diumenge, 30 de maig de 2010

Retallades injustes

Fa dies que volia escriure sobre la retallada del govern de ZP, que és a parer meu la decisió política més desencertada i injusta des de que el govern d'Aznar recolzés la guerra d'Irak. Són moltes les coses que es poden dir sobre el contingut del decret que va aprovar el govern de ZP i que va convalidar al Congrés gràcies a CiU, però vull parlar bàsicament de la derrota ideològica que això suposa pels que ens sentim d'esquerres. La crisi suposava un repte i una oportunitat de fer les coses diferent. Alguns, innocentment, vam pensar que potser es regularien els mercats financers, que el model productiu es modernitzaria, que les sortides serien a base de solidaritat i justícia social. Per desgràcia serà tot el contrari.

La retallada suposa la constatació definitiva de que passarà allò que des de l'inici de la crisi era la principal preocupació de la majoria d'organitzacions d'esquerres: la crisi només la pagarem els més dèbils. La pagaran les persones aturades que seran les grans perjudicades quan haurien de ser la prioritat, la pagaran les persones dependents, pensionistes, el funcionariat i, en definitiva, la majoria de la ciutadania per culpa del covard augment de l'IVA. Zapatero deia al 2006 “baixar impostos és d'esquerres”; ell mentia i ho sabia, i ara s'ha demostrat irrefutablement amb les reformes que es carregaran sobre les espatlles dels més dèbils. I és que la doctrina del Govern socialista en quant a política fiscal d'aquests 7 anys es resumeix en: impostos per als rics contra menys millor, impostos per a la majoria, els que calguin. El govern de Zapatero argumenta que les decisions les ha pres perquè obliga la comissió europea i l'FMI, òrgans als que cap ciutadà ha votat i que per tant no tenen la més mínima legitimitat per decidir sobre les nostres vides. Però el govern de Zapatero els hi ha permès, s'ha agenollat davant d'ells per calmar els mercats.

La regulació dels mercats financers i la lluita contra l'especulació que tenen conseqüències que patim tots els ciutadans com l'encariment de les hipoteques, la bombolla immobiliària o l'atur, s'ha deixat per a marcs europeus o mundials. L'excusa no pot ser més barata i falsa i més si recordem que Zapatero ha estat president de torn del Consell de la UE i no ha volgut moure ni un sol dit per a una veritable regulació dels mercats. Fins i tot la conservadora Merkel, actuant en solitari, ha mostrat més decisió per encarar-se a les borses.

La reforma del model productiu havia de ser el que generés feina i establís un nou marc de relacions laborals, amb feines més qualificades i estables. Però no, el govern s'ha passat pel forro els principis més bàsics del Keynesianisme. La inversió pública que ha ajudat a sortir de tantes i tantes crisis a diferents economies de tot el món, quedarà brutalment mutilada. Novament la seva retallada la pagarà la xifra de l'atur, que a la vista de les mesures, sembla no preocupar gens al president. Els més de 6 mil milions d'obra pública retallats repercutiran negativament en l'ocupació directa, però també afectarà a la imprescindible renovació del model productiu. La conseqüència és clara: haurem de sortir a la crisi a base de més precarietat en un model que tant el govern com la patronal busquen que sigui competitiu a base de salaris més baixos, acomiadament més barat i més hores treballades. De un model més sostenible, de les polítiques ambientals que creen llocs de feina i consoliden una economia estable ens haurem d'anar oblidant.

Punt a part mereix la qüestió de la rebaixa dels sous dels funcionaris. En primer lloc hi ha una qüestió estrictament econòmica, ja que la rebaixa de sous tindrà efectes amb una disminució de la demanda agregada que farà decréixer el PIB i, en conseqüència, generarà encara més atur. Però a més de generar encara més atur, suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal dels nostres actuals governants respecte la ineficàcia del sector públic i la necessitat de la seva reducció. Ometen intencionadament, que a l'Estat Espanyol el percentatge de treballadors al sector públic és del 9%, un dels més baixos de la UE-27, que te una mitjana de 16% de persones treballant al sector públic i, a més, amb un grau de temporalitat equiparable al del sector privat. I s'obliden que els països que més ràpid han sortit de la crisi, com els escandinaus, són tots aquells que tenen un sector públic sòlid. Però desgraciadament el seu dogmatisme ideològic i els seus interessos econòmics els porten a posar al sector públic a l'ull de l'huracà i com a diana de les crítiques amb una retallada de salaris i de contractació de personal que repercutirà en la qualitat del servei.

No vull acabar l'escrit sense dir alguna cosa del PP, que s'ha dedicat a intoxicar mentre li feien la feina bruta. Totes les mesures aprovades són mesures que ells haguessin signat de bon grat i potser haguessin anat més lluny i tot. Que ara Rajoy pronuncii frases carregades de cinisme i populisme com que “per culpa del govern la crisi només la pagaran les classes populars”, només demostra que el pitjor de tota aquesta renúncia socialista a fer les coses bé és que portarà a ser president a un personatge tenebrós que rematarà matusserament el desmantellament de l'estat del benestar que ha iniciat l'actual govern. Com diu un personatge de la pel·lícula "los lunes al sol", el pitjor no és que és que tot el que diu el PSOE de l'actual govern és mentida, el pitjor és que tot el que diuen del PP és veritat.

