dimecres, 24 de setembre de 2008

Fòrum Social Europeu Malmö 2008 (II)



Com vaig comentar al darrer post, vull comentar els tallers i seminaris als que vaig assistir al FSE. Va haver-hi molta reflexió i confrontació i em vaig permetre el luxe de fer una intervenció amb el meu fluix anglès en un dels seminaris mostrant el meu desacord amb una de les ponències sobre flexiseguretat. De forma sintètica, aquest és el resum dels tallers i seminaris que vaig presenciar:



Seminari d'estratègies i marcs de relacions entre partits polítics i moviments socials.
No vaig poder escoltar tot el seminari però crec que és molt positiu que es facin tallers com aquests i que els moviments socials vegin també la utilitat dels partits polítics i siguin capaços d'establir xarxes i marcs de relació.
El millor: Raül Romeva. No és endogàmia, crec va explicar perfectament com des del Parlament Europeu es poden dur a terme iniciatives per confrontar amb l'Europa del Capital.
El pitjor: El recinte. L'àrea de Rosengärd estava massa allunyada del centre i de la resta d'àrees del FSE. A més la traducció no va funcionar en cap moment per qüestions tècniques, tenint en compte que es va parlar en 5 idiomes (Rus, grec, francés, anglès i italià), era impossible seguir tot el taller.
Decepció: Paolo Ferrero, el nou Secretari General de la Rifondazione del Partito Comunista italià. M'havia despertat grandíssimes expectatives. Malgrat que no ho va fer malament, va ser un discurs generalista, poc concret i centrat únicament en el cas Italià.


Flexiseguretat
Va ser un taller amb debat i idees contraposades. Molts arguments en contra i alguns a favor. Fins i tot vaig fer una intervenció de quasi 10 minuts, per primera vegada a la meva vida en anglès, explicant perquè a parer meu l'aplicació de la flexiseguretat a l'Estat Espanyol aniria en contra dels interessos més bàsics dels treballadors i treballadores.
El millor: La unitat de discurs dels sindicats belgues, francesos i italians contra la flexiseguretat.
El pitjor: Els sindicats danesos, que intenten vendre la flexiseguretat com una cosa positiva.
Decepció: L'explicació que ens va fe un professor alemany de com en el seu país els avenços de la flexiseguretat van arribar en l'anterior govern, la coalició entre Socialdemòcrates i Verds, amb Schröder de president.



Salari Mínim vs. Renda Bàsica
El seminari havia de servir per explicar la necessitat social dels dos conceptes, però al final va ser un versus entre SMI i RB.
El millor: Els conferenciants de la Rifondazione i del Partit Comunista d'Àustria. L'italià va explicar la necessitat social d'un SMI elevat per cohasionar la societat i lluitar contra els salaris negres. L'austríac va demostrar amb un model estadístic molt complex els efectes redistribuidors de la riquesa d'un increment del Salari Mínim Interprofessional.
El pitjor: Les intervencions dels membres d'Attac França. Defensaven la Renda Bàsica com a emancipació dels treballadors davant del capital, i ho van argumentar de forma pobre i arribant a perdre les formes. Cal dir que el membre d'Attac Finlàndia, a diferencia dels seus col·legues francesos va fer un discurs molt correcte tant en el contingut com en les formes.
Decepció: Un debat de filòsofs contra polítics. El Debat hauria d'haver-se separat, novament l'organització no va estar fina ajuntant les dues visions en un seminari.


El conflicte a Colòmbia
Van haver molts tallers sobre Colòmbia i amb participació de col·lectiu colombians al FSE. Hem va sorprendre l'interès de danesos, suecs i noruecs pel conflicte colombià i la gran quantitats de xarxes de solidaritat amb Colòmbia dels països nòrdics. Els ponents van explicar com Álvaro Uribe utilitza la parapolítica i els paramilitars per amenaçar i agredir a camperols, estudiants i polítics i ens van explicar que podem fer desde Europa. Un dels conferenciants va citar una acció de Joan Herrera al 2006 al Congrés quan va evitar que Moratinos tanqués la venta d'armament a Colòmbia.
El millor: Assistència i participació del públic. La sala plena fins la bandera i tres torns de preguntes que no s'haguessin acabat.
El pitjor: El cas dels danesos “fighters and lovers”, una xarxa de recolzament al front comunista a Colòmbia. Dic el pitjor per un doble sentit: primer perquè han estat jutjats per col·laboració amb les FARC i alguns dels seus membres tindran condemnes a la presó si no prospera la seva apel·lació, cosa que demostra un posicionament de la política europea, danesa en aquest cas, que no s'oposa de forma clara als paramilitars i criminalitzant els fronts d'esquerres. Alhora decepció també pel discurs dels Fighters and Lovers, defensant la lluita armada.
Decepció: L'organització quadriculada, que va impedir més participació del públic i que fins i tot va interrompre en plena intervenció a un senyor que anava en cadira de rodes...

