dijous, 23 de desembre de 2010

La Ley Sinde, l'SGAE, les Telefòniques i altres delictes

Per sorpresa, el passat dimarts el Congrés es va carregar la Ley Sinde (que pretén tancar d'una tacada seriesyonkis, peliculasyonkis, cinetube i, la que a mi més em preocupa, rojadirecta). Una llei de tres pàgines dins d'un projecte de llei de quasi dues centes. Una llei que portava un any i mig en tràmit i que es van voler ventilar en una tarda. Aquesta Ley Sinde és una de les prebendes del govern a l'artisteo que va recolzar a Zapatero durant campanya, els dels anuncis de la cella, als que va prometre lluitar contra la pirateria. Promesa que només es concreta en la lluita contra els usuaris amb una llei injusta que només beneficia a 4 artistes privilegiats i, fonamentalment, a les productores.

La banda ample a Espanya ofereix un servei miserable: molt car i molt lent. Això permet a les operades d'Internet, especialment a Telefónica, tenir beneficis multimilionaris. A ningú se li escapa que quan contractem el banda d'ample més alt que ens pot oferir la companyia és per descarregar. Paguem més d'Internet per descarregar més. I, recordem-ho, ja paguem el cànon quan comprem un telèfon mòbil, un ipod o un cd. Si són les telefòniques les que s'estan forrant, No haurien de ser elles les que contribuïssin més en la solució?

D'un article del País sobre l'opinió de 22 “creadors” sobre la no aprovació de la Llei Sinde vull destacar dues opinions:

- Jota, el cantant de los Planetas (personatge al que he tingut la desgràcia de parlar amb ell en persona i em sembla un imbècil) afirma: “Los mercados tienen mucho más poder y son los que acabarán con la cultura. Las telefónicas son las que tendrían que compartir sus beneficios.”
- El director de la película Pagafantas, Borja Cobeaga, diu: "Se consume más audiovisual que nunca y los beneficiados no son los creadores, sino las empresas telefónicas [...] Me cuesta mucho culpar al usuario y no al que propicia todo esto, que son las grandes compañías."

No cal dir que coincideixo plenament en el seu posicionament, tot i que són la minoria entre els “creadors” als que ha consultat el País. La immensa majoria es posicionen a l'altre extrem, defensar que l'SGAE cobri per tot, sense preocupar-se de com desprès reparteix els diners. Però de tota la resta d'opinions que recull l'article del País vull destacar l'opinió de Fernando Trueba sobre la Ley Sinde: "Si nadie me defiende de esos robos, no sé porqué tengo que pagar mis impuestos. Yo pago religiosamente mis impuestos desde el primer día que recibí mi primer sueldo y la ley no me protege. Si se me puede robar tan impunemente, si nadie me defiende de esos robos, no sé porqué tengo que pagar mis impuestos. Estoy contemplando muy seriamente la posibilidad de hacerme objetor fiscal.”

És a dir, Fernando Trueba considera que si el marc legal vigent no es beneficiós als seus interessos té dret a poder fer un delicte com el frau fiscal. Jo li recordaria a Trueba que molts dels artistes que tant s'han significat en la defensa de l'SGAE, ja fa temps que són “objectors fiscals”, és a dir, que ja fa temps que ens roben els diners a tota la ciutadania mitjançant l'evasió fiscal. El millor exemple, Alejandro Sanz, investigat en diverses ocasions per utilitzar sofisticats mecanismes d'evasió fiscal (compartint llista d'èxits amb el pare del nou president de Catalunya Artur Mas). Ell, que hauria d'estar a la presó si aquest fos un país normal (el frau que va cometre Alejandro Sanz ronda els 480.000 €), es dedica al seu twitter a donar lliçons morals sobre quin ha de ser el vot dels representants de la ciutadania al que els hi dedica aquest comentari: "Qué cobardes los políticos Españoles, no van a votar la Ley Sinde porque es impopular... Cobardes e hipocritas". Ell opina, és clar, perquè d'hipocresia en sap molt.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Nàusea política

Navegant pel facebook vaig veure una imatge la setmana passada del ple de Cerdanyola que em va cridar l’atenció on es criticava l’apujada del sou del Javi Montes. L’havia penjat el Pol Moragas. Em vaig abstenir de comentar-la, perquè em va semblar de mal gust, tant la pancarta com el fet de pujar-la. Me’n alegro per les noves responsabilitats del Javi Montes, ja li vaig dir en persona i ho vull dir públicament. Puc pensar que el sou possiblement és massa elevat, no per l’edat ni per l’experiència acumulada que tingui el Javi, sinó per l’època de crisi que requereix del màxim d’austeritat de tots els càrrecs electes. Però d’això, avui no en vull parlar.

Vull fer una reflexió al respecte de la foto i el petit debat que va generar. Tot i que no la comparteixo, l’entenc, la pancarta. L’entenc perquè des de fa masses anys “el polític” (així, en genèric) és l’enemic total: “el personatge fosc que només es vol omplir les butxaques o buscar notorietat”. Una degradació constant que sembla no tenir fi i que posa al mateix sac a polítics honestos i treballadors (la immensa majoria), amb els corruptes (que són l’excepció), amb els ineptes (que no en són tanta, d’excepció), amb els que s’hi deixen la pell a canvi d’una remuneració ínfima comparada amb la retribució que tindrien a l’empresa privada (que n’hi un munt, per més que d’aquests no se’n parli mai).

Tot i que jo no hagués pujat la foto de la pancarta al facebook -entre altres coses perquè malauradament fa més d’un any que no vaig al ple de Cerdanyola- entenc que el Pol l’hagi compartit. Ho entenc perquè des que participo en política a la ciutat les formes del PSC i de les JSC han estat tot allò que em rebel·la de la política més sectària i miserable: octavetes amb fotos d’un regidor arrencant cartells QUE ALTRES FORMACIONS HAVIEN ENGANXAT A SOBRE DE LES PANCARTES QUE ELS MILITANTS D’ICV-EUiA HAVÍEM FET A MÀ UNA PER UNA. Un fotolog publicitat a diversos blogs de militants socialistes on setmanalment s’acusava a l’Alcalde de la ciutat de lladre i corrupte. Insults i més insults, focalitzats especialment en el Toni Morral. Total manca de respecte per a l’assemblea de JEV, ja que desprès d’un comunicat innocu i bonista sobre les polítiques d’emancipació a Cerdanyola, les joventuts socialistes van carregar amb bala acusant-nos de mentiders, així gratuïtament. I carregar contra una regidora jove des del minut zero de les seves responsabilitats per més que haguessin treballat durant anys conjuntament per millorar les maldestres polítiques de participació i oci juvenil a la ciutat. Fotos del vehicle privat d'una militant mal aparcat denunciades com si d'una qüestió d'estat es tractés. Això si, fart com estava, jo, de tanta merda; fart com estava de sentir-me dir “si no feu el mateix és perquè no podeu”; l’única vegada que vaig atrevir-me a dir-ne una de clara públicament, vaig ser, en un exercici de cinisme sense límits, acusat de “covard” i “mentider”, tot i que era cert i demostrable tot el que vaig dir. Encara ara espero unes disculpes. I tantes que hem callat per respectar les mínimes formes de correcció -ja no de correcció política sinó de correcció, a seques-. I tantes que hem avisat o advertit en privat, per no escampar-les. Tot això, cansa; cansa molt.

No. No criticaré el sou del Javi Montes. No diré que m’agrada la pancarta. No hagués penjat la foto del ple, ni al facebook ni enlloc. Detesto aquesta forma barroera de comunicar, d’atacar.

