divendres, 19 de desembre de 2008

Ignacio Fernández Toxo nou Secretari General de la CS de CCOO

Fernández Toxo


Adéu Fidalgo.
No et trobaré a faltar.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Hem tombat la directiva de les 65 hores!

La pressió social i el sentit comú s'ha imposat. La directiva que representava més vivament els interessos de la Europa del Capital la de temps de treball, ha rebut l'oposició de la majoria dels eurodiputats. La directiva, més coneguda com a directiva de les 65 hores, que deixava allargar la jornada laboral fins a seixanta-cinc hores setmanals era defensada per Itàlia i gran Bretanya. A l'Estat Espanyol, s'especulava que el PP podia votar en contra per les pressions del lobbies de metges afins als conservadors. ICV, IU, ERC i PSOE, es sabia que votarien en contra per raons evidents. I el gran dubte era que faria CiU, més per qüestions simbòliques que no pas aritmètiques. Finalment sembla qua han votat en contra. Suposo que en les properes hores sabrem més coses de tot plegat, però ja podem avançar que en aquest cas les campanyes que han corregut per la xarxa, la manifestació del passat octubre convocada pels sindicats de tota Europa i la resta de fórmules de pressió social han jugat un paper fonamental.

Més info:
Vilaweb
El Pais
El Periodico
La Vanguardia

Afegit:

Crec que és una vergonya el que estan recollint alguns contrainfos de la xarxa sobre la postura d'ICV respecte les 65 hores. A kaosenlared.net i indymedia.org s'han reproduit articles que afirmen que ICV estava a favor de la directiva. Precisament ells que es queixen, crec que amb tota la raó del món, de que molts mitjans convencionals manipulen la informació, en aquest cas, han exercit un barroer exercici de manipulació.

Aquesta recent entrada del bloc del Raül Romeva és suficientment explicativa de com ha sigut el procés de votació d'avui i de quin paper hi ha jugat ICV.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Demà comença el Congrés Confederal de CCOO



El darrer trimestre del 2008 està sent un moment de replantejament de projectes polítics i sindicals. A nivell polític he participat directament en l’Assemblea Nacional de Joves i d’ICV. A nivell sindical he assistit al Congrés de la CONC i ara em disposo a seguir des de la distància el 9è Congrés Confederal de CCOO que començarà demà a Madrid i tindrà lloc fins el 20 de desembre.


Per seguir-ho, a més de llegir es cròniques de les edicions digitals del diversos mitjans, pensava utilitzar també la pàgina web que el sindicat ha habilitat per poder seguir l’esdeveniment: http://congresos.ccoo.es/ . Avui hi he entrat i m’he trobat la desagradable sorpresa d’un vídeo del senyor Fidalgo (al que fa poc Marcelino Camacho li deia que no era d’esquerres) donant la benvinguda al Congrés. Entenc que com a Secretari General és una figura institucional que s’ha de respectar. Però ara mateix, a les portes del 9è Congrés, Fidalgo hauria d’assumir que és un dels dos candidats, no només és el Secretari General. Fidalgo ha monopolitzat les presentacions de del Congrès de forma bastant barroera, i això no és més que una estratègia bastant poc democràtica per tenir avantatge respecte l’altre candidat a la Secretaria General.

"L’aspirant” és un senyor gallec, Ignacio Fernández Toxo, ex-secretari general del Metall, que ja li va disputar la secretaria general al darrer congrés tot i que va retirar la seva candidatura per no debilitar el projecte. Toxo, aposta per unes CCOO amb més ideologia, que sigui alguna cosa més que simplement una entitat de serveis juridico-laborals (cosa que crec que ara no és), que tingui com a una de les prioritats el repartiment de la riquesa. Toxo te el recolzament de Catalunya i de part del Metall. Però com un amic em recordava aquests dies “Les delegacions són com les subprime, que fins al darrer moment no saps que és el que veritablement hi ha dintre”, és a dir que realment ni se sap si les delegacions votaran en bloc i en quin sentit ho faran. En tot cas, espero que Toxo li guanyi la partida a Fidalgo, que no és precisament sant de la meva devoció.

De ben segur que serà un 9è Congrés en el que el principal interès mediàtic es centrarà en l’elecció de la Secretaria General. Però més enllà dels debats de noms i de la tria dels lideratges, espero que CCOO, d’una banda, sàpiga rellegir la situació actual i el context de crisi i adaptar les seves estratègies a curt i mig termini, per poder fer front a la situació econòmica, sent garant de que aquesta crisi la paguin els poderosos i no les classes populars. I d’altra banda, espero que siguin capaços de llençar un missatge nítid a la ciutadania d’unitat i de treball, i de que és una força que defensa els drets i la dignitat dels treballadors i treballadores.

dimarts, 2 de desembre de 2008

La llista de Liechtenstein



A l'estiu d'aquest any va saltar un escàndol sobre l'evasió fiscal a Leichtenstein que va afectar a diversos països europeus, especialment a Alemanya, però també a d'altres com l'Estat Espanyol. Com que l'evasió fiscal i els frau d'aquest tipus mai han estat una prioritat a combatre ni pels governs del PSOE ni pels del PP, han hagut de passar uns quants mesos fins que l'Hisenda espanyola hagi fet algun moviment per investigar als delinqüents que roben a l'estat amb l'impagament d'impostos. Recordo que aquest mes de setembre en una interessant reunió amb la presidenta i els portaveus de la Organización Professional de Inspectores de Hacienda del Estado, van destacar, entre d'altres aspectes preocupants de la situació de la lluita contra el frau fiscal, la manca d'interés i la passivitat del Ministerio i de la Secretaría General de Hacienda investigar aquest cas de Liechtenstein que contrastava amb la celeritat amb la que d'altres estats, com Alemanya, havien actuat per encausar als evasors fiscals.

De moment, de la llista espanyola poca cosa ha transcendit als mitjans de comunicació, més enllà de que la llista de presumptes culpables oscil·la entre 150 i 200 i que els dos noms més il·lustres són Alejando Sanz, el cantant, i el pare d'Artur Mas, secretari general de CiU. Com sempre s'ha de respectar la presumpció d'innocència, però parlem de dos personatges que pobres i necessitats, no serien. I no sé a que es dedica el pare d'Artur Mas, però precisament Alejandro Sanz és un senyor que, a part de tenir part dels seus guanys en l'impost revolucionari que l'SGAE ens obliga a pagar, te la seva font principal d'ingressos en l'explotació de la seva imatge.

S'ha de dir prou a la passivitat enfront els delictes fiscals. Cal incloure d'una vegada el frau i l'evasió al codi penal, que els culpables vagin a la presó. Perquè amb una simple multa no s'acabarà mai amb aquestes activitats immorals i il·lícites. I ja n'hi ha prou d'apel·lar a la picaresca dels llatins dels sud d'Europa. Això no és picaresca, ni tans sols és incivisme. És un greu delicte i per tant, repeteixo, els culpables han d'anar a la presó.

divendres, 28 de novembre de 2008

L'Assemblea d'ICV per un membre de la delegació de Joves

Pels que segueixen l'actualitat d'ICV, crec que ja deuen tenir tot llegit sobre la 9a Assemblea Nacional, se que vaig tard per escriure sobre el tema. La direcció està contenta pel recolzament mostrat per la militància, especialment en la votació del balanç de gestió. Els i les militants estan contents pel debat que es van produir sobretot a les comissions. Totes les delegacions van tenir les seves “victòries”: Dones amb Iniciativa va acordar la paritat a tots els òrgans de direcció. El grup de defensa dels animals va aconseguir que ICV és declarés obertament i sense matisos com a partit antitaurí (per fi). Els grups sobiranistes van aconseguir el compromís de la direcció de realitzar al 2009 una convenció monogràfica respecte la qüestió nacional i es va avançar cap a l'aposta d'ICV cap el federalisme europeu més que el federalisme espanyol (jo això d'Europa no ho veig clar). Les delegacions de Girona o Maresme, més crítiques amb la direcció, van tenir el seu espai i la seva veu i van saber expressar els seus punts de desacord amb responsabilitat i de forma constructiva.


