, a la pràctica ja s’han demostrat que eren fonamentats. I de ben segur que es seguiran evidenciant altres problemes al llarg de tot el procés. Existeix un risc? Sí, perquè el procés és imprevisible. Per més que ara, dels creadors de “Toni Morral se ha hecho una casa en Sant Cugat con dinero robado del ayuntamiento(?)” arriba: “El procés és mentida i els llocs a la llista ja estan triats”.

La imprevisibilitat no és un valor en si, però la innovació, la transparència i la democràcia si que ho són. I aquestes tres condicions també les reuneix el procés. Innovació, perquè endreçar totes les persones de la llista, triar qui pot ser i qui no pot ser regidor o regidora, no s’havia fet mai a Cerdanyola, és el primer cop que es fa una campanya així. Transparència, perquè mai es va dir que la llista la formaria qualsevol ciutadà que volgués formar-hi part, MAI, sempre va quedar clar l’encàrrec que se li feia al candidat –escollit en primàries pel conjunt de la militància de l’agrupació, així com per més de 500 ciutadans i ciutadanes de fora d'ICV-. Entenc que hi ha coses criticables del projecte, per excés i per defecte, però em sembla bastant cínic que sigui des d’entorns de partits que tenen mecanismes opacs de configuració de les seves llistes que es critiqui de manca de transparència d'aquest procés.

El que els fets consumats demostren és que la voluntat del procés -més enllà de la qüestió estrictament procedimental- és d’apertura, d’agitació; una invitació a la participació de la ciutadania. El Roger Morales al seu bloc escriu els noms que hi formen part. Diversa, plural, amb compromís social, són alguns dels adjectius que em venen al cap al veure la llista. Però avui, no vull parlar dels noms que en formen part, volia parlar del Procés, que és suficientment important com per dedicar-li un post en exclusiva.


P.S. Desprès d’escriure tantes vegades la paraula “procés” no m’he pogut estar de canviar el títol del post i embotir la imatge que l’il•lustra.

dijous, 10 de febrer de 2011

En defensa de l'Estat del Benestar i en contra de l’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social



L’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social de l’any 2011 suposen una nova retallada en els drets socials, en la línia de les polítiques econòmiques dutes a terme pel govern socialista des de l’any 2008.

És cert que l’Acord a què han arribat el govern espanyol, la patronal i els sindicats suposa el primer gran acord social des de l’inici de la crisi fa tres anys. El fet que hi hagi un acord és positiu, ja que és la millor manera que les polítiques en el món del treball i l’economia tinguin èxit.

Reconeixem la feina feta des dels sindicats, la lluita per millorar la proposta inicial del govern, la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores. S’han millorat els 41 anys de cotització i la jubilació als 67 anys d’edat que volia el govern ZP gràcies a les millores introduïdes pels sindicats a la taula de negociació.

Entenem també que la negociació no era entre iguals, ja que el govern jugava des de la força i amenaçava d’imposar unilateralment la seva retallada, com ja va passar amb la reforma laboral.
Així, la lluita que han fet els sindicats per al manteniment dels drets socials s’ha donat en una situació general de tendència a les retallades, de debilitament de l’Estat del Benestar i de predomini de les forces dels mercats per sobre de les dels Estats.

Volem recordar que l’acord del Pacte de Toledo va topar amb l’oposició dels grups d’esquerres al Congrés, però una esmena de CiU, pactada amb el PSOE, al vot particular de l’informe del Pacte de Toledo és la que va fer que el Congrés aprovés la jubilació als 67 anys, incorporant flexibilitat. Aquest acord de CiU, PP i PSOE va permetre al govern reforçar la seva posició favorable a la retallada davant dels sindicats.

L’Acord:

Tot i la nostra crítica al conjunt de l’Acord, considerem que algunes de les modificacions que introdueix són en sentit positiu.

En l’apartat dedicat a les pensions ens sembla positiva la inclusió dels programes formatius dins del període de cotització, així com l’eliminació de la restricció de la cotització a la Seguretat Social per a les beques d’investigació (tot i que no les fa obligatòries). També és positiva la millora de la protecció als treballadors i les treballadores afectats per ERO (expedients de regulació de l’ocupació); l’elaboració d’un catàleg de professions de penositat; la unificació dels règims especials en el règim general; i la relació de les bases màximes i els salaris mitjans per mantenir el caràcter contributiu. Per altra banda, també és positiva la separació de les fonts de finançament de les prestacions no contributives i les universals, així com el reforç de les pensions no contributives. Finalment, celebrem la voluntat d’augment del control de les mútues privades.