Només espero que això serveixi perquè els que més còmodes s’han sentint en la política de punyalada (com a mínim, repeteixo, des de que jo participo a la política municipal que es des d'allà pel 2006), vegin que les carreres armamentístiques de l’insult, el rumor, la sospita infundada, i la crítica sense límits democràtics, només serveixen perquè els uns i els altres, a la llarga, prenguin mal. A nivell personal, i a nivell electoral.

dijous, 30 de setembre de 2010

29-S, l'èxit d'una Vaga General

El passat 29 de setembre vaig fer vaga com milions de treballadors i treballadores. Vaig participar als piquets organitzats per les Comissions Obreres on vaig coincidir al llarg de tota la nit amb sindicalistes d’altres organitzacions, bàsicament d’UGT i de CGT sempre en clima de bon rollo. L’únic acte violent que vaig veure en tota la nit va ser l’atropellament, a escassos metres d’on jo estava, d’un sindicalista d’uns 60 anys d’edat i ex diputat al Parlament de Catalunya. Amb aquest currículum ja us podeu imaginar que estem parlant d’una persona violenta i perillosa. A TMB vam aguantar durant hores la “xuleria” dels sindicats corporatius i la supèrbia i prepotència de la gerència. Tot perquè supervisàvem de manera força burocràtica que es respectés escrupolosament tot el que s’havia pactat. En conclusió als piquets que jo vaig participar no vaig veure cap acte de violència ni d’intimidació cap a les persones que volien entrar a la feina.

Desgraciadament si que he sentit a desenes d’amics que m’explicaven en primera persona que estaven sent intimidades i obligades a no fer vaga. “Si el dimecres vas a treballar no cal que tornis dijous”, li deien a un. “Tu estàs per ETT i no pots triar, el 29 has de venir”, a una altra. “Fer vaga està molt mal vist i pensa que el teu contracte és temporal”. Al Makro de Barberà els treballadors del torn de matí del dia 29 van passar la nit del dia 28 dormint al magatzem perquè era l’única forma que se li acudia a l’empresa per garantir que treballessin. I amenaces i més amenaces, a Inditex, al Banc de Sabadell, a Indra i a la majoria de les Pymes del país. Això no és intimidació? Ja sé que no és tan mediàtic, ni vistós com una barricada. Però és igual d’il•legal i absolutament més immoral.

M’indigna la hipocresia. Molts militants socialistes i els mitjans afins al govern aquests dies repeteixen com un mantra que no hi ha raons per la vaga i es queixen de les formes (que venen a ser bastant semblant a les del 2002). La majoria haguessin secundat la vaga i sortit al carrer davant les mateixes mesures si el president fos del PP. En un acte de cinisme que frega el ridícul garanteixen que no es pot fer res excepte exactament això que ha fet el govern, perquè ve imposat “pels mercats” i és queden tan amples. Qui són els mercats? Qui els ha votat als mercats perquè decideixin les polítiques del meu país, quina legitimitat tenen? I en el terreny substantiu: Ha millorat la qualificació del deute sobirà desprès de les dures reformes a les que el govern està sotmetent a la classe treballadora? Com reduirà el deute la reforma laboral? Com reduirà l’atur?

Diguem-ho clar: La reforma no redueix el dèficit (s’ha de ser molt fanàtic o molt idiota per afirmar això). I tampoc redueix l’atur perquè no crea llocs de feina, com reconeixia fins i tot el ministre Corbacho. Ni ajuda al canvi del model, al contrari. Només serveix per acomiadar més fàcil i més barat i també per reduir sous. I a creuar els dits a veure si així sortim de la crisi.

Sigui com sigui, Zapatero s’ha divorciat d’una part important del seu electorat. Ara ha de rectificar, cosa que va fer fins i tot un president tant fatxa com Aznar desprès d’una vaga d’idèntic seguiment a la d’ahir. Si no rectifica, la desorientada socialdemocràcia espanyola no només acabarà a l’oposició desprès de les properes eleccions sinó que haurà d’afrontar una travessia pel desert com la dels seus col•legues francesos o italians. Així les coses, en cas de que Zapatero no rectifiqués contradient la majoria social que ahir va parlar amb contundència al carrer i li va dir “Així, no”, recomano un lema a les ments pensants de l’aparell propagandístic socialista per a les properes generals: “Todo de derechas, pero sin la derecha”.

dilluns, 27 de setembre de 2010

El 29-S, vaga general (III)

De motius per fer aquesta vaga en sobren. La reforma laboral que es va aprovar amb el Reial Decret 10/2010, de 16 de juny -text que ha estat substancialment empitjorada amb el seu pas pel congrés i el pacte PSOE (i PSC)-CiU-PNB)- és una mala reforma.

Però la reforma laboral no és l'únic motiu per fer vaga: a un país que té més d'un 20% d'atur les coses s'han de haver fet per força malament. I per la força s'haurà d'exigir un canvi de rumb.

La cultura del totxo implantada per l'aznarisme va ser heretada per l'actual govern que la va acollir amb bons braços. No només no va fer res per aturar l'especulació i la bombolla immobiliària sinó que l'any 2008 van ser l'any de tota la història en que més pisos es van construir a l'Estat. Pisos que ara estan buits i que van ser construïts per treballadors que ara estan a l'atur.

Amb més de 4 milions d'aturats i un 40% d'atur juvenil el govern va gastar-se fins el que no tenia per salvar el sector financer amb el FAAF i el FROB però va renunciar a fer les polítiques keynesianes d'inversió pública per a reactivar l'economia, reduir l'atur i, en el nostre cas, modernitzar un model productiu deficitari en infraestructures energètiques, de telecomunicacions i de transport -especialment de ferrocarril-. La inversió pública del govern ZP no va ser un pla d'estalvi i eficiència energètica, ni un pla per l'arribada del ferrocarril de mercaderies als principals pols industrials o principals ports, ni el foment de les infraestructures de telecomunicacions imprescindibles (com la universalització de l'accés a la banda ampla).

Ni ha volgut entendre aquest keynesianisme 2.0 desenvolupat als països escandinaus en els que la inversió pública no suposa únicament construir sinó que també vol dir cuidar a la gent: amb més escoles bressol, amb més personal sanitari, amb més ocupació per tenir cura de les persones dependents, amb resultats espectaculars tant per l'atur reduiït i com pel nivell de benestar. No, el govern na va fer res d'això. La gran política d'inversió de ZP va ser repartidora als ajuntaments i va ser una decisió estratègicament equivocada a totes llums, el canvi de model no vindrà per intervencions inconnexes i descordinades a cada municipi. L'altra gran inversió pública, els avals per les entitats bancàries.

El govern no ha sabut lluitar contra l'atur i aquest problema és tan greu, que per si sol justifica una vaga general.

dissabte, 25 de setembre de 2010

El 29-S, vaga general (II)

La reforma laboral afecta a tots els treballadors i totes les treballadores. No és una reforma menor, no és una modificació tècnica. Aquests dies totes les federacions sectorials i territorials dels sindicats estan distribuint els seus argumentaris, així que hores d'ara la sobredosi d'informació és considerable. No em puc estar de contribuir-hi una mica més i fer el meu propi argumentari de com afecta la crisi (aprofitant el format d'alguns que ja existeixen i m'han semblat més encertats):

Si estàs treballant:

- És molt més fàcil que t'acomiadin, ja que les empreses poden justificar gairebé en tots els casos causes subjectives. Es faciliten els procediments exprés d'acomiadament sense garanties jurídiques.

- L'acomiadament d'un contracte indefinit, fins la reforma, garantia una indemnització de 45 dies per any treballat. A partir d'ara pot tenir una indemnització de només 20 dies. És a dir que l'acomiadament és més fàcil i més barat.