Com és lògic, vull destacar els temes de debat que la delegació de Joves va ser capaç de situar a l'assemblea. Joves va mostrar la seva preocupació pels riscos que suposa gestionar interior, va demanar espais de presa de decisions reals i, sobretot, va aconseguir reforçar els mecanismes de rendició de comptes. Segurament l'esmena més important que Joves presentava a la 9a Assemblea estava al document d'organització i era la petició de que l'Assembla i la votació de la direcció fosssin cada dos anys. La negociació amb la ponència i amb altres delegacions va portar a que finalment l'Assemblea sigui cada dos anys, amb presentació dels balanços de gestió, debat dels documents, modificacions estatutàries, aprovacions de resolucions, etc; però que l'elecció de la direcció sigui cada quatre, en paral·lel als cicles electorals. Si d'una cosa em va servir aquesta assemblea (la meva primera), va ser per comprovar que l'espai de rendició de comptes més important no són les votacions de les llistes al Consell Nacional, a la Comissió Executiva Nacional, ni a les primàries; sinó que ho és la discussió dels documents de balanç. Les intervencions més crítiques de tota l'assemblea precisament van ser-hi a aquest moment del debat. Així doncs, l'aportació de Joves és fonamental per avançar, encara més, en la democratització interna d'ICV. Benvingut sigui.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Un nou blog cerdanyolenc i combatiu

La setmana passada vaig adquirir el compromís amb els administradors d'un blog de parlar-hi en la següent entrada que escribís. Vaig incomplir el compromís per causa major, la mort del lluitador antifranquista del PSUC i autèntic mite, Miguel Núñez.

En tot cas, lo prometido es deuda, i vull parlar de “Diario de un ERE”, el Blog de los trabajadores de Rosa Gres escrit per “Lev Mishkin” i “Profesor Taratonga”. Aquests dies han estats intensos en quant a defensa dels drets dels treballadors i les treballadores a Cerdanyola amb l'anunci de tres Expedients de Regulació d'Ocupació,a Riviere, Zobele i Cerámicas Sugrañes (Rosa Gres). Ho vaig dir en una entrada referida al cas de Zobele, cal organitzar la pressió cap a l'empresa i cap a les administracions que han de pendre la decisió d'acceptar o rebutjar l'expedient. I un blog pot ser una eina comunicativa perfecte per contribuir a aquesta pressió, així que els animo a seguir escrivint amb regularitat i incentivant el debat com estan fent ara. El blog recull les accions reivindicatives que s'estan fent i llença reflexions sobre la situació de cara a generar debat (algunes entrades tenen 25 comentaris), molts dels comentaris no queden del tot clars als lectors que no treballem a Sugrañes, ja que tenen el seu propi codi i les seves anècdotes en comú però pels que tenim hores de fàbrica a l'esquena i sabem com es pensa entre palets, molls i platjes podem seguir el contingut del blog amb normalitat.

El cas dels treballadors de Sugrañes és peculiar, pel fet que l'empresa havia de ser ubicada a un altra emplaçament a mig termini per la construcció del parc de la ciència. Com he dit sovint, és imprescindible per l'ocupació de qualitat i el model productiu que cristal·litzin projectes com el del parc de la ciència. Però en el cas de Sugrañes han aprofitat aquesta qüestió i el soroll de la crisi per fer un ERO de 80 treballadors. Espero que l'empresa compleixi la seva paraula i al final acabi “contando con todos”. Si no ho fa, la lluita haurà de continuar.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Miguel Núñez, un personatge extraordinari

Ha mort Miguel Núñez, un dels personatges més rellevants i fascinants de la lluita antifranquista. Vaig tenir el plaer de conèixer-lo personalment el 6 de juny del 2008, quan vaig anar a visitar-lo a la seva residència amb la resta de l'equip coordinador de Joves per anunciar-li que la Trobada d'Estiu tindria el seu nom. En aquella visita em va encisar. El seu humor, la seva lucidesa, la seva ironia i la seva vitalitat. Aquell home no sembla tenir 88 anys.

Explicava amb una gràcia innata aquesta anècdota: “Manolo [Vázaquez Montalbán] me decía siempre lo mismo, que este país no iba bien. Yo le preguntaba el porqué y el me contestaba que a que edad me habían condenado a muerte. Yo le dije que a los 20. ¡Y todavía estás vivo! Ves como el país no va bien”.
Ara, la seva malaltia ha fet el que ni les pressons ni les tortures del franquisme no va poder fer.

Crec que deixa una herència que mantindrà viva la seva memòria per sempre més, un dels millors llibres que he llegit mai, “la Revolución y el Deseo”, reeditat recentment.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Nosaltres ja ho dèiem


Diferents blocs esquerranosos (com aquest o aquest) demanaven aquests dies una campanya amb un únic lema en relació a la crisi econòmica: Nosaltres ja ho dèiem. La frase, que normalment fa ràbia de sentir quan te la diuen, el que amaga és que aquesta crisi ha donat la raó a uns quants, els que dèiem que no es podia acceptar de cap de les maneres que els fluxes especulatius circulessin sense cap mena de control, que garantir el lliure mercat no pot ser l'objectiu últim de l'Estat, que els banquers i empresaris havien de repartir els seus beneficis. Havien de fer-ho, perquè quan vinguessin les adversitats els que les pagaríem som els treballadors i treballadores, que no haurem participat de la festa capitalista del primer deceni del segle XXI. La crisi, per tant, ha deixat en evidència als socialdemòcrates i als liberals, que van ignorar les demandes de les esquerres transformadores, fins i tot les van acusar d'utòpiques i irreals. Ara, amb l'esclat de la crisi financera, corren a recuperar algunes de les receptes que nosaltres avançàvem, donant-nos, com deia, la raó.

Com que nosaltres ja ho dèiem, portem una temporadeta d'avantatge en l'estudi de tot plegat i ja fa temps que sabíem que es i que no es pot fer. Així doncs, aquest post és una humil contribució per a que n'aprenguin els que ara sembla que han de refundar el capitalisme:


-De cara als bancs i caixes, que avui li han dit a tot un liberal com és Zapatero que volen més i més control, els hi recomano un tríptic molt senzill, semblat als que te qualsevol oficina d'una entitat bancària oferint productes financers de dubtosa moralitat. És un tríptic del col·lectiu ATTAC que ja fa uns quants anys que demana el control del mercat financer mundial que al que ara els culpables de tot plegat advoquen i que es pot llegir clicant aquí.

-Pel senyor Sarkozy, president de torn de la UE, que ara a descobert que hi ha una cosa molt dolenta que es diuen paridos fiscals, dels quals el país que ell presideix n'és instigador, li recomano un quadern editat a l'any 2007 per la Fundació Nous Horitzons (vinculada a ICV) obra de Núria Almirón i Juan Hernández Vigueras, que es pot descarregar gratuïtament clicant aquí. El quadern explica perfectament quins són els paradisos fiscals i centres off shore amb relacions amb la UE i com combatre'ls. Si el quadern se li queda curt, li puc recomanar un dels últims llibres que he llegit, precisament d'un dels autors del quadern, Juan Hernández Vigueras, la fitxa es troba aquí.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Estic molt preocupat

A Cerdanyola pot tenir lloc un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) pel tancament de l'empresa Zobele que pot afectar a 165 treballadors i treballadores. De moment la notícia que he llegit a l'info, encara deixa molts dubtes de com anirà el procés. Com sempre davant d'aquestes notícies em venen al cap algunes preguntes:

-És rendible aquesta empresa?

-Quins beneficis ha tingut els darrers anys?

-És viable reubicar als treballadors i treballadores en altres tasques o departaments dins de la mateixa empresa?

-Ha rebut aquesta empresa fons públics als darrers anys?

-Que pretén fer l'empresa amb els terrenys de la nau?

Intentaré seguir de prop aquesta qüestió i veure com avança el procés d'ERO, Ara cal que la ciutadania de Cerdanyola mostrin la seva solidaritat amb la gent de Zobele. Tancaments injustos, ni un, ni a Cerdanyola ni enlloc.

dijous, 30 d’octubre de 2008

A tots els tontos els hi ha donat per parlar aquest Octubre?

Aquest mes d’Octubre crec que pot passar a la història, ja que crec que mai havia sentit en tant poc espai de temps tantes tonteries juntes de personatges tant rellevants de la política i la societat de l’estat espanyol. Aquests són els 4 tontos que he detectat (no els hi dic gilipolles que desprès hi ha qui em renya, com quan li vaig dir gilipolles a Antonio Gallego):

El primer tonto va ser José Maria Aznar. El 22 d’Octubre en la presentació d’un llibre de les FAES titulat “Planeta Blau (no verd)” va negar el canvi climàtic i va acusar de "inquisidores" del "Apocalipsis climático" als que defensem les polítiques sostenibilistes. Pel que es veu, Aznar va fer les declaracions sense haver-se begut 5 ampolles de vi prèviament, així que no se li pot aplicar l’atenuant d’alcoholisme al que ja ens tenia habituats.

