dijous, 29 de maig de 2008

Joan Carles, aprèn del Nepal

Avui em despertava veient la gran notícia de que el Nepal desprès de 240 anys de monarquia ha esdevingut una República i a més d’una forma aparentment poc traumàtica. El rei te 15 dies per tornar a casa seva i gaudir dels milions rupies nepaleses amb les que s’ha enriquit il·lícitament a costa de la pobresa del seu poble.

Se que no es poden fer extrapolacions i sóc conscient de la distància dels cassos, però si un país en vies de desenvolupament com el Nepal ha aconseguit derrocar un règim antidemocràtic que tenia 240; l’Estat Espanyol bé hauria de poder ser capaç de canviar un sistema anacrònic amb flagrants deficiències democràtiques que té caps d’estats no elegits democràticament des de fa 69 anys.


I es podria fer sense traumatismes. Joan Carles tindria més temps, podria escriure un llibre relatant la veritable història de com va ser la mort del seu germà a mans seves i de com matar a algú no li ha suposat cap trauma com per seguir utilitzant armes de foc (I és que també tindria més temps per anar de caça). Hel·lena ja no hauria d’amagar la seva malaltia mental, podria ingressar tranquil·lament a algun lloc on els professionals se’n fessin càrrec. Felipe podria seguir fent regates, o fins i tot podria seguir jugant a ser militar, però als quarters i al front de l’Afganistan i no als palaus tant tranquil·lament o fent maniobres en temps de pau com ha fet fins ara. I Letizia, l’única membre de la família amb ofici conegut, podria tornar a treballar a qualsevol dels mitjans de comunicació de dretes en els que exercia tant professionalment el seva tasca de mantenir informat al poble.

dilluns, 26 de maig de 2008

Reflexions sobre l’estabilitat del govern i el paper d’ICV

Fa uns dies, en una interessant discussió fruit d’una entrada en el bloc del militant socialista cerdanyolenc David Muñoz, vaig escriure unes reflexions que feia temps que em ballaven pel cap i que crec que l’espai més adequat per reproduir-les és aquest blog. Aquestes reflexions tracten sobre l’estabilitat del govern de la Generalitat i el paper d’ICV en el mapa polític en general, amb un govern amb clara majoria del PSOE a Madrid i amb un govern tripartit d’Esquerres al Govern.

Algunes de les crítiques expressades per sectors socialistes provenen pel fet que ICV liderés l’oposició a la pitjor ministra de l'anterior govern, Magdalena Álvarez (com va fer fins i tot la capitana del PSC Manuela de Madre) o que diguéssim que Solbes no deia la veritat quan parlava de la situació econòmica (com ha demostrat l'EPA intetrimestral de Març o els canvis en la previsió de creixement del PIB del propi govern socialista). Una altra qüestió que no agrada als companys socialistes és la nostra preocupació pel fet que ZP pugui incomplir l'Estatut (Llei en vigor) ja que tot apunta a que no s'acordarà abans del 9 d'agost el nou model de finançament. També denunciem que la seva promesa de transferir rodalies no s'ha complert encara. No cal que recordem el famós “apoyaré...” al palau Sant Jordi en un acte amb Pasqual Maragall.

A nivell nacional, crec que ICV està tenint un paper de recolzament institucional del PSC, en ares de l’estabilitat del país, que sovint costa d’entendre a la militància i als votants. Si ICV no jugués aquest paper d’aliat fidel, no hagués tingut una discreta oposició a la proposta xenòfoba d’Ernest Maragall de segregació racial a les classes i d’altres perles de les bases de la LEC (Recordo que ICV no va anar a la vaga amb els profes i estudiants precisament per l'estabilitat de govern, cosa que li va costar dures crítiques d’alguns sectors de CCOO). Si ICV tingués voluntat de desestabilització del govern, no estaria tirant-se sobre les esquenes totes les grans infraestructures que Quim Nadal vol executar i que van ser dissenyades en època convergent. Si ICV volgués desestabilitzar al govern, s'hagués denunciat que mentre el país vivia una situació d'extrema sequera, el conseller Llena (conegut al Pirineu com un dels principals especuladors urbanístics) estava concedint més llicències pels regadius, amb la única voluntat de beneficiar, no als pagesos, sinó a l’agroindústria. Si ICV tingués voluntat de desestabilitzar al PSC denunciaríem que Castells està deixant sense recursos el desplegament de la Llei de la dependència o els ajuts a la pobresa (De la mà de la Consellera Capdevila, com vaig comentar en aquest blog fa algunes setmanes). I totes aquestes qüestions poden haver estat denunciades per algun militant a títol individual, com estic fent jo ara. Però els consellers, diputats i diputades i la resta de dirigents d'ICV en totes aquestes qüestions han estat aliats fidels del principal partit del govern català. A ICV sobre estabilitat de govern crec que més no se'l pot exigir. De fet, jo sóc dels que creu que aquesta és una (entre d’altres) de les causes dels mals resultats a les darreres eleccions estatals.

