dilluns, 30 de juny de 2008

Una mirada sociològica a la victòria de la selecció estatal

A aquesta final he anat amb la selecció espanyola, ho reconec. Avui no he sortit a tirar petards ni a donar tombs en el cotxe ni a fer l'animal fins les 5 de la matinada com a les celebracions de la Champions de Paris, però estic moderadament satisfet pel resultat. No sempre ha estat així, hi ha hagut competicions en les que no he tingut cap interès en les victòries espanyoles. Però aquest any he detectat una generalització de les ganes de victòria d'aquesta selecció a entorns catalanistes i barcelonistes en els que no era habitual fins ara que m'han portat a pensar que és el que està passant. Jo crec que aquest descens de l'animadversió envers la selecció espanyola es deu a quatre motius:


En primer lloc, aquesta selecció és el grup que te menys caspa i menys olor a ranci dels que hem vist en molts anys. Si, és cert que el seleccionador és Luis Aragonés. És cert, que aquest jugador odiós com és Marchena ha estat titular indiscutible i que Güiza és un dels tios més catetos de la lliga. És cert. Però això ha quedat diluït pel lideratge de jugadors de la pedrera del Barça com Xavi (crec que l'autèntic motor d'aquesta selecció estatal campiona), Iniesta, Puyol i Cesc. També hi ha una generació de jugadors com Torres, Villa o Casillas, que no donen tanta ràbia com històrics de la selecció tipus Míchel, Hierro, Cañizares o Caminero. Crec que és una situació similar a la de la selecció de bàsquet que ja va fer aquesta renovació fa anys de forma exitosa.


En segon lloc, l'oferta futbolística d'aquesta selecció és la que genèticament agrada al barcelonisme. La selecció estatal ha fet un futbol extraordinari, de toc, de jugades precises. S'ha suplert l'antiquada i odiosa “fúria” per un futbol de combinacions de velocitat i de tècnica. Sempre que en una competició com un mundial o una eurocopa una selecció ha destacat pel seu bon futbol, la gent del barça (amb independència de que desitgessin o no la victòria espanyola) s'ha sentit magnèticament atreta per aquella selecció (Brasil, França i Holanda sempre han agradat més que Itàlia, Anglaterra o Alemanya). Si en aquesta Eurocopa alguna selecció hagués practicat millor futbol i s'hagués plantat amb opcions de guanyar el títol, possiblement hi hagués hagut més divisió.


En tercer lloc, la macrocampanya de màrqueting de Cuatro. Fent continuisme de la campanya iniciada per la Sexta al passat mundial, s'ha aconseguit que la selecció deixi de ser només la selecció de l'espanyolisme rancuniós i sectari per ser una mica més que això. En definitiva ha deixat de ser “la roja i gualda” per ser “la roja” a seques. Aquest punt ha existit, tot i que veient com hem vist als mitjans imatges de personatges impresentables celebrar el títol amb més odi cap a els que no ho volen celebrar que amb alegria pròpia del seu èxit, molt em temo que això ha fet que més d'un hagi tornat a les seves posicions inicials contràries a la selecció.


En quart i darrer lloc, crec que l'efecte cavall ganador és un clàssic del comportament social que no podem obviar. Aquesta temporada ha estat un desastre pels dos grans clubs de Catalunya. La manca de Lligues o Copes del Rei a celebrar, ha fet que molts hagin vist en aquest èxit creixent de la selecció estatal una tabla de salvament. Perquè, en esport, a qui no li agrada guanyar?Si algú s'ha de menjar amb patates els principis com a mínim que sigui per una selecció guanyadora.


No em puc estar tampoc de comentar la flor al cul de Zapatero. Fa dos anys, un estudi previ a la realització del mundial afirmava que la selecció Italiana seria la major beneficiada de guanyar un mundial per la seva conjuntura econòmica, i Itàlia va guanyar. Aquest any desconec si s'ha fet un estudi similar, però queda clar que els efectes socials que puguin tenir aquesta victòria arriben en bon moment per la situació preocupant de l'economia espanyola. Les dades econòmiques que surtin durant el mes de juliol passaran totalment desapercebudes. A qui li interessa l'economia si s'acaba de guanyar l'Eurocopa...


Ara a dormir, si em deixen els petards que està trinat algun veí que suposo que te munició de les sobres de Sant Joan.

dimecres, 25 de juny de 2008

Reflexions sobre les llistes Obertes i Desbloquejades.