- Es facilita el despenjament salarial per acord d’empresa: és més fàcil que et retallin el teu sou.

- Es facilita que l'empresari imposi unilateralment les condicions d'horari i jornada decidint si et canvien l'horari i els dies que aniràs a la feina i setmanals que treballes (i que cobres). També poden obligar a trasllats a altres centres de treball. Els representats dels treballadors perdran marge de maniobra.

- El Fons de Garantia Salarial (FOGASA) pensat per a que els treballadors tinguin garantit cobrar el seu sou, ara subvenciona part del cost empresarial de l’acomiadament.

- Els treballadors de l'Administració pública podran ser acomiadats per causes organitzatives o econòmiques.

- Els treballadors de l'administració que han vist retallat el sou tenen menys possibilitat de recuperar el seu poder adquisitiu (perquè s'ataca la negociació col·lectiva).

- Si tens un contracte temporal, ni que sigui fraudulent, ni que sigui per obra i servei tot i que el teu lloc de feina és fix, la reforma no et protegirà en res, ja que no fa res per lluitar contra la temporalitat.


Si estàs a l'atur:

- La reforma no crearà ni un lloc de feina, ni ajuda a crear-los.

- Es privatitzen els serveis de gestió de la recerca de feina. Les persones de col·lectiu en risc d'exclusió quedaran excloses definitivament del mercat laboral.

- Només t'oferiran contractes temporals i/o per obra i servei, en cap cas indefinits (com succeeix ara).

- Si ets jove et contractaran en pràctiques per dos anys fent la mateixa feina que altres treballadors però cobrant el 75% del sou com a màxim. Si has estudiat amb el pla Bolonya seran quatre els anys que hauràs d'estar en pràctiques. Si tens alguna altre titulació (com un màster o una altra carrera) en seran sis.

En conclusió, la reforma laboral és un atac als nostres drets. Frenar-la és la principal raó que justifica la Vaga General.

dijous, 23 de setembre de 2010

El 29-S, vaga general

Aquests dies la convocatòria de vaga ja està guanyant protagonisme a l'agenda mediàtica i la cosa anirà a més en aquests propers 8 dies. El 29 jo faré vaga i faré tot el que pugui perquè tingui èxit, per motius que aniré explicant als propers dies. Abans d'entrar en continguts sobre la reforma laboral o altres motius que justifiquen una gran mobilització social, vull rebatre algunes idees que he sentit als mitjans els darrers dies i m'han esgarrifat, per falses i tendencioses.

1. És mentida que la vaga general no serveixi per res. Aznar i González van haver de rectificar desprès de vagues generals. Si la propera convocatòria de vaga te un èxit rotund, la reforma laboral s'haurà de modificar. A més a més, la reforma de les pensions que Zapatero vol imposar no serà una nova retallada de drets que farà que ens jubilem amb 67 després d'haver-ne cotitzar 20. Zapatero ha repetit diverses vegades, com recentment a Nova York davant dels majors especuladors mundials, que no canviarà la política econòmica espanyola, però no diu la veritat. Com no deia la veritat quan va dir "apoyaré el estatut", ni quan va dir que mai retallaria polítiques socials, ni quan va dir que la reforma laboral seria la que pactessin els agents socials, ni quan va dir que no abaixaria les pensions, ni quan va dir que abaixar impostos és d'esquerres. Si la mobilització al 29-S és massiva, per més que diguin ara, el govern haurà de rectificar.

2. És mentida que sigui una pataleta sindical. Els propers dies escriuré sobre els efectes de pràctics i concrets de la reforma laboral i de la retallada de l'estat del benestar que està liderant aquest govern. Però és important deixar clar que no és cosa dels sindicalistes o dels polítics, és una reforma que ens afecta a tots els treballadors i totes les treballadores, a la nostra vida quotidiana, i ens afecta negativament amb pèrdues tant directament econòmiques (baixaran els salaris) com de drets i de garanties.


3. És mentida que a la gent la puguin acomiadar per fer vaga. És un dret recollit a la constitució. El país s'aturarà i ningú tindrà cap problema laboral per no assistir al lloc de feina.

4. És mentida que els serveis mínims proposats pels sindicats siguin abusius. Es basen en els que la justícia va decidir al 2002. Evidentment que per a la vaga funcioni han de paralitzar-se determinats serveis estratègics. Fins on no arriba el respecte al dret a fer vaga que no tenen alguns empresaris i fins on no arriba la capacitat de convèncer als treballadors i treballadores a que defensin els seus propis drets, haurà d'arribar la paralització de determinats serveis. I això és així, aquí i a la Xina Popular, que deia aquell.

dimarts, 22 de juny de 2010

La reforma laboral

Mentre escric aquestes ratlles el Ple del Congrés està debatent la convalidació del Real-Decreto Ley de Reforma Laboral que acabarà amb l'aprovació del text.

El govern va negociar un esborrany amb Sindicats i Patronal. Al no ser possible el pacte, va presentar un nou text molt més semblant al que volien els empresaris que el que havia portat a la taula de negociació.

No em veig capaç de fer un resum en menys de 6 pàgines sobre la qüestió (Bé en tinc un en tres paraules al cap...), així que enllaço tres articles interessants i lúcids al respecte:

Article del diputat socialista Antonio Gutiérrez Vegara: El diputat ha tingut avui cert impacte mediàtic al anunciar que no votaria a favor del text presentat pel seu partit. A l'article explica com la reforma incrementarà la temporalitat i redueix el cost de l'acomiadament. Insisteix en que el Decret és pitjor que l'esborrany.

Entrevista a Toxo a Sin Permiso: El secretari general de CCOO explica com el govern va amagar la seva postura a la negociació. I els canvis introduïts pel govern els atribueix a la pressió de certs lobbies, com FEDEA.

Article "Una reforma construida a base de mites" de Vidal Aragonés: L'Advocat Laboralista del Col·lectiu Ronda resumia els mantres, els mites, que els empresaris, la patronal i els governs del PP i el PSOE han repetit irresponsablement. Aquests mites, lluny de la realitat, no fan més que facilitar la destrucció d'ocupació i traslladar la crisi als que més la pateixen.

dimecres, 9 de juny de 2010

Un moment històric

L'actual situació amb les retallades socials, laborals i, properament, del sistema pensions, és històrica. Igual que va passar a la història l'onada regulatòria posterior al crack del 29 amb l'inici de les polítiques keynesianes dels anys 30 que derivarien anys més tard en l'expansió de l'estat del benestar. Igual que van passar a la història les onades de privatització dels anys 80 liderades pel Regne Unit de Thatcher, l'alemanya de Helmut Kohl i la França de Mitterrand, que va suposar la pèrdua de drets socials i la pèrdua de pes polític dels Estats davant transnacionals o institucions financeres internacionals.

Ara, amb les retallades aprovades primer a Grècia, desprès a Espanya i Portugal, posteriorment a Alemanya i Regne Unit estan transformant l'Estat, amb diferents graus, però en una línia clara: menys capacitat d'influència dels governs respecte l'economia, menys protecció social per a la ciutadania, menys inversió pública (i en conseqüència més atur) i més precarietat laboral. El sistema capitalista ha realitzat la seva obra mestre, quan tot just fa dos anys parlàvem de que calien reformes profundes per evitar l'especulació, l'evasió, la bombolla immobiliària, no només no s'han fet ni una sola d'aquestes reformes sinó que hem avançat precisament en la línia contraria: regulació, cap; retallades socials, totes. És una victòria més d'una ideologia, la neoliberal.

