dilluns, 17 de novembre de 2008

Un nou blog cerdanyolenc i combatiu

La setmana passada vaig adquirir el compromís amb els administradors d'un blog de parlar-hi en la següent entrada que escribís. Vaig incomplir el compromís per causa major, la mort del lluitador antifranquista del PSUC i autèntic mite, Miguel Núñez.

En tot cas, lo prometido es deuda, i vull parlar de “Diario de un ERE”, el Blog de los trabajadores de Rosa Gres escrit per “Lev Mishkin” i “Profesor Taratonga”. Aquests dies han estats intensos en quant a defensa dels drets dels treballadors i les treballadores a Cerdanyola amb l'anunci de tres Expedients de Regulació d'Ocupació,a Riviere, Zobele i Cerámicas Sugrañes (Rosa Gres). Ho vaig dir en una entrada referida al cas de Zobele, cal organitzar la pressió cap a l'empresa i cap a les administracions que han de pendre la decisió d'acceptar o rebutjar l'expedient. I un blog pot ser una eina comunicativa perfecte per contribuir a aquesta pressió, així que els animo a seguir escrivint amb regularitat i incentivant el debat com estan fent ara. El blog recull les accions reivindicatives que s'estan fent i llença reflexions sobre la situació de cara a generar debat (algunes entrades tenen 25 comentaris), molts dels comentaris no queden del tot clars als lectors que no treballem a Sugrañes, ja que tenen el seu propi codi i les seves anècdotes en comú però pels que tenim hores de fàbrica a l'esquena i sabem com es pensa entre palets, molls i platjes podem seguir el contingut del blog amb normalitat.

El cas dels treballadors de Sugrañes és peculiar, pel fet que l'empresa havia de ser ubicada a un altra emplaçament a mig termini per la construcció del parc de la ciència. Com he dit sovint, és imprescindible per l'ocupació de qualitat i el model productiu que cristal·litzin projectes com el del parc de la ciència. Però en el cas de Sugrañes han aprofitat aquesta qüestió i el soroll de la crisi per fer un ERO de 80 treballadors. Espero que l'empresa compleixi la seva paraula i al final acabi “contando con todos”. Si no ho fa, la lluita haurà de continuar.

11 comentaris:

I???!!! ha dit...

T'enrecordes de la teòria de crear i destruïr per tornar a crear? Dons això es el que passa.
Torno a incidir amb que com a polítics no se si aquesta societat té molt a dir, ja que quan no son els uns, son els altres, el que si que tenim a dir es com a consumidors, ja que tant tu com jo ho som.
Fins que no incidiu amb aquest tema, fins que ens els blogs esquerrossos incideixin en les empresses, sub-empresses, grups d'empresses que passen dels drets dels treballadors i toqueu la fibra amb aquest sentit, la gent, la majoria passarà del tema, ja que només reaccionem si ens toca.

levmishkin ha dit...

Hola, gracias por dedicarnos esas lineas.
Y sí tal como ¡???!!! dice solo cuando nos toca nos acordamos de los derechos sociales.
Precisamente Diario de un ERE quiere trascender nuestra propia experiencia y entroncarla con algo más profundo.
Los trabajadores estamos desmovilizados y sin conciencia de ningun tipo. La tarea de volver a colocarnos en nuestro sitio sera ardua. in embrago la crisis ayudara lo suyo.

Jesús Hernández ha dit...

Hola als dos.

I???!!!, estic d'acord en part del que dius. Crec firmement en el consum responsable i el practico habitualment. Tant en positiu (compro la "nocilla" i el cafè de comerç just a Intermon Oxfam; la llet a cooperatives catalanes) com en sentit negatiu (vaig fer-li boicot a Pascual, no compro productes de les empreses d'Israel, etc).

Ara bé, et dic també que l'abast de la crisi fa que sigui impossible que la solució passi només pel consum. Moltes de les empreses que estan tancant no són com Frigo o Dúrex, en les que pots decidir consumir una altra marca. Moltes produeixen bens de producció (maquinària, accesoris, peces, etc) que no són adquirits pel consumidor final sinó per altres empreses. A més, amb la globalització, l'economia d'escala i l'especialització dels procesos de producció sovint intervenen més empreses a més de la que posa la marca. A més, el sistema capitalista és tan cruel que si ara fem boicot a Nissan i deixem de comprar a gran escala els seus cotxes, serà quan realment serà gairebé impossible garantir que l'empresa es quedi. Tot i que ja et dic, de ganes de comprar un Nissan se'm han passat força. Tot això darrer ho dic precisament perquè el polítics i les polítiques tenen l'obligació d'intervenir, independentment de la responsabilitat que els consumidors/activistes tinguem. Han d'intervenir perquè sinó la batalla és de pedres contra tancs, i només l'Estat i eles administracions públiques poden fer de contrapés a l'immens poder de les transnacionals.

Lev Mishkin, encantado de que participes en el blog, creo es la primera vez. Hoy saliendo del trabajo y me he encontrado con la manifestación de Nissan en la Plaça Sant Jaume, insultando a Montilla y al PSOE, tirando petardos y armando barullo. He ido a unas cuantas manis de temas laborales pero creo que las de Nissan són de las más reivindicativas i masivas de las que ha habido en Barcelona. No en vano es el ERE más importante de Catalunya en número de trabajadores y símbolo de todo lo que estás sufriendo en menor proporción muchas otras empresas. Ahora tocan tiempos de activismo social y de salir a la calle a defender los derechos de los trabajadores y trabajadoras, igual como hicimos hace 5 años con la Guerra de Irak.

I???!!! ha dit...

