dimarts, 22 de desembre de 2009

282.693 burros (carta enviada al diari Avui)


Aquest és el text de la carta al director que vaig enviar al diari Avui en resposta a l’article de Vicent Sanchís i que va ser publicada el passat diumenge a la edició de paper i a la digital (sobre l’autoria d’aquest text millor no en parlo, perquè hi ha gent que prefereix l'anonimat...):

282.693 burros

Ni més ni menys, senyor Vicent Sanchis. Vostè va dedicar tota la seva columna d’ahir a insultar a més de 282 mil persones per haver votat a un partit polític legítim i legal. Doncs jo soc una d’aquestes 282.693 persones i m’indigno quan algú com vostè té com a únic argument dir que "jo soc burro". En primer lloc li voldria donar les gràcies per insultar-me malgrat no em coneix de res. I me n’alegro que el millor dels arguments que vostè té, ja sigui perquè no en té d’altres o per la seva incapacitat intel•lectual per construir-los, sigui un insult.

Aprofito també aquestes línies per explicar-li que progressiu ve de progrés, correcte, però també ve de progressivitat. Podria explicar-li el significat de progressivitat però espero que vostè, en cas que en conegui la maquinària, tindrà l'impuls de buscar-ne el significat en un diccionari.

I no, senyor Sanchís, les polítiques socials (la sanitat pública, l’educació pública, …) no són “beneficència pública”, són serveis públics perquè malgrat la gent no pagués impostos, com vostè insinua en les seves línies, no tothom tindria diners per pagar-se una mútua o anar a la sanitat privada perquè no tothom cobra el mateix que vostè per escriure unes línies que tot el que diuen és que a Catalunya hi ha 282.693 burros o per anar a tertúlies a fer exactament el mateix.

Jo si que lamento, senyor, i li dic així perquè em considero més ben educat que vostè, que el responsable d’aquest diari li permeti insultar amb aquesta impunitat, i li demano que faci una rectificació pública.

divendres, 18 de desembre de 2009

Senyora Pilar Rahola

Aquest article és un dels vòmits més divertits que he llegit en temps. Periodísticament un desastre. A nivell de contingut, indocumentat, ple de tòpics, poc rigorós, amb un llenguatge agressiu i ple de rancúnia. Com que han desactivat la secció de comentaris d’aquest article, escriure aquí el meu.

Per començar haig de reconèixer que tinc certa decepció. Esperava més d’ella, més bilis. En concret hi trobo a faltar alguna proclama pro sionista, de les que ella acostuma, a favor de l’assassinat de Palestins i en contra del respecte als Drets Humans. També trobo a faltar que titlli a ICV d’hereters d’Stalin. Si no fos perquè ella deu celebrar el Hanukka, diria que ha pecat per defecte i imbuïda per l’esperit nadalenc ens ha insultat menys que de costum.

Rahola parla de greuge als catalans i s’oblida de que un 90% dels catalans no pagarà l’impost. És el 10% més ric el que li preocupa a la senyora Rahola, aquest 10% que seguirà pagant. Haig de deduir per la visceralitat amb que defensa aquest 10% de rics, que ella n’ha de formar part. El que ja no se veure, és si es tracta d’un gest d’estima envers el seus descendents o s’està llepant els llavis abans de rebre una sucosa herència d’algun familiar, amic, conegut o saludat.

Del que no parla la senyora Rahola és perquè jo, que no tinc patrimoni familiar ni el tindré mai, haig de sortir en una posició de sortida tant desfavorable respecte ella. O respecte molts altres, que sense fotre res tindran la vida mig solucionada només per ser fill de papà. És que no hi dediquem esforç i ganes els catalans que tenim per desgràcia no tenir cap mena de patrimoni familiar que heretar? És que no sap la senyora Rahola que, xifres en mà, que aquest és un impost redistributiu? És que no sap que actualment les classes treballadores no pagaven l’impost des del 2007 i que les “classes mitges” també deixaran de pagar-lo? És que no sap que és un impost genuïnament català, decidit, recaptat i gestionat des de Catalunya i per Catalunya? I tant que ho sap. Però no ho vol dir, perquè un híbrid d’interessos personals, professionals, polítics i el seu simplisme demagògic, fan que el guió li exigeixi bramar contra els “necròfags”. I ho fa sense imaginació, sense brillantor, amb el seu típic odi atàvic contra les opcions transformadores, i el que és pitjor, manipulant amb arguments falsos.