Fruit d'un debat amb al blog de Jonatan Marquez m'he decidit a fer aquest post, donant la meva opinió respecte les llistes obertes i les tancades desbloquejades. Les experiències al respecte no mostren que s’hagi enfortit la democràcia als estats on s'ha aplicat. Suïssa te llistes obertes i te unes dades de participació de les més baixes d'Europa amb un 48.3% a les darreres eleccions, que per més inri va guanyar el partit més xenòfob del panorama polític continental. Finlàndia, que també te un sistema molt peculiar de llistes desbloquejades, va tenir a les darreres eleccions generals una participació d'un 65 %, molt inferior a la de per exemple l'Estat Espanyol. No és, per tant, la panacea per incrementar la participació.


Les llistes obertes o desbloquejades, generen una competitivitat exagerada, que fa que els polítics pensin més en la imatge pública del que fan que no pas de si és necessari pel país. És a dir, que coarta les possibilitats de que els governants prenguin decisions antipopulars malgrat que necessàries. També fa que els que tenen més poder econòmic facin millors campanyes i per tant tenen més èxit, generant per tant desigualtats. Això també comporta que alguns candidats acabin obtenint finançament de fonts que esperen un retorn pels serveis prestats, la força dels lobbies s’incrementa exponencialment. En alguns casos extrems com a Itàlia van ser la porta d’entrada de la màfia a les institucions, tant des dels partits de dretes com dels d’esquerres.


Si ja veiem moviments poc rigorosos per part d'alguns polítics davant de primàries o eleccions, imagineu si aquests gestos no només els haguessin de fer de cara a la direcció del partit o a la militància (Que pressuposo més informats/des que el l'elector mitjà) sinó davant de la ciutadania en general, és a dir, del conjunt dels electors. Algú s'imagina algun Ministre d'Economia i Hisenda pujant els impostos abans d'unes eleccions en un sistema de llistes desbloquejades?Algú s'imagina a algún Conseller d'Educació modificant el sistema educatiu abans d'unes eleccions amb aquest tipus de llistes?O un exemple encara pitjor: I si algún responsable d'Interior es guardés alguna detenció estelar i efectista (Algún gran traficant o algun membre destacat d'ETA) de cara tenir més presència mediàtica en les setmanes prèvies a uns comicis en els que ell es candidat? Homo homini lupus.


A més de tot això, dubto de si els votants coneixen els membres de les llistes més enllà dels candidats i el 2n o 3r com a molt. La darrera enquesta postelectoral del CEO, publicada al Maig, ens diu que Dolors Nadal te un nivell de coneixement entre els enquestats que declaren haver votat al PP del 68%. Herrera d'un 67% d' entre els enquestats amb record de vot d'ICV-EUiA. Ridao te un coneixement d'un 65,3% del conjunt dels enquestats. I això que estem parlant dels candidats d'unes eleccions que van esdevenir fa poques setmanes. Crec que els polítics més joves i, per tant, menys coneguts, per més que fos gent preparada i capacitada ho tindrien realment magre i les renovacions dels partits quedarien seriosament dificultades.


Curiosament el canidat de les darreres generals que més va insistir en les llistes desbloquejades va ser Duran. Curiosament CiU mai havia destacat per tenir propostes d'enfortiment de la democràcia, ni de modificar la llei electoral. Curiosament Duran és el polític català millor valorat. Més valorat que Mas. Curiós, molt curiós. Si Duran fos menys valorat que Mas també les demanaria les llistes desbloquejades?Mai ho sabrem, però jo, malpensat de mena, crec que no. Crec que és una prova d'anteposició dels interessos personals als interessos de país d'un polític que voldria ser candidat a la presidència de Catalunya.


Conclusió de tot plegat: No veig avantatges més enllà de poder eliminar gestos grotescos com el nomenament de Joan Clos com a 2 per Barcelona. Si que veig un risc clamorós de mercantilitzar la política i de primar a aquells polítics que anteposen els seus interessos personals per sobre dels del país, fent del populisme bandera. I em fa por pensar en quin paper poder jugar els lobbies.


Si volem combatre aquest 70 % de Catalans que, segons el darrer Índex de satisfacció Polítca opinen que els polítics només busquen benefici propi, la fórmula mai pasarà per desbloquejar les llistes. El que s'ha de reforçar és el mecanisme de rendició de comptes dels governants. El que s'ha de fer és obligar als partits a tenir mecanismes més transparents i democràtics d'elecció de les seves direccions i candidatures. El que s'ha de reforçar és el paper dels parlaments i fer-los veritables espais de control als governs. El que s'ha d'incrementar són els espais de generació d'informació política objectiva als ciutadans i ciutadanes, i introduir el coneixement del sistema democràtic a l'educació obligatòria. Hem de perdre-li la por al referèndum com a eina de decisió en les qüestions fonamentals de País (i d'estat) i elaborar una llei de consultes populars. I s'han d'incrementar els espai de participació política vinculants al marge de les eleccions, qüestió aquesta més difícil que les anteriors, però imprescindible si volem fer copartícip de les decisions polítiques a tota la ciutadania. Això si que seria una revolució democràtica i no unes llistes obertes o desbloquejades.