El segon tonto del mes m’afecta especialment perquè és el "jefe" del sindicat de classe al que milito, el senyor Fidalgo, Secretari General de la Confederació Estatal de CCOO. Fidalgo es declara capitalista “perquè està fundat”. Doncs jo a ell li dic que és tonto perquè a 3 mesos d’un congrés, calladet estaria més guapo. Per cert, som molts els afiliats i afiliades de base i són molts els membres de l’estructura, que pensem que un dels objectius de CCOO ha de ser lluitar per superar el capitalisme.

El tercer tonto també va sortir parlant de temes laborals. Gómez Navarro, president de les Cambres de Comerç ens explica la seva particular recepta contra la crisi: “Los sindicatos deben dejar de proteger a los vagos”. Aquest senyor que fa aquestes declaracions tant d’esquerres, havia estat ministre del PSOE. Jo crec que hauria d’afegir que els sindicats han de deixar de protegir als treballadors i protegir als empresaris, que són els que ens donen de menjar i que si no fos per la seva caritat ens moriríem de gana.

El tancament del mes d’octubre havia de ser “a lo grande”. La reina Sofia ha fet públiques les seves memòries, al complir 70 anyets. Les seves memòries, a part de ser d’extrema dreta, valoren qüestions sobre les que ella hauria de ser l’última persona que opinés. Com deia avui un pel facebook: "si vol opinar, ha de deixar la feina que fa ara". De totes les tonteries que ha dit, em quedo amb dos fragments, el primer: “Puedo comprender, aceptar y respetar que haya personas con otra tendencia sexual, pero ¿que se sientan orgullosos por ser gays? ¿Qué se suban a una carroza y salgan en manifestaciones? Si todos los que no somos gays saliéramos en manifestación...”. El segon: “¿Está a favor del aborto?En absoluto¿Y de la eutanasia?No soy partidaria”. Respecte a les manis dels gays, te tela que quatre dies desprès de treure els putos tanques al carrer (si todos lo que no somos militares saliéramos en manifestación...) ara digui això. Miri senyora Sofia, a alguns els agrada mostrar la seva tendència sexual i els avenços en la superació d’una discriminació històrica; d’altres trempen demostrant la capacitat que tenen per a matar a persones fent desfilades militars... és qüestió de gustos. Respecte l’eutanàsia i l’avortament. Jo no estic a favor de les monarquies ni dels caps d’estat antidemocràtics com els de l’Estat Espanyol, i m’he de fotre. Així que Sofia, porquè no te callas? que callar és pel que cobres, i no poc precisament.

divendres, 24 d’octubre de 2008

Nissan, dels treballadors

Per desgràcia ahir tenia una pràctica a la UAB (Pla Bolonya dels pebrots) i no vaig poder assistir a la manifestació de Barcelona contra l’ Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) de Nissan. La manifestació ha estat tot un èxit, 10.000 persones. De totes meners, aquesta setmana, em vaig reunir juntament amb els membres de la direcicó d’ICV Jordi Guillot, Laura Massa i Josep Torrecillas amb el Javier Pacheco, secretari general de la secció sindical de CCOO a Nissan i el secretari general del sector del Metall del sindicat, Vicenç Rocosa, per rebre informació de primera mà sobre el que està passant a Nissan i decidir l’estratègia política davant aquesta situació.

Vaig acabar la reunió esperançat, alhora que indignat. Esperançat perquè hi ha una lluita per davant. No està tot perdut, aquest ERO que vol deixar al carrer a 1680 treballadors i treballadores és injust i es pot aturar. La lluita al carrer i a les institucions tot just acaba de començar i tinc l’esperança de que arribarà a bon port. Però també estic indignat. Indignat per la cadena d’errors protagonitzada per tots ministres d’Indústria des de l’època Montilla (demencial el paper de Clos), per la manca de sensibilitat de Zapatero (que està molt preocupat de participar en la refundació el capitalisme, però s’oblida de parlar de Nissan amb Sarkozy) i també (i aquesta decepció és especialment dolorosa) pel paper que fins ara ha jugat el Govern de la Generalitat.

No és moment de mirar cap un altre costat. No és moment, de caure en el arguments fariseus dels propietaris del mitjans de producció. No és moment d’afirmar “si no es venen cotxes, és normal que hi hagi acomiadaments” com va fer Montilla al debat de política general de fa algunes setmanes. No és moment de que la dreta política i social proposi retallades socials i laborals com a mesura contra la crisi. No és moment de caure en “adminitritivismes”, calen respostes polítiques. Unitat política, i ni un acomidament, ni a Nissan, ni a Seat, ni a Pirelli, ni enlloc.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Indecent

Els sous dels banquers espanyols s’ha incrementat aquest 2008 un 54 %, segons informava ahir El País. Independentment de que els bancs de l’Estat Espanyol no semblin estar en situació de fallida com molts dels grans bancs europeus (com comento a l’anterior post), és totalment immoral i indecent que en el context de crisi quan ja estan aflorat els problemes d’atur i de desnonats, hi hagi un col·lectiu que es permeti el luxe de llençar aquest missatge. S’han multiplicat per 11 l’increment percentual que els hi correspondria agafant com a referència l’IPC i, a més a més, partint d’uns salraris ja de per si molt elevats. Ells, els banquers, són un dels grans responsables de la situació; però aquesta, sembla que no és la seva crisi.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Fortis, Hipo Real State, Wachovia, Unicredit, Northern Rock...

La situació de la crisi financera ens està superant. Els experts no es posen d'acord, els governants van improvisant mesures de xoc que no suposen canvis profunds al sistema i els ciutadans anem perduts i no sabem exactament les repercussions que tot plegat tindrà a la nostra vida quotidiana. Bush, Skarkozy, Berlusconi i Merkel, icones de la dreta, parlant d'intervenció estatal i nacionalització. I un sistema financer que trontolla com un castell de cartes. L'escenari és de concentració dels beneficis (en el recent període d'expansió) i socialització de les pèrdues (ara que la sitació és de crisi provocada per la irreponsabilitat de les financeres nordamericanes), clàssic comportament capitalista que ha comptat amb total recolzament per les socialdemocràcies europees.

La situació requereix canvis profunds, el laissez faire ens ha portat a aquesta escena de crisi. Quan la superem haurem d'aprendre de la lliçó i prendre les mesures necessàries per evitar que torni a succeir i aquestes passen per mesures concretes contre els fluxes especulatoris, la implementació de la Taxa Tobin, la lluita decidida contra els paradisos fiscals, transparència en les grans transaccions i modificacions del mercat financer. Aquestes mesures progressistes ara ja no són només un somni d'aquells que som d'esquerra i volem transformar el món, s'ha demostrat que són canvis imprescindible fins i tot per la supervivència del propi sistema.

divendres, 3 d’octubre de 2008

La pèrdua de l’ARE serà una gran pèrdua per Cerdanyola

Ahir vaig llegir al Tot Cerdanyola dos articles parlant sobre les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) i m’he decidit a escriure aquest post. Els dos articles són de persones amb sensibilitats polítiques diferents, la Puri Palomar propera al PAS i l’Esther González regidora socialista. Les dues coincideixen en dues coses: d’una banda, en les crítiques a la creació d’un ARE a Cerdanyola; i d’altra banda, les dues titulen el seu respectiu article amb un joc de paraules fent mofa d’aquest Pla (l’ARE). Per a mi, la Llei de l’Habitatge de la qual emana la creació de les ARE, és una de les propostes més d’esquerres, valentes i transformadores que ha aprovat el nou govern d'entesa. Destaco especialment l’article 23 que diu “Els ajuntaments, amb el suport financer de la Generalitat, es comprometen a augmentar els sòls per a habitatge dotacional, on es combini la producció d’equipaments i la d’habitatge en règim de lloguer”. “Lloguer” i “Dotacional”, nous paradigmes de l’habitatge protegit. La pèrdua d’aquest projecte,crec que serà, per tant ,una gran pèrdua per a la ciutat de Cerdanyola.