Parla de “nímia representació” referint-se a ICV. No deixa de tenir raó en que ICV és un partit amb poca representació. Però alerta! En te més de la que va tenir el PI que ella va fundar. I amb més percentatge de vot que el que tenia ERC a les eleccions que ella encapçalava. I amb més vots a les eleccions autonòmiques que els que van tenir les consultes independentistes. I tot això sense haver d’anar a ronyar uns dinerets a l’avi Millet.

Jo faig una proposta al govern de la Generalitat de per a on començar a retallar els més de 400 milions d’euros de menys que s’ingressaran al 2010 per la modificació de l’Impost de Successions: que TV3 deixi de pagar-li el sou a la senyora Rahola.

P.D. ILP dels toros aprovada, Aminetu torna a casa, eliminació de l’ISD vetada, Nou Finançament aprovat definitivament, Herrera diputat més actiu...Si no fos per la moció de censura de Cerdanyola hagués estat una d’aquelles setmanes en les que tot surt rodó.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Setmana de moció de censura a Cerdanyola

El proper dimecres a Cerdanyola es materialitzarà una moció de censura en la que l’actual alcalde, Antoni Morral, serà substituït per l’actual regidora del PSC, Carme Carmona. Desprès de la destitució de la Consol Pla i la consegüent sortida del govern dels regidors de CiU, aquest és un dels finals que era estadísticament més provable. Lamento estar en una situació personal que no em permet seguir l’actualitat local tant com m’agradaria. Però amb la informació que tinc i des de les sensacions m’agradaria compartir algunes reflexions personals desendreçades, dubtes i expectatives al voltant de la moció de censura:

1.- Ni CiU ni PSC han qüestionat el model de ciutat, ni han fet crítiques fonamentades i construïdes a la planificació. El Pla de Mandat de l’actual govern és vàlid també pel futur govern. De fet, una de les anècdotes que guardo pel record de les negociacions fallides pel govern de concentració és el fet que el PSC no qüestionés el pla de mandat .
De ben segur que ICV-EUiA i els partits que l’any acompanyat al llarg d’aquests 6 anys de govern ha fet coses malament. I de ben segur que moltes de les coses que hauria estat bé fer-les no s’han fet. Però veient la manca d’alternatives, la meva conclusió de tot plegat, és que els dos governs que van deixar a l’oposició al PSC van ser la millor opció de govern possible.

2.- A alguns només els hi interessa la política de noms i la política de càrrecs, i el politiqueig. I el que es pitjor, acusen als demés de pensar únicament en el càrrec (o el que és pitjor, en el sou). El PSC ha acusat a Antoni Morral de buscar únicament l’alcaldia per personalisme. Ara podem constatar que va buscar l’alcaldia únicament per desenvolupar un projecte concret de ciutat. Sinó, quin sentit hagués tingut prendre decisions valentes com la destitució de Consol Pla que posaven (com s’ha demostrat) en perill el seu càrrec i el seu sou?

3.- El Govern ha estat acusat de paràlisi injustament. L’han acusat de paràlisi, entre d’altres, aquells que han bloquejat punts del ple no per considerar que siguin bons o dolents, sinó per forçar la situació política. I a part dels punts que no es van aprovar en un ple, no hi ha hagut cap paràlisi més. Els treballadors i treballadores de l’Ajuntament seguien anant a treballar, els equipaments seguien amb les portes obertes i les obres seguien en marxa. Això si, “Cerdanyola estava plena de fulles als carrers”, com deia un dirigent del PSC afirmant que això era una prova inequívoca de la deixadesa del govern local, obviant que hi ha fenòmens típics de la tardor, sobre els que és difícil influir políticament.

4.- El PP ha sortit injustament beneficiat d’una aritmètica política complexa. Després de les eleccions del 2007, el govern va creure que s’havia de donar molt joc a l’oposició. Política de mà estesa (mà a la què alguns només han volgut mossegar). Un dels beneficiats va ser el PP, mentre que el PSOE va decidir renunciar a influir en la gestió municipal únicament per situar-se en una estratègia partidista sota el principi de campanya permanent. Coses del destí, per les informacions que tinc, aquesta qüestió que el PSC va criticar ara es reproduirà i, fins i tot, anirà més enllà. Pel que sembla, les quotes de poder més importants per al PP a Cerdanyola al llarg de tota la seva història vindran de la mà del govern PSC-CiU.

