dimarts, 22 de desembre de 2009

282.693 burros (carta enviada al diari Avui)


Aquest és el text de la carta al director que vaig enviar al diari Avui en resposta a l’article de Vicent Sanchís i que va ser publicada el passat diumenge a la edició de paper i a la digital (sobre l’autoria d’aquest text millor no en parlo, perquè hi ha gent que prefereix l'anonimat...):

282.693 burros

Ni més ni menys, senyor Vicent Sanchis. Vostè va dedicar tota la seva columna d’ahir a insultar a més de 282 mil persones per haver votat a un partit polític legítim i legal. Doncs jo soc una d’aquestes 282.693 persones i m’indigno quan algú com vostè té com a únic argument dir que "jo soc burro". En primer lloc li voldria donar les gràcies per insultar-me malgrat no em coneix de res. I me n’alegro que el millor dels arguments que vostè té, ja sigui perquè no en té d’altres o per la seva incapacitat intel•lectual per construir-los, sigui un insult.

Aprofito també aquestes línies per explicar-li que progressiu ve de progrés, correcte, però també ve de progressivitat. Podria explicar-li el significat de progressivitat però espero que vostè, en cas que en conegui la maquinària, tindrà l'impuls de buscar-ne el significat en un diccionari.

I no, senyor Sanchís, les polítiques socials (la sanitat pública, l’educació pública, …) no són “beneficència pública”, són serveis públics perquè malgrat la gent no pagués impostos, com vostè insinua en les seves línies, no tothom tindria diners per pagar-se una mútua o anar a la sanitat privada perquè no tothom cobra el mateix que vostè per escriure unes línies que tot el que diuen és que a Catalunya hi ha 282.693 burros o per anar a tertúlies a fer exactament el mateix.

Jo si que lamento, senyor, i li dic així perquè em considero més ben educat que vostè, que el responsable d’aquest diari li permeti insultar amb aquesta impunitat, i li demano que faci una rectificació pública.

divendres, 18 de desembre de 2009

Senyora Pilar Rahola

Aquest article és un dels vòmits més divertits que he llegit en temps. Periodísticament un desastre. A nivell de contingut, indocumentat, ple de tòpics, poc rigorós, amb un llenguatge agressiu i ple de rancúnia. Com que han desactivat la secció de comentaris d’aquest article, escriure aquí el meu.

Per començar haig de reconèixer que tinc certa decepció. Esperava més d’ella, més bilis. En concret hi trobo a faltar alguna proclama pro sionista, de les que ella acostuma, a favor de l’assassinat de Palestins i en contra del respecte als Drets Humans. També trobo a faltar que titlli a ICV d’hereters d’Stalin. Si no fos perquè ella deu celebrar el Hanukka, diria que ha pecat per defecte i imbuïda per l’esperit nadalenc ens ha insultat menys que de costum.

Rahola parla de greuge als catalans i s’oblida de que un 90% dels catalans no pagarà l’impost. És el 10% més ric el que li preocupa a la senyora Rahola, aquest 10% que seguirà pagant. Haig de deduir per la visceralitat amb que defensa aquest 10% de rics, que ella n’ha de formar part. El que ja no se veure, és si es tracta d’un gest d’estima envers el seus descendents o s’està llepant els llavis abans de rebre una sucosa herència d’algun familiar, amic, conegut o saludat.

Del que no parla la senyora Rahola és perquè jo, que no tinc patrimoni familiar ni el tindré mai, haig de sortir en una posició de sortida tant desfavorable respecte ella. O respecte molts altres, que sense fotre res tindran la vida mig solucionada només per ser fill de papà. És que no hi dediquem esforç i ganes els catalans que tenim per desgràcia no tenir cap mena de patrimoni familiar que heretar? És que no sap la senyora Rahola que, xifres en mà, que aquest és un impost redistributiu? És que no sap que actualment les classes treballadores no pagaven l’impost des del 2007 i que les “classes mitges” també deixaran de pagar-lo? És que no sap que és un impost genuïnament català, decidit, recaptat i gestionat des de Catalunya i per Catalunya? I tant que ho sap. Però no ho vol dir, perquè un híbrid d’interessos personals, professionals, polítics i el seu simplisme demagògic, fan que el guió li exigeixi bramar contra els “necròfags”. I ho fa sense imaginació, sense brillantor, amb el seu típic odi atàvic contra les opcions transformadores, i el que és pitjor, manipulant amb arguments falsos.

Parla de “nímia representació” referint-se a ICV. No deixa de tenir raó en que ICV és un partit amb poca representació. Però alerta! En te més de la que va tenir el PI que ella va fundar. I amb més percentatge de vot que el que tenia ERC a les eleccions que ella encapçalava. I amb més vots a les eleccions autonòmiques que els que van tenir les consultes independentistes. I tot això sense haver d’anar a ronyar uns dinerets a l’avi Millet.

Jo faig una proposta al govern de la Generalitat de per a on començar a retallar els més de 400 milions d’euros de menys que s’ingressaran al 2010 per la modificació de l’Impost de Successions: que TV3 deixi de pagar-li el sou a la senyora Rahola.

P.D. ILP dels toros aprovada, Aminetu torna a casa, eliminació de l’ISD vetada, Nou Finançament aprovat definitivament, Herrera diputat més actiu...Si no fos per la moció de censura de Cerdanyola hagués estat una d’aquelles setmanes en les que tot surt rodó.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Setmana de moció de censura a Cerdanyola

El proper dimecres a Cerdanyola es materialitzarà una moció de censura en la que l’actual alcalde, Antoni Morral, serà substituït per l’actual regidora del PSC, Carme Carmona. Desprès de la destitució de la Consol Pla i la consegüent sortida del govern dels regidors de CiU, aquest és un dels finals que era estadísticament més provable. Lamento estar en una situació personal que no em permet seguir l’actualitat local tant com m’agradaria. Però amb la informació que tinc i des de les sensacions m’agradaria compartir algunes reflexions personals desendreçades, dubtes i expectatives al voltant de la moció de censura:

1.- Ni CiU ni PSC han qüestionat el model de ciutat, ni han fet crítiques fonamentades i construïdes a la planificació. El Pla de Mandat de l’actual govern és vàlid també pel futur govern. De fet, una de les anècdotes que guardo pel record de les negociacions fallides pel govern de concentració és el fet que el PSC no qüestionés el pla de mandat .
De ben segur que ICV-EUiA i els partits que l’any acompanyat al llarg d’aquests 6 anys de govern ha fet coses malament. I de ben segur que moltes de les coses que hauria estat bé fer-les no s’han fet. Però veient la manca d’alternatives, la meva conclusió de tot plegat, és que els dos governs que van deixar a l’oposició al PSC van ser la millor opció de govern possible.

