dilluns, 12 de maig de 2008

Futbol i Política, Història i curiositats

Feia dies que no escrivia sobre històries del món del futbol relacionades amb la Història i la política i desprès de parlar divendres passat amb el Roger Morales, que em va descobrir una història d'aquestes que m'agraden i que no tenia controlada, escriuré sobre la història de Paolo Sollier. Van explicar el seu cas a la secció gran reserva del “Tú diràs” de RAC-1 el dijous passat a la nit. Sollier era un mig del Peruggia dels 70. El Peruggia dels 70 va fer història per ser subcampió del calcio, amb un equip de poc nivell i amb un defensa que va morir a la gespa durant un partit. Paolo Sollier, d'ideologia marxista, va deixar un munt d'anècdotes curioses oer explicar, com el fet de que es negava a signar autògrafs perquè deia que tots els éssers humans eren iguals. Si algun aficionat no ho entenia, se'l enduia a un bar, i del bon rollo, li explicava de tu a tu perquè no considerava que fos correcte idolatrar als futbolistes. No tenia cotxe per desig propi, malgrat òbviament poder permetre's-ho. Li agradava fer autostop i viatjar amb aficionats o periodistes. També era amant de la literatura, escriptor amateur, aficionat de la música d'autor francesa i seguidor del Maig del 68, coses totes elles poc habituals en els futbolistes, i menys en els dels 70. En un partit contra la Juve va alçar el puny esquerra mirant a la llotja, per provocar al multimilionari Agnielli, propietari de la Juventus de Torí, símbol de la patronal i dels empresaris, cosa que va passar a la història. Una peculiaritat més, és que tenia pactat amb el president del Peruggia, que per cada gol que fes, en lloc de rebre la clàssica prima econòmica, el club hauria de fer socis gratuïtament a deu obrers en atur de la ciutat, tot i que desgraciadament no va aconseguir cap gol a la Serie A. Desprès de ser futbolista va militar al grup polític anomenat “avantguarda proletaria” de idologia Trotskista.

La història es pot sentir a partir del minut 42 de l'arxiu enllaçat aquí.


Aquesta, era una de les històries que no tenia controlades de futbolistes que han destacat per la seva implicació ideològica. Tenia controlades històries interessantísimes com les de Paul Breitner, un exfutbolista del Madrid dels 70, d'entre d'altres equips, d'ideologia maoista que va participar en diverses vagues i protestes sindicals violentes. O Matthias Sindelar, el jugador austríac que es va negar a vestir la samarreta alemanya amb l'esvàstica en època de Hitler, cosa que li va costar finalment la vida. O James Riordan únic futbolista britànic a la lliga soviètica de la Història, motivat per la seva ideologia comunista. O Peter Vermes, un nordamericà que va acabar jugant a la Hungria comunista. O Helmuth Duckadam porter del Steaua a la final de Sevilla contra el Barça que, segons diu la llegenda, va ser castigat pel règim de Ceaucescu per rebre un cotxe de luxe com a premi, i el van lesionar a les mans per impedir-li que tornès a jugar a futbol. També històries d'equips com el Marec (Marxista, Antifeixista, Revolucionari, Emigrant, Comunista) de Bulgaria, que el nom ja ho diu tot.


Per acabar, he trobat un vídeo al youtube molt divertit protagonitzat pel meu admirat Cristiano Lucarelli i per l'impresentable Paolo Di Canio.






Quan es va fer l'entrevista Di Canio jugava al Lazio i Licarelli al Livorno. Tots dos estaven en els seus respectius equips per motius que van més enllà dels esportius. Més aviat, estaven a aquests equips per motius ideològics. I és que la definició ideològica dels dos equips ve de llarg, de l'època de Mussolini.


Destaco les dues preguntes i respostes del minut 02:35 del vídeo:

Si et dic comunista t' ofenc?

Lucarelli: no

Di Canio: Et porto als tribunals

Ei et dic feixista t'ofenc?

Lucarelli: si

Di Canio: No et porto als tribunals.


També és interessant les dos següent preguntes on Di Cani alava a Mussoloni i Lucarelli al Che Guevara.


