divendres, 30 de novembre de 2007

Un gran vídeo i un gran blog

Un gran vídeo:



I un gran blog:

Una situació inesperada

Ahir em va passar una cosa ben curiosa. A quarts de nou del vespre em dirigia cap a casa meva. Tornava de treballar. Just sortir de l'estació de la Renfe, sota el pont, em va parar una agent dels mossos d'esquadra. La primera reacció pels que acumulem alguna que altra denúncia per atemptat contra la salut pública (fumar porros) sol ser recordar si aquell dia portem alguna cosa sospitosa a sobre o no. Però allò no era un registre, era una cosa ben diferent, que mai m'hagués imaginat que em passaria: Em van demanar que anés a una roda de reconeixament!


De fet, dic demanar, però podria dir obligar, perquè els vaig dir que no i ells em van dir que estaba obligat. Vaig insistir en que no, sense arguments, donat que sóc un total desconeixedor d'aquestes qüestions jurídiques. Hagués demanat el dret d'Habeas Corpus si sapiguès que vol dir aquest dret. El fet és que vaig acabar per assumir que al dia següent em tocaria anar a la roda de reconeixament, que us puc assegurar era una cosa que no em feia gens d'il·lusió. El segon que els hi vaig preguntar (desprès de insistir en que no volia anar) va ser: Que passa si em senyala? Ells van contestar que res, que jo no estava acusat de res i ni que em senyalès em deixarien marxar. Tot un detall...


Les referències que té un desconeixedor del dret penal com jo són bàsicament conematogràfiques. I la veritat és no són massa esperançadores. La primera que em va venir al cap va ser un episodi de Porca Misèria en el que foten al personatge que viu a un barco, l'Àlex, a la presó per una roda de reconeixament en la que ell va de relleno. De relleno com hi he anat jo. També tenim la referència de la peli de la imatge del post. Però jo no sóc Kaiser Sosé.


Al jutjat, aquest matí, m'han fet entrar a una sala amb els altres “sospitosos”. Els altres 4 els havien trobat al carrer com a mi. La sala era extremadament austera i petita amb un mirallet al mig del tamany més o menys de la pantalla d'un monitor. Suposo que darrera hi hauria una altra sala on el testimoni i alguns membres de la polícia ens observaven. Les cadires eren de plàsitc cutre, d'aquestes que van enganxades en una ristra de 5 places. Sobre cada cadira un número fet en word cutre enganxat amb celo a la pared. Les parets estaven destrossades.


Desrpès de mig hora esperant allí assegut amb 3 tios més que no ceineixia de res (i que no s'assemblaven físicament en res a mi) va entrar una funcionària i ens va dir que el detingut no vindria per un problema que no ens van explicar. Així que a més de perdre tres hores de feina no he pogut fer cap servei a la comunitat!


Haig de destacar el tracte rebut tant per part dels mossos com del personal de jutjat. Bé aquests darrers en la línia de tracte fred i impersonal de la majoria dels funcionaris. Però bastant correcte. És el mínim que se'ls hi pot exigir, ja que he sacrificat unes hores del meu temps en una qüestió que puc assegurar no és en absolut del meu interès. Aquí queda l'anècdota que suposo que recordaré durant força temps.

dimarts, 27 de novembre de 2007

El diari El País perd el rumb


Fa un mes, en un post titulat “editorials atrevides” us destacava una vergonyosa editorial d' El País parlant de les maldats del Che Guevara (una part molt important de la redacció del propi diari va signar un text en el que afirmaven no estar d’acord amb l’editorial). Dies més tard, una nova editorial polèmica d’El País afirmava que les manifestacions feixistes s’han de permetre i perseguir a qui volen rebentar-les. Això poc desprès de que uns participants d’aquestes manis que segons El País s’han de garantir matessin al Carlos. Curiosament, el diari de caire “dretàconspiratori” El Mundo afirmava en la seva editorial que s’havien de prohibir les manifestacions xenòfobes. Com diu el brillant titular de kaosenlared: El País pasa por la derecha a El Mundo”.


