dijous, 30 d’octubre de 2008

A tots els tontos els hi ha donat per parlar aquest Octubre?

Aquest mes d’Octubre crec que pot passar a la història, ja que crec que mai havia sentit en tant poc espai de temps tantes tonteries juntes de personatges tant rellevants de la política i la societat de l’estat espanyol. Aquests són els 4 tontos que he detectat (no els hi dic gilipolles que desprès hi ha qui em renya, com quan li vaig dir gilipolles a Antonio Gallego):

El primer tonto va ser José Maria Aznar. El 22 d’Octubre en la presentació d’un llibre de les FAES titulat “Planeta Blau (no verd)” va negar el canvi climàtic i va acusar de "inquisidores" del "Apocalipsis climático" als que defensem les polítiques sostenibilistes. Pel que es veu, Aznar va fer les declaracions sense haver-se begut 5 ampolles de vi prèviament, així que no se li pot aplicar l’atenuant d’alcoholisme al que ja ens tenia habituats.

El segon tonto del mes m’afecta especialment perquè és el "jefe" del sindicat de classe al que milito, el senyor Fidalgo, Secretari General de la Confederació Estatal de CCOO. Fidalgo es declara capitalista “perquè està fundat”. Doncs jo a ell li dic que és tonto perquè a 3 mesos d’un congrés, calladet estaria més guapo. Per cert, som molts els afiliats i afiliades de base i són molts els membres de l’estructura, que pensem que un dels objectius de CCOO ha de ser lluitar per superar el capitalisme.

El tercer tonto també va sortir parlant de temes laborals. Gómez Navarro, president de les Cambres de Comerç ens explica la seva particular recepta contra la crisi: “Los sindicatos deben dejar de proteger a los vagos”. Aquest senyor que fa aquestes declaracions tant d’esquerres, havia estat ministre del PSOE. Jo crec que hauria d’afegir que els sindicats han de deixar de protegir als treballadors i protegir als empresaris, que són els que ens donen de menjar i que si no fos per la seva caritat ens moriríem de gana.

El tancament del mes d’octubre havia de ser “a lo grande”. La reina Sofia ha fet públiques les seves memòries, al complir 70 anyets. Les seves memòries, a part de ser d’extrema dreta, valoren qüestions sobre les que ella hauria de ser l’última persona que opinés. Com deia avui un pel facebook: "si vol opinar, ha de deixar la feina que fa ara". De totes les tonteries que ha dit, em quedo amb dos fragments, el primer: “Puedo comprender, aceptar y respetar que haya personas con otra tendencia sexual, pero ¿que se sientan orgullosos por ser gays? ¿Qué se suban a una carroza y salgan en manifestaciones? Si todos los que no somos gays saliéramos en manifestación...”. El segon: “¿Está a favor del aborto?En absoluto¿Y de la eutanasia?No soy partidaria”. Respecte a les manis dels gays, te tela que quatre dies desprès de treure els putos tanques al carrer (si todos lo que no somos militares saliéramos en manifestación...) ara digui això. Miri senyora Sofia, a alguns els agrada mostrar la seva tendència sexual i els avenços en la superació d’una discriminació històrica; d’altres trempen demostrant la capacitat que tenen per a matar a persones fent desfilades militars... és qüestió de gustos. Respecte l’eutanàsia i l’avortament. Jo no estic a favor de les monarquies ni dels caps d’estat antidemocràtics com els de l’Estat Espanyol, i m’he de fotre. Així que Sofia, porquè no te callas? que callar és pel que cobres, i no poc precisament.

divendres, 24 d’octubre de 2008

Nissan, dels treballadors

Per desgràcia ahir tenia una pràctica a la UAB (Pla Bolonya dels pebrots) i no vaig poder assistir a la manifestació de Barcelona contra l’ Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) de Nissan. La manifestació ha estat tot un èxit, 10.000 persones. De totes meners, aquesta setmana, em vaig reunir juntament amb els membres de la direcicó d’ICV Jordi Guillot, Laura Massa i Josep Torrecillas amb el Javier Pacheco, secretari general de la secció sindical de CCOO a Nissan i el secretari general del sector del Metall del sindicat, Vicenç Rocosa, per rebre informació de primera mà sobre el que està passant a Nissan i decidir l’estratègia política davant aquesta situació.