En l’apartat de polítiques actives d’ocupació és positiva la instauració d’itineraris personalitzats per a les persones desocupades; la introducció d’un ajut (hereu del PRODI, l’actual ajuda de 420€) a què podran optar les persones aturades sense prestació (400€ mensuals, tot i que durant només sis mesos); i la proposta de reforçament de la Formació Professional.

Amb tot, reconeixent el caràcter positiu d’algunes mesures i donant ple suport als esforços fets pels sindicats per a la millora de l’Acord, considerem que el conjunt de l’Acord és negatiu per al benestar de la gent treballadora.

Set consideracions generals:

PENSIONS. L’Acord suposa objectivament un empitjorament substancial de les pensions que rebran les persones que es jubilaran a partir del 2027. Haurem de treballar més anys i haurem de jubilar-nos amb més edat per rebre una pensió menor. Alguns analistes xifren en un 20% la reducció de la quantia total de les pensions, i els sindicats preveuen que més del 50% de la població haurà de treballar més enllà dels 65 anys.

ATUR. El principal problema econòmic i social de l’Estat espanyol és l’atur. L’Acord no aprofundeix en aquest problema, sinó que s’ocupa de les pensions, que no són un problema a curt termini. De fet, les propostes destinades a combatre l’atur són molt limitades i no són noves: ja s’han dut a terme i s’ha demostrat que no donen resultats. El combat real contra l’atur passa per canvis estructurals de l’economia, per una reforma en profunditat del model productiu (més llocs de feina, més estables, més moderns i més sostenibles).

TERMINIS. Totes les mesures que suposen retallades socials (allargament de l’edat legal, increment dels anys cotitzats) tenen un grau de detall i concreció en el temps molt elevat. Les mesures amb caràcter positiu són definicions d’estratègies, equips de coordinació, etcètera. Cap de les estratègies per reduir l’atur juvenil o de les persones aturades de llarga durada no tindrà efectes en el curt termini.

SERVEI PÚBLIC D’OCUPACIÓ. En aquest sentit, les propostes de mesures conjunturals en l’apartat de polítiques actives són un brindis al sol. El més greu de tot és que es neguin a acordar l’increment de recursos per als Serveis Públics d’Ocupació (SPE) i ho supeditin a “les disponibilitats financeres”. Recordem que, malgrat que l’atur a l’Estat espanyol duplica el de la UE-27, es dedica 1 treballador/a dels SPE per cada 189 aturats/des, mentre que a França és 1 per cada 12 i a la mitjana de la UE-27, 1 per cada 50 aturats/des. Que no hi hagi un acord concret i decidit per augmentar els recursos dels SPE és inacceptable i, a més, suposarà un fracàs dels altres 5 punts de les mesures de caràcter estructural acordades.

COMPLEMENTS PRIVATS. La previsió d’unes pensions de quantia menor implica que moltes persones, les de majors ingressos, acudiran a complementar aquestes prestacions amb pensions privades. Aquest canvi suposa obrir la porta a una privatització parcial del sistema de pensions, ja que empeny les classes mitjanes a complementar la pensió pública reduïda amb un pla privat de pensions. Així, és previsible que es generalitzi l’ús d’aquesta doble via (es fa notar que hi ha qui no se la podrà permetre). Es tracta d’una cessió a les pressions dels mercats, ja que els grans fons privats de pensions seran els grans beneficiats d’aquesta reforma.

VIABILITAT. La principal amenaça a la viabilitat del sistema de pensions no és la piràmide demogràfica. La principal amenaça és la manca de cotitzants, és a dir, de persones que treballin: això pot venir per la qüestió de l’edat, però també per l’elevat nombre de persones aturades i la baixa taxa d’activitat. Per això, la millor estratègia per garantir el futur de les pensions és incrementar l’ocupabilitat i reduir el nombre de persones aturades, i l’Acord no avança en compromisos concrets en aquest sentit. A més, la Seguretat Social és l’única Administració Pública amb superàvit (cada any, també els anys de crisi) i el seu Fons de Reserva és de 65.000 milions d’euros, cosa que en demostra la viabilitat a mitjà termini. Així, no existeixen motius econòmics reals per dedicar temps i esforç a aquesta reforma, mentre sí que n’hi ha per combatre l’atur, especialment el juvenil.