5.- Tinc curiositat per veure l’actitud de CiU. Actuarà igual que amb el govern amb ICV-EUiA? Em ve al cap un exemple, segurament no el més rellevant ni molt menys de la legislatura però si un dels que he viscut més intensament: l’horari ampliat de les biblioteques en època d’exàmens, proposat per les JSC, defensat per JEV i que mai no va acabar de funcionar per les traves de la regidora Consol Pla a aquesta iniciativa simplement pel fet de ser una invasió a seu departament estanc. Seguirà aquesta actitud?

6.- Algunes de les darreres declaracions de membres d’ERC, que he llegit a l’info o al bloc d’un dirigent d’ERC que respecto i aprecio, el Dani Mallén, em semblen impròpies d’un partit que va participar activament en la transformació de Cerdanyola. Entenc que es pot pensar que part del vot del Toni prové d’un perfil de votant proper a Esquerra. Però crec que és reduccionista considerar que aquesta causa és única i exclusivament la seva pèrdua de vots i de representació, per molts motius: la conjuntura nacional, la situació organitzativa local, la seva inquietant manca de definició de la política de pactes prèvia a les municipals del 2007... aquestes i altres qüestions que depenien només d’ERC. I tampoc comparteixo part de la seva crítica a la gestió municipal. Repeteixo que d’errors n’hem comés i ens queden per cometre. Però les diferències entre els governs liderats per ICV i els liderats pel PSC són evidents i innegables.

7.- Ara és moment dels contrastos. És moment de demostrar que la gent de la coalició ICV-EUiA te les idees clares i que aquestes són “personals i intransferibles”. Començant per les formes, encara amb el trist record dels excessos que molts vam cometre el dia del ple d’investidura (alguns menys que d’altres). Excessos dels que alguns mai han volgut demanar perdó. Espero que demà l’escena s’assembli poc o res a aquell ple de 2007. I els contrastos han de seguir en l’estil d’oposició. En no voler sembrar contínuament un hàlit de sospita sobre actuacions que res tenen de sospitós. Posem un exemple: si el PSC-CiU vol impulsar un projecte de promoció d’habitatge de lloguer per a joves, el que ha de fer ICV-EUiA és no qüestionar si es fa per embutxacar-se diners, per fer un “pelotazo”, per atraure votants propis vinguts d’altres indrets de Catalunya o d’altres barbaritats que es van intentar estendre pel poble des del Carrer San Ramon o des del Carrer San Salvador. Això seria un gran contrast amb les actituds de CiU i PSC en temes con l’ARE o La Clota (en aquell cas només PSC). Si el contrast és evident, si nosaltres fem el que sempre hem defensat que s’havia de fer, de ben segur que la ciutat de Cerdanyola sabrà agrair una oposició ferma però responsable.

8.- De les eleccions municipals del 2011 en tenim encara molts anys per pensar-hi. Ara el que és realment important és lluitar contra la crisi i contra els problemes que d’ella se’n deriven com l’atur o l’accés a l’habitatge. El que importa és desenvolupar infraestructures i equipaments ja planificats, com un nou casal de Joves a Ca n’Altimira que dinamitzi socialment una ciutat encara amb dèficit d’equipaments culturals (i construir l’Auditori i espais pels grups locals), sanitaris (i acabar amb els problemes del nou CAP), educatius (resoldre definitivament el problema de l’educació 0-3 a Cerdanyola)... Diu molt poc de les persones que actualment fan discursos pensant estrictament en posicions tacticistes de cara al 2011.

dimecres, 2 de desembre de 2009

El debat de l’Impost de Successions: les dislèxies dels socis de govern


Fa temps que volia parlar sobre l’Impost de Successions i Donacions i ara, el context polític fa que m’hagi decidit. Crec que el debat sobre l’Impost de Successions i Donacions (ISD) és un debat viciat per la barroera instrumentalització de las classes populars per part d’aquesta plataforma “No Successions” amb la col•laboració de CiU, que ha mentit fins a la sacietat sobre què és l’impost, qui el paga i quina quantitat. Se’ns ha dibuixat un escenari en el que sembla que tothom ha de pagar aquest impost i, per tant, sembla extremadament injust. Les campanyes de publicitat als autobusos amb el mort i el “cobrat” són un exemple gràfic de les formes lamentables que ha tingut la famosa plataforma, i recordem, que ells i CiU han encunyat afirmacions vomitives com “peatge de la mort” (concepte que va inventar el Partit Republicà de Bush) i “Impost necròfag”. I la reacció en molts casos ha estat la següent: preveient que l’especulació en el mercat de l’habitatge ha fet que la única possibilitat que tindran a la seva vida de tenir un pis és si el reben en herència, clamen contra l’impost que els dificultaria l’accés a aquesta propietat. El que no han explicat els instigadors del debat és que des de la reforma del 2007 no s’ha de pagar l’impost si es tracta d’una primera residència valorada en menys de 500.000 €, si el que l’hereta és el fill/a o vidu/a. La bonificació del 95% i el mínim exempt de 18.000 € fa que sigui una exempció de facto per a la vivenda habitual.

