diumenge, 21 de març de 2010

Construir un model català de consum legal de drogues?



A la propera revista Jovent la Janet Sanz (que estrena blog conjuntament amb el Míguel) i jo hem escrit una article sobre models de consum de drogues. Li he fet algun retoc i aquí us el deixo:

La legalització de les drogues és un debat complex, obert i canviant. Els que s'oposen a qualsevol canvi de l'actual situació legal de les drogues segueixen argumentant des del moralisme, l'hipocresia o el desconeixement. Els que defensem la necessitat d'una nova política respecte el consum de drogues seguim sense tenir clar el model al que aspirem: el del consum estrictament medicinal? El de regular només les drogues que ens semblen més innòcues? El d’aquí val tot? Per això, és molt possible que la solució sorgeixi del pacte entre les parts, del matís dels posicionaments. Aquesta solució pactada ha de passar perquè s’ampliïn les possibilitats d'accés legal a drogues de qualitat, però segurament sense arribar a obrir tant el model com per convertir-lo en un lliure mercat sense filtres d'entrada ni dels productes ni, el que és més important, dels consumidors i consumidores.

Un model possible, i molt conegut, és el d'Holanda. Un model de producció legal i controlada de determinades drogues, a les que tot ciutadà major d'edat té accés, un lliure mercat. La llista de drogues legals ha canviat en els darrers anys i recentment, fruit de la mort de dos turistes, s'han il·legalitzat drogues com els bolets al·lucinògens. És desitjable l’accés lliure i sense restriccions a les drogues legalitzades? Convertiria a ciutats com Barcelona, pol d'atracció de centenars de milers de turistes, en el gran Coffee Shop d'Europa? Quines drogues inclouríem a la llista blanca? Quines hauríem de treure i tornar a il·legalitzar desprès de que algú tingues problemes per un consum irresponsable? Contribuiria aquest model a l’accés a unes drogues de qualitat i podria acabar amb el mercat negre? Són masses contres, masses dubtes, masses defectes, per a un model de consum de drogues que estaria exposat des de l'inici a les crítiques dels que s’oposen a qualsevol canvi.

Un altre model és el de Califòrnia. Si hi ha una paraula que descriu el model californià és la hipocresia. Els defensors de la normalització de l'ús de la marihuana han efectuat estratègies amb èxit i han fet el que podien en el seu context de restriccions legals i morals: Actualment si s'acredita la necessitat d'ús medicinal de la marihuana (justificant relativament fàcil d'aconseguir) es pot tenir accés a la seva compra a una mena de centres comercials. Les postures més conservadores, tot i oposar-se, miren cap a un altre costat, autoafirmant-se que el consum és únicament legal per a casos mèdics. El model potser no és el desitjable, però introduïm un nou element interessant: no només és regula el producte sinó els consumidors/es.

Hi ha un altre model possible, que a més, s'està donant a Catalunya. Són diverses les entitats al conjunt de l'Estat que ja estan fent producció i distribució legal de marihuana. Entitats formalment constituïdes que utilitzen mecanismes legals per a cultivar les seves pròpies plantes i distribuir-les legalment entre la seva comunitat amb un sistema proporcionat de quotes. És un model de consum responsable, controlat i vinculat al col·lectiu de consumidors i consumidores. Aquest és el model de la ciutadania adulta, la que coneix els riscos de les drogues i per tant en fa un ús adequat. Però que alhora coneix els seus efectes positius a nivell medicinal i, òbviament els seus efectes lúdics dels que se'n ha de poder gaudir sense imposicions moralistes, retrogrades i incoherents (de productes legals amb efectes nocius per a la salut en tenim tots els que vulguem). Un model que limita l'accés de forma raonable i proporcionada, que no atrau indiscriminadament a turistes en busca de drogues ja que el consum està vinculat a la pertinença a un grup, a un col·lectiu.

Aquest model, que és possible, encara no està blindat. Es manté per un equilibri de bones pràctiques d'uns i altres. Un dels canvis necessaris per caminar cap a la generalització d’aquest model, és la reforma de l'article 368 del Codi Penal, que durant el mes de març es debatrà al Congrés en base a la proposta de reforma del govern de Zapatero. Entre les diverses esmenes que ICV ha presentat, una d'elles demana canviar l'article per a que no es consideri delicte la producció i entrega que no suposi una difusió entre terceres persones (és a dir que no es castigui quan sigui únicament entre productor/a i membres del col·lectiu d'autoconsum). A la pràctica judicial actualment no s'estan castigant penalment aquestes conductes, però estan marcades per la inseguretat i el buit legal. Esperem que l'esmena s'aprovi i fem un pas mes per a consolidar un model propi, un model responsable i d'autoconsum.

Evidentment, com ja dèiem el debat sobre la legalització és complex, però hem de deixar enrere la hipocresia que l'ha caracteritzat des de fa molt de temps i que no respon a la realitat social normalitzada del consum de determinades substàncies com la marihuana. I per això hem de parlar del consum de la droga al nostre país. Per això, tenim a l’abast eines com l’educació que ens serviran per fer sensibilització sobre l’ús i l'abús de les drogues, per exemple als instituts, quan els joves inicien el seu consum. Sense dubtes l'opció de criminalitzar fins a un extrem que a vegades frega el ridícul tot el consum de drogues toves (com han fet moltes campanyes institucionals) únicament allunya dels joves el missatge prohibicionista i s'ha mostrat una via inefectiva per reduir-ne el consum com indiquen totes les estadístiques.