dijous, 30 de setembre de 2010

29-S, l'èxit d'una Vaga General

El passat 29 de setembre vaig fer vaga com milions de treballadors i treballadores. Vaig participar als piquets organitzats per les Comissions Obreres on vaig coincidir al llarg de tota la nit amb sindicalistes d’altres organitzacions, bàsicament d’UGT i de CGT sempre en clima de bon rollo. L’únic acte violent que vaig veure en tota la nit va ser l’atropellament, a escassos metres d’on jo estava, d’un sindicalista d’uns 60 anys d’edat i ex diputat al Parlament de Catalunya. Amb aquest currículum ja us podeu imaginar que estem parlant d’una persona violenta i perillosa. A TMB vam aguantar durant hores la “xuleria” dels sindicats corporatius i la supèrbia i prepotència de la gerència. Tot perquè supervisàvem de manera força burocràtica que es respectés escrupolosament tot el que s’havia pactat. En conclusió als piquets que jo vaig participar no vaig veure cap acte de violència ni d’intimidació cap a les persones que volien entrar a la feina.

Desgraciadament si que he sentit a desenes d’amics que m’explicaven en primera persona que estaven sent intimidades i obligades a no fer vaga. “Si el dimecres vas a treballar no cal que tornis dijous”, li deien a un. “Tu estàs per ETT i no pots triar, el 29 has de venir”, a una altra. “Fer vaga està molt mal vist i pensa que el teu contracte és temporal”. Al Makro de Barberà els treballadors del torn de matí del dia 29 van passar la nit del dia 28 dormint al magatzem perquè era l’única forma que se li acudia a l’empresa per garantir que treballessin. I amenaces i més amenaces, a Inditex, al Banc de Sabadell, a Indra i a la majoria de les Pymes del país. Això no és intimidació? Ja sé que no és tan mediàtic, ni vistós com una barricada. Però és igual d’il•legal i absolutament més immoral.

M’indigna la hipocresia. Molts militants socialistes i els mitjans afins al govern aquests dies repeteixen com un mantra que no hi ha raons per la vaga i es queixen de les formes (que venen a ser bastant semblant a les del 2002). La majoria haguessin secundat la vaga i sortit al carrer davant les mateixes mesures si el president fos del PP. En un acte de cinisme que frega el ridícul garanteixen que no es pot fer res excepte exactament això que ha fet el govern, perquè ve imposat “pels mercats” i és queden tan amples. Qui són els mercats? Qui els ha votat als mercats perquè decideixin les polítiques del meu país, quina legitimitat tenen? I en el terreny substantiu: Ha millorat la qualificació del deute sobirà desprès de les dures reformes a les que el govern està sotmetent a la classe treballadora? Com reduirà el deute la reforma laboral? Com reduirà l’atur?

Diguem-ho clar: La reforma no redueix el dèficit (s’ha de ser molt fanàtic o molt idiota per afirmar això). I tampoc redueix l’atur perquè no crea llocs de feina, com reconeixia fins i tot el ministre Corbacho. Ni ajuda al canvi del model, al contrari. Només serveix per acomiadar més fàcil i més barat i també per reduir sous. I a creuar els dits a veure si així sortim de la crisi.

Sigui com sigui, Zapatero s’ha divorciat d’una part important del seu electorat. Ara ha de rectificar, cosa que va fer fins i tot un president tant fatxa com Aznar desprès d’una vaga d’idèntic seguiment a la d’ahir. Si no rectifica, la desorientada socialdemocràcia espanyola no només acabarà a l’oposició desprès de les properes eleccions sinó que haurà d’afrontar una travessia pel desert com la dels seus col•legues francesos o italians. Així les coses, en cas de que Zapatero no rectifiqués contradient la majoria social que ahir va parlar amb contundència al carrer i li va dir “Així, no”, recomano un lema a les ments pensants de l’aparell propagandístic socialista per a les properes generals: “Todo de derechas, pero sin la derecha”.