Els arguments de la Puri Palomar són similars als d’alguns sectors com V de Vivienda, que vaig rebatre en un post, fa algun temps. Aquests arguments afirmen que aquest tipus de política van únicament dirigides a salvar al sector privat de la construcció, és a dir a les promotores i constructors. Crec que aquests arguments amaguen una por certa i que comparteixo. Por a casos similars al que Bush vol fet als Estats Units, Sarkozy a França o el que el Ministre d’Indústria Miguel Sebastián vol fer a l’Estat Espanyol. El que aquests personatges volen fer és que els màxims responsables de la situació de crisi actual (financera o immobiliària, tant fa) desprès de haver-se lucrat, ara no paguin les conseqüències de la seva irresponsabilitat. Però aquest NO és el cas de les polítiques d’habitatge que està desplegant el Govern de Catalunya. L’objectiu de les polítiques que desplega el departament de Medi Ambient i Habitatge és lluitar contra els problemes que tenen els i les joves en l’accés a l’habitatge, lluitar contra les dificultats dels col·lectius en risc d’exclusió per tenir unes condicions de vida dignes o simplement ajudar a aquelles persones que amb l’encariment dels preus fruit de l’especulació, sumat a l’increment de les hipoteques, fruit de l’ascens de l’Euríbor, tenen dificultats per accedir a un habitatge al mercat privat.

Està més que demostrat que la única fórmula viable per a fer polítiques públiques d’habitatge és tenir un parc públic, és a dir, que la administració disposi d’un nombre determinat de pisos que seran utilitzats per les persones que més ho necessitin en cada moment. Per això és necessari que l’ús del pis sigui temporal, en lloguer o altres fórmules similars de cessió. Aquesta és la fórmula per la que està treballant el Govern Català i aquesta és la fórmula per la que està treballant l’Ajuntament de Cerdanyola, la fórmula més social i d’esquerres possible. I cal afegir, que és la fórmula menys atractiva per promotors i constructors, ja que d’on treuen els màxims rendiments són de les operacions de compra-venda.

Un exemple d’aquesta línia de treball d’enfortiment de l’oferta de lloguer és la promoció de La Clota on s’estan construint pisos de lloguer per a joves i equipaments a una zona que estava totalment degradada. El PSC va votar-hi en contra juntament amb el PP, al·legant que allò era una zona verda. Els mateixos arguments que utilitza ara Esther González al seu article. I tenen raó, és una zona qualificada com a verda. Però no es pot ajardinar, perquè no es viable econòmicament, i ara mateix són poc menys que un pou de merda, així de clar. No van aprendre dels errors del passat, d’aquella decisió que no va entendre ningú fora del propi PSC i ara ho repeteixen i es mostren satisfets d’aturar un pla que el seu propi partit ha promogut i està desenvolupant a molts municipis catalans. En l’article de l’Esther González s’explica totes les maldats del pla, ara bé, d’alternatives cap ni una. Deu ser que l’habitatge a Catalunya no és un problema.

També crec que s’ha d’exigir autocrítica a l’agrupació local d’ICV. L’agrupació no ha estat capaç d’explicar a la gent de la ciutat les potencialitats de l’ARE, no ha estat capaç de teixir complicitats amb aquelles persones que serien les futures beneficiàries, gent jove i de classes populars. Tampoc hem estat capaços de portar a les seves pròpies contradiccions a la resta de forces polítiques, en aquest cas especialment marcades les del PSC, que s’ha oposat a un Pla que està signat pel president de Catalunya i líder del seu partit, José Montilla. Tampoc hem aconseguit fer caure a CiU en la seva pròpia contradicció, ja que una zona com l’ARE suposaria la dinamització del comerç de proximitat que és el que ells afirmen defensar. En definitiva, extremar les cauteles no ha estat la millor estratègia, al no preveure la irresponsabilitat de la resta de forces polítiques.

El que més lamento de tot plegat és que el debat s’està fent des de les talaies dels partits, amb marcats interesos polítics partidistes, amb arguments acomodats i sense tenir en compte en cap cas els problemes reals dels i les joves, o les persones amb dificultats d’accés a l’habitatge i de la ciutadania en general. Estic convençut que des de la perspectiva d’algú que pot ser un possible usuari del servei dotacional d’habitatges, d’algú que està fotut perquè no pot tenir pis, que li parlin de qualificacions del terreny, que li parlin de qüestions estètiques o de murs de ciment, o d’alçades dels blocs, els importarà poc, per no dir gens. En definitiva, a no ser que hi hagi algun gir inesperat de darrera hora, hem perdut l’oportunitat de fer de Cerdanyola una ciutat més social, una oportunitat de contribuir a resoldre el que per a mi ( i per a un 20 % dels catalans), és el principal problema de Catalunya.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Fòrum Social Europeu Malmö 2008 (II)



Com vaig comentar al darrer post, vull comentar els tallers i seminaris als que vaig assistir al FSE. Va haver-hi molta reflexió i confrontació i em vaig permetre el luxe de fer una intervenció amb el meu fluix anglès en un dels seminaris mostrant el meu desacord amb una de les ponències sobre flexiseguretat. De forma sintètica, aquest és el resum dels tallers i seminaris que vaig presenciar:



Seminari d'estratègies i marcs de relacions entre partits polítics i moviments socials.
No vaig poder escoltar tot el seminari però crec que és molt positiu que es facin tallers com aquests i que els moviments socials vegin també la utilitat dels partits polítics i siguin capaços d'establir xarxes i marcs de relació.
El millor: Raül Romeva. No és endogàmia, crec va explicar perfectament com des del Parlament Europeu es poden dur a terme iniciatives per confrontar amb l'Europa del Capital.
El pitjor: El recinte. L'àrea de Rosengärd estava massa allunyada del centre i de la resta d'àrees del FSE. A més la traducció no va funcionar en cap moment per qüestions tècniques, tenint en compte que es va parlar en 5 idiomes (Rus, grec, francés, anglès i italià), era impossible seguir tot el taller.
Decepció: Paolo Ferrero, el nou Secretari General de la Rifondazione del Partito Comunista italià. M'havia despertat grandíssimes expectatives. Malgrat que no ho va fer malament, va ser un discurs generalista, poc concret i centrat únicament en el cas Italià.


Flexiseguretat
Va ser un taller amb debat i idees contraposades. Molts arguments en contra i alguns a favor. Fins i tot vaig fer una intervenció de quasi 10 minuts, per primera vegada a la meva vida en anglès, explicant perquè a parer meu l'aplicació de la flexiseguretat a l'Estat Espanyol aniria en contra dels interessos més bàsics dels treballadors i treballadores.
El millor: La unitat de discurs dels sindicats belgues, francesos i italians contra la flexiseguretat.
El pitjor: Els sindicats danesos, que intenten vendre la flexiseguretat com una cosa positiva.
Decepció: L'explicació que ens va fe un professor alemany de com en el seu país els avenços de la flexiseguretat van arribar en l'anterior govern, la coalició entre Socialdemòcrates i Verds, amb Schröder de president.



Salari Mínim vs. Renda Bàsica
El seminari havia de servir per explicar la necessitat social dels dos conceptes, però al final va ser un versus entre SMI i RB.
El millor: Els conferenciants de la Rifondazione i del Partit Comunista d'Àustria. L'italià va explicar la necessitat social d'un SMI elevat per cohasionar la societat i lluitar contra els salaris negres. L'austríac va demostrar amb un model estadístic molt complex els efectes redistribuidors de la riquesa d'un increment del Salari Mínim Interprofessional.
El pitjor: Les intervencions dels membres d'Attac França. Defensaven la Renda Bàsica com a emancipació dels treballadors davant del capital, i ho van argumentar de forma pobre i arribant a perdre les formes. Cal dir que el membre d'Attac Finlàndia, a diferencia dels seus col·legues francesos va fer un discurs molt correcte tant en el contingut com en les formes.
Decepció: Un debat de filòsofs contra polítics. El Debat hauria d'haver-se separat, novament l'organització no va estar fina ajuntant les dues visions en un seminari.