2.- A alguns només els hi interessa la política de noms i la política de càrrecs, i el politiqueig. I el que es pitjor, acusen als demés de pensar únicament en el càrrec (o el que és pitjor, en el sou). El PSC ha acusat a Antoni Morral de buscar únicament l’alcaldia per personalisme. Ara podem constatar que va buscar l’alcaldia únicament per desenvolupar un projecte concret de ciutat. Sinó, quin sentit hagués tingut prendre decisions valentes com la destitució de Consol Pla que posaven (com s’ha demostrat) en perill el seu càrrec i el seu sou?

3.- El Govern ha estat acusat de paràlisi injustament. L’han acusat de paràlisi, entre d’altres, aquells que han bloquejat punts del ple no per considerar que siguin bons o dolents, sinó per forçar la situació política. I a part dels punts que no es van aprovar en un ple, no hi ha hagut cap paràlisi més. Els treballadors i treballadores de l’Ajuntament seguien anant a treballar, els equipaments seguien amb les portes obertes i les obres seguien en marxa. Això si, “Cerdanyola estava plena de fulles als carrers”, com deia un dirigent del PSC afirmant que això era una prova inequívoca de la deixadesa del govern local, obviant que hi ha fenòmens típics de la tardor, sobre els que és difícil influir políticament.

4.- El PP ha sortit injustament beneficiat d’una aritmètica política complexa. Després de les eleccions del 2007, el govern va creure que s’havia de donar molt joc a l’oposició. Política de mà estesa (mà a la què alguns només han volgut mossegar). Un dels beneficiats va ser el PP, mentre que el PSOE va decidir renunciar a influir en la gestió municipal únicament per situar-se en una estratègia partidista sota el principi de campanya permanent. Coses del destí, per les informacions que tinc, aquesta qüestió que el PSC va criticar ara es reproduirà i, fins i tot, anirà més enllà. Pel que sembla, les quotes de poder més importants per al PP a Cerdanyola al llarg de tota la seva història vindran de la mà del govern PSC-CiU.

5.- Tinc curiositat per veure l’actitud de CiU. Actuarà igual que amb el govern amb ICV-EUiA? Em ve al cap un exemple, segurament no el més rellevant ni molt menys de la legislatura però si un dels que he viscut més intensament: l’horari ampliat de les biblioteques en època d’exàmens, proposat per les JSC, defensat per JEV i que mai no va acabar de funcionar per les traves de la regidora Consol Pla a aquesta iniciativa simplement pel fet de ser una invasió a seu departament estanc. Seguirà aquesta actitud?

6.- Algunes de les darreres declaracions de membres d’ERC, que he llegit a l’info o al bloc d’un dirigent d’ERC que respecto i aprecio, el Dani Mallén, em semblen impròpies d’un partit que va participar activament en la transformació de Cerdanyola. Entenc que es pot pensar que part del vot del Toni prové d’un perfil de votant proper a Esquerra. Però crec que és reduccionista considerar que aquesta causa és única i exclusivament la seva pèrdua de vots i de representació, per molts motius: la conjuntura nacional, la situació organitzativa local, la seva inquietant manca de definició de la política de pactes prèvia a les municipals del 2007... aquestes i altres qüestions que depenien només d’ERC. I tampoc comparteixo part de la seva crítica a la gestió municipal. Repeteixo que d’errors n’hem comés i ens queden per cometre. Però les diferències entre els governs liderats per ICV i els liderats pel PSC són evidents i innegables.

7.- Ara és moment dels contrastos. És moment de demostrar que la gent de la coalició ICV-EUiA te les idees clares i que aquestes són “personals i intransferibles”. Començant per les formes, encara amb el trist record dels excessos que molts vam cometre el dia del ple d’investidura (alguns menys que d’altres). Excessos dels que alguns mai han volgut demanar perdó. Espero que demà l’escena s’assembli poc o res a aquell ple de 2007. I els contrastos han de seguir en l’estil d’oposició. En no voler sembrar contínuament un hàlit de sospita sobre actuacions que res tenen de sospitós. Posem un exemple: si el PSC-CiU vol impulsar un projecte de promoció d’habitatge de lloguer per a joves, el que ha de fer ICV-EUiA és no qüestionar si es fa per embutxacar-se diners, per fer un “pelotazo”, per atraure votants propis vinguts d’altres indrets de Catalunya o d’altres barbaritats que es van intentar estendre pel poble des del Carrer San Ramon o des del Carrer San Salvador. Això seria un gran contrast amb les actituds de CiU i PSC en temes con l’ARE o La Clota (en aquell cas només PSC). Si el contrast és evident, si nosaltres fem el que sempre hem defensat que s’havia de fer, de ben segur que la ciutat de Cerdanyola sabrà agrair una oposició ferma però responsable.

8.- De les eleccions municipals del 2011 en tenim encara molts anys per pensar-hi. Ara el que és realment important és lluitar contra la crisi i contra els problemes que d’ella se’n deriven com l’atur o l’accés a l’habitatge. El que importa és desenvolupar infraestructures i equipaments ja planificats, com un nou casal de Joves a Ca n’Altimira que dinamitzi socialment una ciutat encara amb dèficit d’equipaments culturals (i construir l’Auditori i espais pels grups locals), sanitaris (i acabar amb els problemes del nou CAP), educatius (resoldre definitivament el problema de l’educació 0-3 a Cerdanyola)... Diu molt poc de les persones que actualment fan discursos pensant estrictament en posicions tacticistes de cara al 2011.

dimecres, 2 de desembre de 2009

El debat de l’Impost de Successions: les dislèxies dels socis de govern


Fa temps que volia parlar sobre l’Impost de Successions i Donacions i ara, el context polític fa que m’hagi decidit. Crec que el debat sobre l’Impost de Successions i Donacions (ISD) és un debat viciat per la barroera instrumentalització de las classes populars per part d’aquesta plataforma “No Successions” amb la col•laboració de CiU, que ha mentit fins a la sacietat sobre què és l’impost, qui el paga i quina quantitat. Se’ns ha dibuixat un escenari en el que sembla que tothom ha de pagar aquest impost i, per tant, sembla extremadament injust. Les campanyes de publicitat als autobusos amb el mort i el “cobrat” són un exemple gràfic de les formes lamentables que ha tingut la famosa plataforma, i recordem, que ells i CiU han encunyat afirmacions vomitives com “peatge de la mort” (concepte que va inventar el Partit Republicà de Bush) i “Impost necròfag”. I la reacció en molts casos ha estat la següent: preveient que l’especulació en el mercat de l’habitatge ha fet que la única possibilitat que tindran a la seva vida de tenir un pis és si el reben en herència, clamen contra l’impost que els dificultaria l’accés a aquesta propietat. El que no han explicat els instigadors del debat és que des de la reforma del 2007 no s’ha de pagar l’impost si es tracta d’una primera residència valorada en menys de 500.000 €, si el que l’hereta és el fill/a o vidu/a. La bonificació del 95% i el mínim exempt de 18.000 € fa que sigui una exempció de facto per a la vivenda habitual.

