dijous, 30 de juliol de 2009

Retorn interruptus

Fa uns quants mesos que mantinc el bloc sense cap mena d’actualització. Durant aquest temps un seguit de motius personals (feina, estudis i qüestions personals diverses) i un seguit de motius polítics (han estat mesos en els que han passat massa coses que no m’agradaven) han fet que no tingues ni el temps ni les ganes per escriure. Ara, abans de començar les vacances i a 5 dies de marxar de viatge, em ve de gust deixar algunes reflexions en un post que ve a ser una mena de compromís de continuïtat de l’activitat del bloc de cara al setembre (espero que amb la freqüència prèvia al “parón”).


La notícia estrella de l’any a nivell polític és sense dubtes el nou model de finançament, amb el que “el poble de Catalunya ha guanyat”. Són moltes les reflexions que s’han fet per explicar que aquest acord és un èxit nacional d’una Catalunya que ha aconseguit arrencar de l’Espanya enemiga més calés fins i tot dels que esperaven els més optimistes. I més calés dels que esperaven els que no saben que fer ni que dir per no envermellir davant de la comparació de les xifres de l’actual acord amb el millor que ells havien aconseguit en 23 anys. Però a la majoria d’articles sobre el finançaments, escrits amb estricta mirada d’eix nacional, trobo a faltar paraules com “federalisme”, “equitat” i “descentralització” o expressions com “racionalització en l’ús dels recursos públics” o “major inversió en les polítiques del benestar”. Tenint en compte que l’Educació i Sanitat, per exemple, són competències autonòmiques no em puc treure del cap que cada euro de més que gestioni una autonomia serà un euro de més per hospitals i escoles, i un euro de menys, per exemple, per defensa, exteriors, per l’Església (que aquest any ha aconseguit ingressos rècord provinents de l’estat) o per altres competències estatals de dubtosa necessitat per a la ciutadania. L’acord sobre el model de finançament, per tant, tot i que s’hagi dit poc o fins i tot s’hagi negat, és un acord d’esquerres.


Però la notícia estrella a l’organització a la que milito ha estat una altra i és que el senyor Saura ha anunciat que no es presentarà com a candidat a las properes eleccions al Parlament de Catalunya. Crec que la decisió arriba en el millor moment possible, per quan i com és produeix. És produeix després d’una certa resurrecció de la il·lusió del projecte del govern plural d’esquerres, en el millor moment del que portem de legislatura. I es produeix en un moment en el que ell no està sota cap focus mediàtic ni és blanc de les critiques (ni de les exagerades ni de les merescudes), per més que els voltors hagin intentat tirar-li 5 morts (5 herois) pel cap. Al final només han aconseguit fer el ridícul, demostrar la seva manca d’escrúpols i, el que es pitjor, indignar a bona part del col·lectiu de bombers. Repeteixo, decisió encertada de Saura en el fons i en les formes. Espero que el futur procés de primàries tingui com a conseqüència immediata la normalització de la situació de part de l’organització, enrarida pel debat no tancat (ni obert) sobre la conveniència de gestionar les polítiques de seguretat pública a un país com Catalunya on, per desgràcia, aquestes encara són “polítiques de final de canonada”.


A diferents blocs dels que llegeixo normalment i pel facebook s’han intensificat les crítiques a una de les institucions d’aquest país que més fàstic em donen: La Vanguardia. Com que ja he dit moltes vegades el que penso d’aquest diari borbonista, conservador, manipulador i espanyolista disfressat de seny català xapat a l’antiga, només vull reproduir la lluita que els seus treballadors estan mantenint contra l’ERO injustificat que amb el que aquesta empresa del grup Godó, vol acomiadar el 70% de la plantilla del personal tècnic i administratiu. Total, que tant el seu model periodístic, com la seva línia editorial, com el model de gestió empresarial són igual d’impresentables i són reflex fidel del seu origen: el de la burgesia catalana, que sempre ha estat més burgesia que catalana.


Per cert, les reflexions sobre la política local, me les deixo per la propera entrada.


Bon estiu a tothom!