Vull acabar citant un dels grans. Fa poc a Cerdanyola vam tenir el plaer de veure el documental “Bucarest” en companyia de l'Albert Solé, fill d'en Jordi Solé Tura. Precisament l'article més adient que he trobat per finalitzar aquesta entrada és un article d'en Jordi Solé Tura publicat al 1996.

dimarts, 24 de juny de 2008

Renovació del Blog

Els que entreu habitualment veureu que he fet algunes modificacions al blog. Algunes són únicament estètiques, feia temps que volia posar un disseny més clar. D'altres són més de continguts, ja que he afegit enllaços a les xarxes socials, concretament al meu Flickr (Pestanya “fotos” a la part superior) i al Facebook. Per petició popular també he canviat la foto del perfil, tot i que com dic sempre, d'on no hi ha, no raja; així que dubto si aquest canvi en concret és per millor. També he posat en un lloc destacat “Els articles interessants” que aniré renovant quan pugui i que fins ara ningú li fotia massa cas.

divendres, 20 de juny de 2008

Cerdanyola contra les 65 hores

Al proper ple de Cerdanyola es presentarà una moció a iniciativa de Joves d’Esquerra Verda, que ha comptat amb el recolzament tant d’Alternativa Jove com del grup municipal d’ICV-EUiA que és qui la vehicularà. Aquesta moció serà una condemna a la decisió del Consell de la UE de modificar la directiva de temps de treball, o el que és el mateix l’intent, d’imposar una jornada laboral de fins a 60 hores setmanals o 65 en els cas dels metges i metgesses.

La moció estableix dos acords: la condemna a la decisió i el fet de que s’insti als eurodiputats i eurodiputades a no permetre que el parlament de la UE aprovi aquesta mesura aberrant de la que ja n’he parlat tant aquests dies. A parer meu, l’objectiu real de la moció és apropar aquesta notícia preocupant al màxim de gent possible, ja que sovint les notícies de la UE passen força. Volem que el màxim de gent sàpiga que no és una qüestió llunyana i impossible: si s’aprova la directiva, tenint en compte altres directives vigents com la Bolkestein, qualsevol treballador o treballadora pot quedar avocat a una jornada de 60 hores a la setmana. I a Cerdanyola els assalariats i assalariades suposen un 84 % de la població, és a dir, una àmplia majoria. També volem explicar a tothom l’abstenció del govern espanyol que els mitjans han silenciat.

Estic satisfet pel text de la moció i estic satisfet perquè una iniciativa de Cerdanyola tindrà repercussió a nivell nacional, ja que seran molts els grups municipals d’ICV-EUiA que portaran la moció als seus respectius plens, com per exemple Rubí, Viladecavalls o fins i tot Barcelona. Vull agrair-li al Roger la seva idea, ja que te bona part de culpa de tot plegat. Tant de bo la mesura s’aprovi al nostre ple, i tant de bo que pogués ser per unanimitat i fer bo el títol del post. En tot cas, el debat polític promet.



Podeu llegir el text íntegre de la notícia al blog de JEV de Cerdanyola.

També hi ha informació a les pàgines nacionals de Joves i d’ICV.


dilluns, 16 de juny de 2008

Ara no toca parlar de la Llei de Vagues


El dret a vaga és un dret recollit a l’apartat de drets fonamentals i llibertat públiques de la Constitució Espanyola. Aquests dies han sortit diverses veus properes a la Patronal (Com podem llegir a El Mundo) que diuen que cal regular aquest dret amb una llei, de cara a que no es repeteixin situcions com la viscuda amb l'aturada de transportistes. No és de rebut que davant aquesta situació (Que com l’Andrés Martín explica al blog de JEV és més aviat un tancament patronal tot i que jo no sóc contrari a les protestes dels autònoms), ara el Ministre de Treball i la dreta (si és que no són la mateixa cosa) facin com la dita castellana “a río revuelto ganancia de pescadores” i vulguin aprofitar-se de la sensibilitat social que han despertat les protestes d'aquests dies. Els sindicats ja han dit la seva i s'oposen a una llei que darrera d'un teòric intent de regulació amagaria un intent real de coartar un dret com el de vaga que està recollit a aquesta constitució tan intocable per algunes coses, tant maleable per d'altres.

diumenge, 15 de juny de 2008

Conciertón

Feia temps que no escrivia sobre temes personals. Aquest dissabte he anat a un dels millors concerts que recordo: Extremoduro a Reus. Entre els assistents, vaig trobar-me uns quants coneguts i conegudes, una de les quals em va sorprende especialment...

