diumenge, 24 de gener de 2010

Sobre hegemonies, storytelling, framing i relats

En els darrers mesos, sense més pretensió que practicar una mica el meu rovellat anglès, m'he llegit “Don't think of an elephant!” de Lakoff i alguns articles sobre storytelling de Salmon. Christian Salmon i George Lakoff han fet poca cosa més que teoritzar sobre l'obvietat, però crec que són reflexions útils alhora d'entendre la política actual. No m'he pogut estar d'extrapolar aquestes lectures a la situació política de Catalunya. Crec que si Lakoff, autor progresista, analitzés la comunicació de l'actual govern de la generalitat es portaria les mans al cap. Si fos Gramsci qui fes l'anàlisi, segurament diria que les esquerres en aquest país han deixat l'hegemonia cultural en mans de la dreta i el que es pitjor, de forma deliberada per tacticismes partidistes.

Els que ens sentim d'esquerres hem de reconèixer la derrota. Des de fa uns 7 anys, amb les mobilitzacions de la guerra d'Irak, a Catalunya no hi ha una mobilització seriosa llegida en clau esquerra dreta. Ni per la crisi, ni per l'atur, ni per la corrupció, res de res. Això contrasta, lamentablement, amb la capacitat de l'eix nacional per trobar motius per ocupar tant el carrer com les portades dels diaris, sigui per rodalies (ara ja podem dir que aquella manifestació per desgràcia va ser en clau identitària tot i ser una qüestió d'infraestructures bàsiques per a la gent), sigui amb debats sobre l'horitzó de l'estatut després de la sentència del TC, sigui en tertúlies sobre l'aeroport, sigui per les consultes independentistes. Es poden criticar legítimament les pretensions d'aquelles consultes, però seria estúpid i miop qüestionar-ne la seva de mobilització i de cohesió dels que compartien una mateixa ideologia, la sobiranista.

Sense dubtes hi ha anhels socials que no es poden impostar i si a Catalunya no hi ha hagut motius suficients per ocupar el carrer en reivindicacions d'esquerres, lògicament ningú podrà fer-ho per més maquinària mediàtica que tingui. Però la qüestió ha estat del revés hi ha motius, i un exemple molt clar és la greu situació econòmica i l'atur, que tant preocupa a la gent. Els sindicats s'han esforçat durant el passat any per ocupar el carrer en diverses manifestacions, que tot i ser dignes no han estat multitudinàries. No ho han estat, bàsicament perquè faltava el “runrun”, el soroll, les invitacions a la mobilització, la guspira que ni creadors d'opinió ni mitjans han volgut encendre i que de ben seguir hagués calat.

Als debats polítics, tant als parlaments com als mitjans, els posicionaments d'esquerres queden en una anècdota simbòlica i pintoresca. En canvi donem com a veritats absolutes que el sector privat és més eficient que el públic, que contra menys impostos es paguin millor pel conjunt de la societat, que reduir la intervenció estatal és millor pel funcionament dels mercats, que els funcionaris són per naturalesa uns penques. A Catalunya s'ha deixat l'hegemonia discursiva d'una forma alarmant, covarda i més encara enmig de la crisi, enmig d'un moment en que a tot el món s'ha evidenciat la necessitat de que el sector públic fos la locomotora de l'economia, de l'estabilitat financera, de la creació de llocs de feina. Era un bon moment perquè els governs d'esquerres intentessin generar hegemonies progressistes, com ho van fer els governs de CiU quan governaven aprofitant tota la potència comunicativa de les seves institucios. Era un bon moment per fer allò que deia Lakoff, que els progresistes han de buscar allò que els uneix i reforçar-lo, enlloc de seguir dividits per aquelles coses en les que estan en desacord. I quin discurs ha fet el PSC i ERC a Catalunya per a unificar als progressistes? Ho va fer en la llei d'educació (seguint subvencionant escoles de l'opus i escoles segreguen nens i nenes)? Ho ha fet en les infraestructures (sense creure ni poc ni gens en el tren)? Ho han fet en les qüestions relacionades amb l'energia nuclear (amb el paper socialista de la trista figura que acceptarà qualsevol mandat del ministeri amic)? En la contaminació atmosfèrica (subvencionant cotxes altament contaminants)? Era el moment per parlar de tren, per parlar d'energies renovables, per parlar de drets civils, de serveis públics, de la millora de les condicions laborals, de lluita contra la pobresa. Coses en les que tota la gent d'esquerres estem d'acord, que ens cohesionen. Enlloc d'això hem parlat de l'eficiència del sector privat i les bondats del liberalisme econòmic, l'estratègia de socialistes, d'ERC i en alguns casos també d'ICV, ha passat per ocupar “la centralitat” per intentar arribar als electors més moderats. I ens hem equivocat.

Si es concep la societat com a un conjunt d'interessos agregats individuals, sense ponderar les desigualtats, la única cosa que es fa es comprar-li el discurs a la dreta. Si es parla de gestió enlloc de transformació o de canvi, la única que es fa buidar d'ideologia el discurs. Per fer discursos de dretes la gent que els defensa (l'electorat de dretes) sempre preferirà la versió original que no la fotocòpia, més en cara en un país on hi ha un partit de dretes com CiU (al que em referiré més endavant). I per comprar discursos buit d'ideologies, sense horitzons, la gent amb valors progressistes i crítica (l'electorat d'esquerres) sempre preferirà quedar-se a casa. Això segon és el que esgarrifaria a Lakoff, sense que el discurs avoqui a la gent cap a uns valors, cap a un gran objectiu moral, com se la mobilitzarà? Apel·lant a la només bona gestió? Clarament insuficient per guanyar unes eleccions.

Apel·lant al discurs dels “nostres” contre els “altres” com a les eleccions generals? Amb un “que venen els dolents” dubto que basti. CiU a Catalunya ha estat capaç de mitigar aquesta imatge de la dreta espanyola, carca, anacrònica, ancorada en el passat, fins i tot desagradable als sentits. Sigui per la seva escenografia de confrontament amb els poders de l'Estat per qüestions identitàries, sigui pel lideratge elevat a carismàtic del que va presidir la Generalitat durant anys, sigui pels discursos i la cara amable d'alguns dirigents que, fruït d'un càlcul electoralista, fins i tot s'autodefineixen de centre-esquerra com el candidat de Barcelona, sigui l pes del Grup Godó en l'espai comunicatiu; la qüestió és que la majoria de la gent de Catalunya no té demonitzada a CiU com si que té demonitzada al PP.

I sembla, pel que diuen les enquestes, els mateixos dubtes que tinc jo els tenen els electors socialistes tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya. Ara falta menys d'un any per les eleccions al Parlament de Catalunya correm el risc de que hi hagi una elevada abstenció. Els progressistes a més tenim el risc de que CiU arrasi. Tant de bo cap de les dues coses sigui així, però si passés, el dia desprès de les eleccions no hem podré estar de dir: “Que esperàvem, li vam regalar l'hegemonia del discurs a la dreta”.

1 comentari:

Carles Rodríguez ha dit...

Hola Jesús,

Certament cal que "ENRAONEM" molt més. Jo també sóc dels que penso que parlem massa de gestió, del que fem bé des del Govern de la Generalitat. Però ens oblidem que per arribar a la nostra gent hem de no sobrevalorar el pragmatisme i parlar d'idees, de canvi, de la base ideològica que després ens porta a fer polítiques que ningú altre faria si estigués governant.

La desafecció només es combat amb il·lusió.

Salut!