diumenge, 21 de setembre de 2008

Fòrum Social Europeu Malmö 2008

Aquests dies he assistit al FSE de Malmö. Mai havia estat cap FS, ni Europeu ni Mundial, així que tinc l'avantatge de no partir amb cap prejudici. He tingut la sensació de que la ciutat estava desconnectada del FSE, els participants érem com una mena de participants a un congrés o alguna cosa per l'estil, que ens movíem per una ciutat que anava al seu ritme, que no tenia cap connexió amb el ritme del FSE. Ara bé, la quantitat de tallers i seminaris van configurar un programa transversal i molt qualitatiu. Per a mi a sigut una experiència enriquidora i un espai formatiu, tot i que no se si han de ser això els Fòrums Socials.

La manifestació (i fins i tot la festa final) no va ser massa massiva (Els organitzadors diuen que 15.000 persones) i va mostrar una manca de mobilització de la societat local. Per cert de la mani em van impactar dues coses. Primer, veure un black block molt nombrós, potser d'unes 500 persones. El black block és el grup d'anarquistes que van vestits de negre, tapats de cap a peus, que solen protagonitzar accions violentes i confrontaments amb la policia i van agrupats en un bloc en posicions gairebé militars. En dos punts del recorregut vaig poder veure com llençaven ampolles a la policia, sense que la cosa anés a més. En segon lloc, em va impactar la presència policial. Havia molta, molta policia. Moltes furgonetes, molta policia a cavall, molts policies amb gossos i fins i tot molts policies amb uns aparatosos extintors a l'esquena. A Barcelona es fa aquest desplegament policial i hi hauria un allau de crítiques a Interior.

Més endavant faré un resum dels tallers als que vaig assistir i d'altres impressions que m'he endut del FSE.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Llei de partits, EAE-ANB i la manca d'independència judicial

Estic en contra de la llei de partits i ho estat sempre. També he estat sempre en contra de setge al que s'anomena “el entorno” (Què és “el entorno”, qui el composa?) com va ser el cas del macro judici 18/98+. I lògicament, no estic d'acord amb la dissolució de EAE-ANB. També em sembla curiós que aquestes sentències apareguin sempre en el moment polític en el que més es necessita, com és el cas del moment actual amb tot el “merder” de la consulta d'Ibarretxe.

Ara bé, si hi ha una cosa que m'indigna encara més que el fet de que existeixi aquesta Llei de Partits, és el fet que no s'apliqui en tots els casos. Il·legalitzem a Fuerza Nueva. Il·legalitzem totes les Falanges, siguin autèntiques o de les JONS. Il·legalitzem Familia y Vida . Il·legalitzem España 2000. Il·legalitzem Alianza Nacional. I tants altres que s'han d'ilegal·litzar. La justícia està fent un setge a l'independentisme basc mentre que deixa al feixisme i al nazisme (que a aquest estat han fet tant i tant mal) presentar-se tranquil·lament a comicis electorals. Hipocresia en estat pur i prova inequívoca d'una Justícia sotmesa al moment polític més que a la legislació.

Algú em sabria dir algun conflicte polític de la Història que s'hagi resolt únicament per la via policial, és a dir, algun conflicte polític que s'hagi resolt sense negociació política?

dijous, 4 de setembre de 2008

Les tisores de Solbes

Fa poc vaig fer un post sobre l'utilitat de les crisis. Doncs hauria d'haver inclòs que les crisis no haurien de servir per asfixiar als ajuntaments. Com passa a tants i tants àmbits de la vida, sembla que tocarà pagar als més dèbils. Segons la proposta de Pressupostos Generals de l'Eestat 2009 presentada per Solbes, la partida destinada als ajuntaments disminuirà un 0,6% . El més ridícul de tot plegat és que el debat hauria de ser quants diners de més rebran els ajuntaments, en canvi l'Estat baixarà per primera vegada. Cal que tinguem en compte que la crisi immobiliària està afectant de forma devastadora als municipis, donat que les llicències d'obra i altres impostos relacionats amb la construcció d'immobles eren la font fonamental d'ingressos.

Cal destacar també que alguns estudis situen al 30% del total de la despesa municipal són despeses no obligatòries, ja que són responsabilitat d'altres administracions. Quan un municipi s’implica en la prestació de, per exemple, escoles bressol, residències per a la gent gran, escoles d’adults, o escoles de música, ho està fent “voluntàriament”, perquè considera que altres administracions no han estat capaces de satisfer les necessitats del municipi i per tant ha de suplir-ho amb intervenció municipal. La combinació és explosiva: Els ajuntaments presenten més serveis dels que pertoquen, la previsió d'ingressos propis disminueix alarmantment fruit de la crisi i Solbes retalla els ingressos provinents de PGE. Llençar a la claveguera el superàvit per tenir un missatge més durant la campanya electoral és el que te, que desprès no hi ha diners per fer les reformes realment necessàries i fonamentals per l'Estat, com necessària i fonamental és la modificació del finançament dels ajuntaments.



