Immoral i indecent...

És immoral i indecent que els dos principals bancs de l'Estat tinguin uns beneficis nets multimilionaris en un context de recessió (sí, desgraciadament, ara ja no només podem parlar de crisi sinó també de recessió):

-Beneficis nets de BBVA al 2008: 5.020 milions d'euros.
-Beneficis nets del Santander al 2008: 8.876 milions d'euros.

És una vergonya que aquests bancs amb beneficis multimilionaris en un moment tant delicat per a centenars de milers de ciutadans amb problemes per fer front a les hipoteques abusives (que és precisament la font d'aquests beneficis) no tinguin el mínim de responsabilitat social:

- Increment del desnonats ("desahucios", para entendernos) a Barcelona al 2008: 15,7 % i pujant...

Botín i Francisco González (presidents de Santander i BBVA respectivament) ho podran pintar com ells vulguin, però els seus beneficis són il·lícits i generats a costa de l'esforç de la classe treballadora.

Polítiques que emprenyen a la dreta

La setmana passada ICV va tenir protagonisme als mitjans de comunicació. Desgraciadament des de que la formació ecosocialista forma part del govern, tenir protagonisme és sinònim de sortir-ne malparada. Anem a pams, que és el que va passar?

- La manifestació en contra de la massacre d’Israel a la que va assistir el president d’ICV Joan Saura. La Vanguardia decideix inventar-se dues notícies. Primera, que Saura cancel·la una exposició en record de l’holocaust. Evidentment, Interior desmenteix la mentida de La Vanguardia. Segona, que la gent de Joves s’havia encadenat a la seu del departament d’Innovació. Evidentment, Joves d’Esquerra Verda va desmentir la falsa noticia, i va demanar una rectificació que ni ha arribat ni arribarà. Però a més de La Vanguardia, un mitjà amb tradició prosionista com l’Avui escriu aquest titular “Saura compara Israel amb ETA”, el motiu? Doncs perquè Saura va dir que és habitual que els responsables d’Interior vagin a manifestacions, com fan tots els ministres d’Interior quan hi ha víctimes d’ETA. Mentides en estat pur, originades per qüestions ideològiques: hi ha gent a la que li emprenya que es facin mostres de solidaritat amb Gaza.

- La limitació de velocitat variable. Aquesta mesura criticada a programes, per posar dos exemples, com els Matins del Cuní o a emissores com RAC-1, fins a arribar a negar les evidències tècniques. Els que en saben, diuen que les experiències mostren que s'aplica amb èxit des de fa uns quinze anys a diversos països europeus, com ara Anglaterra, Holanda, Alemanya, Itàlia i Àustria. A Catalunya, des de l’entrada en vigor de la limitació a 80, El nombre de víctimes mortals a les carreteres catalanes s’ha reduït un 13,8% durant l’any 2008. Allà on s’ha implantat la mesura s’ha reduït entre un 7 i un 11% la contaminació. Aquestes dades emprenyen al RACC, una empresa de serveis (que no automòbil club, com ells es defineixen) que viu de la inseguretat. El seu negoci funciona millor contra més morts i accidents hi hagi a la carretera. I, evidentment, aquesta mesura que suposa una millora per al conjunt de la ciutadania, ha estat criticada pels poderosos i per la dreta, no fos cas que el RACC deixi de vendre assegurances i assistència en carretera.

- El comunicat d’ICV denunciant l’assetjament mediàtic. Desprès de suportar mentides, tergiversacions i manipulacions la direcció d’ICV decideix no callar. El Comunicat, tot i que millorable en les formes, recull de forma sintètica els greuges que s’han patit aquests dies. Evidentment, com no podia ser d’una altra forma, s’ha acusat de victimista. L’acusen de victimista, entre d’altres, aquells que han mentit i que no volen rectificar. Doncs les coses pel seu nom. ICV mai tindrà els grups mediàtics a favor. De fet ni tan sols te un diari amb una línia editorial clarament afí. Cap problema, és el que te ser un partit que no es ven a interessos econòmics. Però el que no és tolerable és la mentida i la manipulació dirigida i orquestrada. I aquest assetjament, per a mi sense precedents, havia de ser denunciat.

I per acabar unes reflexions personals. Estem parlant de La Vanguardia, aquest diari defensor de la pàtria catalana que es nega a fer una edició en català i que te un president que en les seves aparicions públiques sempre parla en castellà. La Vanguardia, amb les seves reiterades crítiques a les polítiques de recuperació de la memòria, que fa com si res no hagués passat en aquest país entre el 1936 i el 1975, per no haver d’avergonyir-se d’haver estat un mitjà del règim. El Grup Godó, promonàrquic, amb un director de comunicació, Màrius Carol, fanàtic Borbonista. Un grup permanentment als serveis de la dreta catalana, i promotor ideològic de la sociovergència. Un grup que veu com les subvencions que rebia del govern es retallen i que el tracte de favor que rep pel Consell de l’Audiovisual és criticat només per ICV. No és d’estranyar el que passa. Mentre ICV i EUiA facin polítiques ecologistes (com la reducció dels als accessos de BCN a 80 km/h), d’esquerres (com la política intervencionista d’habitatge), mentre segueixin criticant lleis conservadores (com la LEC), mentre segueixin oposant-se a les retallades fiscals (les de Solbes a Madrid i de Castells a Catalunya), mentre ICV segueixi fent, en definitiva, polítiques que emprenyin a la dreta, seguirà sent blanc de les ires de Cuní, Carol, Tramosa, Rahola, Jordi Juan, Barbeta i un llarg etcètera d’opinòlatres demagogs i conservadors.

