dijous, 23 de desembre de 2010

La Ley Sinde, l'SGAE, les Telefòniques i altres delictes

Per sorpresa, el passat dimarts el Congrés es va carregar la Ley Sinde (que pretén tancar d'una tacada seriesyonkis, peliculasyonkis, cinetube i, la que a mi més em preocupa, rojadirecta). Una llei de tres pàgines dins d'un projecte de llei de quasi dues centes. Una llei que portava un any i mig en tràmit i que es van voler ventilar en una tarda. Aquesta Ley Sinde és una de les prebendes del govern a l'artisteo que va recolzar a Zapatero durant campanya, els dels anuncis de la cella, als que va prometre lluitar contra la pirateria. Promesa que només es concreta en la lluita contra els usuaris amb una llei injusta que només beneficia a 4 artistes privilegiats i, fonamentalment, a les productores.

La banda ample a Espanya ofereix un servei miserable: molt car i molt lent. Això permet a les operades d'Internet, especialment a Telefónica, tenir beneficis multimilionaris. A ningú se li escapa que quan contractem el banda d'ample més alt que ens pot oferir la companyia és per descarregar. Paguem més d'Internet per descarregar més. I, recordem-ho, ja paguem el cànon quan comprem un telèfon mòbil, un ipod o un cd. Si són les telefòniques les que s'estan forrant, No haurien de ser elles les que contribuïssin més en la solució?

D'un article del País sobre l'opinió de 22 “creadors” sobre la no aprovació de la Llei Sinde vull destacar dues opinions:

- Jota, el cantant de los Planetas (personatge al que he tingut la desgràcia de parlar amb ell en persona i em sembla un imbècil) afirma: “Los mercados tienen mucho más poder y son los que acabarán con la cultura. Las telefónicas son las que tendrían que compartir sus beneficios.”
- El director de la película Pagafantas, Borja Cobeaga, diu: "Se consume más audiovisual que nunca y los beneficiados no son los creadores, sino las empresas telefónicas [...] Me cuesta mucho culpar al usuario y no al que propicia todo esto, que son las grandes compañías."

No cal dir que coincideixo plenament en el seu posicionament, tot i que són la minoria entre els “creadors” als que ha consultat el País. La immensa majoria es posicionen a l'altre extrem, defensar que l'SGAE cobri per tot, sense preocupar-se de com desprès reparteix els diners. Però de tota la resta d'opinions que recull l'article del País vull destacar l'opinió de Fernando Trueba sobre la Ley Sinde: "Si nadie me defiende de esos robos, no sé porqué tengo que pagar mis impuestos. Yo pago religiosamente mis impuestos desde el primer día que recibí mi primer sueldo y la ley no me protege. Si se me puede robar tan impunemente, si nadie me defiende de esos robos, no sé porqué tengo que pagar mis impuestos. Estoy contemplando muy seriamente la posibilidad de hacerme objetor fiscal.”

És a dir, Fernando Trueba considera que si el marc legal vigent no es beneficiós als seus interessos té dret a poder fer un delicte com el frau fiscal. Jo li recordaria a Trueba que molts dels artistes que tant s'han significat en la defensa de l'SGAE, ja fa temps que són “objectors fiscals”, és a dir, que ja fa temps que ens roben els diners a tota la ciutadania mitjançant l'evasió fiscal. El millor exemple, Alejandro Sanz, investigat en diverses ocasions per utilitzar sofisticats mecanismes d'evasió fiscal (compartint llista d'èxits amb el pare del nou president de Catalunya Artur Mas). Ell, que hauria d'estar a la presó si aquest fos un país normal (el frau que va cometre Alejandro Sanz ronda els 480.000 €), es dedica al seu twitter a donar lliçons morals sobre quin ha de ser el vot dels representants de la ciutadania al que els hi dedica aquest comentari: "Qué cobardes los políticos Españoles, no van a votar la Ley Sinde porque es impopular... Cobardes e hipocritas". Ell opina, és clar, perquè d'hipocresia en sap molt.

1 comentari:

Jam ha dit...

És un tema difícil, aquest, i crec que gran part del problema és que tant "productors de cultura" (per utilitzar un terme respectuós, tot i que dir cultura a algunes d'aquestes produccions és més que discutible) i "consumidors de cultura" (és a dir, usuaris), estan enrocats a unes posicions tan extremes que els dos estan equivocats.

Per una banda, l'SGAE està clarament fora de joc. L'agrupació d'artistes fa temps que no defensa la creació de cultura, sinó un model de negoci obsolet: guanyar els mateixos calers que abans i pels mateixos mitjans és una ambició clarament anacrònica. L'SGAE s'ha d'actualitzar, ha de canviar la mentalitat a la d'aquests temps i de ha de tindre en compte els mitjans de producció i distribució que ara mateix existeixen.

Però, per altra banda, l'usuari també presenta exigències irrealitzables. L'explosió d'Internet i de les xarxes de compartició de fitxers ens han acostumat a tindre tot per la patilla, i això no pot ser. Estic d'acord en que Alejandro Sanz hauria de rebaixar les seues pretensions d'ingrés, però fer un disc costa calers, hi ha músics, fotògrafs, estudis, dissenyadors i un gran etcètera de gent que posa el seu esforç darrere d'una producció, i aquesta gent també s'està guanyant el sou, no és de rebut que després vulguem tindre el disc sense pagar res.

Supose que la solució passa per un punt mitjà: venda de música i pel·lícules a un preu raonable (com els de la tenda iTunes, €9,99 per un disc no em sembla una barbaritat) o iniciatives com Spotify, que et deixa escoltar la música legalment gratis a canvi de escoltar anuncis (com si fos la ràdio).

Fer a les telecos pagar a l'SGAE és també una alternativa, però aquesta no la veig tan clara: aquesta càrrega extra acaba sent traspassada als usuaris, i al final tenim una estructura com la del cànon, tots pagant per un accés a la música que només un porció de gent fa servir.