dimarts, 11 de desembre de 2007

Democràcia a Sang Freda: Sectarisme, soledat, estancament i rancúnia.

M’he llegit el nou llibre de David Madí, Democràcia a Sang Freda. El llibre és bastant “totxo”, quasi 400 pàgines, però és realment fàcil de llegir i pels que ens apassionen les intrigues de la política conté fragments interessants (pocs). David Madí ha estat el director de campanya de les darreres eleccions autonòmiques de CiU, des del 2004 és secretari executiu de Comunicació i Estratègia de CDC. Ha escrit aquest llibre amb aquesta visió pragmàtica que té de la política (com expressa de forma implícita en diverses ocasions en el seu text): és una eina més de les moltes que té CiU per erosionar el govern d’esquerres i enaltir la figura d’Artur Mas.

Al subtítol del llibre diu “les interioritats de la política catalana”. Aquí Madí ja diu la primera mentida, ja que no és cert que mostri cap interioritat de la política catalana. No explica cap interioritat del problemes interns greus i innegables entre CDC i UDC. És més, si algú no sabés el que està passant en realitat semblaria que entre Madí i Duran i Lleida la relació és exquisida. Únicament explica algunes interioritats esbiaixades de les campanyes electorals de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Madí relata amb personalització extrema en la seva pròpia figura les accions electorals de CiU i algunes anècdotes, que en molts casos no passen de la nimietat, descrivint-les amb grans dosis de triomfalisme, amb un llenguatge bèl·lic i donant un caire èpic a les dues campanyes en que Mas era candidat. El millor exemple de les dues qüestions que acabo d’esmentar, el triomfalisme èpic i la personalització extrema, el trobem a la portada. Una caricatura del mateix David Madí vestit d’alt rang militar amb una senyera catalana al fons. Aquesta imatge és fruit d’una comparació que es fa al pròleg amb el general nord americà Patton. Exemple molt il·lustratiu també de la seva admiració pel model anglosaxó, que descriurà més endavant.


Als primers capítols se’ns explica les motivacions que van portar a Madí a iniciar-se en la política. Per més que ell intenti fer malabars per definir-se abans com a sobiranista que com polític, la seva història és la d’un militant polític que s’inicia amb un alt lligam partidista. No hi tinc res en contra, però el problema és que ell intenta presentar-se com a patriota abans que com a convergent, i això no és el que reflexa la seva trajectòria vital (que jo desconeixia abans de llegir el llibre).


El llibre té fragments interessants, sobretot els dietaris de campanya. Madí explica les dues campanyes de les autonòmiques i la del referèndum de l’estatut. El seu criteri sempre és el mateix: Descriure totes les actuacions de Mas amb un triomfalisme que frega el ridícul, descriure totes les accions socialistes com errors clars i maldats pel país, insultar als dirigents d’ERC i menysprear i ignorar a la gent d’ICV-EUiA (partit del que parla poc i sempre malament). Del PP també en parla poc i amb una confrontació ideològica poc creïble i inconsistent. Una qüestió que caldria recordar-li a Madí és que el director de la primera campanya que comenta al llibre va ser Pere Macias, ja que no té cap pudor en apropiar-se tots els "èxits" d’aquella campanya.


M’ha cridat la atenció la freqüència amb la que Madí ha dit que hi havia coses que sabien i no volien utilitzar. Ha llençat ombres de sospita sobre Pere Esteve (persona a la qual sento un gran respecte personal ja que hi vaig tenir una certa relació quan vivia a Tiana) i sobre Montilla (explica de forma velada una rocambolesca relació entre Montilla i una facció del Partido del Trabajo de Espanya). A més, insulta directament a Joan Puigcercòs, a Salvador Milà, a José Zaragoza i a Joan Saura entre d’altres. L’insult és sempre el fracàs de la raó, com diu el Roger Morales.


Una de les qüestions que m’han indignat més és la facilitat amb la que Madí defeca sobre la Memòria Històrica, els lluitadors antifranquistes i els que durant molts anys van lluitar en pro de les llibertats del país. Són innombrables les referències pejoratives que fa a tot el llibre. La raó crec que és molt clara, CiU no té cap mena de credibilitat en aquesta qüestió. Mai van lluitar contra el franquisme (a part de l’empresonament polítics aïllat d’alguns dels seus dirigents) i la Unió (partit que ja existia a la segona república) es va sentir propera al cop d’Estat de Franco. Els seus dirigents van iniciar-se en la política vinguda la transició. És a dir, com que en aquest terreny de la memòria històrica CiU està en una situació complicada, doncs el millor que es pot fer és negar la contribució de les lluites antifranquistes. Una de les seves definicions pels antifranquistes és “herois assassins de Franco que han viscut 30 anys de vendre a la menuda, i molt cara, la suposada èpica antifranquista, procurant que ningú recordés que, en realitat, el dictador va morir al llit”. També és de destacar el seu menyspreu explícit i reiterat envers el president màrtir Companys. Digne d’un gran sobiranista, sí senyor.