La meva conclusió de tot plegat és que davant de qualsevol retallada social, davant de la planificació de qualsevol gran infraestructura desenvolupista, davant del fre a l’autogovern de Catalunya, davant de qualsevol retrocés en la redistribució de la riquesa; la acció parlamentària ho ha de denunciar enèrgicament i l’acció institucional d’ICV ha de confrontar. El paper d’ICV mentre sigui un partit minoritari ha de ser, a parer meu, fer de correctiu d’Esquerres, Ecologista i Catalanista a qualsevol proposta; ja vingui de la dreta, ja vingui del PSC, ja vingui del PSOE. I òbviament, les àrees gestionades per Iniciativa han de liderar les polítiques d’esquerres i ecologistes de qualsevol govern en el que formin part, com s’ha fet, per posar alguns exemples, amb el pacte nacional i la llei per l’habitatge, amb la democratització de les polítiques de seguretat, amb els programes de recuperació de la memòria històrica i democràtica i fins i tot en l’aplicació dels criteris de la Nova Cultura de l’Aigua en la política hídrica; qüestió, aquesta darrera, que ha quedat enterrada sota el tsunami polític i mediàtic provocat per la crisi de la sequera. El que veritablement seria irresponsable, potser no davant del govern, però si davant del país, seria tenir una participació a les institucions acrítica, neutre i diluïda, en la qual la gestió s’anteposés a la ideologia.

dimecres, 21 de maig de 2008

Quantes llums d’alarma més s’hauran d’encendre per tenir política industrial?














Segons les darreres dades intertrimestral de l’EPA, el sector de la indústria està generant llocs de feina, cosa de la que me’n alegro. Dit això, no podem obviar notícies alarmants com els tancaments anunciats per diverses empreses aquesta setmana. Destaca el tancament d’Al-Ko Condural, empresa ubicada a la nostra comarca, a Polinyà, que subministrava components elèctrics a empreses de cotxes com Seat o Ford. 191 treballadors i treballadores, la majoria dones, es quedaran sense feina. En el marc de la UE, amb lliure circulació de capitals, és molt complicat regular aquests tancaments. Ara bé, l’ajuntament de Polinyà (PSC amb majoria absoluta) ha fet una cosa imperdonable: Ha qualificat els terrens de la nau en urbanitzables. Això és renunciar a una de les poques armes que te l’administració per combatre les deslocalitzacions. És a dir, ha incentivat a l’empresa a marxar, ja que la requalificació suposa un increment patrimonial en cas de venda dels terrenys.

A les comarques de Girona (A Massanes i a Cassà de la Selva), han anunciat el tancament diverses empreses tèxtils pertanyents al grup DB Apparel, deixant 132 persones sense feina. A Reus i Hostalric el grup tèxtil Pasarela també ha anunciat tancaments, que afectaran a 70 treballadors. Aquest sector, el tèxtil, ha protagonitzat diverses crisis en el darrer any. Crida l’atenció que moltes de les empreses tèxtils que han tancat en els darrers mesos a Tordera (280 treballadors/es), Sant Joan de Vilatorrada (50 treballadors/es), Navarcles (180 treballadors/es), Parets i Cardedeu (123 treballadors/es), Igualada i Olvan (200 treballadors/es) a més dels que s’han anunciat aquesta setmana, resulta que pertanyen a grups empresarials com Inditex (Zara, Pull and Bear, Berska...) o DB Apparel (Abanderado, Wonderbra, Unno, Princesa). Dic que crida l’atenció, perquè aquestes empreses estan repartint beneficis i senyors com Amancio Ortega no se’n amaguen. No sóc un expert en borsa, però els cànons de conducta habituals als parquets solen ser de revalorització de les accions de les empreses que anuncien aquests tipus de tancaments. Centenars de famílies afectades, i uns quants brokers fent-hi calers: Això és el capitalisme.