Seria ingenu pensar que no es pot fer res, culpar al Banc Mundial i a l'FMI o lamentar-nos pel marc institucional de la UE. Zapatero a l'Estat i Montilla a Catalunya, tenen el mateix grau de responsabilitat per aquest debilitament calculat de l'Estat del Benestar que la Comissió Europea o qualsevol institució financera internacional. Ells han aplicat sense miraments unes mesures que els situen a la història com a coprotagonistes d'un canvi estructural que només pot ser llegit en una línia: incrementem els privilegis de la minoria guanyadora del capitalisme mentre el conjunt de la ciutadania perdem drets, perdem ingressos i perdem l'esperança d'avançar cap a un món més just i equitatiu. I, lògicament, tampoc se'n lliuren els que han recolzat les retallades; en els moments en que la Història (amb majúscula) està canviant, en el que s'està lliurant una important batalla ideològica, crec que haurien de quedar en segon pla principis com "el sentit d'Estat", o la "responsabilitat de govern".

diumenge, 30 de maig de 2010

Retallades injustes

Fa dies que volia escriure sobre la retallada del govern de ZP, que és a parer meu la decisió política més desencertada i injusta des de que el govern d'Aznar recolzés la guerra d'Irak. Són moltes les coses que es poden dir sobre el contingut del decret que va aprovar el govern de ZP i que va convalidar al Congrés gràcies a CiU, però vull parlar bàsicament de la derrota ideològica que això suposa pels que ens sentim d'esquerres. La crisi suposava un repte i una oportunitat de fer les coses diferent. Alguns, innocentment, vam pensar que potser es regularien els mercats financers, que el model productiu es modernitzaria, que les sortides serien a base de solidaritat i justícia social. Per desgràcia serà tot el contrari.

La retallada suposa la constatació definitiva de que passarà allò que des de l'inici de la crisi era la principal preocupació de la majoria d'organitzacions d'esquerres: la crisi només la pagarem els més dèbils. La pagaran les persones aturades que seran les grans perjudicades quan haurien de ser la prioritat, la pagaran les persones dependents, pensionistes, el funcionariat i, en definitiva, la majoria de la ciutadania per culpa del covard augment de l'IVA. Zapatero deia al 2006 “baixar impostos és d'esquerres”; ell mentia i ho sabia, i ara s'ha demostrat irrefutablement amb les reformes que es carregaran sobre les espatlles dels més dèbils. I és que la doctrina del Govern socialista en quant a política fiscal d'aquests 7 anys es resumeix en: impostos per als rics contra menys millor, impostos per a la majoria, els que calguin. El govern de Zapatero argumenta que les decisions les ha pres perquè obliga la comissió europea i l'FMI, òrgans als que cap ciutadà ha votat i que per tant no tenen la més mínima legitimitat per decidir sobre les nostres vides. Però el govern de Zapatero els hi ha permès, s'ha agenollat davant d'ells per calmar els mercats.

La regulació dels mercats financers i la lluita contra l'especulació que tenen conseqüències que patim tots els ciutadans com l'encariment de les hipoteques, la bombolla immobiliària o l'atur, s'ha deixat per a marcs europeus o mundials. L'excusa no pot ser més barata i falsa i més si recordem que Zapatero ha estat president de torn del Consell de la UE i no ha volgut moure ni un sol dit per a una veritable regulació dels mercats. Fins i tot la conservadora Merkel, actuant en solitari, ha mostrat més decisió per encarar-se a les borses.

La reforma del model productiu havia de ser el que generés feina i establís un nou marc de relacions laborals, amb feines més qualificades i estables. Però no, el govern s'ha passat pel forro els principis més bàsics del Keynesianisme. La inversió pública que ha ajudat a sortir de tantes i tantes crisis a diferents economies de tot el món, quedarà brutalment mutilada. Novament la seva retallada la pagarà la xifra de l'atur, que a la vista de les mesures, sembla no preocupar gens al president. Els més de 6 mil milions d'obra pública retallats repercutiran negativament en l'ocupació directa, però també afectarà a la imprescindible renovació del model productiu. La conseqüència és clara: haurem de sortir a la crisi a base de més precarietat en un model que tant el govern com la patronal busquen que sigui competitiu a base de salaris més baixos, acomiadament més barat i més hores treballades. De un model més sostenible, de les polítiques ambientals que creen llocs de feina i consoliden una economia estable ens haurem d'anar oblidant.

Punt a part mereix la qüestió de la rebaixa dels sous dels funcionaris. En primer lloc hi ha una qüestió estrictament econòmica, ja que la rebaixa de sous tindrà efectes amb una disminució de la demanda agregada que farà decréixer el PIB i, en conseqüència, generarà encara més atur. Però a més de generar encara més atur, suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal dels nostres actuals governants respecte la ineficàcia del sector públic i la necessitat de la seva reducció. Ometen intencionadament, que a l'Estat Espanyol el percentatge de treballadors al sector públic és del 9%, un dels més baixos de la UE-27, que te una mitjana de 16% de persones treballant al sector públic i, a més, amb un grau de temporalitat equiparable al del sector privat. I s'obliden que els països que més ràpid han sortit de la crisi, com els escandinaus, són tots aquells que tenen un sector públic sòlid. Però desgraciadament el seu dogmatisme ideològic i els seus interessos econòmics els porten a posar al sector públic a l'ull de l'huracà i com a diana de les crítiques amb una retallada de salaris i de contractació de personal que repercutirà en la qualitat del servei.

No vull acabar l'escrit sense dir alguna cosa del PP, que s'ha dedicat a intoxicar mentre li feien la feina bruta. Totes les mesures aprovades són mesures que ells haguessin signat de bon grat i potser haguessin anat més lluny i tot. Que ara Rajoy pronuncii frases carregades de cinisme i populisme com que “per culpa del govern la crisi només la pagaran les classes populars”, només demostra que el pitjor de tota aquesta renúncia socialista a fer les coses bé és que portarà a ser president a un personatge tenebrós que rematarà matusserament el desmantellament de l'estat del benestar que ha iniciat l'actual govern. Com diu un personatge de la pel·lícula "los lunes al sol", el pitjor no és que és que tot el que diu el PSOE de l'actual govern és mentida, el pitjor és que tot el que diuen del PP és veritat.

I igual que el president del govern espanyol argumenta que totes les seves mesures són fruit de les obligacions exteriors, el govern català aprovava ahir un decret assegurant que tot ve obligat de Madrid. El conseller d'economia ho amania amb unes declaracions posteriors al consell de govern de dissabte al matí on explicava la seva peculiar visió del pacte, argumentant la necessitat de reduir el sector públic però que de reduir el dèficit per la via dels ingressos, ja en parlaríem més endavant. I això, desprès de que dins el govern ICV (i fins on sé sembla que també ERC) demanessin fer les coses diferents que a Madrid i incloure una apujada de l'IRPF dels que més tenen, dels que ingressen més de 100.000 € anuals, d'aquells als que avui Artur Mas en un acte de demagògia sense límits ha titllat de classes populars. Castells s'ha dedicat ha fer de triler i a dir que el que cal és retallar, retallar i retallar el sector públic sense fer absolutament res més. Una actitud indigne i que ningú que es digui d'esquerres pot tolerar.