El conflicte a Colòmbia
Van haver molts tallers sobre Colòmbia i amb participació de col·lectiu colombians al FSE. Hem va sorprendre l'interès de danesos, suecs i noruecs pel conflicte colombià i la gran quantitats de xarxes de solidaritat amb Colòmbia dels països nòrdics. Els ponents van explicar com Álvaro Uribe utilitza la parapolítica i els paramilitars per amenaçar i agredir a camperols, estudiants i polítics i ens van explicar que podem fer desde Europa. Un dels conferenciants va citar una acció de Joan Herrera al 2006 al Congrés quan va evitar que Moratinos tanqués la venta d'armament a Colòmbia.
El millor: Assistència i participació del públic. La sala plena fins la bandera i tres torns de preguntes que no s'haguessin acabat.
El pitjor: El cas dels danesos “fighters and lovers”, una xarxa de recolzament al front comunista a Colòmbia. Dic el pitjor per un doble sentit: primer perquè han estat jutjats per col·laboració amb les FARC i alguns dels seus membres tindran condemnes a la presó si no prospera la seva apel·lació, cosa que demostra un posicionament de la política europea, danesa en aquest cas, que no s'oposa de forma clara als paramilitars i criminalitzant els fronts d'esquerres. Alhora decepció també pel discurs dels Fighters and Lovers, defensant la lluita armada.
Decepció: L'organització quadriculada, que va impedir més participació del públic i que fins i tot va interrompre en plena intervenció a un senyor que anava en cadira de rodes...

diumenge, 21 de setembre de 2008

Fòrum Social Europeu Malmö 2008

Aquests dies he assistit al FSE de Malmö. Mai havia estat cap FS, ni Europeu ni Mundial, així que tinc l'avantatge de no partir amb cap prejudici. He tingut la sensació de que la ciutat estava desconnectada del FSE, els participants érem com una mena de participants a un congrés o alguna cosa per l'estil, que ens movíem per una ciutat que anava al seu ritme, que no tenia cap connexió amb el ritme del FSE. Ara bé, la quantitat de tallers i seminaris van configurar un programa transversal i molt qualitatiu. Per a mi a sigut una experiència enriquidora i un espai formatiu, tot i que no se si han de ser això els Fòrums Socials.

La manifestació (i fins i tot la festa final) no va ser massa massiva (Els organitzadors diuen que 15.000 persones) i va mostrar una manca de mobilització de la societat local. Per cert de la mani em van impactar dues coses. Primer, veure un black block molt nombrós, potser d'unes 500 persones. El black block és el grup d'anarquistes que van vestits de negre, tapats de cap a peus, que solen protagonitzar accions violentes i confrontaments amb la policia i van agrupats en un bloc en posicions gairebé militars. En dos punts del recorregut vaig poder veure com llençaven ampolles a la policia, sense que la cosa anés a més. En segon lloc, em va impactar la presència policial. Havia molta, molta policia. Moltes furgonetes, molta policia a cavall, molts policies amb gossos i fins i tot molts policies amb uns aparatosos extintors a l'esquena. A Barcelona es fa aquest desplegament policial i hi hauria un allau de crítiques a Interior.

Més endavant faré un resum dels tallers als que vaig assistir i d'altres impressions que m'he endut del FSE.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Llei de partits, EAE-ANB i la manca d'independència judicial

Estic en contra de la llei de partits i ho estat sempre. També he estat sempre en contra de setge al que s'anomena “el entorno” (Què és “el entorno”, qui el composa?) com va ser el cas del macro judici 18/98+. I lògicament, no estic d'acord amb la dissolució de EAE-ANB. També em sembla curiós que aquestes sentències apareguin sempre en el moment polític en el que més es necessita, com és el cas del moment actual amb tot el “merder” de la consulta d'Ibarretxe.

Ara bé, si hi ha una cosa que m'indigna encara més que el fet de que existeixi aquesta Llei de Partits, és el fet que no s'apliqui en tots els casos. Il·legalitzem a Fuerza Nueva. Il·legalitzem totes les Falanges, siguin autèntiques o de les JONS. Il·legalitzem Familia y Vida . Il·legalitzem España 2000. Il·legalitzem Alianza Nacional. I tants altres que s'han d'ilegal·litzar. La justícia està fent un setge a l'independentisme basc mentre que deixa al feixisme i al nazisme (que a aquest estat han fet tant i tant mal) presentar-se tranquil·lament a comicis electorals. Hipocresia en estat pur i prova inequívoca d'una Justícia sotmesa al moment polític més que a la legislació.

Algú em sabria dir algun conflicte polític de la Història que s'hagi resolt únicament per la via policial, és a dir, algun conflicte polític que s'hagi resolt sense negociació política?

dijous, 4 de setembre de 2008

Les tisores de Solbes

Fa poc vaig fer un post sobre l'utilitat de les crisis. Doncs hauria d'haver inclòs que les crisis no haurien de servir per asfixiar als ajuntaments. Com passa a tants i tants àmbits de la vida, sembla que tocarà pagar als més dèbils. Segons la proposta de Pressupostos Generals de l'Eestat 2009 presentada per Solbes, la partida destinada als ajuntaments disminuirà un 0,6% . El més ridícul de tot plegat és que el debat hauria de ser quants diners de més rebran els ajuntaments, en canvi l'Estat baixarà per primera vegada. Cal que tinguem en compte que la crisi immobiliària està afectant de forma devastadora als municipis, donat que les llicències d'obra i altres impostos relacionats amb la construcció d'immobles eren la font fonamental d'ingressos.

Cal destacar també que alguns estudis situen al 30% del total de la despesa municipal són despeses no obligatòries, ja que són responsabilitat d'altres administracions. Quan un municipi s’implica en la prestació de, per exemple, escoles bressol, residències per a la gent gran, escoles d’adults, o escoles de música, ho està fent “voluntàriament”, perquè considera que altres administracions no han estat capaces de satisfer les necessitats del municipi i per tant ha de suplir-ho amb intervenció municipal. La combinació és explosiva: Els ajuntaments presenten més serveis dels que pertoquen, la previsió d'ingressos propis disminueix alarmantment fruit de la crisi i Solbes retalla els ingressos provinents de PGE. Llençar a la claveguera el superàvit per tenir un missatge més durant la campanya electoral és el que te, que desprès no hi ha diners per fer les reformes realment necessàries i fonamentals per l'Estat, com necessària i fonamental és la modificació del finançament dels ajuntaments.



Per cert, voldria compartir una curiositat, introduint al google la cerca “Solbes ayuntamientos” les dues primeres notícies són de l'edició digital d'El País.

La primera te com a titular: “Solbes promete dar más dinero a los ayuntamientos” (01/08/08)
La segona en canvi: “Solbes cierra el grifo a los alcaldes” (01/09/08)

Hi ha un mes exacte de temps entre la publiació de les dues notícies, Noteu alguna diferència, potser alguna contradicció?

Ossètia i Abkhàzia

Feia temps que no escrivia sobre la situació internacional. Sense dubtes de tot el que ha passat els darrers mesos, la notícia més rellevant en política internacional ha estat el conflicte entre Rússia i Georgia, desprès que el president de rus Dmitri Medvédev ha reconegut la independència d'Ossètia del Sud i Abkhàzia, amb intervenció de l'exèrcit inclosa. Reconec que no tinc prou informació del conflicte com per tenir una opinió sòlida i que desconeixia fins i tot l'existència de les dues regions abans de que s'iniciés el conflicte. Però fa poc vaig llegir a un llibre de memòries un fragment que voldria reproduir:


D'esquena a nosaltres un pagès fregia una mena de pans en una paella, era alt i duia un punyal llarg i gran a la cintura; a banda i banda tenia uns gossos caucasians enormes, i en aquell moment els va donar un pastisset calent a cada un, a nosaltres ni ens va mirar quan li vam dir «bon dia» en rus [...]quan va sentir que el Vilella i jo parlàvem català entre nosaltres es va girar i ens va dir «Vestiu l'uniforme rus. És que sou russos vosaltres?» [...]Només dir-li que no érem russos li va canviar del tot. Va anar a un armari del rebost i ens va donar ous, cansalada i tot el que tenia. Quan menjàvem ens va dir que era osset, odiava els russos tal i com els seus pares i abans els seus avis, perquè no els respectaven i volien mal a Ossètia [...]”


El llibre és el “Soldat de Pandora” editat al 1998 i que relata la vida de l'excombatent del PSUC Sebastià Piera combatent republicà que lluità contra el feixisme a la Guerra Civil Espanyola i contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial amb el front soviètic. En concret aquest fragment,explica una situació de principis de 1943.

Tenint en compte l'actitud russa davant de la independència del Kosovo i el seu històric enfrontament amb Txetxènia, per cert veïna d'Ossètia, aquesta actitud no es pot definir d'altra cosa que d'hipocresia. La famosa doble vara de medir de la política internacional, en aquest cas elevada al màxim extrem.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Per a què serveix una crisi?

Segurament la resposta literal a la pregunta és ben òbvia, no serveixen per a res, són una bona putada. Ara bé, anant més enllà de la literalitat, llegint entre línies i observant el context polític, crec que hi ha algunes coses per a les que les crisis haurien i no haurien de servir:


-Haurien de servir per evidenciar i denunciar les deficiències d’un model productiu precari i per a que s’accelerés la reconversió cap a un model de més valor afegit apostant pel coneixement, les energies renovables, la investigació, la docència, les noves tecnologies...