Ara el País ha iniciat una nova creuada que el situa a la dreta de tothom, la tercera en molt poc temps. En el seu punt de mira està el periodista Pascual Serrano, autor del titular de kaosenlared que abans us destacava i de molts altres articles als mitjans alternatius de comunicació d’internet. El País l’acusat de plagi per citar un article de Mario Vargas Llosa i ha demanat que es retiri un article de rebelion.org o bé que es paguin drets d’autor. L’article de Serrano critica la bel·ligerància d’ El País contra el cap d’estat veneçolà Hugo Chàvez . És evident que no hi ha cap plagi, que la cita de Pascual Serrano entra dins de la normalitat. Únicament hi ha un intent d’amedrentar als que són crítics amb ells i marcar territori. Això és tant com dir que són irrespectuosos amb la llibertat d’expressió. Precisament ells, El País, que acusen a Chávez de no respectar la llibertat d’expressió són els primers que se la passen “pel forro”.


No sé si la pèrdua de Polanco ha desubicat a la direcció del País. No sé si s’han possat nerviosos per l’aparició de Público, un diari que pretén ocupar un espai similar al seu, entre els lectors plurals i d’esquerres (per cert un diari que cada vegada m’agrada més). El que sí sé, és que mentre segueixi amb aquesta línia erràtica, per més continguts de qualitat que tingui, no penso tornar a comprar El País.

diumenge, 25 de novembre de 2007

La gracieta de La Razón

Aquest estiu, un cap de setmana qualsevol, vaig anar a passar el dia a Ripoll, ja que hi havia mercat mediaval. A més de l'agradable sorpresa de trobar-me a l'Isaac i la seva parella, militants d'ICV de Cerdanyola que actualment estan vivint a Olot; també em vaig trobar amb un cambrer basc, que treballava a un bareto del centre de Ripoll, i parlant de futbol amb ell em va explicar la següent història.


Aquest estiu, el diari La Razón va publicar una notícia en una secció pressuntament d'humor que al costat d'una foto de la selecció basca diu: "Un grupo de jugadores de Segunda Division Española portando una pancarta en Caracas en honor de Chavez y De Juana Chaos. Lo que dice la pancarta, sinceramente, no lo hemos comprendido porque hay mucha faltas de ortografia". A la pancarta diu “Ofizialtasuna nahi dugu!”. En euskera això vol dir "volem l'oficialitat". Els jugadors de "segunda división" són els jugadors de la selecció basca Xabi Alonso, Etxeberria i Del Horno (tots ells internacionals). Segur que quan vesteixen la samarreta de la selecció espanyola, no són jugadors de "segona divisió" per a aquest diari. Crec que és d'un borreguisme extrem barrejar el nacionalisme basc, amb Chávez, amb De Juana: totes les seves pors, al mateix sac. I l'intent de criminalitzar la selecció basca és evident, per més que ho amaguin darrera d'un humor cutre sense cap gràcia.


Per als redactors d'aquest diari fastigós, tinc una mala notícia. ICV proposa al seu programa que s'està elaborant en un procés participatiu, Idees 2008, l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes. No és el punt més transcendent del seu programa, ni el més novedós, ni tampoc el que m'ha despertat més interès (per a mi els més interessants són els d'habitatge). Però estic totalment d'acord amb aquesta proposta i, per tant, us la destaco. Molt em temo, però, que de moment és una proposta que difícilment es durà a terme, i menys amb personatges impresentables com Jaime Lissavetzky (que per més que el cognom pugui induir a dubtes és Madrileny) al capdavant de les polítiques esportives d'aquest estat.

dijous, 22 de novembre de 2007

Un més...

Bé desprès de la pèssima notícia (amb una mica de conya) del post anterior, ara una de bona. El Pol Moragas, company de JEV de Cerdanyola té blog. És membre d'un esplai, estudiant de batxillerat, fa hípica, sempre va pujat dalt d'una moto d'aquestes que fan soroll i malgrat que fa cara de bon tio és tot un doberman en la dialèctica. Ja veureu ja com se les gasta amb els seus comentaris...

Benvingut Pol!

