dijous, 15 d’abril de 2010

El debat Britànic d'aquesta nit: Un gran debat... a Tres




Gràcies a un sms que m'ha alertat que havia de sintonitzar el canal informatiu 24h de TVE he pogut seguir el debat dels tres candidats a la presidència britànica: Clegg (liberal), Cameron (conservador) i Brown (laborista). Tot i les típiques dificultats per la traducció simultània (especialment dolenta la dobladora de Clegg) m'ha semblat tant interessant que m'he vist obligat a escriure unes línies i no m'he pogut estar de comparar inconscientment amb els detalls dels nostres debats.

Sobre el format: dinàmic, àgil, democràtic.

El format és, per entendre'ns, una mescla de “59 segons” i “Tengo una pregunta para usted”. Diversos ciutadans feien preguntes sobre temes generals en base a preocupacions personals (un soldat ha preguntat per l'exèrcit, una infermera pel Sistema Nacional de Salut, un jubilat per les pensions, un jove estudiant per l'educació...). Eren temes que els tres candidats desconeixien abans del debat i s'hi afrontaven a cara descoberta, sense papers. L'únic moment on el moderador intervenia, era per donar pas a les preguntes ciutadanes, mantenint-se en un discret i elegant segon pla a la resta del debat. Quina odiosa comparació respecte els darrers moderadors de debats electorals (amb l'honrosa excepció de Manuel Campo Vidal) que volen tenir un protagonisme que no només no els hi toca, sinó que va en detriment de l'agilitat del debat. Una pantalla cronometrava un minut de temps cada vegada que un dels candidats començaven a intervenir, que eren respectats rigorosament, com a bons britànics. Es podien tallar, enllaçar respostes, replicar-se i contrareplicar-se, sense interrupcions. Tot plegat aconsegueix un ritme frenètic (sobretot comparat amb els soporífers precuinats debats estatals) i extremadament interessant.

En conclusió, el format m'ha entusiasmat i crec que és absolutament exportable als debats electorals de l'Estat Espanyol. Evidentment ja se que no s'exportarà: primer per les reticències dels que tenen por a una democràcia completa que suposaria un debat a tres, sigui per ideologia, sigui per electoralisme o per les dues coses. Segon per control que perden els líders en un debat d'aquest tipus on hi ha grans dificultats per controlar obsesivament tots els detalls, un paper massa secundari insuportable pels “spin doctors” de pandereta espanyols o els omnipresents assessors nordamericans: en això el debat britànic m'ha semblat l'antítesi dels debats als EUA d'un Obama i un McCain que semblaven competir també per veure qui aconseguia enllaçar més eslògans electorals, amb sort dispar i sempre favorable a l'actual president. I les interminables intervencions basades en estadística quirúrgicament preparada, típica dels debats electorals a Catalunya o a l'estat no han fet acte de presència

Sobre el contingut: directe, ideològic, honest

M'ha semblat veure un episodi de Yes Minister. Clegg, Cameron i Brown són tres personatges perfectament perfilats, d'un estereotip gairebé caricaturesc. Clegg és un liberal convençut i parla sense embuts de la necessitat de disminuir la despesa de l'estat en tots els àmbits excepte el militar. Critica als dos partis que “han governat el Regne Unit els darrers 65 anys” i es refereix “als polítics” en tercera persona com si ell no en fos un. Un petit toc de color en el seu discurs liberal de manual: cal crear un impost d'un 10% a les operacions financeres entre bancs perquè retornin els diners públics rebuts en els plans de rescat. El to ha estat baix, apel·lant sempre a l'anècdota personal, a la referència familiar i amb un toc populista barat. Cameron, ha buscat sempre el cos a cos amb Brown i crec que no se'n han sortit. Les seves receptes màgiques han estat criticades durament per Clegg: no es pot dir que es baixaran els impostos de les herències (La dreta aquí i allí, volent suprimir l'Impost de Successions), no apujaran cap impost directe, reduidaran el dèficit i incrementaran molt la inversió en sanitat. Els números no quadren, com li han insistit els altres dos candidats. Molt més còmode es sentia Cameron parlant de tot el que un futur govern conservador faria per les famílies i, igual que Clegg, ha posat la seva pròpia experiència familiar com a exemple diverses vegades. Gordon Brown, el menys socialdemòcrata dels socialdemòcrates europeus fa un discurs d'esquerres i ben trabat. El to presidencial i la seguretat amb que diu que l'any vinent seguirà transformant al país contribueix, juntament amb el espectacular gir que ha donat a les enquestes, a donar confiança a uns laboristes que han viscut decepció rere decepció desprès de que Blair és fes la fota de les Açores (aquella veritable foto de l'eix del mal). La recepte de Brown: apujar la despesa pública per a crear ocupació i riquesa que contribueixin a sortir de la crisi (Per fi algun president europeu fent un discurs keynesià en plena crisi de consum!). Ha insistit que la retirada prematura dels ajuts públics pot suposar una sortida en fals de la crisi i una caiguda en la recessió, com va passar als anys 80. L'impost directe que pretén apujar anirà destinat bàsicament a genera despesa en educació i sanitat. Brown ha tirat infinitat de cables a Clegg per intentar oxigenar el debat i espolsar-se la pressió d'un Cameron que el mossegava a cada intervenció. Especialment bona ha estat la seva resposta respecte la necessitat de retallades de despeses dels representats a la Cambra dels Comuns que presentava Cameron: primer de tot, calia retallar les despeses d'una cambra com la dels Lords, que era molt menys útil i democràtica.


En conclusió, bon debat tant per l'honradesa intel·lectual dels candidats com per un extraordinari format que si no s'importa és per la por dels dos grans partits de l'estat a deixar massa espai a la transparència, la participació i la democràcia, i menys encara en campanya electoral.

1 comentari:

Jam ha dit...

Hi ha un tema interessant aquí que encara no termine de vore com s'hauria d'implementar: l'impost del 10% a les operacions financeres entre bancs perquè retornin els diners públics rebuts en els plans de rescat. Si la finalitat de l'impost és tornar els diners, s'hauria d'imposar a totes les entitats bancàries o només a les que han rebut ajudes? Perquè si s'imposa per totes estem fent que els bancs que no han necessitat ajudes (normalment perquè han fet les coses bé) paguin pels que sí les han necessitades, però si el posem només pels bancs ajudats estaran en desavantatge respecte a la resta, afectan a la competència i per tant a l'usuari.

Amés, si l'únic objectiu de l'impost es tornar les ajudes, s'eliminarà un cop la recaptació iguale les ajudes donades o es mantindrà? I què diem de les entites que no treballen en banca però que també han rebut ajudes com ara GM?