Cerdanyola, SOLIDARITAT AMB GAZA

La Plataforma Aturem la Guerra va instar a totes les localitats a realitzar accions descentralitzades a tot el territori en solidaritat amb Palestina i contra les massacres d'Israel. Cerdanyola ho farà el proper diumenge a les 12 amb una concentració davant de l'ajuntament.

No és moment de matisos. No calen: Israel ha assassinat a 1.100 Palestins, Israel ha bombardejat un edifici de l'Agència de la ONU per als Refugiats Palestins on es guardaven aliments, Israel ha bombardejat Hospitals com el d'Al Quds i Al Aqsa, Israel ha bombardejat dues escoles de la ONU a Al Fakhoura i a Asma, Israel ha atacat edificis de premsa com el de Reuters per impedir que s'expliqui el que està passant a la Franja. Israel és el responsable d'aquestes atrocitats i és a Israel a qui se li ha d'exigir la fi de la violència.

No és moment de frivolitzar sobre la solidaritat que tants i tants ciutadans estan mostrant, ni de criminalitzar les mobilitzacions.

És moment de denunciar les greus violacions humanitàries i de la legalitat internacional que està cometent Israel. És moment de denunciar que l'Estat Espanyol exporta armes constantment a Israel, malgrat que ho prohibeix una llei aprovada al 2007. És moment de denunciar que des del 1995 existeix un acord d'associació Unió Europea-Israel, que atorga condicions preferencials per a la importació dels productes israelians a Europa i recordar que el grup dels socialdemòcrates (del que forma part el PSC i el PSOE) i dels liberals (del que forma part CiU) han votat reiteradament en contra de la suspensió d'aquest acord.

I, lògicament, és moment de sortir al carrer i expressar el rebuig a aquesta massacre.

Infraestructures i “comportaments inadmisibles”

Aquests dies a l'aeroport de Barajas s'ha viscut un col·lapse fruit de la neu que ha deixat sense volar a 45.000 viatgers. Alguns han aprofitar l'avinentesa per demanar la dimissió de la Ministra Magdalena Álvarez. I aquesta Ministra, que no va reconèixer cap errada per part seva en el col·lapse de rodalies d'octubre de 2007, ara diu que el comportament d'Iberia ha estat “inadmissible i increïble”. L'aeroport de Barajas no ha estat la única infraestructura de transport que ha funcionat de manera irregular durant la setmana, ja que rodalies renfe, novament, ha tornat a tenir retrasos considerables. No es pot comparar la gravetat de la cancel·lació de centenars de vols i de l'aïllament de milers de viatges que ha produït la neu de Barajas amb els retrasos de 30 minuts d'aquests dies a rodalies. És cert, no és igual de greu.

Però el que si que és greu és que passen els mesos i els problemes del servei rodalies de Barcelona segueixen sense solucionar-se i apareixent intermitentment. Quan no és un temporal, és un atropellament, un acte vandàlic, problemes elèctrics o el que és més comú, retrasos injustificats. Com sempre, els retrasos estan amanits amb la manca d'informació i el descontrol generalitzat de la situació. El comportament de Renfe, d'ADIF i del Ministeri de Foment encapçalat per Magdalena, aquest si que és “inadmisible i increïble”. Igualment, “inadmisible i increïble” és l'incompliment de Zapatero de la seva promesa davant el Congrés de transferir els serveis de rodalies, que arrossega des de fa més d'un any (s'havia de transferir a gener del 2008) i que ha quedat sepultat sota altres incompliments més rellevants, com el del finançament.

La Llei de partits i les eleccions basques

Això va camí de convertir-se en tot un clàssic. Desprès de l'anunci de convocatoria d'eleccions a Euskadi, s'intensifiquen les declaracions al voltant de la il·legalització de partits vinculats a Batasuna. Sé que és un tema polèmic i que genera controvèsies, però estic frontalment en contra de la Llei de Partits del 2002. Hi estic en contra per diversos motius. Primer perquè priva a molts ciutadans d'expressar la seva legítima voluntat política amb l'exercici lliure del vot. Segon, perquè és una llei que s'ha aplicat de forma hipòcrita, que permet que partits feixistes que no condemnen determinats tipus de violència es puguin presentar, però en canvi realitza un setge al voltant dels partits de l'esquerra abertzale. Tercer, perquè és una llei plena d'ambigüitats en la seva redacció i deixa massa espai a la interpretació subjectiva. Quart, dificulta encara més la sortida negociada del conflicte basc i obtura vies de negociació política.