Vaig acabar la reunió esperançat, alhora que indignat. Esperançat perquè hi ha una lluita per davant. No està tot perdut, aquest ERO que vol deixar al carrer a 1680 treballadors i treballadores és injust i es pot aturar. La lluita al carrer i a les institucions tot just acaba de començar i tinc l’esperança de que arribarà a bon port. Però també estic indignat. Indignat per la cadena d’errors protagonitzada per tots ministres d’Indústria des de l’època Montilla (demencial el paper de Clos), per la manca de sensibilitat de Zapatero (que està molt preocupat de participar en la refundació el capitalisme, però s’oblida de parlar de Nissan amb Sarkozy) i també (i aquesta decepció és especialment dolorosa) pel paper que fins ara ha jugat el Govern de la Generalitat.

No és moment de mirar cap un altre costat. No és moment, de caure en el arguments fariseus dels propietaris del mitjans de producció. No és moment d’afirmar “si no es venen cotxes, és normal que hi hagi acomiadaments” com va fer Montilla al debat de política general de fa algunes setmanes. No és moment de que la dreta política i social proposi retallades socials i laborals com a mesura contra la crisi. No és moment de caure en “adminitritivismes”, calen respostes polítiques. Unitat política, i ni un acomidament, ni a Nissan, ni a Seat, ni a Pirelli, ni enlloc.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Indecent

Els sous dels banquers espanyols s’ha incrementat aquest 2008 un 54 %, segons informava ahir El País. Independentment de que els bancs de l’Estat Espanyol no semblin estar en situació de fallida com molts dels grans bancs europeus (com comento a l’anterior post), és totalment immoral i indecent que en el context de crisi quan ja estan aflorat els problemes d’atur i de desnonats, hi hagi un col·lectiu que es permeti el luxe de llençar aquest missatge. S’han multiplicat per 11 l’increment percentual que els hi correspondria agafant com a referència l’IPC i, a més a més, partint d’uns salraris ja de per si molt elevats. Ells, els banquers, són un dels grans responsables de la situació; però aquesta, sembla que no és la seva crisi.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Fortis, Hipo Real State, Wachovia, Unicredit, Northern Rock...

La situació de la crisi financera ens està superant. Els experts no es posen d'acord, els governants van improvisant mesures de xoc que no suposen canvis profunds al sistema i els ciutadans anem perduts i no sabem exactament les repercussions que tot plegat tindrà a la nostra vida quotidiana. Bush, Skarkozy, Berlusconi i Merkel, icones de la dreta, parlant d'intervenció estatal i nacionalització. I un sistema financer que trontolla com un castell de cartes. L'escenari és de concentració dels beneficis (en el recent període d'expansió) i socialització de les pèrdues (ara que la sitació és de crisi provocada per la irreponsabilitat de les financeres nordamericanes), clàssic comportament capitalista que ha comptat amb total recolzament per les socialdemocràcies europees.

La situació requereix canvis profunds, el laissez faire ens ha portat a aquesta escena de crisi. Quan la superem haurem d'aprendre de la lliçó i prendre les mesures necessàries per evitar que torni a succeir i aquestes passen per mesures concretes contre els fluxes especulatoris, la implementació de la Taxa Tobin, la lluita decidida contra els paradisos fiscals, transparència en les grans transaccions i modificacions del mercat financer. Aquestes mesures progressistes ara ja no són només un somni d'aquells que som d'esquerra i volem transformar el món, s'ha demostrat que són canvis imprescindible fins i tot per la supervivència del propi sistema.

divendres, 3 d’octubre de 2008

La pèrdua de l’ARE serà una gran pèrdua per Cerdanyola

Ahir vaig llegir al Tot Cerdanyola dos articles parlant sobre les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) i m’he decidit a escriure aquest post. Els dos articles són de persones amb sensibilitats polítiques diferents, la Puri Palomar propera al PAS i l’Esther González regidora socialista. Les dues coincideixen en dues coses: d’una banda, en les crítiques a la creació d’un ARE a Cerdanyola; i d’altra banda, les dues titulen el seu respectiu article amb un joc de paraules fent mofa d’aquest Pla (l’ARE). Per a mi, la Llei de l’Habitatge de la qual emana la creació de les ARE, és una de les propostes més d’esquerres, valentes i transformadores que ha aprovat el nou govern d'entesa. Destaco especialment l’article 23 que diu “Els ajuntaments, amb el suport financer de la Generalitat, es comprometen a augmentar els sòls per a habitatge dotacional, on es combini la producció d’equipaments i la d’habitatge en règim de lloguer”. “Lloguer” i “Dotacional”, nous paradigmes de l’habitatge protegit. La pèrdua d’aquest projecte,crec que serà, per tant ,una gran pèrdua per a la ciutat de Cerdanyola.