Castells i Zapatero, us deveu als de ciutadans que us han donat la seva confiança i que confiaven en que faríeu coses d'esquerres. Evidentment que els socialistes perdran les properes eleccions a les que es presentaran, a Catalunya al novembre i les properes eleccions generals, com demostren totes les enquestes. I s'ho mereixen, per trair als seus votants i al que se suposava que era la seva ideologia.

dimarts, 4 de maig de 2010

Corruptes, xenòfobs, racistes i prevaricadors que volen donar lliçons de seguretat



Aquesta imatge d'aquí dalt és una campanya de JEV denunciant l'actitud del Partit Popular que va distribuir un vomitiu pamflet (que podeu veure a baix) on vinculava de forma simplista seguretat i immigració. La frase més flagrant del pamflet xenòfob és la foto de dalt a la dreta amb un cartell que diu "No queremos rumanos". Tant ICV com el Govern de la Generalitat han denunciat aquesta incitació a l'odi racial.



A l'Estat Espanyol hi ha hagut un interessant debat sobre seguretat, que he seguit per qüestions professionals i que ha passat incomprensiblement desapercebut als mitjans de comunicació: la reforma del Codi Penal de 1995. És cert que és l'enèsima reforma, però tant per les novetats plantejades com per la importància de la norma, crec que el ressò hauria d'haver estat major.


El text ara s'ha enviat al Senat i a expenses de la seva aprovació definitiva ja es poden avançar alguns resultats del tràmit parlamentari. Aquest serà el Codi Penal més dur de la història i seguirà en la cultura de tots 'a la presó' implantada per l'aznarisme i fomentada per l'interès electoralista de determinats partits, juntament amb les pressions socials i mediàtiques. S'està contribuint a conformar una opinió pública errònia al voltant de la criminalitat i la seguretat ciutadana al nostre país. S'incrementen penes en funció dels darrers titulars de diari, com per exemple sobre delictes sexuals.


Cal reconèixer, perquè és una qüestió de vital importància, que s'ha millorat la tipificació i s'han endurit les penes als delictes de corrupció i urbanístics. És una qüestió de justícia, fins ara els delictes comesos pels poderosos rebien un tracte de favor impropi d'un Estat de Dret comparat amb les dures penes per a la petita delinqüència. S'han acceptat diverses de les esmenes que ICV-EUiA va presentar en aquest sentit cosa que ha fet millorar sensiblement el text, tot i que la reforma encara ha fet curt en alguns aspectes. Aquest enduriment de la corrupció és, a parer meu, el principal motiu per a que el PP s'hagi abstingut en la votació d'un projecte de llei que porta l'ADN popular. Suposo que és massa dur per a ells contribuir a que els seus vagin encara més temps a la presó.


A part de la qüestió de la corrupció, és necessari endurir el Codi Penal? És l'Estat Espanyol un lloc insegur? Reprodueixo gariebé literalment alguns dels arguments del Grup d'Estudis en Política Criminal y la plataforma "otro derecho penales posible", que de tot això són els que més en saben.

No es pot dir que a l'Estat Espanyol hi hagi un problema especialment greu d'inseguretat, ja que la taxa de criminalitat és inferior a la mitjana dels països europeus. A l'any 2008 la taxa de delictes per cada 1.000 habitants va ser en España de 46,7. La mitjana Europea està al 70,4. Altres països del nostre entorn, amb sistemes policials i penals percebuts per la població com més durs dupliquen la nostra o són notòriament més elevats: p.ex. Gran Bretanya 101,6 o Alemanya amb un 76,3 (per sobre de la mitjana).


També cal desmentir les afirmacions sobre els pocs ingressos a centres penitenciaris per part dels condemnats i de la inutilitat del pas per presó. Espanya té un dels percentatges de presos més alts d'Europa, havent arribat a quadruplicar la seva població penitenciària en el període 1980-2009.
Si posem en relació la taxa de fracàs penitenciari i la comparem amb els paràmetres europeus, ens trobem que l'índex de fracassos penitenciaris a Espanya és netament inferior al d'altres països i, en tot cas, està molt per sota del límit de 30 fracassos amb reincidència delinqüencial per cada mil casos que, segons alguns experts, constitueix el límit d'error tolerable des del punt de vista de la gestió de la seguretat ciutadana.

En resum, el debat de la seguretat és el suficientment complex com per no reduir-lo al més pur simplisme racista que apel•la a la por i als instints més baixos de la ciutadania. I és el suficientment important com per no deixar-lo en mans dels que generen inseguretat, d'aquells que dic al títol del post: corruptes,xenòfobs, racistes i prevaricadors.

dijous, 15 d’abril de 2010

El debat Britànic d'aquesta nit: Un gran debat... a Tres




Gràcies a un sms que m'ha alertat que havia de sintonitzar el canal informatiu 24h de TVE he pogut seguir el debat dels tres candidats a la presidència britànica: Clegg (liberal), Cameron (conservador) i Brown (laborista). Tot i les típiques dificultats per la traducció simultània (especialment dolenta la dobladora de Clegg) m'ha semblat tant interessant que m'he vist obligat a escriure unes línies i no m'he pogut estar de comparar inconscientment amb els detalls dels nostres debats.

Sobre el format: dinàmic, àgil, democràtic.

El format és, per entendre'ns, una mescla de “59 segons” i “Tengo una pregunta para usted”. Diversos ciutadans feien preguntes sobre temes generals en base a preocupacions personals (un soldat ha preguntat per l'exèrcit, una infermera pel Sistema Nacional de Salut, un jubilat per les pensions, un jove estudiant per l'educació...). Eren temes que els tres candidats desconeixien abans del debat i s'hi afrontaven a cara descoberta, sense papers. L'únic moment on el moderador intervenia, era per donar pas a les preguntes ciutadanes, mantenint-se en un discret i elegant segon pla a la resta del debat. Quina odiosa comparació respecte els darrers moderadors de debats electorals (amb l'honrosa excepció de Manuel Campo Vidal) que volen tenir un protagonisme que no només no els hi toca, sinó que va en detriment de l'agilitat del debat. Una pantalla cronometrava un minut de temps cada vegada que un dels candidats començaven a intervenir, que eren respectats rigorosament, com a bons britànics. Es podien tallar, enllaçar respostes, replicar-se i contrareplicar-se, sense interrupcions. Tot plegat aconsegueix un ritme frenètic (sobretot comparat amb els soporífers precuinats debats estatals) i extremadament interessant.

En conclusió, el format m'ha entusiasmat i crec que és absolutament exportable als debats electorals de l'Estat Espanyol. Evidentment ja se que no s'exportarà: primer per les reticències dels que tenen por a una democràcia completa que suposaria un debat a tres, sigui per ideologia, sigui per electoralisme o per les dues coses. Segon per control que perden els líders en un debat d'aquest tipus on hi ha grans dificultats per controlar obsesivament tots els detalls, un paper massa secundari insuportable pels “spin doctors” de pandereta espanyols o els omnipresents assessors nordamericans: en això el debat britànic m'ha semblat l'antítesi dels debats als EUA d'un Obama i un McCain que semblaven competir també per veure qui aconseguia enllaçar més eslògans electorals, amb sort dispar i sempre favorable a l'actual president. I les interminables intervencions basades en estadística quirúrgicament preparada, típica dels debats electorals a Catalunya o a l'estat no han fet acte de presència