Ara que a les portes de les eleccions a Euskadi s'ha reobert el debat sobre la ilegalització de qualsevol formació que pugui ser sospitosa d'estar relacionada amb Batasuna, són moltes les veus progressistes que han callat. Suposo que ha de tenir a veure, entre d'altres coses, el front polític, social i mediàtic favorable a il·legalitzar qualsevol formació sospitosa de tenir vincles amb ETA. Crec que l'oposició a la Llei de Partits és una qüestió de principis democràtics bàsics i una qüestió estratègica per a la solució del conflicte a Esukadi i és important que, per més impopular que sigui, totes les sensibilitats progressistes, i no només les sobiranistes o independentistes, expressin el seu rebuig a aquesta norma que, en ares de reduir l'activitat terrorista, a la pràctica el que redueix són els nivells de democràcia de l'estat.

EZLN: 15 anys d'altermundisme

Aquests dies les pàgines d'actualitat internacional estan monopolitzades per l'atac d'Israel que suma centenars de morts de civils palestins a la franja de Gaza. També estan tenint un espai destacat els 50 anys de revolució a Cuba, els mitjans se'n han fet força ressò no se si tant per l'efemèride com pel protagonisme que han adquirit les notícies polítiques de l'illa des de que Raúl Castro va substituir al seu germà al capdavant de la revolució.

Hi ha un altre aniversari que es celebra en aquests dies que també val la pena destacar. L'1 de Gener de 1994, fa 15 anys, l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional va aixecar les armes a l'estat de Chiapas, l'estat més pobre de Mèxic i es va donar a conèixer la 1ª Declaración de la Selva de Lacandona. Era el mateix dia que entrava en vigor el tractat de lliure comerç entre Mèxic, EUA i Canadà, el NAFTA, impulsat, entre d'altres, pel president d'extrema dreta mexicà Carlos Salinas de Gortari. A Chiapas, diverses localitats formen una comunitat governada de facto per l'EZLN, malgrat el setge de les forces paramilitars i del govern mexicà. Aquests dies els zapatistes estan recordant l'èxit de la seva revolució amb la celebració del festival Digna Rabia.

El líder d'aquest moviment és un personatge anònim, el subcomandante Marcos. Aquest personatge que explica que de jove va treballar a un Corte Inglés de Madrid i el van fer fora per vendre els productes més barats del que costaven. Aquest personatge que s'amaga darrera d'un passamuntanyes i d'una pipa, i que vol mantenir l'anonimat no per por a la justícia, ni per qüestions de seguretat, sinó perquè no vol que el seu moviment caigui en personalismes. Aquest personatge, que en una ocasió, preguntat per la seva veritable identitat va respondre això:

“Marcos es gay en San Francisco, negro en Sudáfrica, asiático en Europa, chicano en San Isidro, anarquista en España, palestino en Israel, indígena en las calles de San Cristóbal, chavo banda en Neza, rockero en CU, judío en Alemania, ombudsman en la Sedena, feminista en los partidos políticos, comunista en la post guerra fría, preso en Cintalapa, pacifista en Bosnia, mapuche en los Andes, maestro en la CNTE, artista sin galería ni portafolios, ama de casa un sábado por la noche en cualquier colonia de cualquier ciudad de cualquier México, guerrillero en el México de fin del siglo XX, huelguista en la CTM, reportero de nota de relleno en interiores, machista en el movimiento feminista, mujer sola en el metro a las 10 P.M., jubilado en el plantón en el Zócalo, campesino sin tierra, editor marginal, obrero desempleado, médico sin plaza, estudiante inconforme, disidente en el neoliberalismo, escritor sin libros ni lectores, y, es seguro, zapatista en el sureste mexicano. En fin, Marcos es un ser humano, cualquiera, en este mundo. Marcos es todas las minorías intoleradas, oprimidas, resistiendo, explotando, diciendo "¡Ya basta!". Todas las minorías a la hora de hablar y mayorías a la hora de callar y aguantar. Todos los intolerados buscando una palabra, su palabra, lo que devuelva la mayoría a los eternos fragmentados, nosotros. Todo lo que incomoda al poder y a las buenas conciencias, eso es Marcos.”

L'EZLN és possiblement el moviment revolucionari més peculiar que existeix. No ha utilitzat mai la violència extrema. No és comparable a les FARC ni a cap altra força armada comunista llatinoamericana. Va néixer desprès de la caiguda del mur i, per tant, està fora de tota sospita de servir als interessos soviètics. És una combinació entre els moviments tradicionals de defensa indígena i l'activisme antiglobalitzador més avançat. Te en la cultura una de les seves armes més potents. I és, per a molts, una de les iconografies més clares de l'actual altermundisme.

"El mundo que queremos es uno donde quepan muchos mundos. La patria que construimos es una donde quepan todos los pueblos y sus lenguas, que todos los pasos la caminen, que todos la rían, que la amanezcan todos."