dilluns, 26 de maig de 2008

Reflexions sobre l’estabilitat del govern i el paper d’ICV

Fa uns dies, en una interessant discussió fruit d’una entrada en el bloc del militant socialista cerdanyolenc David Muñoz, vaig escriure unes reflexions que feia temps que em ballaven pel cap i que crec que l’espai més adequat per reproduir-les és aquest blog. Aquestes reflexions tracten sobre l’estabilitat del govern de la Generalitat i el paper d’ICV en el mapa polític en general, amb un govern amb clara majoria del PSOE a Madrid i amb un govern tripartit d’Esquerres al Govern.

Algunes de les crítiques expressades per sectors socialistes provenen pel fet que ICV liderés l’oposició a la pitjor ministra de l'anterior govern, Magdalena Álvarez (com va fer fins i tot la capitana del PSC Manuela de Madre) o que diguéssim que Solbes no deia la veritat quan parlava de la situació econòmica (com ha demostrat l'EPA intetrimestral de Març o els canvis en la previsió de creixement del PIB del propi govern socialista). Una altra qüestió que no agrada als companys socialistes és la nostra preocupació pel fet que ZP pugui incomplir l'Estatut (Llei en vigor) ja que tot apunta a que no s'acordarà abans del 9 d'agost el nou model de finançament. També denunciem que la seva promesa de transferir rodalies no s'ha complert encara. No cal que recordem el famós “apoyaré...” al palau Sant Jordi en un acte amb Pasqual Maragall.

A nivell nacional, crec que ICV està tenint un paper de recolzament institucional del PSC, en ares de l’estabilitat del país, que sovint costa d’entendre a la militància i als votants. Si ICV no jugués aquest paper d’aliat fidel, no hagués tingut una discreta oposició a la proposta xenòfoba d’Ernest Maragall de segregació racial a les classes i d’altres perles de les bases de la LEC (Recordo que ICV no va anar a la vaga amb els profes i estudiants precisament per l'estabilitat de govern, cosa que li va costar dures crítiques d’alguns sectors de CCOO). Si ICV tingués voluntat de desestabilització del govern, no estaria tirant-se sobre les esquenes totes les grans infraestructures que Quim Nadal vol executar i que van ser dissenyades en època convergent. Si ICV volgués desestabilitzar al govern, s'hagués denunciat que mentre el país vivia una situació d'extrema sequera, el conseller Llena (conegut al Pirineu com un dels principals especuladors urbanístics) estava concedint més llicències pels regadius, amb la única voluntat de beneficiar, no als pagesos, sinó a l’agroindústria. Si ICV tingués voluntat de desestabilitzar al PSC denunciaríem que Castells està deixant sense recursos el desplegament de la Llei de la dependència o els ajuts a la pobresa (De la mà de la Consellera Capdevila, com vaig comentar en aquest blog fa algunes setmanes). I totes aquestes qüestions poden haver estat denunciades per algun militant a títol individual, com estic fent jo ara. Però els consellers, diputats i diputades i la resta de dirigents d'ICV en totes aquestes qüestions han estat aliats fidels del principal partit del govern català. A ICV sobre estabilitat de govern crec que més no se'l pot exigir. De fet, jo sóc dels que creu que aquesta és una (entre d’altres) de les causes dels mals resultats a les darreres eleccions estatals.

La meva conclusió de tot plegat és que davant de qualsevol retallada social, davant de la planificació de qualsevol gran infraestructura desenvolupista, davant del fre a l’autogovern de Catalunya, davant de qualsevol retrocés en la redistribució de la riquesa; la acció parlamentària ho ha de denunciar enèrgicament i l’acció institucional d’ICV ha de confrontar. El paper d’ICV mentre sigui un partit minoritari ha de ser, a parer meu, fer de correctiu d’Esquerres, Ecologista i Catalanista a qualsevol proposta; ja vingui de la dreta, ja vingui del PSC, ja vingui del PSOE. I òbviament, les àrees gestionades per Iniciativa han de liderar les polítiques d’esquerres i ecologistes de qualsevol govern en el que formin part, com s’ha fet, per posar alguns exemples, amb el pacte nacional i la llei per l’habitatge, amb la democratització de les polítiques de seguretat, amb els programes de recuperació de la memòria històrica i democràtica i fins i tot en l’aplicació dels criteris de la Nova Cultura de l’Aigua en la política hídrica; qüestió, aquesta darrera, que ha quedat enterrada sota el tsunami polític i mediàtic provocat per la crisi de la sequera. El que veritablement seria irresponsable, potser no davant del govern, però si davant del país, seria tenir una participació a les institucions acrítica, neutre i diluïda, en la qual la gestió s’anteposés a la ideologia.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Aquest article és una més de les encertades reflexions que fas en el teu blog.
Salut.
El tema de la república ho veig més difícil.
Teresa (Finances)