Dilluns passat fèiem a ICV uns càlculs de que pagarien herències si s’aplica el model actual d’ISD, si s’aplica la proposta del departament d’Economia +ERC, i si s’aplica la proposta d’ICV. Aquests són els exemples (vam tenir en compte els coeficients correctors del valor cadastral i la bonificació de 95% per habitatge habitual, no els incloc per simplificar el text):

1.- En el cas d’un únic fill que hereta un habitatge habitual de menys de 500.000 mil € de valor cadastral més una massa hereditària restant de 120.000 € (la resta del patrimoni sense comptar la bonificació de l’habitatge habitual).

Amb el model d’impost actual: Pagaria 12.351 €
Amb la proposta d’ICV: Pagaria 1.800 € (Reducció del 85,42 %)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagraia 0 € (Reducció del 100% de l’impost actual)

2.- En el cas de 2 fills que hereten un habitatge habitual de 400.000 mil € de valor cadastral i un massa hereditària restant de 40.000 € per a cada fill (80.000 euros en total):

Amb el model d’impost actual: Pagarien 3.628 €
Amb la proposta d’ICV: Pagarien zero € (reducció del 100% de l’impost)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria zero € (reducció del 100% de l’impost)

3.- En el cas de 2 fills que hereten 200.000 € (400.000 € d’herència total) cada un de massa hereditària sense heretar empreses ni habitatge habitual:

Amb el model d’impost actual: Pagaria 43.936 €
Amb la proposta d’ICV: Pagarien zero € (reducció del 100% de l’impost)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria zero € (reducció del 100% de l’impost)

4.- En el cas de 1 fill amb una massa hereditària de 1.000.000 €:

Amb el model d’impost actual: Pagaria 254.000 €
Amb la proposta d’ICV: Pagaria 226.000 € (una reducció de l 11,02%)
Amb la proposta del Departament d’Economia: Pagaria 54.500 € (Una reducció d’un 78,55 %)

En conclusió: Estic a favor de una reforma de l’impost que solucioni el problema del pagament en la vivenda habitual i que faci que no paguin l’impost les transmissions més petites. Però estic en contra de la reforma que proposa el departament d’Economia sobre l’ISD, i en contra del que proposen ERC i CiU. Ho estic perquè reduirà un 80% dels ingressos (800 milions d’€). Ho estic perquè és un impost redistributiu, ho estic perquè el debat s’ha fet des de la mentida i la crispació. Ho estic perquè em sembla una vergonya que ERC i PSC hagin perdut els nervis i els papers per 4 editorials agressives de mitjans i opinòlatres contraris al tripartit (d’això potser si que l’hauríem d’aprendre d’Espanya de com els hi afecten allí determinades editorials). Però sobretot, ho estic perquè em nego a acceptar una hegemonia social i cultural absolutament miop davant la realitat del país que afirma sense complexos i de manera tendenciosa que classes populars són les persones que tenen patrimonis de un milió i que classes mitges són els que tenen herències de tres milions d’euros. Que la dreta vulgui manipular a l’opinió pública és una cosa, que les esquerres cedeixen i s’agenollin amb covardia davant els arguments de la dreta és una cosa ben diferent. I aquest és el camí al que estem avocats si ERC i PSC no rectifiquen.


Més Informació:


Afegit a posteriori (per petició popular):

Amb aquests diners que es recapten acutalment amb l'Impost, es poden fer, per exemple, 250 escoles, o 650 escoles bressol, o construir 350 CAP, o mantenir la nòmina de 400 CAP cada any, o pagar la factura del PIRMI de 15 anys. És més del doble del que es dedica al pressupost de cultura i esports. És tot el que es dedica a la despesa per les universitats catalanes al cap de l’any. I representa dues terceres parts del pressupost que es dedica a dependència, complements de pensions, etcètera.

Finalment, s’ha de dir que la proposta de pacte del departament d'Economia + ERC suposa la
reducció de facto del 78% dels ingressos. Dels aproximadament 1.000 milions d’euros
que es recaptarien aquest any, suposa la reducció en 780 milions.

dimecres, 30 de setembre de 2009

No s’acaba Cerdanyola

La situació política local és extremadament més complexa. De fet, és complexa des del maig del 2007, quan els resultats electorals van situar el consistori en una situació aritmètica que dificultava el projecte de transformació de la ciutat. I quan parlo de projecte de transformació de la ciutat parlo del que va liderar ICV-EUiA amb la col•laboració honesta i inestimable d’ERC i CiU. La voluntat de que el canvi continués va portar a configurar un govern ICV-EUiA i CiU, un govern en minoria. Això va ser motiu de crítica. Però si a un estat, com actualment succeeix a l’Estat Espanyol, pot ser governat amb un parlament en minoria amb recolzaments parlamentaris puntuals, perquè una ciutat, com Cerdanyola, no pot ser governada en les mateixes circumstàncies? Molts pensem que aquest no era ni ha de ser un problema per a la ciutat.

En canvi la trajectòria de CiU si que ha estat un problema per a la ciutat. I especialment ho ha estat pel paper de la portaveu del grup municipal Consol Pla durant l’actual legislatura ha estat marcada per a una estratègia política miop originada perquè ells consideren que el Toni “els va robar vots”. Com si els vots tinguessin propietaris. Com si a les eleccions del 2007 a altres ciutats amb un perfil social similar al de Cerdanyola CiU no hagués perdut vots. Com si una candidatura de veïns a Bellaterra no hagués acabat amb l’hegemonia convergent a aquell districte electoral. No, el problema, és que el Toni “els havia robat vots” i la solució havia de passar ineludiblement per desgastar al Toni Morral. Marcar perfil és una cosa, actuar de manera deslleial i irresponsable envers el govern és una altra.

Aquesta estratègia (I reitero la paraula estratègia) ha tingut, a parer meu, tres conseqüències negatives: La primera gran conseqüència és, lògicament, posar en constant perill el projecte de canvi i transformació de Cerdanyola. La segona és el desgast institucional de l’Ajuntament i de la figura de l’alcalde. I no dic que siguin figures sacres a les que no es pugui atacar, la dinàmica democràtica afortunadament obliga a que hi hagi crítica, debat, fiscalització. Però el desgast gratuït i la crítica demagògica i falsa no fan bé a ningú i menys encara si provenen des del mateix govern. I la tercera conseqüència negativa de l’actitud de CiU són les oportunitats que Cerdanyola ha perdut per culpa de l’estrategisme convergent, el millor exemple d’això com ja he dit diverses vegades, és la pèrdua de l’ARE, que era una excel•lent oportunitat per millora l’oferta d’habitatge públic amb caràcter social a Cerdanyola. En conseqüència a tot plegat, veig totalment justificada la reacció de l’Alcalde de destituir a la Consol Pla, ja que el problema era llarg, sostingut i sense visos de canvi.

