diumenge, 30 de maig de 2010

Retallades injustes

Fa dies que volia escriure sobre la retallada del govern de ZP, que és a parer meu la decisió política més desencertada i injusta des de que el govern d'Aznar recolzés la guerra d'Irak. Són moltes les coses que es poden dir sobre el contingut del decret que va aprovar el govern de ZP i que va convalidar al Congrés gràcies a CiU, però vull parlar bàsicament de la derrota ideològica que això suposa pels que ens sentim d'esquerres. La crisi suposava un repte i una oportunitat de fer les coses diferent. Alguns, innocentment, vam pensar que potser es regularien els mercats financers, que el model productiu es modernitzaria, que les sortides serien a base de solidaritat i justícia social. Per desgràcia serà tot el contrari.

La retallada suposa la constatació definitiva de que passarà allò que des de l'inici de la crisi era la principal preocupació de la majoria d'organitzacions d'esquerres: la crisi només la pagarem els més dèbils. La pagaran les persones aturades que seran les grans perjudicades quan haurien de ser la prioritat, la pagaran les persones dependents, pensionistes, el funcionariat i, en definitiva, la majoria de la ciutadania per culpa del covard augment de l'IVA. Zapatero deia al 2006 “baixar impostos és d'esquerres”; ell mentia i ho sabia, i ara s'ha demostrat irrefutablement amb les reformes que es carregaran sobre les espatlles dels més dèbils. I és que la doctrina del Govern socialista en quant a política fiscal d'aquests 7 anys es resumeix en: impostos per als rics contra menys millor, impostos per a la majoria, els que calguin. El govern de Zapatero argumenta que les decisions les ha pres perquè obliga la comissió europea i l'FMI, òrgans als que cap ciutadà ha votat i que per tant no tenen la més mínima legitimitat per decidir sobre les nostres vides. Però el govern de Zapatero els hi ha permès, s'ha agenollat davant d'ells per calmar els mercats.

La regulació dels mercats financers i la lluita contra l'especulació que tenen conseqüències que patim tots els ciutadans com l'encariment de les hipoteques, la bombolla immobiliària o l'atur, s'ha deixat per a marcs europeus o mundials. L'excusa no pot ser més barata i falsa i més si recordem que Zapatero ha estat president de torn del Consell de la UE i no ha volgut moure ni un sol dit per a una veritable regulació dels mercats. Fins i tot la conservadora Merkel, actuant en solitari, ha mostrat més decisió per encarar-se a les borses.

La reforma del model productiu havia de ser el que generés feina i establís un nou marc de relacions laborals, amb feines més qualificades i estables. Però no, el govern s'ha passat pel forro els principis més bàsics del Keynesianisme. La inversió pública que ha ajudat a sortir de tantes i tantes crisis a diferents economies de tot el món, quedarà brutalment mutilada. Novament la seva retallada la pagarà la xifra de l'atur, que a la vista de les mesures, sembla no preocupar gens al president. Els més de 6 mil milions d'obra pública retallats repercutiran negativament en l'ocupació directa, però també afectarà a la imprescindible renovació del model productiu. La conseqüència és clara: haurem de sortir a la crisi a base de més precarietat en un model que tant el govern com la patronal busquen que sigui competitiu a base de salaris més baixos, acomiadament més barat i més hores treballades. De un model més sostenible, de les polítiques ambientals que creen llocs de feina i consoliden una economia estable ens haurem d'anar oblidant.

Punt a part mereix la qüestió de la rebaixa dels sous dels funcionaris. En primer lloc hi ha una qüestió estrictament econòmica, ja que la rebaixa de sous tindrà efectes amb una disminució de la demanda agregada que farà decréixer el PIB i, en conseqüència, generarà encara més atur. Però a més de generar encara més atur, suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal dels nostres actuals governants respecte la ineficàcia del sector públic i la necessitat de la seva reducció. Ometen intencionadament, que a l'Estat Espanyol el percentatge de treballadors al sector públic és del 9%, un dels més baixos de la UE-27, que te una mitjana de 16% de persones treballant al sector públic i, a més, amb un grau de temporalitat equiparable al del sector privat. I s'obliden que els països que més ràpid han sortit de la crisi, com els escandinaus, són tots aquells que tenen un sector públic sòlid. Però desgraciadament el seu dogmatisme ideològic i els seus interessos econòmics els porten a posar al sector públic a l'ull de l'huracà i com a diana de les crítiques amb una retallada de salaris i de contractació de personal que repercutirà en la qualitat del servei.