Davant d’això, el que cal no és generar falsos superàvits. Cal una política industrial seriosa, cal una reconversió de sectors com el tèxtil en empreses de valor afegit. Cal una aposta per les noves tecnologies, amb més recursos amb R+D+I, que a l’Estat Espanyol no arriba ni de bon tros al 3 % sobre el PIB que recomana el Consell Europeu, de fet actualment representa una tercera part respecte el PIB que el conjunt de la UE-15. I això calia haver-ho fet fa temps, però en tot cas queda clar que no es pot esperar més. El govern no es pot permetre seguir sent negligent en el fons (Manca de recursos i d’un programa clar de reconversió) i les formes (Joan Clos/Miguel Sebastián) de la política industrial com ho ha estat fins ara.

diumenge, 18 de maig de 2008

Sobre el nou finançament

Aquest cap de setmana he estat a l'escola de joves sindicalistes Ángel Rozas, organitzada per Acció Jove, els joves de CCOO. Ha estat un cap de setmana molt interessant, organitzat de forma excel·lent per la gent d'Acció Jove i on s'han fet tallers i xerrades molt interessants i s'han compartit espais entre joves delegats i delegades sindicals, gent de l'estructura del sindicat i altres afiliats de la CONC que hem volgut participar-hi. L'escola te com a objectiu la formació sindical, però també s'ha emmarcat com a espai preparatori del procés congresual de CCOO. Una de les xerrades, a parer meu, més interessants de l'escola va ser la de divendres a la tarda on l'Alfons Labrador va explicar l'estat de l'economia i va fer balanç de les dades macroeconòmiques de la que tant s'ha parlat aquests dies i la desacceleració produïda per dues causes: la crisi financera dels Estats Units i la crisis del sector immobiliari residencial a Espanya. Vull destacar una reflexió de l'Alfons Labrador que considero molt encertada sobre les conseqüències de tot plegat en el nou model de finançament. Una de les coses que apuntava, és que l'estat te superàvit perquè mentre creix la població i les Autonomies han de destinar més recursos per a l'educació i la sanitat, l'estat no ha de destinar més recursos a Defensa o a Exteriors, ja que són departaments en els que no influeixen tant els increments demogràfics i en els quals les autonomies no tenen cap tipus de competència. Dit això, va fer referència al fet que el govern ha insinuat de forma tàcita i el PSOE de forma implícita que en aquest moment del cicle econòmic no podem canviar el model de finançament i donar més recursos a les autonomies perquè l'Estat ha de fer polítiques socials. Aquesta afirmació parteix d'una premisa falsa: Les autonomies no fan política social. El govern català està igual de capacitat o més fer polítiques anticícliques i un nou model de finançament no serveix perquè les Autonomies “malgastin” els diners extra que els hi entrarà a la caixa, sinó que servirà per incrementar l'Estat del Benestar, amb més presència d'administracions més pròximes a la gent. També són moltes les veus del PSOE que han dit que no es pot fer un nou model de finançament en tant poc temps (poc temps entre d'altres coses perquè no han volgut moure-ho abans). L'Estatut de Catalunya, que és llei en vigor, diu clarament que abans de l'agost ha d'haver-hi un nou model de finançament, espero que el govern compleixi la llei.

dilluns, 12 de maig de 2008

Futbol i Política, Història i curiositats

Feia dies que no escrivia sobre històries del món del futbol relacionades amb la Història i la política i desprès de parlar divendres passat amb el Roger Morales, que em va descobrir una història d'aquestes que m'agraden i que no tenia controlada, escriuré sobre la història de Paolo Sollier. Van explicar el seu cas a la secció gran reserva del “Tú diràs” de RAC-1 el dijous passat a la nit. Sollier era un mig del Peruggia dels 70. El Peruggia dels 70 va fer història per ser subcampió del calcio, amb un equip de poc nivell i amb un defensa que va morir a la gespa durant un partit. Paolo Sollier, d'ideologia marxista, va deixar un munt d'anècdotes curioses oer explicar, com el fet de que es negava a signar autògrafs perquè deia que tots els éssers humans eren iguals. Si algun aficionat no ho entenia, se'l enduia a un bar, i del bon rollo, li explicava de tu a tu perquè no considerava que fos correcte idolatrar als futbolistes. No tenia cotxe per desig propi, malgrat òbviament poder permetre's-ho. Li agradava fer autostop i viatjar amb aficionats o periodistes. També era amant de la literatura, escriptor amateur, aficionat de la música d'autor francesa i seguidor del Maig del 68, coses totes elles poc habituals en els futbolistes, i menys en els dels 70. En un partit contra la Juve va alçar el puny esquerra mirant a la llotja, per provocar al multimilionari Agnielli, propietari de la Juventus de Torí, símbol de la patronal i dels empresaris, cosa que va passar a la història. Una peculiaritat més, és que tenia pactat amb el president del Peruggia, que per cada gol que fes, en lloc de rebre la clàssica prima econòmica, el club hauria de fer socis gratuïtament a deu obrers en atur de la ciutat, tot i que desgraciadament no va aconseguir cap gol a la Serie A. Desprès de ser futbolista va militar al grup polític anomenat “avantguarda proletaria” de idologia Trotskista.