Doncs així les coses, si la situació ja era complexa ara encara ho és més. Però això no vol dir que s’acabi Cerdanyola. Ara bé, la situació si que requereix que tots els grups municipals de la ciutat, sense excepcions, no anteposin estratègies electorals al bé de la ciutat.

dilluns, 28 de setembre de 2009

dijous, 24 de setembre de 2009

Algú s’està quedant la nostra pasta...

Algú s’està quedant la nostra pasta, els diners que l’Estat hauria de recaptar si no fos perquè hi ha qui no paga. Hi ha alguns estudis (tot i que desgraciadament el fenomen no s’ha estudiat a fons) un del ministeri d’economia de l’any 2005, un del banc mundial del 2007, els dos venen a dir el mateix: l’economia submergida representa un 20-25% del PIB. Això vol dir que hi ha 200.000 milions d’euros que no paguen impostos...200.000 MILIONS!

Sempre hi ha algú que recorda que això de defraudar a hisenda va amb la culturilla llatina, que tothom ho fa, que tots si poden no paguem l’IVA, que al final els diners estan millor a les nostre butxaques... Però enmig de la crisi, quan s’ha evidenciat que és imprescindible incrementar la inversió estatal per impulsar el canvi de model productiu i les millores en la competitivitat i quan hi ha problemes per l’alt dèficit de l’Estat, no és de rebut que hi hagin alguns que no paguin i que tothom es quedi de braços creuats. I per desgràcia en aquest país de pandereta ja sabem quina és la única fórmula que funciona (que és més o menys la mateixa que s’ha aplicat a la normativa de trànsit), més control i més sancions. Traduït a la realitat, això vol dir, bàsicament, més inspectors i que s’endureixin les penes per defraudar per portar a tots els grans estafadors a la presó.

El problema de fons del frau, d’on surten les grans quantitats estafades, no són les factures sense IVA que fa l’autònom del barri. El problema real són els mecanismes sofisticats de frau com els pradisos fiscals, el blanqueig (el 30% dels billets de 500 € de tota Europa estan a l’Estat Espanyol) o les SICAV. Les SICAV són societats que només paguen un 1% d’impostos i que actualment, a més, no tenen cap tipus de control fiscal. Aquests mecanismes sofisticats, com les SICAV, són els que utilitzen les grans fortunes, les Societats d’Inversió amb fons milionaris i les empreses de gran facturació per no pagar tributs. Per això, alguns haurien d’explicar perquè el passat dimarts van votar en contra d’una proposició que va presentar ICV per acabar amb el frau fiscal. Una proposició que, per cert, recollia bàsicament les propostes de l’Associació d’Inspector d’Hisenda de l’Estat, és a dir que no era una demanda d’extrema esquerra d’un grup radical, sinó que era una proposta realitzada amb extrema rigorositat i des del coneixement de la realitat. I el PSOE també hauria de dir perquè li fa tanta por que s’investiguin les SICAV. Què hi ha darrera d’aquestes societats?Qui s’amaga darrera? Per què és sagrat per PP i PSOE que segueixin deixant de tributar? Quins interessos hi tenen? Crec que ens deuen una explicació...

dimecres, 2 de setembre de 2009

L’Incivisme dels mitjans


A l’edició d’ahir del País, un molt bon periodista com és Bertrán Cazorla, signa un article sobre la prostitució al Mercat de la Boqueria de Barcelona del que s’han destacat més les fotos (morboses a més no poder) que el text de l’article que defineix un problema real sobre la situació de les prostitutes de les rambles. Avui La Vanguardia no podia consentir que cap diari l’avancés per la dreta en quant a civisme i ha atacat amb tota la seva cavalleria amb un titular “El incivismo expulsa a los niños de los parques infantiles de Barcelona”. Segons l’article, Barcelona viu una onada de delinqüència pròpia del Bronx o de les faveles de Rio de Janeiro. Els peus de foto de les imatges que il•lustren l’edició digital de la notícia (i que il•lustren també aquest post), a més de dignes d’un pamflet nazi, em donen la sensació d’estar manipulades, especialment la de la xeringa que ni tan sols està forà de l’envoltori de plàstic.

A principis de setmana,
de manera més subtil i més sibil•lina, TV3 tractava un altre cas d’incivisme. A Banyoles, una conductora que triplicava el límit d’alcoholèmia va atropellar a dos adolescents que anaven en bici, un dels quals va morir. Però, atenció! Aquesta no és la veritable notícia: el més esfereïdor dels fets i mereixedor, fins i tot, d’una entrevista amb l’alcalde és que els adolescents participaven al “bicrucis”, que pel que es veu consisteix a anar de bar en bar en bici, (Tradició que en diferents formats celebren centenars de pobles i ciutats catalanes). Evidentment al reportatge és van esplaiar explicant les maldats i l’incivisme d’aquesta tradició incontrolable del “bicicrucis” que, segons la notícia, ha fet tancar a bars i ha sembrat el pànic i el terror entre els vilatans. Total, que desprès que una senyora borratxa assassini un jove TV3 considera que el fet extraordinari i noticiable són adolescents anant de bars.

Llegint i escoltant tot això, demano als nostres dirigen
ts que a properes ordenances i lleis de civisme que s’aprovin en un futur, no s’oblidin d’incloure un apartat, article o títol destinat íntegrament a definir l’incivisme dels mitjans de comunicació, ja que si a qualsevol ciutadà ens poden multar per pixar al carrer o per no recollir les caques del gos, bé se’ls hauria de poder multar a determinats periodistes per llançar-nos a sobre tota aquesta MERDA.

dijous, 30 de juliol de 2009

Retorn interruptus

Fa uns quants mesos que mantinc el bloc sense cap mena d’actualització. Durant aquest temps un seguit de motius personals (feina, estudis i qüestions personals diverses) i un seguit de motius polítics (han estat mesos en els que han passat massa coses que no m’agradaven) han fet que no tingues ni el temps ni les ganes per escriure. Ara, abans de començar les vacances i a 5 dies de marxar de viatge, em ve de gust deixar algunes reflexions en un post que ve a ser una mena de compromís de continuïtat de l’activitat del bloc de cara al setembre (espero que amb la freqüència prèvia al “parón”).