Però només si les empreses veuen acció-reacció son quan reaccionen.
Tu mateix has posat l'exemple de Pascual, que després de patir una devallada del 30% de les seves vendes a Catalunya van montar la plantar a Gurb i van tornar a comprar llet catalana.
Crec que l'acció a de ser global, no només valorar a les empreses per on produeixen, sinó per com ho fan i perquè ho fan, i per fer això crec que es necessari l'acció política, l'acció social, a part dels informes de l'OCU que a part d'estar "aconsellats" per centres de poder, no se'ls llegeix ni...
No es només fer un consum responsable, es tornar amb la mateixa moneda. No volien societat de consum?

Jesús Hernández ha dit...

Si, si. Hi estic d'acord. Es mereixen que se'ls torni amb la mateixa moneda. Però molt em temo que això serà insuficient i que serà (o seria) més efectiva la intervenció estatal.

I???!!! ha dit...

Però Jesus, es rentable la empresa? Per els criteris d'aquesta societat, es rentable fer un cotxe a Barcelona? La tecnologia, mà d'obra, productivitat, son rentables fer produccions aquí? A part de que guanyi mes o menys, però un altra marca que a enviat produccions a paisos mes econòmics, no treuen mes rendiment i així poden tenir mes publicitat, mes efectivitat?
Dons això, fins que no es pugui premiar d'alguna forma a una marca que decideix perdre diners per produir en un pais o una regió, les empreses veuran que anar a produIr a... es mes rentable i podran ser mes competitius, ja que la majoria de la societat, busca el PREU-qualitat, no el QUALITAT-preu. I això es el que voldran donar les marques.

Jesús Hernández ha dit...

El cas de Nissan és clar, en aquest sentit. Nissan és la 5a fàbrica més productiva de l'automoció europea i la 15a més productiva de totes les factories Nissan del món. Ha tingut beneficis els darrers 5 anys.

A Marroc, la planta de Renault (que forma part del mateix grup que Nissan) te uns salaris d'uns 300 € cosa que en principi hauria de fer que fos més rendible. Però no ho és perquè tenen una rotació d'un 40% (amb els elevadíssims costos de formació que això suposa), amb un absentisme molt elevat i uns costos de transport més elevats per abastir al mercat europeu. Amb la qual cosa no serà més barat un cotxe fet a Tànger que un fet a Barcelona.

En resum, Nissan Zona Franca és una factoria molt competitiva i més rendible que externalitzar la producció.

Això a d'altres sectors, com el tèxtil no passa. El tèxtil estatal no és rendible perquè els estats asiàtics rebenten preus. Això respon també a una manca de justícia global, ja que perquè poden rebentar preus a costa de tenir a la població en unes condicions laborals indignes, però això és un altre tema. En aquests tipus de sectors com el tèxtil, l'estratègia encertada és la internalització de la producció a canvi de la concentració dels centres de decisió i els centres de disseny. Aquesta va ser l'estratègia que va fer Itàlia amb el tèxtil i els hi va sortir bé.

Però per fer estratègies respecte el model productiu, és molt important la concertació social entre sindicats i empresaris, però és essencial la decisió ferma de l'estat de realitza runa veritable política industrial. Això a l'Estat Espanyol no ha passat. Ni Montilla, ni Clos, ni Piqué ni cap ministre d'indústria a tingut una política industrial amb una direcció clara cap a l'increment de la productivitat, de la qualificació dels llocs de feina i l'aposta pels sectors de valor ecològic.

superegidor ha dit...

Clar, en comptes de demanar mes formació per els treballadors, els empresaris li han demanat al Montilla abaratir el mercat laboral.
I es que son els primers en no entendre l'encaix que a de tenir l'estat en el món empresarial.
En quan a productivitat a l'estat, ho deixarem ja que cadascú es fitxa en els informes que li convé.

Josep J. Roca ha dit...

Jo penso que la política industrial tindria que protegir moltissim el que es la recerca i la investigació al Estat Español fins al punt en que si una empresa ve aquí per desenvolupar un nou producte que no s´emporti la producció a fora i més quan esta demostrat que fabricar el producte aquí es completament rentable.

No soc polític, la meva disciplina es el marketing i la publicitat pero he apres en aquests ultims anys la importancia d´un bon desenvolupant dels productes i de la estrategia d´empresa, les quals si estan ben fetes beneficien a tot el mon i precisament la deslocalització en la producció d´un producte no es una cosa bona.

Per augmentar la productivitat el primer que s´ha de fer desde el meu punt de vista es que la recerca que es porti dins del Estat surti en forma de productes que es fabriquen al Estat i per tant donen llocs de treball i per això fa falta una bona estrategia i fa molt de temps que no veiem empresaris espanyols que siguin bons estrategues de mercat.

Si els paisos asiatics (els més rics) s´han fet altament competitius es perque si tu vas alla a fabricar un producte tens que permetre que els fabricants d´alla també puguin fer versions del teus productes. Aixi protegeixen les seves industries.

No es pot fer el mateix a Europa?

Pregunto, perque es un dubte que fa anys que em ronda pel cap.

Pol Moragas ha dit...

Bueno Jesus, el Pol Moragas ja torna!
jeejej


Com bé podras veure ja torno a estar plenament actiu!
ens veiem!

Jesús Hernández ha dit...

Home Julià quant de temps!
De propostes per enfortir el teixit industrial n'hi moltes. La que tu dius és una claríssimament.

La no regulació en matèria industrial no respon a cap impediment legal sinó únicament a una qüestió política. Els que manen ara a Europa i els que han manat sempre, els liberals-conservadors i els socialdemócretes, són profundament liberals en el que és econòmic. Fins fa poc, qualsevol cosa suposes intervenció de l'estat era titllada de "transnochada". Ara aquests mateixos liberals han d0aplicar les mesures que fa anys que alguns demanàvem.