No vull acabar l'escrit sense dir alguna cosa del PP, que s'ha dedicat a intoxicar mentre li feien la feina bruta. Totes les mesures aprovades són mesures que ells haguessin signat de bon grat i potser haguessin anat més lluny i tot. Que ara Rajoy pronuncii frases carregades de cinisme i populisme com que “per culpa del govern la crisi només la pagaran les classes populars”, només demostra que el pitjor de tota aquesta renúncia socialista a fer les coses bé és que portarà a ser president a un personatge tenebrós que rematarà matusserament el desmantellament de l'estat del benestar que ha iniciat l'actual govern. Com diu un personatge de la pel·lícula "los lunes al sol", el pitjor no és que és que tot el que diu el PSOE de l'actual govern és mentida, el pitjor és que tot el que diuen del PP és veritat.

I igual que el president del govern espanyol argumenta que totes les seves mesures són fruit de les obligacions exteriors, el govern català aprovava ahir un decret assegurant que tot ve obligat de Madrid. El conseller d'economia ho amania amb unes declaracions posteriors al consell de govern de dissabte al matí on explicava la seva peculiar visió del pacte, argumentant la necessitat de reduir el sector públic però que de reduir el dèficit per la via dels ingressos, ja en parlaríem més endavant. I això, desprès de que dins el govern ICV (i fins on sé sembla que també ERC) demanessin fer les coses diferents que a Madrid i incloure una apujada de l'IRPF dels que més tenen, dels que ingressen més de 100.000 € anuals, d'aquells als que avui Artur Mas en un acte de demagògia sense límits ha titllat de classes populars. Castells s'ha dedicat ha fer de triler i a dir que el que cal és retallar, retallar i retallar el sector públic sense fer absolutament res més. Una actitud indigne i que ningú que es digui d'esquerres pot tolerar.

Castells i Zapatero, us deveu als de ciutadans que us han donat la seva confiança i que confiaven en que faríeu coses d'esquerres. Evidentment que els socialistes perdran les properes eleccions a les que es presentaran, a Catalunya al novembre i les properes eleccions generals, com demostren totes les enquestes. I s'ho mereixen, per trair als seus votants i al que se suposava que era la seva ideologia.

4 comentaris:

Carles Escolà Sánchez ha dit...

Hola Jesús. Estic d'acord amb molt del que comentes al teu post. Segurament jo afegiria un element que va molt més enllà, i és l'impacte que tindran aquestes mesures en el conjunt de la classe obrera (i ara no em refereixo en l'impacte en el salari indirecte -serveis públics- i el salari diferit -pensions). I és que quan els treballadors del sector públic estornuden, els del sector privat ens refredem. Em refereixo a que si aquesta és la retallada que es fa al sector públic, ens podem preparar perquè la reforma laboral serà d'escàndol.

Ara bé, crec que falta molta autocrítica al teu post. Et recordo que malgrat ICV (i EUiA també, que encara esteu junts), i fins i tot ERC, hagin demanat fer les coses diferents, el govern de la Generalitat ha tirat pel dret i ha ampliat el decret més enllà del que ho ha fet el govern de l'estat. El tema de l'increment del IRPF a les rendes superiors a 100.000 €/any tots sabem que és la xocolata del lloro. Les grans fortunes no estan reflectides en cap nòmina. Sento dir-te que això no és més que una maniobra cosmètica de cara a la galeria. Si l'agressió és tan gran (i jo hi estic d'acord), per què l'heu votat a favor al govern de la Generalitat? Per què continueu al tripartit? Per què porteu anys donant suport als retalls del sector públic i les privatitzacions que està impulsant el tripartit? Fins quan anireu tragant amb l'espoli dels drets conquerits per la classe obrera amb les lluites del passat? En fi, les mateixes preguntes de sempre.

Salut!!

Jesús Hernández ha dit...

Hola Carles, tot un plaer tornar a parlar de política amb tu després de tant de temps!

Estic d'acord en algunes de les coses que comentes, de fet la meva impressió del decret català és molt pitjor a data d'avui que quan vaig escriure l'entrada (que va ser el dia següent de la roda de premsa del consell de govern).