Aquest és el millor vídeo dels 20 que ja hi ha penjats al Youtube del concert.




I aquesta és la cançó, gran gran cançó:

powered by ODEO

divendres, 13 de juny de 2008

"Europa si no la fas te la fan" (III)


Fent clic aquí es poden trobar les adreces del 54 eurodiputats i eurodiputades de l'Estat Espanyol. Jo ja els hi he enviat un mail mostrant la meva indignació davant la proposta aberrant del Consell de la UE, ja que ara són ells els que hauran d'evitar que s'aprovi la directiva. Us animo a fer-ho.


També podeu enviar aquest missatge (l'aplicació és en castellà i no m'ha estat possible traduir el text ni de modificar-lo, ja que hi ha fragments que modificaria substancialment) omplint el formulari a la part superior dreta (S'adjuntarà el vostre nom):

Me llegan noticias de que procedente de la comisión, va a llegar al parlamento europeo una propuesta donde se establece en 65 horas el máximo de una jornada laboral.

Desde mi humilde posición de ciudadano , me veo en el deber de comunicarles que no tengo intención de votar a el partido que se atreva a hacer tal perjuicio a los ciudadanos españoles. Tanto si es el PSOE como el PP o de cualquier otro partido, me volveré en su contra con mi humilde voto y las herramientas que como comunicador, blogger y semi-periodista tenga a mi disposición.

Dicha medida en caso de ser aprobada no solo no aumentará la productividad sino que generará mas paro y nos hará mas difícil alcanzar la meta del pleno empleo, necesario para que la sociedad avance de manera equilibrada y no se rompa por culpa de un paro que desestabiliza a todos. Ni la izquierda ni la derecha, debe ver en estas directrices europeas la base de un futuro desarrollo, ya que nos convertirá en todo lo que hemos odiado siempre, una sociedad conflictiva al modelo estadounidense, donde los valores no son nada, ni los de la izquierda, ni los de la derecha. Solo hacer dinero será lo importante, acabando con todo lo demás, abriendo el camino al crimen y a la miseria, que a todos afecta.

Manifiesto mi hostilidad y la de muchos que me rodean a dicha medida, a los individuos, que con el peso de su conciencia se atrevan a dar tan increíble paso atrás en nuestras sociedades europeas avanzadas, degradando así el nivel de vida general de las ciudadanas y ciudadanos europeos. Espero que usted, juegue el rol que le corresponde y sirva a la sociedad española en su conjunto, como miembro electo de dicho organo. (De paso le animo a que busque en internet, se esta generando una campaña en contra de esta medida que busca organizar a la gente contra esto.)

Reciba un cordial saludo:

dimarts, 10 de juny de 2008

“Europa si no la fas te la fan” (II)

Qui m'anava a dir a mi diumenge quan parlava de les males notícies provinents d'Europa al post anterior que avui saltaria a les portades dels mitjans una decisió del Consell de la UE encara més escandalosa i aberrant que les tres de les que em queixava: ampliar la jornada laboral a 60 hores setmanals. Sarkozy, Berlusconi, Merkel amb ajut del el “laborista” Brown s'han unit per portar a terme en el que Raül Romeva ha definit molt encertadament “d'atemptat directe l’Europa social”. Una diferència important respecte la directiva de la vergonya és que aquesta vegada el govern espanyol ha exercit de referència progressista oposant-se a la directiva, malgrat que desgraciadament això no hagi servit per canviar la majoria al Consell. Ara toca esperar que el Parlament Europeu arregli aquest atac sense precedents de la dreta Europea del Capital als drets més bàsics dels treballadors i treballadores. I si tampoc se'n ensurt, que es preparin per una vaga i unes mobilitzacions socials que deixaran en anècdota les mobilitzacions dels transportistes d'aquests dies.

Un altre reflexió interesant al respecte és la que fa el company d'EUiA Toni Salado al seu blog.

dilluns, 9 de juny de 2008

“Europa si no la fas, te la fan”

Fa unes setmanes, el Raül Romeva va visitar Cerdanyola per parlar sobre la independència de Kosovo (O Kosova com diu el Raül) i va acabar la seva xerrada amb una frase lapidaria adaptant la cita de Joan Fuster: “Europa, si no la fas te la fan”. Aquesta frase sintetitza de forma precisa l'europeisme crític, creiem en Europa, però no gratuïtament. Aquesta setmana Europa ha estat a les primeres planes de l'actualitat i no precisament per les notícies massa agradables. En primer lloc som molts els que ens hem mobilitzat en contra de la directiva de la vergonya (o la directiva de retorns), una llei xenòfoba que prioritza els aspectes més repressors de la política migratòria, centrats en l’internament, les expulsions, les repatriacions i les mesures coercitives sense garanties de respecte als drets humans i a la vida de les persones migrades. Davant d'això, sorprèn el seguidisme del PSOE a la proposta, posicionant-se al costat de la dreta europea.