Una de les poques vegades que Madí cita les actuacions d’ICV es per descriure que el 5 de novembre de 2003, ICV va portar CiU als tribunals. Ho explica amb recel, amb indignació, i explicant que tampoc li va sorprendre tot plegat acusant d’antidemocràtica a ICV, acusant d’assassins a la gent PSUC i acusant al fiscal José Maria Mena de prevaricador. Segurament aquest és el passatge del llibre que més m’ha emprenyat. “La insistència d’ICV per portar a CiU als tribunals” com diu Madí, és fruit de les irregularitats repetides i continuades de CiU. Com si no hagués existit el Cas Turisme. Com si no s’hagués suïcidat Joan Cogul ex dirigent d’Unió, com si Carme Fargas no estigués condemnada per prevaricació, malversació de cabals públics i falsedat en document públic. Com si no hagués existit el Cas Treball, o Planesdemunt, o De la Rosa, o Ignasi Farreres o el 3% (que com destacava en aquest mateix blog va ser el 20% en realitat i segons un auto judicial). Com es pot d’acusar d’antidemòcrata per portar-lo als jutjats a ningú tenint aquest historial darrera. Com es pot acusar a una fiscalia “d’amiga d’ICV” quan son tantes i tantes les sentències judicials que demostres que CiU (Més Unió que Convergència, cert és) va jugar brut. D’això se’n diu hipocresia.


A més, contraataca afirmant que el Departament de Relacions Institucionals i Participació es va crear únicament amb l’objectiu de donar subvencions a “militants amics i saludats, i a la manipulació sectària de la denominada memòria històrica”. Aquesta acusació és gravíssima. Si té proves de que hi ha irregularitats que les denunciï. Sinó, el que no pot fer és llançar la pedra i amagar la mà. A més, puc assegurar de primera mà que l’afirmació és falsa. He gestionat diverses peticions de subvencions al departament DREP, per a la Fundació d’ICV i mai se m’ha donat cap facilitat especial, sinó al contrari he percebut un nivell d’exigència més pronunciat. La qüestió és que les subvencions de DREP són per activitats de recuperació de memòria històrica, de drets humans, de pau i de cooperació internacional. És raonable que una societat avançada atorgui subvencions per aquestes activitats, crec que això no és discutible. El problema és que ningú dels entorns de CiU mai podrà percebre cap subvenció perquè ingoren absolutament l’existència de la recuperació de memòria històrica, dels drets humans, de la cultura de la pau i de la cooperació internacional i no fan cap mena d’activitat solidaria en aquest aspecte. Una mentida més d’en Madí.


La part menys interessant, més plana però alhora més preocupant és la part final, en la que l’autor s’atreveix a teoritzar sobre que li convé a Catalunya. D’entrada és preocupant que les seves referències siguin Xavier Sala i Martin, el món anglosaxó i els països capitalistes. On ha quedat aquells convergents que tenien com a referència els estats escandinaus? El nivell de Madí és baixíssim com a analista polític, i necessita unes classes urgents de política comparada, ja que si vol divagar sobre el model francès, xinès i irlandès, li cal aprofundir tant en les dades macroeconòmiques com en les socials.


En el seu anàlisi del que cal per Catalunya, dona voltes a qüestions insubstancials, intentar extrapolar casos impossibles de comparar com el cas Irlandès i reitera una frase que em sembla imprecisa, perillosa, frívola i impròpia d’un polític d’alt nivell: “El que cal és fer surf a la globalització”. Els conceptes teòrics que utilitza són per a mi, ridículs: “Be water my friend”, “el manual de la pasta de dents” o l’esmentat “surf al capitalisme”, per a mi denoten una pobresa conceptual que no es pot justificar amb l’intent de fer el llibre més proper al ciutadà mitjà . Posteriorment, desprès de divagar i teoritzar sobre banalitats, escriu com qui no vol la cosa, “ En la meva opinió, els eixos bàsics d’una política completa passen pel creixement econòmic, la política fiscal, l’estímul a les famílies, la complicitat i l’exigència amb el món empresarial en la protecció a la dona i l’incentiu de la natalitat”. A mode d’apunt cal marcar que la “política fiscal” a la que es refereix és rebaixar els impostos a la mínima expressió. Dit això: On està la redistribució? On està la defensa de la identitat, la història i la cultura pròpies? On estan les polítiques d’integració? On està la preocupació pel territori? On està la solidaritat? I el més important: On estan els drets socials?


Desprès de fer una al·legoria, ja anacrònica, de la casa gran del catalanisme (el llibre està escrit a l’agost), finalitza el llibre. I s’inicia la meva reflexió del que suposa. Madí juga a doble o res. Si CiU té majoria absoluta governaran. Si no, no podran trobar ningú amb qui pactar. Té un front obert amb els seus amics capitalistes del PP pel tema del notari. Té un front obert amb ERC que només fa que empitjorar amb insults i improperis. Com fa poc deia el vicepresident d’ICV Bosch, el govern a la basca és impossible. Sectarisme, soledat, estancament i rancúnia és la fórmula que li impedeix desatacar el panorama. Ni un mínim d'autocrítica, ni cap apunt d'una reflexió honesta i desinteresada del que ha passat.


L’insult personal a dirigents del PSC, d’ERC i d’ICV potser fa guanyar vots, però les distància més dels tres partits. A més, les bases tampoc són tontes i a CiU se'ls veu venir d'una hora lluny. Gestionar les estratègies d’un partit polític com si fossin les d’una marca comercial és una errada. Les decisions polítiques en campanya de Madí han fet guanyar vots a CiU amb la mateixa facilitat que li han fet distanciar-se de la resta de partits i el resultat de tot plegat és una CiU que guanya eleccions però cada cop més aïllada políticament i socialment.

1 comentari:

Roger Morales i Puig ha dit...

Mira que hi ha bons llibres per llegir i va i llegeixes el d'aquest impresentable...