Us deixo la seva adreça:
http://polmoragas.blogspot.com

El país s'enfonsa

El títol d'aquest post el podria signar el mateix Felip Puig o Daniel "Cereza". Podria explicar, novament, que renfe va fatal, que aquesta setmana he tingut dos retrasos de més de mitja hora. Podria parlar del preu més o menys estandaritzat que s'ha acordat per cagar-se en la família reial d'Espanya (format vinyeta o format foto cremada) i que ronda la mòdica xifra el mig quilo de peles. També podria dir que el nou pare de la pàtria a vingut a rescatar-nos, sense que ningú li hagi demanat, amb una conferència que malgrat el títol no té res a veure amb el Barcelona meeting point i l'especulació immobiliària. Però de tot els fets trasbalsadors d'aquests dies, el pitjor, el més transcendent, el que em porta a fer l'afirmació contundent del títol, és la pèrdua temporal del millor blog de Cerdanyola: el del Roger Morales. Per qüestions merament tècniques el blog del Roger deixarà d'estar operatiu durant uns dies. Les previsions apunten que retornarà a la seva activitat coincidint amb el retorn a la normalitat de la línia ferroviaria del Gornal.


Ara seriosament, espero que el blog del Roger retorni a la seva activitat el més aviat possible. Com a mesura de xoc alternativa tipus “autocars que fan en el doble de temps el mateix trajecte que abans fèiem en tren i a més col·lapsen el trànsit” proposo públicament que el blog http://www.llanternamagica.blogspot.com/ passi a fer el servei de blog polític que fins ara feia el reflexions des de Cerdanyola. És el mínim que podem esperar els usuaris.

dijous, 15 de novembre de 2007

CONCENTRACIÓ ANTIFEIXISTA
DIVENDRES 16 DE NOVEMBRE
A LES 20H
DAVANT DE L'AJUNTAMENT DE CERDANYOLA

L'interès per l'habitatge

La setmana passada Joves d’Esquerra Verda i els d’Alternativa Jove ens vam reunir amb el Rafa Bellido per parlar de polítiques d’habitatge. Això demostra que l’interès per buscar solucions al que és un dels principals problemes dels joves està a la primera plana de l’agenda de les dues organitzacions i del equip de govern. La reunió no és la primera que fem amb algun regidor que gestiona àrees que afecten especialment als joves i tampoc serà la última, ja que ens els propers mesos seguiran les trobades amb regidors i tècnics.

Crec que les dues organitzacions tenim clar que les polítiques de joves són transversals i per tant, tenen que ser abordades des de més d’un front. Sovint quan ens referim a les polítiques de joventut ens quedem amb una definició molt reduïda i simplista del concepte, com si només fossin aquelles polítiques destinades a la promoció de l’associacionisme o els aspectes més lúdics i culturals, i això és un error. Els problemes de la joventut són molt més profunds: la dificultat de l’accés a l’habitatge, la precarietat del mercat laboral o la mobilitat són alguns exemples de qüestions que afecten especialment als joves, malgrat que sovint no es considerin polítiques de joventut. Ara toca abordar aquests temes de més calat, com el que vam fer a la reunió amb el Rafa parlant d’habitatge. Ara toca centrar el debat com estem fent els membres de JEV, AJ i algunes comissions del Consell Local. Ara no és el moment de centrar el debat en qüestions menys transcendents com fan altres organitzacions únicament perquè és en aquestes qüestions en les que veuen que poden desgastar a l’actual govern municipal. Esperem que tard o d’hora l’interès per l’habitatge passi estar també a l’agenda d’aquestes organitzacions i les propostes arribin. Els objectius no han de ser aquests, han de ser treballar pel jovent de la ciutat.

La política d’habitatge de la nostra ciutat està funcionant molt bé i fins i tot està sent un referent supramunicipal. L’aposta pel lloguer que s’està fent, beneficiarà especialment als joves i això és mostra de la sensibilitat d’aquest govern per l’emancipació i la lluita contra l’especulació, per més que a nivell local sigui difícil solucionar aquestes qüestions.

Això no vol dir que no quedi feina per fer, que no es pugui seguir avançant i innovant en les polítiques d’habitatge. Està clar que s’ha de fer, però és molt més fàcil fer-ho si la situació és la que tenim a Cerdanyola, amb un equip de govern compromès i unes organitzacions com JEV i AJ que tenen a l’agenda el problema i que treballen per que els joves puguin tenir-ho més fàcil per emancipar-se sense precarietat.

dimecres, 14 de novembre de 2007

Apagada de 20.00 a 20.05

Demà, 15 de novembre, es durà a terme una apagada de tots els aparells elèctrics de les 20.00 fins les 20.05. L'acció l'han convocada una llista innombrable de entitats compromeses amb el medi ambient. Són només 5 minuts, un gran seguiment suposarà simbòlicament un èxit per a tots aquells que lluitem en contra del canvi climàtic; i més encara aquells que ja ho estàvem fent abans de veure “una verdad incómoda”.