Els arguments de la Puri Palomar són similars als d’alguns sectors com V de Vivienda, que vaig rebatre en un post, fa algun temps. Aquests arguments afirmen que aquest tipus de política van únicament dirigides a salvar al sector privat de la construcció, és a dir a les promotores i constructors. Crec que aquests arguments amaguen una por certa i que comparteixo. Por a casos similars al que Bush vol fet als Estats Units, Sarkozy a França o el que el Ministre d’Indústria Miguel Sebastián vol fer a l’Estat Espanyol. El que aquests personatges volen fer és que els màxims responsables de la situació de crisi actual (financera o immobiliària, tant fa) desprès de haver-se lucrat, ara no paguin les conseqüències de la seva irresponsabilitat. Però aquest NO és el cas de les polítiques d’habitatge que està desplegant el Govern de Catalunya. L’objectiu de les polítiques que desplega el departament de Medi Ambient i Habitatge és lluitar contra els problemes que tenen els i les joves en l’accés a l’habitatge, lluitar contra les dificultats dels col·lectius en risc d’exclusió per tenir unes condicions de vida dignes o simplement ajudar a aquelles persones que amb l’encariment dels preus fruit de l’especulació, sumat a l’increment de les hipoteques, fruit de l’ascens de l’Euríbor, tenen dificultats per accedir a un habitatge al mercat privat.

Està més que demostrat que la única fórmula viable per a fer polítiques públiques d’habitatge és tenir un parc públic, és a dir, que la administració disposi d’un nombre determinat de pisos que seran utilitzats per les persones que més ho necessitin en cada moment. Per això és necessari que l’ús del pis sigui temporal, en lloguer o altres fórmules similars de cessió. Aquesta és la fórmula per la que està treballant el Govern Català i aquesta és la fórmula per la que està treballant l’Ajuntament de Cerdanyola, la fórmula més social i d’esquerres possible. I cal afegir, que és la fórmula menys atractiva per promotors i constructors, ja que d’on treuen els màxims rendiments són de les operacions de compra-venda.

Un exemple d’aquesta línia de treball d’enfortiment de l’oferta de lloguer és la promoció de La Clota on s’estan construint pisos de lloguer per a joves i equipaments a una zona que estava totalment degradada. El PSC va votar-hi en contra juntament amb el PP, al·legant que allò era una zona verda. Els mateixos arguments que utilitza ara Esther González al seu article. I tenen raó, és una zona qualificada com a verda. Però no es pot ajardinar, perquè no es viable econòmicament, i ara mateix són poc menys que un pou de merda, així de clar. No van aprendre dels errors del passat, d’aquella decisió que no va entendre ningú fora del propi PSC i ara ho repeteixen i es mostren satisfets d’aturar un pla que el seu propi partit ha promogut i està desenvolupant a molts municipis catalans. En l’article de l’Esther González s’explica totes les maldats del pla, ara bé, d’alternatives cap ni una. Deu ser que l’habitatge a Catalunya no és un problema.

També crec que s’ha d’exigir autocrítica a l’agrupació local d’ICV. L’agrupació no ha estat capaç d’explicar a la gent de la ciutat les potencialitats de l’ARE, no ha estat capaç de teixir complicitats amb aquelles persones que serien les futures beneficiàries, gent jove i de classes populars. Tampoc hem estat capaços de portar a les seves pròpies contradiccions a la resta de forces polítiques, en aquest cas especialment marcades les del PSC, que s’ha oposat a un Pla que està signat pel president de Catalunya i líder del seu partit, José Montilla. Tampoc hem aconseguit fer caure a CiU en la seva pròpia contradicció, ja que una zona com l’ARE suposaria la dinamització del comerç de proximitat que és el que ells afirmen defensar. En definitiva, extremar les cauteles no ha estat la millor estratègia, al no preveure la irresponsabilitat de la resta de forces polítiques.

El que més lamento de tot plegat és que el debat s’està fent des de les talaies dels partits, amb marcats interesos polítics partidistes, amb arguments acomodats i sense tenir en compte en cap cas els problemes reals dels i les joves, o les persones amb dificultats d’accés a l’habitatge i de la ciutadania en general. Estic convençut que des de la perspectiva d’algú que pot ser un possible usuari del servei dotacional d’habitatges, d’algú que està fotut perquè no pot tenir pis, que li parlin de qualificacions del terreny, que li parlin de qüestions estètiques o de murs de ciment, o d’alçades dels blocs, els importarà poc, per no dir gens. En definitiva, a no ser que hi hagi algun gir inesperat de darrera hora, hem perdut l’oportunitat de fer de Cerdanyola una ciutat més social, una oportunitat de contribuir a resoldre el que per a mi ( i per a un 20 % dels catalans), és el principal problema de Catalunya.