-No haurien de servir per fer previsions apocalíptiques, menys encara durant campanyes electorals.

-Haurien de servir per a incrementar el diàleg entre els Governs i Sindicat.

-No haurien de servir per a justificar retallades socials.

-Haurien de servir per cohesionar als partits d’esquerra enfront els arguments dels poders fàctics econòmics.

-No haurien de servir per vetar els avenços en un millor finançament de les autonomies i no haurien de servir per crispar l’ambient titllant a Catalunya d’insolidària seguint el tòpic. De fet els diners que Catalunya rebés fruit d’una millora en l’equitat del finançament, es podrien dedicar a polítiques socials i de reforma del model productiu segurament més eficaces que les que farà el Govern central, lluitant també contra la crisi.

Si llegim l’editorial de diumenge passat del diari El País, dretana, rància i centralista veurem com ells si que creuen que la crisi serveix per fer retallades socials “se necesita un pacto social que permita repartir lo más equitativamente posible los costes de la reforma en un clima de paz social”, que dit així sona molt bé, però això en realitat vol dir que ens apretem el cinturó els de sempre, els treballadors i treballadores. I també creuen que s’ha d’evitar que Catalunya millori el seu finançament “La previsible reducción de ingresos públicos dificulta también el acuerdo sobre financiación. Ya no es posible hacer una concesión a una comunidad...”. En resum, centralisme i protecció dels interessos dels poderosos, desgraciadament el País ja fa temps que va perdre la seva credibilitat com a diari progressista.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Disculpes i Sant Tornem-hi!

Fa gairebé un mes que no escric al blog. Segurament és un període de desconnexió oportú i necessari però ara me'n adono que vaig desconnectar sense cap senyal d'avís: disculpes per no avisar de que el blog restaria inactiu!


Durant aquest temps de merescudes vacances a part d'acabar d'enllestir algunes qüestions pendents m'he dedicat bàsicament a viatjar i a no fer res.


En quant als viatges primer un de casolà: la festa major de Huesca, el San Lorenzo. Repassant les fotos d'aquella setmana de festa no he trobat cap de reproduïble sense que alguns dels meus amics o jo mateix no perdem l'integritat.

Recuperats dels excesos de Huesca, vam posar rumb cap a Londres. Vam anar una colla de 6 amics i ens ho vam passar de conya. Vam conèixer molta gent (de tot menys anglesos), vam visitar museus (desgraciadament pocs), vam passejar com turistes borregos per Soho i Camden i vam viure un partit de la selecció anglesa a Wembley (ese estadio). Aquí 4 diapositives que recordaré sempre amb carinyo:



La Colla de 6 que vam anar plegats des de BCN: Marc, Albert, Carlos, Joan, Luis i un servidor; al banc de davant l'alberg a la parada de metro de Kensal Green.


El grup es va eixamplar sensiblement amb el pas dels dies. Vam anar a visitar l'impressionant Hyde Park amb un brillant jurista mexicà que treballarà al Tribunal Constitucional espanyol aquest any (Miguel, de verd), una basca resident a Madrid estudiant de publicitat i futura directora de cinema (Begoña, de negre), una italiana a la que no li agraden els italians (Mara, a quadres) i un italià al que li agrada la pasta i les matemàtiques (Mario, que no surt a aquesta foto), que van acabant sent companys de viatge i part de la colla. A més vam conèixer un munt de gent interessant: El Guillem, l'Eneas, el Juan Carlos, la Luisa, la Emanuela, la Vittoria, la Lavinia... de tot menys, anglesos.



A l'aberg de Harrow Road imperava el bon rollo entre els residents i a cada àpat acabaves parlant amb gent de qualsevol nacionalitat imaginable sobre temes trivials (Portar samarretes de futbol, cinema o música garanteixen l'inici d'una conversa). Ara bé, els veïns de fora de l'alberg no eren gaire xerraires. Això és el que es veia des de les finestres de passadís: el cementiri de Kensal, que vist en viu impresiona.


A Wembley amb el Marc, desprès de l'empat a 2 entre Anglaterra i Rep. Txeca i presumint d'escut: malgrat que renovat, Wembley serà sempre l'estadi de la primera Copa d'Europa. El partit va ser futbolísticament un desastre (Capello és el seleccionador Anglès, ja està tot dit) i l'ambient del camp no era tant màgic com ens pensàvem a priori (hi havia molt turista com nosaltres a l'estadi), però sense cap mena de dubte va ser una de les millors experiències del viatge.


Doncs ara a tornar a la crua realitat paulatinament. Als propers posts prometo tornar a parlar del que en mi sol ser habitual: de finançaments, d'incompliments de terminis marcats per l'estatut, de l'unitat dels partits catalans, de les declaracions de l'inefable alcalde de Sabadell Don Manuel Bustos a favor del túnel d'Horta per a cotxes, de la crisi econòmica, de l'Assemblea d'Acció Jove, de l'Assemblea de Joves, de l'assemblea d'ICV, del congrés de CCOO... QUIN MAREIG!!!

dilluns, 28 de juliol de 2008

Qui marxi, que pagui.

Fa un parell de setmanes van tenir lloc l’anunci d’un seguit de tancaments de grans empreses: Pirelli i Spainair. En quant a Pirelli, és un tancament més al Bages, comarca que està tenint un problema seriós amb el desmantellament del teixit industrial. En qualsevol cas una mala notícia que contrasta amb una altra, que explicaré a continuació.

Avui una trucada m’informava d’una interessant notícia a de la secció d’Economia d’aquest gran mitjà progressista anomenat La Vanguardia. El cas és que a Alemanya, a principis d’aquest any, Nokia va anunciar que tancava la seva planta a Bochum de 2.300 treballadors i treballadores, ja que es traslladava a Romania. El govern de Renania del Nord-Westfalia va exigir a Nokia que li retornés 41 milions d’Euros en concepte de subvencions i avantatges fiscals, segons s’informava al febrer d’aquest any. La notícia d’avui a la Vanguardia explica que finalment el govern de Renania del Nord-Westfalia veurà com li són retornats 21 milions d’Euros i el Ministeri d’Investigació ingressarà 1,3 milions més. No estem parlant ni de Cuba ni de Veneçuela, estem parlant d’Alemanya. Sense entrar en el ball de xifres, de si és molt o poc o de si és pal·liatiu o no; queden clares dues coses:

1.- Alemanya te un sistema d’ajuts i subvencions a les empreses d’alt valor afegit.

2.- Alemanya te un sistema de recuperació de part d’aquests ajuts en cas que les empreses decideixen marxar a altres estats a obtenir beneficis.

L’Estat Espanyol no te cap d’aquestes dues coses i les dues són urgents. Cal invertir en R+D+I i cal que les empreses que marxin retornin tots els avantatges que han tingut durant els anys en els que han operat a l’Estat. Ni PP ni PSOE han cregut mai en la política industrial. El PP va desmantellar el Ministeri d’Indústria i és el màxim responsable de la situació actual; però el PSOE ha seguit la línia i ha estat capaç fins i tot de nomenar ministre d’aquesta cartera a Joan Clos. Tant de bo tard o d’hora algun Govern de l’Estat segueixi, en aquest cas, l’exemple d’Alemanya.

dimecres, 23 de juliol de 2008

23 de juliol


El 23 de juliol de 1936, 5 dies desprès de la sublevació feixista contra el govern democràtic de la república es fundà el PSUC a partir de la fusió de la USC, la FC del PSOE, el PCC i el PCP.

Història del PSUC a la web PSUC.cat, i a la wiki en català i en castellà.


dilluns, 21 de juliol de 2008

“Que se baje el Negro”

Diumenge, aprofitant que el dia estava ennuvolat, vaig anar a la platja. Per començar, com que sortíem des de Barcelona, el debat era si anàvem amb cotxe o en tren. Vaig guanyar dient que trigaríem menys, i que sortiria més barat, donat que la benzina està pels núvols.

A la tornada, sobre les 19.00, vam comprovar que el drama de Rodalies-Renfe no descansa ni per l’estiu ni en caps de setmana. Més de mitja hora de retràs, és a dir, un tren cada 50 minuts (vaig perdre tota la credibilitat en el debat del temps de trajecte del que havia sortit victoriós). Quan va passar el tren, anava ple a rebentar de gent que tornava de la costa amb els estris de platja més inversemblants i voluminosos que podia imaginar. A la parada de Montgat Nord, ja no cabia més gent al tren. Una senyora va aprofitar per cridar “Que se baje el Negro” mirant desafinat a un grup de joves africans que estaven dins el tren. Moltes de les persones que estaven a l’estació van assentir. Preocupant, molt preocupant.