Per més informació

Blog de “l’apgon”:

http://apagon15n.blogspot.com/


Blog d’ecologistes en acció:

http://ecologistesenaccio-cat.pangea.org/apagon.htm

http://www.ecologistasenaccion.org/spip.php?article9380

dilluns, 12 de novembre de 2007

Assassinat d'un antifeixista


Aquesta és la nota de premsa del butlleti moviments.cat respecte els tristos succesos de iumenge passat, d'aquelles que mai vols llegir:

"El jove Carlos de 16 anys, va morir diumenge al matí, després de ser apunyalat per un jove d'ideologia nazi. El jove participava d'una convocatòria antifeixista en contra d'una manifestació xenòfoba al barri obrer d'Usera. ho explica la coordinadora antifeixista de Madrid en un comunicat.

Davant d'aquests fets, on hi hagut 2 antifeixistes ferits més, diferents col•lectius catalans estan mostrant la seva indignació i suport a les víctimes. Avui dilluns a Terrassa hi ha una concentració davant l'ajuntament, i ahir ja n'hi va haver a Barcelona, València i Castelló".



De seguida m'ha vingut a la memòria el Roger, assassinat al 2004. El van atacar durant la festa major de Gràcia, el van deixar en coma i, 4 mesos desprès, al desembre del 2004 va morir. El Roger havia estat company de classe molts anys del meu company de pis i amic Aitor, que va rebre un cop duríssim amb aquella notícia. Puc imaginar-me com es senten avui els amics i companys del Carlos de Madrid. Per què no torni a passar calen mesures, mà dura amb els feixistes. Per exemple aplicació de la llei antiterrorista en aquests casos. Per més que personalment estigui en contra d'aquesta llei desitjo que s'apliqui, igual que s'aplica en altres casos on no hi ha morts sobre la taula. Espero que aquest cop no passi com a 2004 i es parli de "reyerta entre tribus urbanas" com va dir la polícia en aquell moment. El que va passar al 2004 i el que ha passat aquest diumenge són assassinats inadmissibles per a una societat madura i democràtica.

diumenge, 11 de novembre de 2007

La vitalitat del centre

Dissabte per la tarda vaig anar a mercat medieval del carrer Sant Ramon. Mai havia vist aquell carrer amb la vitalitat que s'ha vist aquestes festes de Sant Martí. Parelles, nens, gent jove, tots al carrer amunt i avall mirant les paradetes, menjant dolços, comprant artesania, parlant. Cerdanyola no té un centre empedrat amb ni monuments ni catedrals amb aspecte medieval i això fa que sigui més difícil i menys creïble la escenificació. El resultat, però, va ser un mercat d'un nivell que em va semblar molt molt digne; i de mercats medievals aquest estiu n'he vist un quants. Hem d'estar satisfets, per tant de la qualitat del mercat i de l'assistència massiva dels ciutadans.


A Cerdanyola no tenim la sort de ser una ciutat com per exemple Sabadell, amb una Rambla històrica, carrerons cèntrics i places petites. Tampoc tenim un centre urbà peatonal com el de Terrassa. Segurament mai en podrem tenir de centres tan grans i emblemàtics, això és fruit del tamany de la ciutat i d'un model urbanístic que temps enrere, durant la dictadura, havia obeït més a la lògica de ciutat dormitori que a cap altra cosa. És evident que aquest no és el perfil de ciutat que desitgem la majoria dels ciutadans i la necessitat d'un centre pacificat i espai d'unió i reunió era una evidència que s'havia d'afrontar, per més molèsties al trànsit rodat que generés. Crec que dies com els que s'han vist aquest cap de setmana són el millor moment per fer balanç de les intervencions que es van fer al carrer Sant Ramon i fan que s'hagi d'estar orgullós de les reformes al centre, que doten a aquesta ciutat de més espais on construir identitat col·lectiva.

divendres, 9 de novembre de 2007

FSCat: Un altre món és possible


Els moviments socials catalans estan posant en marxa el Fòrum Social Català, que tindrà lloc a finals de Gener. Com a membre de la Fundació Nous Horitzons he assistit a dues assemblees de preparació de l’acte i la veritat és tot un plaer veure com treballen plegats gent de les diferents entitats i ONG’s catalanes que treballen en pro de la pau, la igualtat social i per un món més just, més sostenible, més equitatiu.