Dilluns passat fèiem a ICV uns càlculs de que pagarien herències si s’aplica el model actual d’ISD, si s’aplica la proposta del departament d’Economia +ERC, i si s’aplica la proposta d’ICV. Aquests són els exemples (vam tenir en compte els coeficients correctors del valor cadastral i la bonificació de 95% per habitatge habitual, no els incloc per simplificar el text):

1.- En el cas d’un únic fill que hereta un habitatge habitual de menys de 500.000 mil € de valor cadastral més una massa hereditària restant de 120.000 € (la resta del patrimoni sense comptar la bonificació de l’habitatge habitual).

Amb el model d’impost actual: Pagaria 12.351 €
Amb la proposta d’ICV: Pagaria 1.800 € (Reducció del 85,42 %)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagraia 0 € (Reducció del 100% de l’impost actual)

2.- En el cas de 2 fills que hereten un habitatge habitual de 400.000 mil € de valor cadastral i un massa hereditària restant de 40.000 € per a cada fill (80.000 euros en total):

Amb el model d’impost actual: Pagarien 3.628 €
Amb la proposta d’ICV: Pagarien zero € (reducció del 100% de l’impost)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria zero € (reducció del 100% de l’impost)

3.- En el cas de 2 fills que hereten 200.000 € (400.000 € d’herència total) cada un de massa hereditària sense heretar empreses ni habitatge habitual:

Amb el model d’impost actual: Pagaria 43.936 €
Amb la proposta d’ICV: Pagarien zero € (reducció del 100% de l’impost)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria zero € (reducció del 100% de l’impost)

4.- En el cas de 1 fill amb una massa hereditària de 1.000.000 €:

Amb el model d’impost actual: Pagaria 254.000 €
Amb la proposta d’ICV: Pagaria 226.000 € (una reducció de l 11,02%)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria 54.500 € (Una reducció d’un 78,55 %)

En conclusió: Estic a favor de una reforma de l’impost que solucioni el problema del pagament en la vivenda habitual i que faci que no paguin l’impost les transmissions més petites. Però estic en contra de la reforma que proposa el departament d’Economia sobre l’ISD, i en contra del que proposen ERC i CiU. Ho estic perquè reduirà un 80% dels ingressos (800 milions d’€). Ho estic perquè és un impost redistributiu, ho estic perquè el debat s’ha fet des de la mentida i la crispació. Ho estic perquè em sembla una vergonya que ERC i PSC hagin perdut els nervis i els papers per 4 editorials agressives de mitjans i opinòlatres contraris al tripartit (d’això potser si que l’hauríem d’aprendre d’Espanya de com els hi afecten allí determinades editorials). Però sobretot, ho estic perquè em nego a acceptar una hegemonia social i cultural absolutament miop davant la realitat del país que afirma sense complexos i de manera tendenciosa que classes populars són les persones que tenen patrimonis de un milió i que classes mitges són els que tenen herències de tres milions d’euros. Que la dreta vulgui manipular a l’opinió pública és una cosa, que les esquerres cedeixen i s’agenollin amb covardia davant els arguments de la dreta és una cosa ben diferent. I aquest és el camí al que estem avocats si ERC i PSC no rectifiquen.


Més Informació:


Afegit a posteriori (per petició popular):

Amb aquests diners que es recapten acutalment amb l'Impost, es poden fer, per exemple, 250 escoles, o 650 escoles bressol, o construir 350 CAP, o mantenir la nòmina de 400 CAP cada any, o pagar la factura del PIRMI de 15 anys. És més del doble del que es dedica al pressupost de cultura i esports. És tot el que es dedica a la despesa per les universitats catalanes al cap de l’any. I representa dues terceres parts del pressupost que es dedica a dependència, complements de pensions, etcètera.

Finalment, s’ha de dir que la proposta de pacte del departament d'Economia + ERC suposa la
reducció de facto del 78% dels ingressos. Dels aproximadament 1.000 milions d’euros
que es recaptarien aquest any, suposa la reducció en 780 milions.