La història es pot sentir a partir del minut 42 de l'arxiu enllaçat aquí.


Aquesta, era una de les històries que no tenia controlades de futbolistes que han destacat per la seva implicació ideològica. Tenia controlades històries interessantísimes com les de Paul Breitner, un exfutbolista del Madrid dels 70, d'entre d'altres equips, d'ideologia maoista que va participar en diverses vagues i protestes sindicals violentes. O Matthias Sindelar, el jugador austríac que es va negar a vestir la samarreta alemanya amb l'esvàstica en època de Hitler, cosa que li va costar finalment la vida. O James Riordan únic futbolista britànic a la lliga soviètica de la Història, motivat per la seva ideologia comunista. O Peter Vermes, un nordamericà que va acabar jugant a la Hungria comunista. O Helmuth Duckadam porter del Steaua a la final de Sevilla contra el Barça que, segons diu la llegenda, va ser castigat pel règim de Ceaucescu per rebre un cotxe de luxe com a premi, i el van lesionar a les mans per impedir-li que tornès a jugar a futbol. També històries d'equips com el Marec (Marxista, Antifeixista, Revolucionari, Emigrant, Comunista) de Bulgaria, que el nom ja ho diu tot.


Per acabar, he trobat un vídeo al youtube molt divertit protagonitzat pel meu admirat Cristiano Lucarelli i per l'impresentable Paolo Di Canio.






Quan es va fer l'entrevista Di Canio jugava al Lazio i Licarelli al Livorno. Tots dos estaven en els seus respectius equips per motius que van més enllà dels esportius. Més aviat, estaven a aquests equips per motius ideològics. I és que la definició ideològica dels dos equips ve de llarg, de l'època de Mussolini.


Destaco les dues preguntes i respostes del minut 02:35 del vídeo:

Si et dic comunista t' ofenc?

Lucarelli: no

Di Canio: Et porto als tribunals

Ei et dic feixista t'ofenc?

Lucarelli: si

Di Canio: No et porto als tribunals.


També és interessant les dos següent preguntes on Di Cani alava a Mussoloni i Lucarelli al Che Guevara.


Doncs fins aquí el meu petit homenatge al futbol com a fil conductor de la Història (en majúscules) del segle XX.

dijous, 8 de maig de 2008

“Una anàlisi sociològica dels resultats del 9 de març”

Dilluns passat vaig assistir a un acte organitzat per la fundació del PSC, la Fundació Rafael Campalans: “Una anàlisi sociològica dels resultats del 9 de març”. Per analitzar els resultats dels darrers comicis en el conjunt d´Espanya es va comptar amb les intervencions dels professors: Gabriel Colomé, director del Centre d´Estudis d´Opinió (CEO) i de Fernando Vallespín, director del Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS). Va fallar Julián Santamaría, president de l´Instituto NOXA que tenia prevista la seva assistència, cosa que va fer que Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans, presentés la xerrada. És la primera vegada que anava a la casa Golferichs, un entorn bellíssim, però que incompleix els més mínims requisits d’accessibilitat (cosa que, sincerament, em va molestar).