El Fòrum Social Mundial, celebrat a Nairobi aquest any i al qual hi va participar la Fundació Nous Horitzons i Joves d’Esquerra Verda, ha fet un pas endavant com a procés descentralitzat i, més enllà de la convocatòria de la trobada anual, planteja aquest gener 2008 una setmana global de mobilitzacions arreu del món, que culminarà amb un dia d’acció global el 26 de gener de 2008, coincidint amb el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per mostrar l’existència al món de milers d’experiències de transformació. (Per més informació www.wsf2008.net)

El Fòrum Social Català proposa una setmana (19-24 gener) amb múltiples i diverses mobilitzacions, accions, reivindicacions i lluites a tot el territori - barris, pobles, comarques...que convergeixi en una trobada conjunta de tots i totes el cap de setmana de 25-27 de gener a Barcelona on es preveu:


- la celebració de seminaris, tallers i activitats auto-organitzades

- una assemblea de moviments socials

- i una manifestació


Encara no sabem la ubicació ni el format definitiu dels seminaris, donat que encara estem en procés de construcció. El que si sabem és l’eslògan del FSCat: Un altre món és possible; i el logo, que és el encapçala aquest post. Ara ja sabeu, a participar-hi. No sé si hi ha alguna entitat de Cerdanyola que hi formarà part, però sense cap mena de dubte és una bona oportunitat per a donar un impuls a la xarxa social de la nostra social i conèixer altres experiències a la resta del territori.

Per a més informació: http://www.forumsocialcatala.cat/

dilluns, 5 de novembre de 2007

Futbol i catalanitat

Com vinc dient, futbol i política tenen molt a veure. No dic que sigui bo, però és la realitat. Ja he parlat de futbol i racisme. Aquesta setmana toca parlar de futbol i catalanitat, per dos motius, el video famós del Departament d’Educació de la generalitat (gestionada pel PSC) i per les declaracions vergonyoses de Bernd Schuster (Bernardo que diuen a Madrid). El vídeo, a parer meu, és una cagada en tota regla. Es un vídeo protagonitzat per les tres bessones que ha de ser utilitzat a les aules d’acollida per donar als nens nouvinguts quatre pinzellades ràpides sobre que és Catalunya (Gaudí, els castellers, les olimpíades del 92...) i és comet l’error de dir freses com la següent: “Ronaldinho és Catalunya”... És un missatge excloent, quan Catalunya sempre s’ha caracteritzat per la seva voluntat d’inclusió. Entenc perfectament l’emprenyada bàsicament de pericos, però també de la gent de la Penya, el Nàstic i la resta de clubs agreujats, tots ells iguals de representants de la catalanitat que el barça.

Però el punt àlgid de la setmana del futbol i la catalanitat va venir dissabte, amb les declaracions de Schuster “¿El árbitro es catalán?Ya está todo dicho...”. Per cert no està de més dir que la derrota del Madrid va ser inapel·lable, i l’àrbitre no va condicionar el partit. Espero les reaccions dels mateixos que es van queixar quan el vídeo. Perquè Schuster no ha dit “el árbitro és del Barça”, ha dit “es catalán”. Així que tot els que a principis de setmana s’escandalitzaven (amb raó) per ser exclosos injustament de la catalanitat amb el vídeo, ara a defensar aquesta catalanitat. I als “comités de disciplina deportiva”, també toca sancionar unes declaracions vergonyoses. I no estaria de més que el Madrid fes una nota de premsa al respecte demanant disculpes, més amb la quantitat d’aficionats del Madrid catalans que hi ha. De moment silenci, i per tant, complicitat.

Us destaco una reacció d’ahir a la nit a Rac 1 (emissora que no heu d’escoltar), en Sergi Mas va dir més o menys el següent:

“ Com a soci de l’Espanyol i català em sento insultat per Schuster. Quan va di allò de:


-¿De donde es el árbitro?

-Catalán.

-Ya está todo dicho.


Jo com a periodista hagués dit a Schuster el següent:


-¿De donde es usted?

-Alemán.

- Ah, como Hitler.”

Si més no, em va fer gràcia...