Sobre el contingut: directe, ideològic, honest

M'ha semblat veure un episodi de Yes Minister. Clegg, Cameron i Brown són tres personatges perfectament perfilats, d'un estereotip gairebé caricaturesc. Clegg és un liberal convençut i parla sense embuts de la necessitat de disminuir la despesa de l'estat en tots els àmbits excepte el militar. Critica als dos partis que “han governat el Regne Unit els darrers 65 anys” i es refereix “als polítics” en tercera persona com si ell no en fos un. Un petit toc de color en el seu discurs liberal de manual: cal crear un impost d'un 10% a les operacions financeres entre bancs perquè retornin els diners públics rebuts en els plans de rescat. El to ha estat baix, apel·lant sempre a l'anècdota personal, a la referència familiar i amb un toc populista barat. Cameron, ha buscat sempre el cos a cos amb Brown i crec que no se'n han sortit. Les seves receptes màgiques han estat criticades durament per Clegg: no es pot dir que es baixaran els impostos de les herències (La dreta aquí i allí, volent suprimir l'Impost de Successions), no apujaran cap impost directe, reduidaran el dèficit i incrementaran molt la inversió en sanitat. Els números no quadren, com li han insistit els altres dos candidats. Molt més còmode es sentia Cameron parlant de tot el que un futur govern conservador faria per les famílies i, igual que Clegg, ha posat la seva pròpia experiència familiar com a exemple diverses vegades. Gordon Brown, el menys socialdemòcrata dels socialdemòcrates europeus fa un discurs d'esquerres i ben trabat. El to presidencial i la seguretat amb que diu que l'any vinent seguirà transformant al país contribueix, juntament amb el espectacular gir que ha donat a les enquestes, a donar confiança a uns laboristes que han viscut decepció rere decepció desprès de que Blair és fes la fota de les Açores (aquella veritable foto de l'eix del mal). La recepte de Brown: apujar la despesa pública per a crear ocupació i riquesa que contribueixin a sortir de la crisi (Per fi algun president europeu fent un discurs keynesià en plena crisi de consum!). Ha insistit que la retirada prematura dels ajuts públics pot suposar una sortida en fals de la crisi i una caiguda en la recessió, com va passar als anys 80. L'impost directe que pretén apujar anirà destinat bàsicament a genera despesa en educació i sanitat. Brown ha tirat infinitat de cables a Clegg per intentar oxigenar el debat i espolsar-se la pressió d'un Cameron que el mossegava a cada intervenció. Especialment bona ha estat la seva resposta respecte la necessitat de retallades de despeses dels representats a la Cambra dels Comuns que presentava Cameron: primer de tot, calia retallar les despeses d'una cambra com la dels Lords, que era molt menys útil i democràtica.


En conclusió, bon debat tant per l'honradesa intel·lectual dels candidats com per un extraordinari format que si no s'importa és per la por dels dos grans partits de l'estat a deixar massa espai a la transparència, la participació i la democràcia, i menys encara en campanya electoral.

diumenge, 21 de març de 2010

Construir un model català de consum legal de drogues?



A la propera revista Jovent la Janet Sanz (que estrena blog conjuntament amb el Míguel) i jo hem escrit una article sobre models de consum de drogues. Li he fet algun retoc i aquí us el deixo:

La legalització de les drogues és un debat complex, obert i canviant. Els que s'oposen a qualsevol canvi de l'actual situació legal de les drogues segueixen argumentant des del moralisme, l'hipocresia o el desconeixement. Els que defensem la necessitat d'una nova política respecte el consum de drogues seguim sense tenir clar el model al que aspirem: el del consum estrictament medicinal? El de regular només les drogues que ens semblen més innòcues? El d’aquí val tot? Per això, és molt possible que la solució sorgeixi del pacte entre les parts, del matís dels posicionaments. Aquesta solució pactada ha de passar perquè s’ampliïn les possibilitats d'accés legal a drogues de qualitat, però segurament sense arribar a obrir tant el model com per convertir-lo en un lliure mercat sense filtres d'entrada ni dels productes ni, el que és més important, dels consumidors i consumidores.

Un model possible, i molt conegut, és el d'Holanda. Un model de producció legal i controlada de determinades drogues, a les que tot ciutadà major d'edat té accés, un lliure mercat. La llista de drogues legals ha canviat en els darrers anys i recentment, fruit de la mort de dos turistes, s'han il·legalitzat drogues com els bolets al·lucinògens. És desitjable l’accés lliure i sense restriccions a les drogues legalitzades? Convertiria a ciutats com Barcelona, pol d'atracció de centenars de milers de turistes, en el gran Coffee Shop d'Europa? Quines drogues inclouríem a la llista blanca? Quines hauríem de treure i tornar a il·legalitzar desprès de que algú tingues problemes per un consum irresponsable? Contribuiria aquest model a l’accés a unes drogues de qualitat i podria acabar amb el mercat negre? Són masses contres, masses dubtes, masses defectes, per a un model de consum de drogues que estaria exposat des de l'inici a les crítiques dels que s’oposen a qualsevol canvi.

Un altre model és el de Califòrnia. Si hi ha una paraula que descriu el model californià és la hipocresia. Els defensors de la normalització de l'ús de la marihuana han efectuat estratègies amb èxit i han fet el que podien en el seu context de restriccions legals i morals: Actualment si s'acredita la necessitat d'ús medicinal de la marihuana (justificant relativament fàcil d'aconseguir) es pot tenir accés a la seva compra a una mena de centres comercials. Les postures més conservadores, tot i oposar-se, miren cap a un altre costat, autoafirmant-se que el consum és únicament legal per a casos mèdics. El model potser no és el desitjable, però introduïm un nou element interessant: no només és regula el producte sinó els consumidors/es.

Hi ha un altre model possible, que a més, s'està donant a Catalunya. Són diverses les entitats al conjunt de l'Estat que ja estan fent producció i distribució legal de marihuana. Entitats formalment constituïdes que utilitzen mecanismes legals per a cultivar les seves pròpies plantes i distribuir-les legalment entre la seva comunitat amb un sistema proporcionat de quotes. És un model de consum responsable, controlat i vinculat al col·lectiu de consumidors i consumidores. Aquest és el model de la ciutadania adulta, la que coneix els riscos de les drogues i per tant en fa un ús adequat. Però que alhora coneix els seus efectes positius a nivell medicinal i, òbviament els seus efectes lúdics dels que se'n ha de poder gaudir sense imposicions moralistes, retrogrades i incoherents (de productes legals amb efectes nocius per a la salut en tenim tots els que vulguem). Un model que limita l'accés de forma raonable i proporcionada, que no atrau indiscriminadament a turistes en busca de drogues ja que el consum està vinculat a la pertinença a un grup, a un col·lectiu.

Aquest model, que és possible, encara no està blindat. Es manté per un equilibri de bones pràctiques d'uns i altres. Un dels canvis necessaris per caminar cap a la generalització d’aquest model, és la reforma de l'article 368 del Codi Penal, que durant el mes de març es debatrà al Congrés en base a la proposta de reforma del govern de Zapatero. Entre les diverses esmenes que ICV ha presentat, una d'elles demana canviar l'article per a que no es consideri delicte la producció i entrega que no suposi una difusió entre terceres persones (és a dir que no es castigui quan sigui únicament entre productor/a i membres del col·lectiu d'autoconsum). A la pràctica judicial actualment no s'estan castigant penalment aquestes conductes, però estan marcades per la inseguretat i el buit legal. Esperem que l'esmena s'aprovi i fem un pas mes per a consolidar un model propi, un model responsable i d'autoconsum.

Evidentment, com ja dèiem el debat sobre la legalització és complex, però hem de deixar enrere la hipocresia que l'ha caracteritzat des de fa molt de temps i que no respon a la realitat social normalitzada del consum de determinades substàncies com la marihuana. I per això hem de parlar del consum de la droga al nostre país. Per això, tenim a l’abast eines com l’educació que ens serviran per fer sensibilització sobre l’ús i l'abús de les drogues, per exemple als instituts, quan els joves inicien el seu consum. Sense dubtes l'opció de criminalitzar fins a un extrem que a vegades frega el ridícul tot el consum de drogues toves (com han fet moltes campanyes institucionals) únicament allunya dels joves el missatge prohibicionista i s'ha mostrat una via inefectiva per reduir-ne el consum com indiquen totes les estadístiques.

dimecres, 3 de març de 2010

És cert

És cert:

- Que l'Ajuntament de Cerdanyola te deute. Com el tenia al 2003. Com el tenen tots els ajuntaments fruït d'un nefast model de finançament local que cap govern de l'estat ha volgut reformar.