El Govern ha decidit basar la seva proposta en dos arguments mancats de lògica i rigor: l'envelliment de la població i l'augment de l'esperança de vida en quatre anys més. Però no diuen que l'esperança de vida es deu al descens de la mortalitat infantil i la millora de la salut de la població. De cap manera això no significa que totes les persones visquin quatre anys més. I tampoc no es poden fer previsions demogràfiques que vagin més enllà de deu anys. Quan parlen de demografia, manipulen: no és una qüestió de diferència entre nombre d'adults i gent gran, sinó que cal parlar de cotitzants i de pensionistes, i llavors és quan el pretès risc demogràfic es demostra menor.

JOVES. A l’Estat espanyol hi ha un abús inadmissible en les reduccions i cotitzacions empresarials a la Seguretat Social per diferents incentius. És l’única eina que els governs han sabut trobar per tal d’incentivar la creació d’ocupació i la contractació juvenil (i de tants altres col•lectius), tot i que s’ha demostrat sobradament que no soluciona el problema. No és admissible que en el mateix document en què es parla de la necessitat de trobar la viabilitat del sistema de pensions (correcció d’una possible falta d’ingressos futura) s’aprovi una bonificació del 100% de la quota empresarial a la Seguretat Social per contractar joves a temps parcial (eximint-los d’aquest cost s’accentua la falta d’ingressos). Existeix un risc més que evident que, d’una banda, s’incrementin els anys cotitzats i treballats per part dels treballadors i les treballadores i, de l’altra, que en un futur proper es rebaixin les cotitzacions a la Seguretat Social que paguen els empresaris, atenent a la demanda històrica de la patronal CEOE.

Amb tot, sembla ser que es consolida la fractura laboral generacional que trenca el país per la meitat. D’una banda, les generacions que avui són majors de 40-45 anys d’edat, que han realitzat carreres laborals fixes (estabilitat, sous, carreres ascendents), amb pensions públiques garantides i un accés al mercat d’habitatge raonablement assumible; i, d’altra banda, les generacions que avui són menors de 40 anys, amb llocs de treball temporals, infraqualificats, amb sous inferiors per a les mateixes tasques, dedicant percentatges molt elevats dels ingressos a l’habitatge i, ara, amb unes perspectives de jubilació més empobrides.

El posicionament:

Pels set motius concrets exposats, Joves d’Esquerra Verda-JEV ens declarem en contra de l’Acord de reforma del sistema de pensions i l’Acord econòmic i social. Aquests acords condemnen a la pobresa moltes persones en el tram final de les seves vides, i entenem que és una mesura equivocada i innecessària.

Ubiquem aquesta retallada social dins d’una llista d’altres retallades esdevingudes des del començament de la crisi, l’any 2008, davant de les quals també ens hem posicionat en contra (rebaixa dels sous del funcionariat, reforma laboral, traspàs de diners públics cap a la banca, etc.).

Joves d'Esquerra Verda-JEV no acceptarem el xantatge dels mercats, defensem els serveis públics i l'Estat del Benestar com a eines més potents de redistribució de la riquesa, per tal de viure en una societat més justa. La sortida de la crisi passa per un canvi de model productiu que modifiqui les estructures econòmiques actuals cap a una economia sostenible d'alt valor afegit i una ocupació de qualitat.

L’onada de retallades socials que s’han dut a terme des del 2008 no responen a cap necessitat real de l’economia, no són inevitables, ni necessàries, ni aporten solucions per combatre l’alt percentatge d’atur que suportem. La situació de crisi, per contra, s’ha aprofitat per fer de justificant d’unes reformes laborals que beneficien l’empresariat en aquells moments en què la gent treballadora té més dificultats per fer-hi front.

