divendres, 30 de novembre de 2007

Una situació inesperada

Ahir em va passar una cosa ben curiosa. A quarts de nou del vespre em dirigia cap a casa meva. Tornava de treballar. Just sortir de l'estació de la Renfe, sota el pont, em va parar una agent dels mossos d'esquadra. La primera reacció pels que acumulem alguna que altra denúncia per atemptat contra la salut pública (fumar porros) sol ser recordar si aquell dia portem alguna cosa sospitosa a sobre o no. Però allò no era un registre, era una cosa ben diferent, que mai m'hagués imaginat que em passaria: Em van demanar que anés a una roda de reconeixament!


De fet, dic demanar, però podria dir obligar, perquè els vaig dir que no i ells em van dir que estaba obligat. Vaig insistir en que no, sense arguments, donat que sóc un total desconeixedor d'aquestes qüestions jurídiques. Hagués demanat el dret d'Habeas Corpus si sapiguès que vol dir aquest dret. El fet és que vaig acabar per assumir que al dia següent em tocaria anar a la roda de reconeixament, que us puc assegurar era una cosa que no em feia gens d'il·lusió. El segon que els hi vaig preguntar (desprès de insistir en que no volia anar) va ser: Que passa si em senyala? Ells van contestar que res, que jo no estava acusat de res i ni que em senyalès em deixarien marxar. Tot un detall...


Les referències que té un desconeixedor del dret penal com jo són bàsicament conematogràfiques. I la veritat és no són massa esperançadores. La primera que em va venir al cap va ser un episodi de Porca Misèria en el que foten al personatge que viu a un barco, l'Àlex, a la presó per una roda de reconeixament en la que ell va de relleno. De relleno com hi he anat jo. També tenim la referència de la peli de la imatge del post. Però jo no sóc Kaiser Sosé.


Al jutjat, aquest matí, m'han fet entrar a una sala amb els altres “sospitosos”. Els altres 4 els havien trobat al carrer com a mi. La sala era extremadament austera i petita amb un mirallet al mig del tamany més o menys de la pantalla d'un monitor. Suposo que darrera hi hauria una altra sala on el testimoni i alguns membres de la polícia ens observaven. Les cadires eren de plàsitc cutre, d'aquestes que van enganxades en una ristra de 5 places. Sobre cada cadira un número fet en word cutre enganxat amb celo a la pared. Les parets estaven destrossades.


Desrpès de mig hora esperant allí assegut amb 3 tios més que no ceineixia de res (i que no s'assemblaven físicament en res a mi) va entrar una funcionària i ens va dir que el detingut no vindria per un problema que no ens van explicar. Així que a més de perdre tres hores de feina no he pogut fer cap servei a la comunitat!


Haig de destacar el tracte rebut tant per part dels mossos com del personal de jutjat. Bé aquests darrers en la línia de tracte fred i impersonal de la majoria dels funcionaris. Però bastant correcte. És el mínim que se'ls hi pot exigir, ja que he sacrificat unes hores del meu temps en una qüestió que puc assegurar no és en absolut del meu interès. Aquí queda l'anècdota que suposo que recordaré durant força temps.