- Que entre els anys 2003 i 2009 s'han fet a Cerdanyola més pisos de lloguer per a joves dels que mai s'havien fet. I també és cert que el PSC i les JSC estan en contra d'aquest parc públic d'habitatge de lloguer per a joves perquè segueixen insistint que els errors en l'ordenament del sòl (és a dir que pous de merda estiguessin qualificats de zona verda) per a ells tenen més pes que el dret a un habitatge digne.

- Que el govern de PSC va decidir fer al·legacions al decret del parc natural de Collserola per poder fer equipaments dins del futur parc.

- Que alguns gaudeixen amb la confrontació, acusant de mentiders indiscriminadament a tot aquell que diu coses que no els hi agraden. I després no demanen disculpes, per més que quedi clar que les coses dites són veritat.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Jubilació als 67?Ni de Conya!

La gent d'Acció Jove s'ha currat un arguments incontestables i molt gràfics contra l'endarreriment de l'edat de jubilació:


Se'm fa difícil escollir a quins d'aquests jubilaria abans...

P.D. Demà a les 18.00 tothom a la mani a la plaça Urquinaona.

dissabte, 13 de febrer de 2010

L'heroi de la pistola i l'heroïna del PI


Aquest senyor de la pistola és Rubén Novoa, membre fundador i vocal de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel, dirigent de CiU (membre del secretariat nacional segons diu al seu blog) i usuari actiu de les xarxes socials, tot un "activista" professional de saló i ordinador. Arran de la detenció il·legal a Palestina de l'activista catalana Ariadna Jové per part de l'Exèrcit d'Israel, Novoa va fer un comentari molt graciós al seu twitter demanant que enviessin a la defensora dels drets humans a netejar "el desert del Golan" i va escriure al vomitiu diari digital d'Unió que l'organització d'Ariadna Jové és un grup terrorista (lògicament sense proves) . A més mostra els seus complexes acusant-la de "pijoprogresisme", que com a argument de pes per defensar que empresonin a algú, diríem que justeja.


Aquesta senyora de la jaqueta de lleopard, que tot i tenir un important sou de la televisió pública aprofita sempre que pot per defensar la retallada de l'estat, també va acudir a la causa pro Israeliana. Va acusar (amb la seva tradicional demagògia, que en definitiva és el que li dona de menjar) a Ariadna Jové "d'heroïna de motxila" a La Vanguardia i va venir a dir que s'està millor a casa que defensant ideals. Al dia següent a la detenció fins i tot el Tribunal Suprem d'Israel deixa en llibertat a Jové, qüestionant l'actuació de l'Exèrcit i deixant en ridícul a aquells que van defensar l'actuació il·legal només per exigències del seu patètic guió sionista.

A més, Rahola adorna tot el seu discurs parlant d'Aràbia Saudí i Iran. Total que només li ha faltat parlar de les txeques, per unir totes les seves dèries i obsessions malaltisses en un text sense sentit. Perquè lògicament per a ella és exactament igual la manca de drets en aquells dos països de règim islàmic que la situació del poble Palestí avocat a la misèria desprès d'anys de divisió, l'ocupació, les guerres, la vulneració de la legalitat internacional i les massacres per part de l'Estat d'Israel, màxim responsable de la situació de conflicte.

Com que els que defensem els drets humans no podríem tenir un debat racional amb els que defensen cegament totes les accions d'Israel, incloses les detencions il·legals (que vulneren els acords d'Oslo) i els assassinats de civils (com recentment amb als bombardejos de finals de 2008), només els hi faré una pregunta a l'heroi de la pistola i a l'heroïna que va liderar l'independentisme català amb el seu gran lideratge polític i grans resultats electorals al PI i a ERC:

Quina nacionalitat, religió i ideologia tenia l'assassí d'Isaac Rabin?

diumenge, 7 de febrer de 2010

Les males formes són pròpies dels mals polítics

Ahir llegia una roda de premsa del Víctor Francos a l'info on titlla a l'ex alcalde de Cerdanyola Antoni Morral “d'arma de destrucció massiva.” Expressió hiperbòlica, grotesca, buscant el titular fàcil amb l'únic objectiu de la desacreditació personal del Toni Morral. Un valor democràtic com és el respecte a una figura institucional com l'alcalde queda soterrat per l'estratègia de desgast de Víctor Francos necessària per intentar desactivar el principal perill que té el Partit Socialista per repetir la seva actual alcaldia. Un perill que no és altre que el fet que el Toni Morral serà candidat. Aquest intent de desdibuixar la tasca d'ICV-EUiA a l'Ajuntament no fa més que impostar un teòric sentiment de desencís ciutadà inexistent i que no porta en lloc: ni que fos certa aquesta obsessió socialista en dir que Cerdanyola en el període 2003-2009 era poc menys que Haití desprès del terretrèmol, això ens diu alguna cosa bona del PSC?Ens explica el seu projecte? Ens engresca amb el seu horitzó? No. I menys encara quan han assolit un pla de mandat amb el segell d'ICV-EUiA.

Aquest exemple extremadament barroer del Víctor Francos no és l'únic d'aquesta sorprenent incapacitat socialista per il·lusionar amb el que fan ells que els porta a seguir fent oposició amb els que ara estan oposició. Fa pocs dies, JEV de Cerdanyola vam realitzar amb èxit de participació la nostra assemblea, a la que es va parlar de joventut, de ciutat, de com organitzar-nos, de quina és la nostra visió del món i què ens motiva a participar en una organització política. La roda de premsa posterior a l'Assemblea va servir per presentar en societat a la nova co coordinació local, el David Chaparro i la Maria Reina, als que torno a felicito des d'aquí (en persona ja ho he fet masses vegades!), roda a la que novament es va parlar de ciutat, de joventut i de política. Les JSC van mostrar el seu despreci cap a l'assemblea de JEV amb un escrit de resposta a la roda de premsa titulat “Iniciativa diu la veritat” i van aplicar aquest principi de terra cremada segons el qual mai ningú d'ICV ha fet mai bé res en la seva gestió i acusant de “mentida” algunes de les afirmacions dels nous co coordinadors. És a dir, que l'espai de socialització dels i les militants socialistes ha mostrat la seva obsessió per la rèplica, la confrontació i la intimidació del que ells consideren "els rivals" enlloc de projectar il·lusions i d'explicar que faran ells que nosaltres no vam fer. Respecte això, per no entrar en un joc d'esgrima ridícul de declaracions, només els hi dirigiré una pregunta als companys i companyes de la JSC: Us sembla una mala política cap a la gent jove fer pisos de protecció oficial de lloguer dirigits majoritàriament a menors de 35 anys, cosa que no s'havia fet mai a Cerdanyola? Fa anys que els hi fem directa i indirectament aquesta pregunta. La resposta sempre és que nosaltres som molt dolents i ho fem tot malament.

Tots els esforços destinats a buscar el xoc amb el que nosaltres fem són esforços que no destinen a explicar programa i explicar en quines millores hauríem de notar que hagi hagut un canvi de color polític en la regidora de joventut amb l'arribada d'una regidora de les JSC. Per cert, una regidora de joventut de la que alguns membres de la secció local de la JSC han mostrat, en espais informals, reticències i dubtes sobre la seva capacitat política. Afirmacions que ningú de la meva organització mai havia utilitzat i que no hem corregut a publicar a cap mitjà. No ho havíem utilitzat perquè la política no és això, o no hauria de ser-ho. Desprès no ens estranyem de la desafecció i del descrèdit dels partits polítics.