Joves d’Esquerra Verda-JEV estem en contra del desmantellament encobert de l’Estat del Benestar que s’està duent a terme.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Una nova retallada a la generació estafada (II)

Som més que una generació precària. Som una generació estafada, com explica de forma molt lúcida Ignacio Escolar al seu blog. Una generació que només hem vist perdre drets -excepte en les llibertats personals (avortament o matrimoni homosexual)- . Però no hem conquerit cap dret laboral ni social més. Al contrari, hem patit retallades. Clar que ens movem en una lògica post-materialista (I ens mobilitzem més per la Llei Sinde o la Guerra d'Iraq, que per les reformes laborals o les pensions), poc més marge tenim si no volem enfonsar-nos en la nostra pròpia misèria.

Ens sona a historia de la postguerra aquelles on ens expliquen que un pis en propietat es pagava en 10 anys, que els pisos de lloguer valien menys de la meitat d’un salari. No sabem que és tenir un contracte indefinit. Ni se’ns reconeix la formació ni el nivell d’estudis. Estudis que sovint hem acumulat només perquè l’alternativa a estudiar és estar a l’atur. Aquesta reforma de les pensions reflexa una dualitat social. Una dualitat en la que una part de la població conserva drets socials, laborals, pensions, llocs de feina. I una altra part, la de menys edat, ens quedem amb una perspectiva infinitament més depriment. No és una qüestió d’edat, no ho patim perquè som ara joves, és una qüestió de generació, la inestabilitat ens acompanyarà tota la vida.

Els mercats són això

La Seguretat Social té superàvit i no podem saber si l’evolució demogràfica serà tant apocalíptica com per col•lapsar el model. Perquè fem ara aquesta reforma, que ni redueix atur ni redueix dèficit públic?

Perquè les úniques universalitzacions que viurem seran les dels plans privats de pensions. Si volem tenir una pensió digna, haurem de complementar amb plans privats. I qui són els que ofereixen plans privats de pensions? Doncs ells, “Els mercats”, aquesta cosa indefinida que no són més que grans inversors, especuladors tots, que ampliaran sensiblement els seus clients i el seu negoci gràcies al nou model de pensions. Són ells, als que ningú a votat ni escollint, però que estan redactant les polítiques econòmiques que del seu sicari Zapatero aplica sense vergonyes, endut per un curtplacisme que condemna a una generació.

diumenge, 30 de gener de 2011

Una nova retallada a la generació estafada (I)

La reforma de les pensions ja està acordada i com era d’esperar a la legislatura més antisocial, suposarà una nova retallada de drets. Les carreres laborals “normals”, les de de la immensa majoria de la població que ara te menys de 35 anys, s’hauran de jubilar als 67 anys i s’augmenta en tres anys i mig els anys cotitzats per accedir a la pensió màxima.

Recordem que la primera proposta del Govern de Zapatero era que tothom és jubilés als 67 anys. Recordem que la següent proposta va ser que com a molt podien pactar que la gent es jubilés als 65 si tenien 41 anys cotitzats. I recordem que una esmena de CiU, pactada amb “nocturnidad y alevosía” al vot particular de l’informe del Pacte de Toledo és la que va fer que el Congrés aprovés la jubilació als 67 anys, incorporant flexibilitat. Al final en seran 38 i mig els anys cotitzats per jubilar-se als 65.

És injusta la responsabilitat que se li dona als sindicats

No seré jo, afiliat a CCOO des de que tenia 18 anys d’edat, qui qüestioni la representativitat dels sindicats de classe. Però crec que s’ha de ponderar la responsabilitat dels sindicats en aquesta negociació, ja que als sindicats no se’ls escull per governar el país, i entendre que la negociació no era entre iguals. No era entre iguals perquè tothom sabia que el govern imposaria la seva retallada. El marge dels sindicats consistia en que ZP volia la foto de l’acord i estava disposat a mercadejar amb drets socials per aconseguir-la. S’han millorat els 41 anys de cotització i jubilació de 67 anys d’edat que volia ZP i el que era una proposta extremadament dolenta ha quedat en una mesura dolenta -a seques-, desprès de passar per la taula de negociació.

Així que, per part meva: UGT i CCOO, gràcies per l’esforç i la tenacitat, bona feina. Però no em convencereu de que aquest acord suposa cap millora per a la classe treballadora. El que no em sembla just, ni acceptable, ni intel•ligent, és el tòpic fàcil de “sindicats venuts”. La responsabilitat de la retallada és de qui la proposa, és de qui té les competències per aplicar-la, és de qui pot utilitzar la seva capacitat coercitiva per imposar-la, és de José Luis Rodríguez Zapatero.