No invertir en serveis bàsics per a la ciutadania te un risc que la ministra Álvarez no vol tenir en compte quan decideix que només cal invertir en l’alta velocitat: la falsa competència entre les classes populars i els nouvinguts. Això passa a d’altres serveis com les visites als ambulatoris, les urgències o l’accés als habitatges. Cal fer pedagogia per explicar que aquesta competència és fal·laç, el que cal és exigir més serveis socials i no evitar que una part de la ciutadania, com són els immigrants, en tingui accés. En un moment en el que l’atur està creixent, ara més que mai, cal inversions perquè no calgui “que es baxi el negre”...

dimecres, 16 de juliol de 2008

Vosaltres, MARTINSA-FADESA, que veu trencar el pacte social

Vosaltres que sempre parlàveu de la mínima intervenció estatal.

Que demanàveu la liberalització del sòl.

Que heu evadit tot els impostos que heu pogut.

Que heu especulat amb el valor d’un dret bàsic com és l’habitatge, vosaltres culpables dels drames humans que hi ha darrera de molta gent que no te accés a l’habitatge.

Que heu depredat el territori, urbanitzat parcs naturals, construït camps de golf arreu i destruït valls verges.

Que al 2007 veu fer pagament record a accionistes, un 23% més que l’any anterior.



Ara, vosaltres, demaneu la intervenció de l’estat, demaneu s’us ajudi amb inversió pública (que quan tot us anava sobre rodes consideràveu ineficient i demanàveu reduir)

Ara, vosaltres, us queixeu perquè l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), depenent del ministeri d’economia, no us “deixa” 150 milions d’euros.

Ara, vosaltres, trobeu aliats com el ministre de dretes Miguel Sebastián, amic de les grans empreses i del capitalisme, que està disposat a treure les castanyes del foc.

Ara, ni un sol euro públic pot anar a parar a mans d’aquesta gent, ells, els culpables. Tota despesa pública que s’hagi de fer per pal·liar els efectes de les caigudes en borsa d’aquests empreses (Molt em temo que després de la caiguda de Martinsa en vindran d’altres immobiliàries) han d’anar destinades als treballadors i treballadores que quedaran a l’atur, han d’anar destinades als ciutadans i ciutadanes que ara veuen com perilla la construcció dels habitatges que han adquirit i estan pagant encara sense poder-hi viure. En cap cas es pot dedicar diner públic a ajudar a aquells que van trencar el pacte social i quan van elevar a límits insostenibles les pressions econòmiques a les classes treballadores, amb la seva especulació, que els ha portat a uns beneficis sense precedents.

divendres, 11 de juliol de 2008

"Conciliació"

L’eurodiputat d’ICV Raül Romeva, ha estat pare fa pocs dies. Ell te per costum fer una cosa que no solen fer els polítics, que és gaudir d’uns dies amb la família desprès de la paternitat. Al seu bloc, un dels més llegits en català, va escriure un diàleg simulat en que explicava com li demanaven fer excepcions a aquesta decisió d’estar al costat de la família. Això de es noves tecnologia de la informació i comunicació sovint et porten sorpreses i escenaris interessants, ja que un dels comentaris que rep com a resposta és del regidor cerdanyolenc de CDC Alfons Escoda, al que haig de dir que tinc en gran consideració. M’ha semblat un diàleg interessant i enriquidor i que m’ha divertit enraonar amb l’Alfons. També vull agrair la trucada que he rebut del Raül dient-me que comparteix la meva postura. Reprodueixo el debat que hem tingut, que crec que és representatiu dels paradigmes confrontats: flexiseguretat vs. drets dels treballadors.

Resposta de l’Alfons Escoda al post del Raül Romeva:

Perdona noi, però tú no ets un funcionari o un treballador qualsevol. Tú ests un polític. I cobres una quantitat en la qual no hi cap el concepte de "baixa".
Disfruta de la teva paternitat, i dedica-hi tantes hores com puguis. Però no t´agafis al concepte de "baixa", ni et neguis a fer exepcions, per que a tú no et toca.

Jesús:

Alfons, des del respecte que et tinc, haig de dir que considero el teu comentari extremadament hipòcrita, ja que tu t’has perdut un ple municipal aquest any precisament per atendre les teves qüestions personals i familiars. En el teu cas si que era justificada l’excepció i la teva absència al ple?

Em va semblar perfecte que no assistissis a aquell ple igual que em sembla perfecte que el Raül tingui aquests dies de repòs per dedicar-li a la seva família (Malgrat que d’excepcions n’ha fet més d’una...)

Per cert de la demagògia sobre el que cobren els polítics, vull dir d’una banda que tu com a polític saps que no són quantitats tant elevades, i d’altra banda que per més que sigui un salari elevat no es pot pretendre que quedin exclosos d’un dret tant important per a tota persona com és el de gaudir dels primers dies de vida d’un fill o filla.

Alfons:

Jesús, jo he parlat del concepte "no fer exepcions" i formalment agafar la baixa, no que dediqui el més temps possible al seu nou fill i a la seva companya. Hi ha persones ,que per la responsabilitat que ocupen, no només els polítics, també els empresaris, els directors de qualsevol àmbit, els comerciants.... que no pot ser que es desvinculin totalment de les seves responsabilitats utilitzant "les baixes", que crec que no estan formalment pensades per ells o elles. Les persones amb responsabilitats tenen la possibilitat de modelar el seu temps i la seva agenda molt més lliurement, i per tant és molt més fàcil l´autoregulació de la dedicació a la feina per conciliar la vida familiar i la laboral. Dedicar molt temps, i fer excepcions, si cal.


Pel que fa a mi, efectivament, vaig haver de marxar 15 dies a Etiòpia a buscar el meu fill. Dificilment podia fer cap exepció... . Però en tornar, l´endemà mateix, tant jo com la meva companya ens vam incorporar a la nostra activitat. En el meu cas no sé si tenia algun dret a fer festa, m´és igual, la meva companya (que és comerciant) "legalment"potser tenia algunes setmanes que no ha utilitzat. Considero que conciliar vida familiar i activitat laboral ha d´anar més vinculat a la flexibilitat que no pas al concepte de "baixa".


Vaig contestar el post del Raul Romeva, persona a qui respecto molt i segueixo sempre, per que em va semblar negatiu que un polític faci ostentació d´una manera de fer que no m´agrada. Sovint des d´Iniciativa es defensen opcions que són només aplicables al funcionariat, però no al comú de la gent.


Crec més en la conciliació voluntària i flexible de la vida laboral i familiar, que no pas en l´aplicació indiscriminada de "drets", que no són generalitzables, ni desitjable que es generalitzin.

Comprenc que aquests dies, després de tenir un fill, un eurodiputat no vagi a totes les sessions del Parlament, comprenc que restringeixi les seves activitats, però negar-se a fer cap exepció?. No. No és el model que crec que un polític, o una política, ha de transmetre a la societat.

Jesús:

Alfons, d’entrada dir-te que no era la meva intenció que t’haguessis de justificar de res. Em va semblar perfecte que pels motius personals que has explicat no assistissis al ple, en cap cas la meva crítica anava per aquí. La meva crítica rau en que si bé tu vas estar uns dies fora perquè era una qüestió fonamental per a tu, el Raül també ha considerat una qüestió fonamental estar al costat de la seva dona i els seus fills, amb la qual cosa em va sorprendre especialment la teva crítica. També vull dir, que d’excepcions et puc confirmar que el Raül n’ha fet unes quantes, ha anat a la tele i ha assistit com a ponent a actes amb diputades de Colòmbia durant aquests dies, entre d’altres coses.

Crec que t’equivoques quan afirmes que “Sovint des d´Iniciativa es defensen opcions que són només aplicables al funcionariat, però no al comú de la gent” ja que precisament és al contrari. El que es proposa des d’ICV en quant a permisos de maternitat i paternitat és universalitzar drets que siguin aplicables al comú de la gent. Demanar un dret de paternitat com el que tenen a Alemanya, en la que tant el pare com la mare es poden repartir els mesos de baixa, és demanar una cosa extraordinària? Flexibilitat com a solució a la conciliació? Això està molt bé pels directius que tu esmentes, però per la majoria de treballadors desgraciadament la flexibilitat vol dir treballar flexiblement totes les hores que et demani l’empresari.