La notícia estrella de l’any a nivell polític és sense dubtes el nou model de finançament, amb el que “el poble de Catalunya ha guanyat”. Són moltes les reflexions que s’han fet per explicar que aquest acord és un èxit nacional d’una Catalunya que ha aconseguit arrencar de l’Espanya enemiga més calés fins i tot dels que esperaven els més optimistes. I més calés dels que esperaven els que no saben que fer ni que dir per no envermellir davant de la comparació de les xifres de l’actual acord amb el millor que ells havien aconseguit en 23 anys. Però a la majoria d’articles sobre el finançaments, escrits amb estricta mirada d’eix nacional, trobo a faltar paraules com “federalisme”, “equitat” i “descentralització” o expressions com “racionalització en l’ús dels recursos públics” o “major inversió en les polítiques del benestar”. Tenint en compte que l’Educació i Sanitat, per exemple, són competències autonòmiques no em puc treure del cap que cada euro de més que gestioni una autonomia serà un euro de més per hospitals i escoles, i un euro de menys, per exemple, per defensa, exteriors, per l’Església (que aquest any ha aconseguit ingressos rècord provinents de l’estat) o per altres competències estatals de dubtosa necessitat per a la ciutadania. L’acord sobre el model de finançament, per tant, tot i que s’hagi dit poc o fins i tot s’hagi negat, és un acord d’esquerres.


Però la notícia estrella a l’organització a la que milito ha estat una altra i és que el senyor Saura ha anunciat que no es presentarà com a candidat a las properes eleccions al Parlament de Catalunya. Crec que la decisió arriba en el millor moment possible, per quan i com és produeix. És produeix després d’una certa resurrecció de la il·lusió del projecte del govern plural d’esquerres, en el millor moment del que portem de legislatura. I es produeix en un moment en el que ell no està sota cap focus mediàtic ni és blanc de les critiques (ni de les exagerades ni de les merescudes), per més que els voltors hagin intentat tirar-li 5 morts (5 herois) pel cap. Al final només han aconseguit fer el ridícul, demostrar la seva manca d’escrúpols i, el que es pitjor, indignar a bona part del col·lectiu de bombers. Repeteixo, decisió encertada de Saura en el fons i en les formes. Espero que el futur procés de primàries tingui com a conseqüència immediata la normalització de la situació de part de l’organització, enrarida pel debat no tancat (ni obert) sobre la conveniència de gestionar les polítiques de seguretat pública a un país com Catalunya on, per desgràcia, aquestes encara són “polítiques de final de canonada”.


A diferents blocs dels que llegeixo normalment i pel facebook s’han intensificat les crítiques a una de les institucions d’aquest país que més fàstic em donen: La Vanguardia. Com que ja he dit moltes vegades el que penso d’aquest diari borbonista, conservador, manipulador i espanyolista disfressat de seny català xapat a l’antiga, només vull reproduir la lluita que els seus treballadors estan mantenint contra l’ERO injustificat que amb el que aquesta empresa del grup Godó, vol acomiadar el 70% de la plantilla del personal tècnic i administratiu. Total, que tant el seu model periodístic, com la seva línia editorial, com el model de gestió empresarial són igual d’impresentables i són reflex fidel del seu origen: el de la burgesia catalana, que sempre ha estat més burgesia que catalana.


Per cert, les reflexions sobre la política local, me les deixo per la propera entrada.


Bon estiu a tothom!

dilluns, 2 de març de 2009

A Galícia "todo vale". A Euskadi toca esperar.

Ja tenim els escrutinis definitius a Galícia i Euskadi. La nit electoral és complicat fer grans valoracions, com pretenen fer alguns dels mitjans digital a hores d'ara. No sóc un expert ni en política basca ni en gallega, però són dos processos electorals que he seguit per la simpatia que em desperten Galícia i Euskadi.

De Galícia em sorprèn que amb alta participació guanyi el PP, ja que habitualment s'ha dit i fins i tot s'ha teoritzat que a més participació, més vot socialista. Victòria del PP per majoria absoluta i missatge molt negatiu per al conjunt de la política estatal: tenim una nova campanya de "todo vale" que ha arribat a l'èxit com és el cas de la vergonyosa campanya del PP a Galícia.

En el cas d'Euskadi, la complexitat de la situació política fa que sigui més difícil analitzar els resultats. Fixan't-nos en l'espai d'esquerres, sembla que hi ha un traspàs de vots d'Ezker Batua a Aralar, que caldrà confirmar amb les enquestes postelectorals. En tot cas la pèrdua de 2 diputats/es és el primer cop per a IU des de que Cayo Lara és el líder del projecte. Evidentment me'n alegro per Aralar, però tant de bo els seus vots haguessin provingut de l'esquerra abertzale, o d'altres partits d'esquerres i EB hagués pogut aconseguir uns millors resultats. A partir d'ara les negociacions poden portar al govern a qualsevol dels partits amb representació, tot i que alguns mitjans digitals ja donen per segur el canvi de lehendakari. Un govern autonòmic format per PP, UPD i PSE-PSOE no em desperta gaires simpaties, tampoc és que tingui especial interès en que el PNB tingui la presidència. Veurem com va, però de ben segur que el procés de negociacions serà apassionant.

diumenge, 15 de febrer de 2009

Joventut, habitatge i ocupació a Cerdanyola

Aquests darrers dies l'agrupació local de Joves de Cerdanyola ha viscut un d'aquells moments que fa que ens sentim orgullosos de la feina feta. Ens sentim orgullosos de les polítiques d'habitatge de Cerdanyola i ens sentim orgullosos d'haver estat capaços d'influir en la seva configuració. En això el Rafa Bellido ha estat un bon aliat amb la seva política d'habitatge "integral i progressista".

El nomenament de la Maria Reina com a nova regidora de joventut i ocupació obre també una nova etapa per a l'agrupació. Lamento que per manca de temps no he pogut escriture abans sobre aquest nomenament, i els canvis del cartipàs, però ella ja sap que te el meu recolzament i el de tota l'agrupació local de Joves i espero que també el de la resta de jovent organitzat de la ciutat. Estic convençut de que farà una gran tasca i de que serà capaç de gestionar correctament la situació, que si ja de per si no és la que tots voldríem, a més es veu agreujada per la crisi.

Repredueixo el comunicat de Joves respecte a les polítiques d'habitatge i al nomenament de la Maria:

"Joves d'Esquerra Verda creiem fermament que les polítiques dirigides a la gent jove han de ser transversals. Són molts els factors que cal tenir en compte per a fer de Cerdanyola una ciutat millor per a la gent jove: l'habitatge, els equipaments juvenils, l'ocupació, l'educació, l'esport, la mobilitat, etc. Tots aquests factors han de ser atesos, però pensem que cal fer un especial incís en les polítiques d'habitatge: l'emancipació sense haver de marxar de Cerdanyola, per als i les joves de la nostra ciutat o la possibilitat de que torni el jovent cerdanyolenc que van haver de marxar a altres ciutats per l'elevat preu de l'habitatge, ha de deixar de ser un somni per, poc a poc, conventir-se en una realitat, a l'alçada de les possibilitats econòmiques de tothom.