Vallespín, que assistia a un dels seus darrers actes com a director del CIS ja que serà substituït en breu, va fer una explicació més política que sociològica, però en tot cas molt correcte. Els assistents, la majoria militants del PSC, no van acabar gaire convençuts de les seves explicacions. Va dir que el PP va fer uns bons resultats, ja que va pujar en vots i que lamentava la bipolarització i la manca de proporcionalitat de la composició de la cambra. També va vaticinar que “la escasez” deixarà en una situació complicada al PSOE. Amb “escasez” es referia a la manca de recursos tant econòmics fruit de la crisi (ell si va parlar de crisi) com de recursos naturals, exemplificats amb la guerra de l’aigua. En aquest escenari Vallespín va opinar que els partits nacionalistes o regionalistes, com CiU o PNB, poden recuperar part de l’espai perdut davant els socialistes que, a parer seu, necessiten la perifèria per a guanyar les eleccions, ja que al centre tenen una situació complicada.

El moment estelar el va protagonitzar Gabi Colomer. Se’m fa difícil veure com un director d’un Centre com el CEO, que ha de garantir certa neutralitat, pot fer unes intervencions tant sectàries. D’entre totes les perles que va fer, destaco la seva reacció quan el professor Vicenç Navarro, va preguntar si hi havia algun estudi que preveiés les possibles reaccions electorals a que el PSC tingués grup parlamentari propi a Madrid. La sala va fer un “uff!”, com si la pregunta fos una entrada al genoll al minut 2 de partit. “Quina mala llet!” va dir la noia que tenia al costat. La resposta de Colomer em va recordar a Laporta amb aquell “Al loro...Que no me los embauquen!”. Va dir que “hi ha coses que no poden ser. I punt.” i el grup del PSC no pot ser “perquè ho prohibeix el reglament del Congrés” (cosa que no és certa si es presentés com a PSC a les eleccions, ja que estan registrat com a partit al tribunal de comptes i no com a federació), que seria un “suïcidi polític inexplicable” i que això del grup parlamentari eren elucubracions de qui vol destruir al PSC i al socialisme català. Recordo que a pregunta la va fer Vicenç Navarro i no, per posar un exemple, David Madí. Va defensar les enquestes d’El Periòdic d’Andorra, fins i tot les falses i manipulades, ja que va reconèixer que mai des del 2005 va perillar el més mínim la victòria socialista a les eleccions generals.

No es va entrar a fons en veure peculiaritats del comportament electoral, i se’ns va remetre als assistents a esperar a les enquestes post electorals que els dos experts van afirmar que en aquesta ocasió seran especialment interessant, cosa ja fa dies dic. D’aquí tres setmanes tenim baròmetre del CEO (Que Colomer ja ens va avançar que ve molt “mullat”, entenc que per la crisi de l’aigua. De la del CIS ja podem veure l’avanç dels resultats. En tot cas si que van destacar el transvasament de vots d’ERC a PSC a segona corona de Barcelona, del PSC al PP a primera corona i absorció elevada del PSC a ICV-EUiA al conjunt de Catalunya. Restaré impacient al baròmetre del CEO per constatar-ho.

dimarts, 6 de maig de 2008

1968

El maig és un mes especial. Fa 40 anys del maig del 68 on els joves estudiants van cridar “tot és possible”, “la imaginació al poder”, “prohibit prohibir”; van criticar el recent assassinat del Che per part dels Estats Units i van liderar un canvi social que es va estendre per Europa on les llibertats personals s’associaven a l’esquerra transformadora superant les estretors en l’àmbit moral bàsicament per part de la dreta, però que també propugnaven alguns sectors stalinistes.

Aquell mateix any, es va produir de forma gairebé paral·lela la “Primavera de Praga”, que va culminar a l’estiu amb la invasió de Txecoslovàquia per part de la URSS, que reprimia l’intent d’independència i la instauració d’un socialisme “més humà” en aquell país orbital. Tot plegat van produir un distanciament de molts partits comunistes europeus envers el PCUS, que no van entendre aquell atac contra l'emancipació nacional txecoslovaca.

Crec que aquests dos fets són cabdals per entendre l’esquerra transformadora d’avui en dia. Passats 40 anys alguns grups o partits d’aquesta esquerra radical i transformadora han abandonat el marxisme, d’altres el segueixen considerant la seva ideologia central; però tots han adoptat com a eixos propis l’emancipació nacional i l’emancipació personal i les organitzacions catalanes que conformen aquest espai, principalment EUiA i ICV són un clar exemple d’adopció d’aquests principis. Crec que aquesta és la gran aportació del 1968 com a esdeveniment global.

Sense haver-lo llegit, vull recomanar un llibre del qual m’han arribat bones referències i que parla sobre el que va suposar el maig del 68: 1968. El mundo pudo cambiar de base de Manuel Garí, Jaime Pastor y Miguel Romero.