Per sort pertanyo a una organització en la que em sento especialment orgullós de ser membre en moments com aquest, quan les coses que passen al nostre voltant no són les que més ens agradarien. La tranquil·litat i la reflexió, la paciència i la racionalització, els valors i la ideologia, el contacte amb la gent i les bones formes, són actituds, visions, formes de fer, que són part del procés de militància a JEV i a ICV. Atituds, visions i formes de fer pròpies de l'esquerra.

diumenge, 24 de gener de 2010

Sobre hegemonies, storytelling, framing i relats

En els darrers mesos, sense més pretensió que practicar una mica el meu rovellat anglès, m'he llegit “Don't think of an elephant!” de Lakoff i alguns articles sobre storytelling de Salmon. Christian Salmon i George Lakoff han fet poca cosa més que teoritzar sobre l'obvietat, però crec que són reflexions útils alhora d'entendre la política actual. No m'he pogut estar d'extrapolar aquestes lectures a la situació política de Catalunya. Crec que si Lakoff, autor progresista, analitzés la comunicació de l'actual govern de la generalitat es portaria les mans al cap. Si fos Gramsci qui fes l'anàlisi, segurament diria que les esquerres en aquest país han deixat l'hegemonia cultural en mans de la dreta i el que es pitjor, de forma deliberada per tacticismes partidistes.

Els que ens sentim d'esquerres hem de reconèixer la derrota. Des de fa uns 7 anys, amb les mobilitzacions de la guerra d'Irak, a Catalunya no hi ha una mobilització seriosa llegida en clau esquerra dreta. Ni per la crisi, ni per l'atur, ni per la corrupció, res de res. Això contrasta, lamentablement, amb la capacitat de l'eix nacional per trobar motius per ocupar tant el carrer com les portades dels diaris, sigui per rodalies (ara ja podem dir que aquella manifestació per desgràcia va ser en clau identitària tot i ser una qüestió d'infraestructures bàsiques per a la gent), sigui amb debats sobre l'horitzó de l'estatut després de la sentència del TC, sigui en tertúlies sobre l'aeroport, sigui per les consultes independentistes. Es poden criticar legítimament les pretensions d'aquelles consultes, però seria estúpid i miop qüestionar-ne la seva de mobilització i de cohesió dels que compartien una mateixa ideologia, la sobiranista.

Sense dubtes hi ha anhels socials que no es poden impostar i si a Catalunya no hi ha hagut motius suficients per ocupar el carrer en reivindicacions d'esquerres, lògicament ningú podrà fer-ho per més maquinària mediàtica que tingui. Però la qüestió ha estat del revés hi ha motius, i un exemple molt clar és la greu situació econòmica i l'atur, que tant preocupa a la gent. Els sindicats s'han esforçat durant el passat any per ocupar el carrer en diverses manifestacions, que tot i ser dignes no han estat multitudinàries. No ho han estat, bàsicament perquè faltava el “runrun”, el soroll, les invitacions a la mobilització, la guspira que ni creadors d'opinió ni mitjans han volgut encendre i que de ben seguir hagués calat.

Als debats polítics, tant als parlaments com als mitjans, els posicionaments d'esquerres queden en una anècdota simbòlica i pintoresca. En canvi donem com a veritats absolutes que el sector privat és més eficient que el públic, que contra menys impostos es paguin millor pel conjunt de la societat, que reduir la intervenció estatal és millor pel funcionament dels mercats, que els funcionaris són per naturalesa uns penques. A Catalunya s'ha deixat l'hegemonia discursiva d'una forma alarmant, covarda i més encara enmig de la crisi, enmig d'un moment en que a tot el món s'ha evidenciat la necessitat de que el sector públic fos la locomotora de l'economia, de l'estabilitat financera, de la creació de llocs de feina. Era un bon moment perquè els governs d'esquerres intentessin generar hegemonies progressistes, com ho van fer els governs de CiU quan governaven aprofitant tota la potència comunicativa de les seves institucios. Era un bon moment per fer allò que deia Lakoff, que els progresistes han de buscar allò que els uneix i reforçar-lo, enlloc de seguir dividits per aquelles coses en les que estan en desacord. I quin discurs ha fet el PSC i ERC a Catalunya per a unificar als progressistes? Ho va fer en la llei d'educació (seguint subvencionant escoles de l'opus i escoles segreguen nens i nenes)? Ho ha fet en les infraestructures (sense creure ni poc ni gens en el tren)? Ho han fet en les qüestions relacionades amb l'energia nuclear (amb el paper socialista de la trista figura que acceptarà qualsevol mandat del ministeri amic)? En la contaminació atmosfèrica (subvencionant cotxes altament contaminants)? Era el moment per parlar de tren, per parlar d'energies renovables, per parlar de drets civils, de serveis públics, de la millora de les condicions laborals, de lluita contra la pobresa. Coses en les que tota la gent d'esquerres estem d'acord, que ens cohesionen. Enlloc d'això hem parlat de l'eficiència del sector privat i les bondats del liberalisme econòmic, l'estratègia de socialistes, d'ERC i en alguns casos també d'ICV, ha passat per ocupar “la centralitat” per intentar arribar als electors més moderats. I ens hem equivocat.

Si es concep la societat com a un conjunt d'interessos agregats individuals, sense ponderar les desigualtats, la única cosa que es fa es comprar-li el discurs a la dreta. Si es parla de gestió enlloc de transformació o de canvi, la única que es fa buidar d'ideologia el discurs. Per fer discursos de dretes la gent que els defensa (l'electorat de dretes) sempre preferirà la versió original que no la fotocòpia, més en cara en un país on hi ha un partit de dretes com CiU (al que em referiré més endavant). I per comprar discursos buit d'ideologies, sense horitzons, la gent amb valors progressistes i crítica (l'electorat d'esquerres) sempre preferirà quedar-se a casa. Això segon és el que esgarrifaria a Lakoff, sense que el discurs avoqui a la gent cap a uns valors, cap a un gran objectiu moral, com se la mobilitzarà? Apel·lant a la només bona gestió? Clarament insuficient per guanyar unes eleccions.

Apel·lant al discurs dels “nostres” contre els “altres” com a les eleccions generals? Amb un “que venen els dolents” dubto que basti. CiU a Catalunya ha estat capaç de mitigar aquesta imatge de la dreta espanyola, carca, anacrònica, ancorada en el passat, fins i tot desagradable als sentits. Sigui per la seva escenografia de confrontament amb els poders de l'Estat per qüestions identitàries, sigui pel lideratge elevat a carismàtic del que va presidir la Generalitat durant anys, sigui pels discursos i la cara amable d'alguns dirigents que, fruït d'un càlcul electoralista, fins i tot s'autodefineixen de centre-esquerra com el candidat de Barcelona, sigui l pes del Grup Godó en l'espai comunicatiu; la qüestió és que la majoria de la gent de Catalunya no té demonitzada a CiU com si que té demonitzada al PP.

I sembla, pel que diuen les enquestes, els mateixos dubtes que tinc jo els tenen els electors socialistes tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya. Ara falta menys d'un any per les eleccions al Parlament de Catalunya correm el risc de que hi hagi una elevada abstenció. Els progressistes a més tenim el risc de que CiU arrasi. Tant de bo cap de les dues coses sigui així, però si passés, el dia desprès de les eleccions no hem podré estar de dir: “Que esperàvem, li vam regalar l'hegemonia del discurs a la dreta”.