És per això que apostem de manera decidida per a l'habitatge de protecció oficial, de lloguer, juvenil i ecològic. En conseqüència, pensem que les promocions d'habitatges de la Clota i del carrer Còrdoba són un pas endavant en aquest sentit: són 134 habitatges, dels quals 105 (el 78%) estan destinats a persones d'entre 18 i 35 anys, amb un lloguer d'entre 300 i 500 euros mensuals aproximadament, amb una superfície d'uns 40m2 a la Clota i d'uns 75m2 al C/Còrdoba. A més, ambdues promocions s'emmarquen en el programa Policity de la Comissió Europea, que té com a objectiu augmentar l'eficiència energètica dels edificis mitjançant el desenvolupament de tecnologies que permetin l'estalvi d'energia.

Aquestes raons han estat, possiblement, els principals motius pels quals aquestes vivendes han tingut una gran demanda a la Borsa Municipal d'Habitatge, fet que demostra que s'ha aconseguit una millora en l'accés a l'habitatge per a joves de la nostra ciutat. No obstant, voldríem recordar que PSC i PP van votar en contra de la proposta dels habitatges de la Clota quan va ser presentada en ple municipal ara fa tres anys i escaig (ple de juny de 2005). No cal oblidar que les polítiques d'habitatge que a Cerdanyola s'estan duent a terme requereixen planifcació, i les decisions preses fa quatre anys pel govern municipal en matèria d'habitatge estan donant ara els seus fruits.

Finalment, hem de dir que som conscients que en matèria de joventut queda molta feina per fer. Creiem que l'entrada de Maria Reina al govern municipal pot ser molt positiva en aquest sentit: assumeix les regidores de Joventut i d'Ocupació. En una conjuntura com l'actual, on el percentatge d'atur juvenil és el més elevat de tota la Unió Europea, ocupació i joventut estan més lligats que mai i per tant creiem que és un encert que les dues responsabilitats estiguin gestionades per la mateixa persona en ares de propiciar la transversalitat d'aquestes polítiques. També creiem que és imprescindible que es desencallin algunes qüestions com l'arranjament del casal de Ca n'Altimira o la utilització d'altres equipaments públics per part dels joves i per això confiem en que la nova regidora i coordinadora de l'agrupació local de JEV solucionarà algunes d'aquestes mancances històriques de la ciutat"

"Doce reglas infalibles para la redacción de noticias sobre Oriente Próximo en los grandes medios de comunicación"

El mític professor Francesc Morata ens ha reenviat als seus alumnes una curiositat que ha trobat a la revista Sin Permiso i que crec que val la pena reproduir:

Sin Permiso

Nota de Sin Permiso: Nuestro amigo y colaborador Emir Sader nos hizo llegar este texto anónimo, enviado en francés al blog que Emir mantiene en la publicación brasileña Carta Maior.


1) En Oriente Próximo son siempre los árabes quienes atacan primero, y siempre es Israel quien se defiende. Esa defensa se llama "represalia".
2) Ni árabes, ni palestinos ni libaneses tienen derecho a matar civiles. A eso se le llama "terrorismo".
3) Israel tiene derecho a matar civiles. Eso se llama "legítima defensa".
4) Cuando Israel mata civiles en masa, las potencias occidentales piden que lo haga con mayor comedimiento. Eso se llama "reacción de la comunidad internacional".
5) Ni palestinos ni libaneses tienen derecho a capturar soldados israelíes dentro de instalaciones militares con centinelas y puestos de combate. A eso hay que llamarlo "secuestro de personas indefensas".
6) Israel tiene derecho a secuestrar a cualquiera hora y en cualquier lugar a cuantos palestinos y libaneses se le antoje. Su cifra actual ronda los 10 mil, 300 de los cuales son niños y mil, mujeres. No se precisa prueba alguna de culpabilidad. Israel tiene derecho a mantener secuestrados presos indefinidamente, ya sean autoridades democráticamente elegidas por los palestinos. A eso se le llama "encarcelamiento de terroristas".
7) Cuando se menciona la palabra "Hezbollah", es obligatorio añadir en la misma frase "apoyados y financiados por Siria y por Irán".
8) Cuando se menciona "Israel", está terminantemente prohibido añadir: "apoyados y financiados por los EEUU". Eso podría dar la impresión de que el conflicto es desigual y de que la existencia de Israel no corre peligro.
9) En informaciones sobre Israel, hay que evitar siempre que aparezcan las siguientes locuciones: "Territorios ocupados", "Resoluciones de la ONU", "Violaciones de los Derechos Humanos" y "Convención de Ginebra".
10) Los palestinos, lo mismo que los libaneses, son siempre "cobardes" que se esconden entre una población civil que "no los quiere". Si duermen en casa con sus familias, eso tiene un nombre: "cobardía". Israel tiene derecho a aniquilar con bombas y misiles los barrios donde duermen. A eso se le llama "acción quirúrgica de alta precisión".
11) Los israelíes hablan mejor inglés, francés, castellano o portugués que los árabes. Por eso merecen ser entrevistados con mayor frecuencia y tener más oportunidades que los árabes para explicar al gran público las presentes reglas de redacción (de la 1 a la 10). A eso se le llama "neutralidad periodística".
12) Todas las personas que no están de acuerdo con las sobredichas Reglas, son, y así debe hacerse constar, "terroristas antisemitas de alta peligrosidad".

Traducción para www.sinpermiso.info: Leonor Març

http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2273

divendres, 30 de gener de 2009

Immoral i indecent...

És immoral i indecent que els dos principals bancs de l'Estat tinguin uns beneficis nets multimilionaris en un context de recessió (sí, desgraciadament, ara ja no només podem parlar de crisi sinó també de recessió):

-Beneficis nets de BBVA al 2008: 5.020 milions d'euros.
-Beneficis nets del Santander al 2008: 8.876 milions d'euros.

És una vergonya que aquests bancs amb beneficis multimilionaris en un moment tant delicat per a centenars de milers de ciutadans amb problemes per fer front a les hipoteques abusives (que és precisament la font d'aquests beneficis) no tinguin el mínim de responsabilitat social:

- Increment del desnonats ("desahucios", para entendernos) a Barcelona al 2008: 15,7 % i pujant...

Botín i Francisco González (presidents de Santander i BBVA respectivament) ho podran pintar com ells vulguin, però els seus beneficis són il·lícits i generats a costa de l'esforç de la classe treballadora.

dimarts, 20 de gener de 2009

Polítiques que emprenyen a la dreta



La setmana passada ICV va tenir protagonisme als mitjans de comunicació. Desgraciadament des de que la formació ecosocialista forma part del govern, tenir protagonisme és sinònim de sortir-ne malparada. Anem a pams, que és el que va passar?