Doncs fins aquí el meu petit homenatge al futbol com a fil conductor de la Història (en majúscules) del segle XX.

5 comentaris:

Carles Sampietro Lara ha dit...

Ja coneixia la tendència política d'aquest dos futbolistes; m'ha agradat molt el video.

Llegiré els demès exemples que cites perquè com a persona que m'agrada el futbol i la política, deu ser molt interessant.

Carles Escolà Sánchez ha dit...

Hola Jesús. Molt interessant el post. No coneixia les històries d'aquests futbolístes. De fet tampoc coneixia el Lucarelli... si és que jo de fútbol estic fluixet ;-) És molt lloable l'actitud de les persones que, com aquests futbolistes, han aportat rebel·lia a l'esport. Com el cas dels esportistes negres que a les olimpiades de Mèxic el 1968 aixecaven el puny i baixaven el cap quan sonava l'himne dels Estats Units (alguns d'ells portant un guant negre i una boina verda com els Panteres Negres) per reivindicar la lluita dels afroamericans. Fins i tot alguns es van negar a representar un pais en el que estaven discriminats, com va ser el cas de Kareem Abdul-Jabbar. També conec el cas de Muhamad Ali, que es va negar a anar a la guerra del Vietnam. Imagino que aquests són els casos més coneguts.

D'històries interessants que no es coneixen massa en destaco una, fora de l'esport, que em va semblar especialment "curiosa": Pepe Rubianes. És conegut que aquest genial actor va ser militant del PSUC. Al llibre "El somni català. 16 històries d'arrelament" (Gabriel Pernau), Rubianes explica algunes anècdotes de la seva etapa al partit. Explica que el seu pare sempre li deia que no se li acudís ficar-se al PSUC, que es deixés de tonteries i se centrés en la seva carrera (filosofia). Era força insistent. Tot i això, ell va afiliar-se al PSUC, i explica que a la primera reunió legal a la que va anar s'hi va trobar el seu pare, que era militant del partit des de feia molts anys ;-)

Salut!!

carlos cordón ha dit...

Hola Jesús!

Feia dies que no t'ecrivia un post, tot i que et llegeixo sovint. M'ha agradat molt el post, són històries que fan pensar i que a la vegada et fan adonar que en tots els àmbits hi ha persones que lluiten pels seus ideals de forma sincera, siguin on siguin.

Malauradament a Itàlia (i per proximitat Roma) no es viuen precisament temps d'aquests, com veuràs al meu blog, estic molt indignat amb l'actitut d'una gran majoria del jovent (ja sense esmentar la resta) envers tot allò que representi a esquerra, és molt trist i hem de viure amb això, per sort encara queden alguns (on s'hi troben grans amics meus) que es declaren públicament contraris a Berlusconi i tot el que representa.

Una abraçada forta des de Roma!

Carlos

Jesús Hernández ha dit...

Ei, hola als tres. Sembla que per escriure en aquest bloc un s’hagi de dir Carles…

Aquests tipus d’anècdotes, com les de les olimpíades de Mèxic són molt interessants perquè són molt il•lustratives del context històric i social en moments puntuals de la història. A mi, al menys, no m’interessen tant les conseqüències esportives. Hi ha molta tradició d’avaluar la Història en funció de manifestacions artístiques o culturals i això fa que per posar un exemple, Goya no sigui analitzat només pel seu nivell artístic, pels punts de fuga, la traçada o la vivacitat dels colors del seu quadre, sinó pel que volen dir les escenes que representava. Passa el mateix amb la literatura, per exemple: El més interessant del que escrivien els autors de la generació del 98 o del 27 no era el seu nivell literari sinó la contextualització dels seus escrits. Per això, sóc dels que creu que el món de l’esport, que actualment és un dels principals referents socials, és també narrador de la Història. I d’exemples, pel que vaig llegint i escoltant, no en falten.

Per tot això, tot el que està passant a Itàlia darrerament (i que ens explica el corresponsal de luxe cerdanyolenc que hi tenim) és especialment greu, ja que són testimonis del canvis de la societat que esperem siguin reversibles.

Sobre el Rubianes, doncs que dir, que és un crack!

Anònim ha dit...

comunista hijo de puta