Una altra qüestió, són les declaracions de Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu. En Aquest sentit, no em preocupa la independència del BCE, ni que Trichet estigui més preocupat per la inflació que per la desacceleració econòmica. Però és trist que el màxim òrgan monetari de la UE, segons els seus estatuts només hagi de vetllar per la inflació. L'equivalent al BCE dels Estats Units, la Reserva Federal, per exemple, també té com a objectiu el creixement econòmic, cosa que dona cert marge d'actuació davant de situacions d'atur elevat. Els que ens oposem a la Europa del capital hem de lluitar perquè tard o d'hora s'inclogui com a objectiu en els estatuts del BCE també la Cohesió Social, un objectiu que xocaria frontalment amb les propostes del BCE d’apujar els tipus d'interès en el marc d'una conjuntura com l'actual.

No em puc estar tampoc de comentar la lamentable imatge (que encapçala aquest post) dels eurodiputats espanyols que van defensar les curses de braus. Els eurodiputats contraris als toros, entre ells Raül Romeva, argumentaven, enraonaven, explicaven els motius per a estar en contra d'aquest tipus de maltractament animal i rebatien les mentides sobre el fet que gràcies a les curses de braus “el toro bravo” gaudeix d'unes bones condicions vitals. Els eurodiputats que estaven a favor dels toros amb aquesta exposició subvencionada amb diners de la UE i de la Junta de Andalucía, repartien vi i tapes i de tant en tant deien “Olé”. Aquesta és una de les diferencies entre uns i altres: raó contra caspa, sentit comú contra tradició, modernitat contra espanyolisme retrògrad. I uns o altres són els que faran Europa, la tria serà ineludible a les eleccions europees que tindran lloc al 2009.

dimarts, 3 de juny de 2008

Mesures estructurals

Zapatero va estar per Catalunya aquest cap de setmana reunit amb els empresaris i la gent de la patronal. Va aprofitar l’escenari per dir que abans de l’estiu s’anunciaran mesures estructurals davant de la situació de desacceleració econòmica, tot i que va fer un tastet: va anunciar un pla per reduir en un 30% les càrregues administratives de les empreses. Des de Foment, aquest compromís va ser rebut amb "raonables expectatives". Més del mateix. Mesures efectistes, manca de solidesa, objectius poc definits. Ja em sembla bé que es redueixin les càrregues administratives, no dic que no, però em sembla insultant que seguim incomplint les recomanacions de la UE de situar la despesa en R+D+I al 3% (la tenim a l’1%) o que seguim 10 punts per sota en despesa pública respecte la UE-15. En comptes d’encarar amb determinació aquestes qüestions veritablement estructurals, recorrem al subterfugi de la càrrega administrativa. Esperaré a la resta de mesures estructurals que el president ha dit que s’anunciaran abans de l’estiu, tant de bo que siguin més serioses i valentes que la que va avançar dissabte.

A tot això, també vull fer una reflexió sobre quin interès tenen les esquerres en que vingui la crisi, ja que darrerament sembla que si comentes alguna estadística oficial que pugui ser un indicador preocupant, passes a ser enemic de l’estat. En aquestes situacions els partits d’esquerres és quan tenen més dificultats per introduir els seus missatges. Com parlarem de més benestar quan veiem que l’estat redueix l’ignominiós superàvit? Com parlarem de més drets quan tinguem un atur pels núvols? Com demanarem un SMI a 1.000 € quan se’ns vendrà arreu la moderació salarial com a única solució viable? Puc assegurar que ni per ideologia, ni per una qüestió d’estratègia política, ni per les meves circumstàncies vitals tinc cap mena d’interès en que vingui la crisi econòmica. Tot el contrari. El meu desig és que la desacceleració es superi i s’aprofiti per reconduir el model industrial “cutre” de totxo + turisme (Sobrequalificació, salaris baixos, precarietat) a un de valor afegit on la inversió en Recerca, Desenvolupament i Investigació (R+D+I) porti a un model productiu de qualitat i un increment de la despesa pública que permeti a l’estat pugui fer polítiques actives d’ocupació i de formació.