Hi ha una cosa en la que no estic d'acord amb tú, que és el tema de l'IRPF. No faré el discurs fàcil (tot i que cert) que amb els 75 milions que recaptarem es podria fer 46.000 places d’escoles bressol. Hi ha una cosa molt més important que la xifra de recaptació i és el missatge que es llença (que jo crec que no és només superficial i estètic). Catalunya va ser la primera en aprovar-ho i no se si ha estat la causa, però posteriorment diverses comunitats més ho han fet. Ës cert, aquesta pujada no és la que aconsegueix que els més rics hagin de pagar. Per això caldria reformar els trams de les rendes del capital, eliminar SICAV, un impost de societats progressiu enlloc de regressiu, recuperar l'impost de patrimoni, reforçar la lluita contra el frau (Espanya és l'estat amb més frau i el que menys recursos destina de tota la UE per combatre'l). Però el que no es pot negar és que les persones amb uns ingressos superiors a 120.000 € són una minoria privilegiada (són només el 0,5 %), que NO està patint els efectes de la crisi. I és just que a ells se'ls hi hagi d'exigir esforços, de fet el que seria just és que ells fessin més esforços que ningú, més que a funcionaris, aturats i pensionistes, per posar tres exemples. També és molt important recuperar d'una vegada el discurs de que cal una fiscalitat justa i elevada per garantir els nivells mínims de serveis públics que actualment estan en perill. Per això Carles, no et defensaré el decret en el seu conjunt, perquè és indefensable (de fet és absolutament criticable), però si l'increment de la fiscalitat i en concret la mesura de l'IRPF perquè és justa i redistributiva, un exemple del que haurien de fer els governs d'esquerres.

Carles Escolà Sánchez ha dit...

Hola de nou, Jesús. També és per mi un plaer discutir de política amb tu.

Crec que podríem debatre fins l'infinit sobre si l'increment del IRPF és un bon exemple del que s'hauria de fer, si només és cosmètic... Però no ens durà enlloc.

El concepte és una altre, i radica precisament en la concepció política de cada un de nosaltres. Entenc que per tu, malgrat que critiques la retallada en el seu conjunt, les petites coses que s'aconsegueixen (com en aquest cas el tema del IRPF) justifiquen la vostra presència i permanència en el govern de la Generalitat. En canvi, jo estic completament convençut de que no ho justifiquen, de fet penso que és inexcusable, pel fet d'estar en el fons donant suport i executant les polítiques neoliberals del tripartit (Bolonya, LEC, privatització de la sanitat, aprovació indiscriminada d'EROs, política urbanística i territorial al servei de les grans constructores, retallades socials en general...) que suposen infinitament més avenç dels interessos del capital que dels interessos de la classe treballadora. No crec que compensi, i més encara veient que això provoca desencís, desesperança i, lamentablement, desmobilització de les classes populars cap a les organitzacions d'esquerres. Tot això, sense utilitzar el discurs fàcil (tot i que cert) que estar al capdavant de la policia que atonyina manifestants no sembla ser un exemple del que haurien de fer els governs d'esquerres.

Formar part de governs neoliberals no millora les condicions subjectives per a la lluita (les empitjora), no augmenta la capacitat d'influència i convocatòria de la classe treballadora, sinó tot el contrari. Cada cop és més necessari organitzar lluites, promoure-les, dinamitzar-les, acabar amb la concertació social i organitzar el conflicte social, recuperar el carrer, en definitiva, maximitzar l'expressió de la lluita de classes. La pau social només ens ha portat a l'abisme actual, del que a més ara és difícil sortir. Però bé, això és només una concepció política, la meva.

Apa, salut!!

Jesús Hernández ha dit...

Hola Carles. Novament estic d'acord en algunes de les coses que dius. Crec que estem vivint als darrers anys (5-10 anys?) una onada desreguladora molt més subtil que la dels 80 pero amb uns efectes igual de profunds o més, amb una renúncia de l'estat a la redistribució. I això està passant a Catalunya, a nivell estatal i a nivell de la UE. Tots els governs tenen la seva part de culpa. Segurament el govern català és el que menys ha contribuït a aquest afebliment de l'Estat. Però tampoc es pot dir que hi hagi confrontat, podem possar dos exemples: la política finscal i d'ingressos a estat rebaixar l'impost de successions, és a dir una política antisocial, regressiva i neoliberal. La política del model d'administració ha estat fomentar la concertada (com va passar amb la LEC) i no s'han defensat els serveis públics. I ara s'aprova el decret de la retallada dels funcionaris. És cert, no és el govern que més m'agrada i sóc molt crític amb el que ha fet, dubto que estratègicament sigui viable per forces transformadores la presència a aquest tipus de govern. Però tampoc em veig capaç de rebatre a aquells que em recorden qui ha estat a cada bàndol en cada batalla, el que s'ha aconseguit i el que ha costat d'aconseguir.