Per acabar volia dir, com a resposta a la teva darrera frase, que jo com a ciutadà sempre m’identificaré a nivell personal més amb algú com el Raül que quan es pare fa el que faria qualsevol pare (sigui funcionari, obrer, taxista o mosso de magatzem) que és estar al costat de la seva família; que no el que m’identificaria, per exemple, amb el que explica tant alegrement el teu company de partit David Madí al seu llibre, que va ser pare durant una campanya electoral i va estar 15 dies gairebé sense veure al seu fill. Aquesta actitud, a parer meu, si que “no és el model que crec que un polític, o una política, ha de transmetre a la societat.”

Alfons: [Aquest missatge apareix signat com anònim, però pel context entenc que és de l’Alfons]

Si en Raul ha fet execpcions lògiques, doncs ja em sembla molt correcte, és el que demanava. Però, llavors, perque un post tan taxatiu?.
Veig que també comprens que determinades professions no són el mateix que unes altres. Em sembla molt bé que es pugui repartir entre el pare i la mare el temps de dedicació als primers temps de tenir un fill. És bo i necessari. Però també estem d´acord que un empresari/a o un politic/a no pot desconnectar durant x dies de la seva feina, seria una irresponsabilitat, que a més no tindria cap sentit.
Pel que fa al David Madí, no creus que quan el seu fill sigui gran i llegeixi el llibre del seu pare ho comprendrà perfectament i se sentirà orgullós del seu pare, que va fer el calia fer, en aquest cas per servir el que per ell era el seu ideal i que no deslligarà mai de la seva vida personal?.

Jesús:

Quatre qüestions:

- No sé d’on treus que jo cregui que determinades professions no són el mateix que d’altres. Els dies de paternitat haurien de ser OBLIGATORIS per tothom, siguin empresaris/es, polítics/es o assalariats/es. Quan dic que la flexibilitat està molt bé per als directius, estic afirmant amb ironia que la flexibilitat per l’empresari és fer el que li doni la gana, mentre que pel treballador és fer el que digui l’empresari.

- No hem sembla, per tant, una bona notícia que hagi fet “excepcions raonables”. Cap d’elles era una qüestió de vida o mort. Si ha d’anar un altra persona als matins de tv3 a parlar de la directiva de la vergonya, doncs que hi vagi. Si ha d’anar un altre polític/a a parlar sobre els drets humans a Colòmbia, docs que hi vagi. Però desgraciadament encara queda molta gent que no entén la postura del Raül i això fa que les pressions siguin elevades.

- En quant a drets, no només es tracte de que pare i mare puguin gaudir indistintament del permís. A parer meu es tracta de que els permisos s’adaptin a la realitat social. A mi em semblaria raonable una maternitat/paternitat pel voltant dels 6 mesos.

- Si fos el fill de David Madí em semblaria un insult veure com el meu pare menysprea els meus primers dies de vida. I si fos la seva dona m’indignaria bastant més el fet de que està menystinguda en tot el relat de Madí, que en cap moment te en compte les necessitats que hagi pogut tenir la seva dona. Segur que a CDC teniu gent preparada com per fer de director de campanya, no se fins a quin punt hi ha de ideal o de personalisme.

diumenge, 6 de juliol de 2008

Cops d'efecte vs. solucions

Cal felicitar al PSOE per incorporar una persona nascuda fora de l'estat espanyol a la seva executiva, com és el cas de la dominicana Bernarda Jiménez Clemente, que s'ha incorporat com a Secretària d'Integració i Convivència desprès del 37è Congrés Federal. És la primera vegada que una direcció d'un partit incorpora una persona immigrant, recollint i reproduint la realitat social. Des del PSOE, s'ha anunciat a “bombo i platerets” aquesta incorporació, amb un tall destacat a les notícies, declaracions de Pepe Blanco i una menció especial a la web socialista.


Tot això seria perfecte si no fos perquè el PSOE va votar a favor de la directiva de retorns que criminalitza com mai s'havia fet a les persones migrades en situacions irregulars. La directiva de retorns és xenòfoba i un atac directe als drets humans, i el PSOE i el Ministre Corbacho han estat al costat dels màxims instigadors de la directiva de la vergonya, Berlusconi i Sarkozy. El nomenament de Bernarda Jiménez seria perfecte si no fos perquè els socialistes insisteixen que per donar dret a vot a les persones migrades calen convenis de reciprocitat. Novament es va anunciar a “bombo i platerets” la presentació d'una resolució per aprovar el dret de vot de les persones migrades a les eleccions municipals si es signaven aquests convenis de reciprocitat. Això el que vol dir és que si un espanyol no pot votar al país en qüestió, els immigrants d'aquesta nacionalitat no podrien votar a les diferents eleccions estatals. Això que pot semblar raonable, amaga darrera la impossibilitat de donar accés al dret a vot a totes les persones migrades originaries de estats sense democràcies, com és el cas de la Xina o de diversos estats africans.


Si el PSOE vol veritablement millorar les condicions de vida de les persones migrades, enlloc de preocupar-se per cops d'efecte, el que hauria de fer és incrementar drets per a aquest col·lectiu. I segurament això és complicat amb un ministre d'immigració com Corbacho, que des que va accedir al càrrec ha acumulat una declaració rere altra invitant a marxar als immigrants amb les capitalitzacions de l'atur, criticant les polítiques de reagrupament familiar i el més flagrant de tot, aprovant la directiva de retorns. I el que s'ha de fer és incrementar la dotació de serveis públics bàsics com sanitat, educació o habitatge, per evitar que es generi una falsa competència entre les classes populars espanyoles i els col·lectius nouvinguts, que poden comportar brots xenòfobs i de rebuig racial. Difícilment s'incrementaran aquests serveis si el superàvit es reparteix en xecs infectius (tot i que efectistes) enlloc d'invertir-los en reduir les desigualtats de la nostra societat.

dimarts, 1 de juliol de 2008

El retorn dels 400 € és una mesura de dretes

Cerdanyola 21.068 assalariats/es. Multiplicat per 400 € són 8,427.200 milions d’Euros. Amb això podem fer, a grans números:

- Un CAP (3 M €)

- Dos escoles bressol (1,7 M€ cada una)

- Un pavelló (2,5 M €)

- 3 línies de bus urbà (0.6 M € totes tres)


Us puc ben assegurar de que prefereixo tenir un nou pavelló al barri (com el tindré gràcies a l’acció de govern d’ICV-EUiA que construirà un a prop de casa meva, al barri de la Farigola) que els 400 €.

Prefereixo dotar de més assistència sanitària (com la tindré gràcies al CAP que s’està habilitant a la nacional 150 de Cerdanyola).

Prefereixo incrementar el nombre de places d’escoles bressol que és un problema que ha aflorat de forma molt evident i preocupant a Cerdanyola, però que és compartit per la majoria de localitats catalanes.

Prefereixo incrementar l’oferta de transport públic i col·lectiu amb noves línies de transport públic, per fer un model de mobilitat sostenible, reduint embussos i contaminació i possibilitant els desplaçaments a tothom que no te vehicle privat.

Enmig de la situació econòmica incerta, amb unes dades que apunten al creixement de l’atur, Zapatero ha decidit sorprenentment complir una promesa (Desprès d’incomplir totes les que ha pogut i més com el traspàs de rodalies, l’aprovació de o l’estatut o el nou model de finançament) i ens ha tornat 200 € com celebren alguns companys i companyes socialistes de la blogosfera cerdanyolenca. És un missatge fàcil, efectista, populista: Tindrem 400 € per a les rebaixes ja que a les nostres butxaques els diners és on millor pot estar, ja que de tots es sabut que el sector públic és menys eficient que el privat. No és greu que s’estiguin retallant subsidis. No és greu que s’hagi d’anunciar que es retalla un 70 % l’oferta pública de feina quan hi ha mancances d'efectius a gairebé tots els cossos de l’administració, des de l’inspecció d’hisenda fins als metges i metgeses, passant per professors, professores, assistents/es socials, l’administració judicial i molts altres sectors que treballen en condicions precàries.

En un estat que te deficiències en sanitat, educació, infraestructures i equipaments, dels que més en te dins de la UE-15 com és el cas de l’Estat Espanyol, que encara arrossega endarreriments històrics en la consolidació de les polítiques socials, és d’una extrema irresponsabilitat desmantellar l’Estat del Benestar per aconseguir un titular de diari.