Per cert, voldria compartir una curiositat, introduint al google la cerca “Solbes ayuntamientos” les dues primeres notícies són de l'edició digital d'El País.

La primera te com a titular: “Solbes promete dar más dinero a los ayuntamientos” (01/08/08)
La segona en canvi: “Solbes cierra el grifo a los alcaldes” (01/09/08)

Hi ha un mes exacte de temps entre la publiació de les dues notícies, Noteu alguna diferència, potser alguna contradicció?

Ossètia i Abkhàzia

Feia temps que no escrivia sobre la situació internacional. Sense dubtes de tot el que ha passat els darrers mesos, la notícia més rellevant en política internacional ha estat el conflicte entre Rússia i Georgia, desprès que el president de rus Dmitri Medvédev ha reconegut la independència d'Ossètia del Sud i Abkhàzia, amb intervenció de l'exèrcit inclosa. Reconec que no tinc prou informació del conflicte com per tenir una opinió sòlida i que desconeixia fins i tot l'existència de les dues regions abans de que s'iniciés el conflicte. Però fa poc vaig llegir a un llibre de memòries un fragment que voldria reproduir:


D'esquena a nosaltres un pagès fregia una mena de pans en una paella, era alt i duia un punyal llarg i gran a la cintura; a banda i banda tenia uns gossos caucasians enormes, i en aquell moment els va donar un pastisset calent a cada un, a nosaltres ni ens va mirar quan li vam dir «bon dia» en rus [...]quan va sentir que el Vilella i jo parlàvem català entre nosaltres es va girar i ens va dir «Vestiu l'uniforme rus. És que sou russos vosaltres?» [...]Només dir-li que no érem russos li va canviar del tot. Va anar a un armari del rebost i ens va donar ous, cansalada i tot el que tenia. Quan menjàvem ens va dir que era osset, odiava els russos tal i com els seus pares i abans els seus avis, perquè no els respectaven i volien mal a Ossètia [...]”


El llibre és el “Soldat de Pandora” editat al 1998 i que relata la vida de l'excombatent del PSUC Sebastià Piera combatent republicà que lluità contra el feixisme a la Guerra Civil Espanyola i contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial amb el front soviètic. En concret aquest fragment,explica una situació de principis de 1943.

Tenint en compte l'actitud russa davant de la independència del Kosovo i el seu històric enfrontament amb Txetxènia, per cert veïna d'Ossètia, aquesta actitud no es pot definir d'altra cosa que d'hipocresia. La famosa doble vara de medir de la política internacional, en aquest cas elevada al màxim extrem.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Per a què serveix una crisi?

Segurament la resposta literal a la pregunta és ben òbvia, no serveixen per a res, són una bona putada. Ara bé, anant més enllà de la literalitat, llegint entre línies i observant el context polític, crec que hi ha algunes coses per a les que les crisis haurien i no haurien de servir:


-Haurien de servir per evidenciar i denunciar les deficiències d’un model productiu precari i per a que s’accelerés la reconversió cap a un model de més valor afegit apostant pel coneixement, les energies renovables, la investigació, la docència, les noves tecnologies...

-No haurien de servir per fer previsions apocalíptiques, menys encara durant campanyes electorals.

-Haurien de servir per a incrementar el diàleg entre els Governs i Sindicat.

-No haurien de servir per a justificar retallades socials.

-Haurien de servir per cohesionar als partits d’esquerra enfront els arguments dels poders fàctics econòmics.

-No haurien de servir per vetar els avenços en un millor finançament de les autonomies i no haurien de servir per crispar l’ambient titllant a Catalunya d’insolidària seguint el tòpic. De fet els diners que Catalunya rebés fruit d’una millora en l’equitat del finançament, es podrien dedicar a polítiques socials i de reforma del model productiu segurament més eficaces que les que farà el Govern central, lluitant també contra la crisi.

Si llegim l’editorial de diumenge passat del diari El País, dretana, rància i centralista veurem com ells si que creuen que la crisi serveix per fer retallades socials “se necesita un pacto social que permita repartir lo más equitativamente posible los costes de la reforma en un clima de paz social”, que dit així sona molt bé, però això en realitat vol dir que ens apretem el cinturó els de sempre, els treballadors i treballadores. I també creuen que s’ha d’evitar que Catalunya millori el seu finançament “La previsible reducción de ingresos públicos dificulta también el acuerdo sobre financiación. Ya no es posible hacer una concesión a una comunidad...”. En resum, centralisme i protecció dels interessos dels poderosos, desgraciadament el País ja fa temps que va perdre la seva credibilitat com a diari progressista.