- La manifestació en contra de la massacre d’Israel a la que va assistir el president d’ICV Joan Saura. La Vanguardia decideix inventar-se dues notícies. Primera, que Saura cancel·la una exposició en record de l’holocaust. Evidentment, Interior desmenteix la mentida de La Vanguardia. Segona, que la gent de Joves s’havia encadenat a la seu del departament d’Innovació. Evidentment, Joves d’Esquerra Verda va desmentir la falsa noticia, i va demanar una rectificació que ni ha arribat ni arribarà. Però a més de La Vanguardia, un mitjà amb tradició prosionista com l’Avui escriu aquest titular Saura compara Israel amb ETA”, el motiu? Doncs perquè Saura va dir que és habitual que els responsables d’Interior vagin a manifestacions, com fan tots els ministres d’Interior quan hi ha víctimes d’ETA. Mentides en estat pur, originades per qüestions ideològiques: hi ha gent a la que li emprenya que es facin mostres de solidaritat amb Gaza.

- La limitació de velocitat variable. Aquesta mesura criticada a programes, per posar dos exemples, com els Matins del Cuní o a emissores com RAC-1, fins a arribar a negar les evidències tècniques. Els que en saben, diuen que les experiències mostren que s'aplica amb èxit des de fa uns quinze anys a diversos països europeus, com ara Anglaterra, Holanda, Alemanya, Itàlia i Àustria. A Catalunya, des de l’entrada en vigor de la limitació a 80, El nombre de víctimes mortals a les carreteres catalanes s’ha reduït un 13,8% durant l’any 2008. Allà on s’ha implantat la mesura s’ha reduït entre un 7 i un 11% la contaminació. Aquestes dades emprenyen al RACC, una empresa de serveis (que no automòbil club, com ells es defineixen) que viu de la inseguretat. El seu negoci funciona millor contra més morts i accidents hi hagi a la carretera. I, evidentment, aquesta mesura que suposa una millora per al conjunt de la ciutadania, ha estat criticada pels poderosos i per la dreta, no fos cas que el RACC deixi de vendre assegurances i assistència en carretera.

- El comunicat d’ICV denunciant l’assetjament mediàtic. Desprès de suportar mentides, tergiversacions i manipulacions la direcció d’ICV decideix no callar. El Comunicat, tot i que millorable en les formes, recull de forma sintètica els greuges que s’han patit aquests dies. Evidentment, com no podia ser d’una altra forma, s’ha acusat de victimista. L’acusen de victimista, entre d’altres, aquells que han mentit i que no volen rectificar. Doncs les coses pel seu nom. ICV mai tindrà els grups mediàtics a favor. De fet ni tan sols te un diari amb una línia editorial clarament afí. Cap problema, és el que te ser un partit que no es ven a interessos econòmics. Però el que no és tolerable és la mentida i la manipulació dirigida i orquestrada. I aquest assetjament, per a mi sense precedents, havia de ser denunciat.

I per acabar unes reflexions personals. Estem parlant de La Vanguardia, aquest diari defensor de la pàtria catalana que es nega a fer una edició en català i que te un president que en les seves aparicions públiques sempre parla en castellà. La Vanguardia, amb les seves reiterades crítiques a les polítiques de recuperació de la memòria, que fa com si res no hagués passat en aquest país entre el 1936 i el 1975, per no haver d’avergonyir-se d’haver estat un mitjà del règim. El Grup Godó, promonàrquic, amb un director de comunicació, Màrius Carol, fanàtic Borbonista. Un grup permanentment als serveis de la dreta catalana, i promotor ideològic de la sociovergència. Un grup que veu com les subvencions que rebia del govern es retallen i que el tracte de favor que rep pel Consell de l’Audiovisual és criticat només per ICV. No és d’estranyar el que passa. Mentre ICV i EUiA facin polítiques ecologistes (com la reducció dels als accessos de BCN a 80 km/h), d’esquerres (com la política intervencionista d’habitatge), mentre segueixin criticant lleis conservadores (com la LEC), mentre segueixin oposant-se a les retallades fiscals (les de Solbes a Madrid i de Castells a Catalunya), mentre ICV segueixi fent, en definitiva, polítiques que emprenyin a la dreta, seguirà sent blanc de les ires de Cuní, Carol, Tramosa, Rahola, Jordi Juan, Barbeta i un llarg etcètera d’opinòlatres demagogs i conservadors.

divendres, 16 de gener de 2009

Cerdanyola, SOLIDARITAT AMB GAZA

La Plataforma Aturem la Guerra va instar a totes les localitats a realitzar accions descentralitzades a tot el territori en solidaritat amb Palestina i contra les massacres d'Israel. Cerdanyola ho farà el proper diumenge a les 12 amb una concentració davant de l'ajuntament.

No és moment de matisos. No calen: Israel ha assassinat a 1.100 Palestins, Israel ha bombardejat un edifici de l'Agència de la ONU per als Refugiats Palestins on es guardaven aliments, Israel ha bombardejat Hospitals com el d'Al Quds i Al Aqsa, Israel ha bombardejat dues escoles de la ONU a Al Fakhoura i a Asma, Israel ha atacat edificis de premsa com el de Reuters per impedir que s'expliqui el que està passant a la Franja. Israel és el responsable d'aquestes atrocitats i és a Israel a qui se li ha d'exigir la fi de la violència.

No és moment de frivolitzar sobre la solidaritat que tants i tants ciutadans estan mostrant, ni de criminalitzar les mobilitzacions.

És moment de denunciar les greus violacions humanitàries i de la legalitat internacional que està cometent Israel. És moment de denunciar que l'Estat Espanyol exporta armes constantment a Israel, malgrat que ho prohibeix una llei aprovada al 2007. És moment de denunciar que des del 1995 existeix un acord d'associació Unió Europea-Israel, que atorga condicions preferencials per a la importació dels productes israelians a Europa i recordar que el grup dels socialdemòcrates (del que forma part el PSC i el PSOE) i dels liberals (del que forma part CiU) han votat reiteradament en contra de la suspensió d'aquest acord.

I, lògicament, és moment de sortir al carrer i expressar el rebuig a aquesta massacre.

diumenge, 11 de gener de 2009

Infraestructures i “comportaments inadmisibles”



Aquests dies a l'aeroport de Barajas s'ha viscut un col·lapse fruit de la neu que ha deixat sense volar a 45.000 viatgers. Alguns han aprofitar l'avinentesa per demanar la dimissió de la Ministra Magdalena Álvarez. I aquesta Ministra, que no va reconèixer cap errada per part seva en el col·lapse de rodalies d'octubre de 2007, ara diu que el comportament d'Iberia ha estat “inadmissible i increïble”. L'aeroport de Barajas no ha estat la única infraestructura de transport que ha funcionat de manera irregular durant la setmana, ja que rodalies renfe, novament, ha tornat a tenir retrasos considerables. No es pot comparar la gravetat de la cancel·lació de centenars de vols i de l'aïllament de milers de viatges que ha produït la neu de Barajas amb els retrasos de 30 minuts d'aquests dies a rodalies. És cert, no és igual de greu.