I igual que el president del govern espanyol argumenta que totes les seves mesures són fruit de les obligacions exteriors, el govern català aprovava ahir un decret assegurant que tot ve obligat de Madrid. El conseller d'economia ho amania amb unes declaracions posteriors al consell de govern de dissabte al matí on explicava la seva peculiar visió del pacte, argumentant la necessitat de reduir el sector públic però que de reduir el dèficit per la via dels ingressos, ja en parlaríem més endavant. I això, desprès de que dins el govern ICV (i fins on sé sembla que també ERC) demanessin fer les coses diferents que a Madrid i incloure una apujada de l'IRPF dels que més tenen, dels que ingressen més de 100.000 € anuals, d'aquells als que avui Artur Mas en un acte de demagògia sense límits ha titllat de classes populars. Castells s'ha dedicat ha fer de triler i a dir que el que cal és retallar, retallar i retallar el sector públic sense fer absolutament res més. Una actitud indigne i que ningú que es digui d'esquerres pot tolerar.

Castells i Zapatero, us deveu als de ciutadans que us han donat la seva confiança i que confiaven en que faríeu coses d'esquerres. Evidentment que els socialistes perdran les properes eleccions a les que es presentaran, a Catalunya al novembre i les properes eleccions generals, com demostren totes les enquestes. I s'ho mereixen, per trair als seus votants i al que se suposava que era la seva ideologia.

dimarts, 4 de maig de 2010

Corruptes, xenòfobs, racistes i prevaricadors que volen donar lliçons de seguretat



Aquesta imatge d'aquí dalt és una campanya de JEV denunciant l'actitud del Partit Popular que va distribuir un vomitiu pamflet (que podeu veure a baix) on vinculava de forma simplista seguretat i immigració. La frase més flagrant del pamflet xenòfob és la foto de dalt a la dreta amb un cartell que diu "No queremos rumanos". Tant ICV com el Govern de la Generalitat han denunciat aquesta incitació a l'odi racial.



A l'Estat Espanyol hi ha hagut un interessant debat sobre seguretat, que he seguit per qüestions professionals i que ha passat incomprensiblement desapercebut als mitjans de comunicació: la reforma del Codi Penal de 1995. És cert que és l'enèsima reforma, però tant per les novetats plantejades com per la importància de la norma, crec que el ressò hauria d'haver estat major.


El text ara s'ha enviat al Senat i a expenses de la seva aprovació definitiva ja es poden avançar alguns resultats del tràmit parlamentari. Aquest serà el Codi Penal més dur de la història i seguirà en la cultura de tots 'a la presó' implantada per l'aznarisme i fomentada per l'interès electoralista de determinats partits, juntament amb les pressions socials i mediàtiques. S'està contribuint a conformar una opinió pública errònia al voltant de la criminalitat i la seguretat ciutadana al nostre país. S'incrementen penes en funció dels darrers titulars de diari, com per exemple sobre delictes sexuals.


Cal reconèixer, perquè és una qüestió de vital importància, que s'ha millorat la tipificació i s'han endurit les penes als delictes de corrupció i urbanístics. És una qüestió de justícia, fins ara els delictes comesos pels poderosos rebien un tracte de favor impropi d'un Estat de Dret comparat amb les dures penes per a la petita delinqüència. S'han acceptat diverses de les esmenes que ICV-EUiA va presentar en aquest sentit cosa que ha fet millorar sensiblement el text, tot i que la reforma encara ha fet curt en alguns aspectes. Aquest enduriment de la corrupció és, a parer meu, el principal motiu per a que el PP s'hagi abstingut en la votació d'un projecte de llei que porta l'ADN popular. Suposo que és massa dur per a ells contribuir a que els seus vagin encara més temps a la presó.


A part de la qüestió de la corrupció, és necessari endurir el Codi Penal? És l'Estat Espanyol un lloc insegur? Reprodueixo gariebé literalment alguns dels arguments del Grup d'Estudis en Política Criminal y la plataforma "otro derecho penales posible", que de tot això són els que més en saben.

No es pot dir que a l'Estat Espanyol hi hagi un problema especialment greu d'inseguretat, ja que la taxa de criminalitat és inferior a la mitjana dels països europeus. A l'any 2008 la taxa de delictes per cada 1.000 habitants va ser en España de 46,7. La mitjana Europea està al 70,4. Altres països del nostre entorn, amb sistemes policials i penals percebuts per la població com més durs dupliquen la nostra o són notòriament més elevats: p.ex. Gran Bretanya 101,6 o Alemanya amb un 76,3 (per sobre de la mitjana).


També cal desmentir les afirmacions sobre els pocs ingressos a centres penitenciaris per part dels condemnats i de la inutilitat del pas per presó. Espanya té un dels percentatges de presos més alts d'Europa, havent arribat a quadruplicar la seva població penitenciària en el període 1980-2009.
Si posem en relació la taxa de fracàs penitenciari i la comparem amb els paràmetres europeus, ens trobem que l'índex de fracassos penitenciaris a Espanya és netament inferior al d'altres països i, en tot cas, està molt per sota del límit de 30 fracassos amb reincidència delinqüencial per cada mil casos que, segons alguns experts, constitueix el límit d'error tolerable des del punt de vista de la gestió de la seguretat ciutadana.

En resum, el debat de la seguretat és el suficientment complex com per no reduir-lo al més pur simplisme racista que apel•la a la por i als instints més baixos de la ciutadania. I és el suficientment important com per no deixar-lo en mans dels que generen inseguretat, d'aquells que dic al títol del post: corruptes,xenòfobs, racistes i prevaricadors.