Però el que si que és greu és que passen els mesos i els problemes del servei rodalies de Barcelona segueixen sense solucionar-se i apareixent intermitentment. Quan no és un temporal, és un atropellament, un acte vandàlic, problemes elèctrics o el que és més comú, retrasos injustificats. Com sempre, els retrasos estan amanits amb la manca d'informació i el descontrol generalitzat de la situació. El comportament de Renfe, d'ADIF i del Ministeri de Foment encapçalat per Magdalena, aquest si que és “inadmisible i increïble”. Igualment, “inadmisible i increïble” és l'incompliment de Zapatero de la seva promesa davant el Congrés de transferir els serveis de rodalies, que arrossega des de fa més d'un any (s'havia de transferir a gener del 2008) i que ha quedat sepultat sota altres incompliments més rellevants, com el del finançament.

dimecres, 7 de gener de 2009

La Llei de partits i les eleccions basques

Això va camí de convertir-se en tot un clàssic. Desprès de l'anunci de convocatoria d'eleccions a Euskadi, s'intensifiquen les declaracions al voltant de la il·legalització de partits vinculats a Batasuna. Sé que és un tema polèmic i que genera controvèsies, però estic frontalment en contra de la Llei de Partits del 2002. Hi estic en contra per diversos motius. Primer perquè priva a molts ciutadans d'expressar la seva legítima voluntat política amb l'exercici lliure del vot. Segon, perquè és una llei que s'ha aplicat de forma hipòcrita, que permet que partits feixistes que no condemnen determinats tipus de violència es puguin presentar, però en canvi realitza un setge al voltant dels partits de l'esquerra abertzale. Tercer, perquè és una llei plena d'ambigüitats en la seva redacció i deixa massa espai a la interpretació subjectiva. Quart, dificulta encara més la sortida negociada del conflicte basc i obtura vies de negociació política.

Ara que a les portes de les eleccions a Euskadi s'ha reobert el debat sobre la ilegalització de qualsevol formació que pugui ser sospitosa d'estar relacionada amb Batasuna, són moltes les veus progressistes que han callat. Suposo que ha de tenir a veure, entre d'altres coses, el front polític, social i mediàtic favorable a il·legalitzar qualsevol formació sospitosa de tenir vincles amb ETA. Crec que l'oposició a la Llei de Partits és una qüestió de principis democràtics bàsics i una qüestió estratègica per a la solució del conflicte a Esukadi i és important que, per més impopular que sigui, totes les sensibilitats progressistes, i no només les sobiranistes o independentistes, expressin el seu rebuig a aquesta norma que, en ares de reduir l'activitat terrorista, a la pràctica el que redueix són els nivells de democràcia de l'estat.

divendres, 2 de gener de 2009

EZLN: 15 anys d'altermundisme


Aquests dies les pàgines d'actualitat internacional estan monopolitzades per l'atac d'Israel que suma centenars de morts de civils palestins a la franja de Gaza. També estan tenint un espai destacat els 50 anys de revolució a Cuba, els mitjans se'n han fet força ressò no se si tant per l'efemèride com pel protagonisme que han adquirit les notícies polítiques de l'illa des de que Raúl Castro va substituir al seu germà al capdavant de la revolució.

Hi ha un altre aniversari que es celebra en aquests dies que també val la pena destacar. L'1 de Gener de 1994, fa 15 anys, l'Ejército Zapatista de Liberación Nacional va aixecar les armes a l'estat de Chiapas, l'estat més pobre de Mèxic i es va donar a conèixer la 1ª Declaración de la Selva de Lacandona. Era el mateix dia que entrava en vigor el tractat de lliure comerç entre Mèxic, EUA i Canadà, el NAFTA, impulsat, entre d'altres, pel president d'extrema dreta mexicà Carlos Salinas de Gortari. A Chiapas, diverses localitats formen una comunitat governada de facto per l'EZLN, malgrat el setge de les forces paramilitars i del govern mexicà. Aquests dies els zapatistes estan recordant l'èxit de la seva revolució amb la celebració del festival Digna Rabia.

El líder d'aquest moviment és un personatge anònim, el subcomandante Marcos. Aquest personatge que explica que de jove va treballar a un Corte Inglés de Madrid i el van fer fora per vendre els productes més barats del que costaven. Aquest personatge que s'amaga darrera d'un passamuntanyes i d'una pipa, i que vol mantenir l'anonimat no per por a la justícia, ni per qüestions de seguretat, sinó perquè no vol que el seu moviment caigui en personalismes. Aquest personatge, que en una ocasió, preguntat per la seva veritable identitat va respondre això:

“Marcos es gay en San Francisco, negro en Sudáfrica, asiático en Europa, chicano en San Isidro, anarquista en España, palestino en Israel, indígena en las calles de San Cristóbal, chavo banda en Neza, rockero en CU, judío en Alemania, ombudsman en la Sedena, feminista en los partidos políticos, comunista en la post guerra fría, preso en Cintalapa, pacifista en Bosnia, mapuche en los Andes, maestro en la CNTE, artista sin galería ni portafolios, ama de casa un sábado por la noche en cualquier colonia de cualquier ciudad de cualquier México, guerrillero en el México de fin del siglo XX, huelguista en la CTM, reportero de nota de relleno en interiores, machista en el movimiento feminista, mujer sola en el metro a las 10 P.M., jubilado en el plantón en el Zócalo, campesino sin tierra, editor marginal, obrero desempleado, médico sin plaza, estudiante inconforme, disidente en el neoliberalismo, escritor sin libros ni lectores, y, es seguro, zapatista en el sureste mexicano. En fin, Marcos es un ser humano, cualquiera, en este mundo. Marcos es todas las minorías intoleradas, oprimidas, resistiendo, explotando, diciendo "¡Ya basta!". Todas las minorías a la hora de hablar y mayorías a la hora de callar y aguantar. Todos los intolerados buscando una palabra, su palabra, lo que devuelva la mayoría a los eternos fragmentados, nosotros. Todo lo que incomoda al poder y a las buenas conciencias, eso es Marcos.”

L'EZLN és possiblement el moviment revolucionari més peculiar que existeix. No ha utilitzat mai la violència extrema. No és comparable a les FARC ni a cap altra força armada comunista llatinoamericana. Va néixer desprès de la caiguda del mur i, per tant, està fora de tota sospita de servir als interessos soviètics. És una combinació entre els moviments tradicionals de defensa indígena i l'activisme antiglobalitzador més avançat. Te en la cultura una de les seves armes més potents. I és, per a molts, una de les iconografies més clares de l'actual altermundisme.

"El mundo que queremos es uno donde quepan muchos mundos. La patria que construimos es una donde quepan todos los pueblos y sus lenguas, que todos los pasos la caminen, que todos la rían, que la amanezcan todos."