diumenge, 28 d’octubre de 2007

"Mil Cretins"

Segurament, Quim Monzó és el meu escriptor preferit. Tampoc n'hi ha tants que facin relat curt, gènere del que sóc un apassionat. Dijous per la tarda vaig anar a la llibreria l'Aranya del carrer Santa Anna i em vaig comprar el seu darrer llibre “Mil cretins”. Encara els tenien embalats a les caixes del repartiment, no havien tingut temps ni de posar-los als prestatges. Avui me l'he acabat de llegir. L'he pogut llegir tant ràpid bàsicament per dos motius, primer perquè és molt curtet i àgil, és un quadern de 175 pàgines. I en segon lloc, l'he pogut llegir ràpid gràcies al PSOE. Sí, al PSOE, concretament gràcies a la meva estimada ministra incompetent Magdalena Álvarez, perquè dijous, divendres i dissabte he agafat rodalies i els tres dies amb el seu retard de 20-30 minuts pertinent.


“Mil cretins” no és el millor llibre de Monzó. M'agraden molt més els seus “Guadalajara” i “Illa de Maïans”. Però és un bon llibre. És com una muntanya russa, a trams llegia el Monzó lúcid, surrealista i brillant i a trams llegia un excès en descripcions que no portaven en lloc i una prosa lineal que podia durar dos o tres pàgines i que era com si fos necessària per apropar-te al següent sotrac, com una eina vehicular per portar-te a la sorpresa. En conjunt, els relats són descarats, molts amb descripcions d'escenes sexual explícites (com gairebé sempre en Monzó), molts crus, d'altres amb sang i fetge, sovint alguns cruels i molts amb algunes escenes innovadores i personatges transgressors que fins ara mai havia vist (descriu a un ancià transvestit amb la mateixa quotidianitat que descriu un estol de cotorres: brutal). És potser el llibre amb els personatges menys sofisticats i més enfonsats en la misèria i adolorits de tots els que he llegit de Monzó. Bé jo personalment recomano aquest llibre a tothom que li agradin els relats.


Fa uns dies, vaig pensar si tenia l'obligació o no a dedicar un post sobre el seu discurs de la fira del llibre de Frankfurt, ja que a més de que sóc devot de l'obra de Monzó, em va semblar un discurs brillant. Finalment no ho vaig fer i ara passades les setmanes tampoc tindria massa sentit que ho fes. Només us explicaré una anècdota sobre Frankfurt, que vaig sentir a RAC-1 (emisora que NO heu d'escoltar) . Monzó va dir que estava content que el president de la Generalitat no fos Pujol actualment, perquè si Pujol hagués anat també a Frankfurt els alemanys s'haguessin trobat un escriptor ple de tics fent el discurs inaugural i desprès haguessin vist que el president del país també estava ple de tics, amb la qual cosa es podrien haver pensat que a Catalunya tothom te molts tics, estigmatitzant, per tant, tot el poble català. Anécdota 100% monzoniana.


Bé, doncs fins aquí el meu primer post sobre literatura....

dimecres, 24 d’octubre de 2007

STOP RACISME

Arran de l’atac brutal i covard als ferrocarrils al Baix Llobregat, em estat veient diferents reaccions en contra del racisme i la xenofòbia. Jo NO us reproduiré el vídeo amb les imatges de l’agressió, que els programes d’ahir ja es van encarregar de difondre-la prou (per exemple aquest programa de merda que és diu “El Club” va estar com mig hora reproduint sense parar la imatge mentre feien un debat de si era bo o no difondre-la), cosa que em sembla de molt mal gust.


Us parlaré del racisme a l’àmbit del futbol. Fa poc vaig poder llegir la notícia següent: Al Bastia le han quitado un punto porque sus aficionados profirieron insultos racistas a Boubacar Kébé, jugador del Libourne”, l’article posa en dubte si la decisió de sancionar amb punts és encertada o no. Jo aplaudeixo la decisió. Lamentable que hi hagi racisme, però exemplar la reacció dels organismes competents. Això passava el 15 d’Octubre de 2007, fa menys de quinze dies.

Uns mesos abans, el 23 d’agost, tenim una nova mostra de racisme al futbol La Federación Alemana de Fútbol decretó pena de 10.000 euros y tres partidos de suspensión a Roman Weidenfeller, acusado de agredir a Gerald Asamoah con comentarios racistas en el clásico Schalke-Dortmund”. A més Weidenfeller, porter del Borussia de Dortmund, va demanar disculpes públicament amb un comunicat a la seva pàgina web. El titular diu “agressió amb insults racistes”. Pel que han declarat els dos jugadors, Weidenfeller li va dir a Asamoah (que malgrat l’origen Ghanès és Alemany i fins i tot internacional) “déjame sacar negro”. Per cert, si Weidenfeller no hagués confessat, el reglament alemany preveu la pèrdua de punts per l’equip sancionat. Un nou exemple més de reglament adaptat a la gravetat dels fets.


Però que hagués passat a Espanya, s’haguessin titllat “d’agressions” els fets o de “lances del juego”? Veiem-ho en exemples. Atacs racistes a Kameni des de l’any 2005 al seu propi camp, reaccions: ni punts, ni sanció econòmica, ni tancament de camp. Res de res...Bé, una reacció sí... un comunicat de SOS racisme. Insuficient. Març de 2006, Eto’o fa l’intent de marxar del camp del Saragossa pels insults racistes que va rebre. Just un any abans, al mateix camp, La Romareda, ja va advertir de “el avance del racismo en el futbol español”. Any 2004, Luis Aragonés, seleccionador estatal, que cobra dels diners de tots els ciutadans, en un entrenament li diu a Reyes “dígale negro de mierda soy mejor que usted”, referint-se a Henry. Com ho va qualificar la premsa estatal? d’arenga, d’exercici de motivació o de “verborrea disparatada”. A Alemanya parlen d’agressió i aquí parlem d’arenga.


Al nostre estat, tenim un problema seriós amb el racisme i la xenofòbia. La manca de sensibilitats és preocupant. I si tots acceptem que avui en dia el futbol és el que era el circ pels romans, tribuna pública universal que mostra els actes costumbristes de la nostra societat, hem d’assumir d’extrema gravetat el fet que a Espanya hi hagi impunitat amb els racistes del món del futbol. Hem d'exigir una resposta política, ja que des de la federació no és fa res. Eliminar el racisme del futbol serà eliminar a milers i milers de xenòfobs en potència que perdran una referència que justifica massa sovint la seva conducta.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Jornada festiva de commemoració de l'assassinat del Che

No vull fer-vos una resum de com va anar la jornada. Crec que aquest post al blog col·lectiu de JEV és un bon resum. M'estimo més explicar-vos la meva opinió de l'acte.


La paradeta de JEV, va estar assortida de material de la nostra estimada Fundació Nous Horitzons (més que res perquè hi treballo), de material de les campanyes nacionals de JEV dels darrers mesos (stop homofòbia/transfòbia, l'amor no és l'hòstia, llibertats sexuals, canvi climàtic, ser jove no és cap delicte, entre d'altres) i de material del fons personal del meu amic i regidor de Rubí Carlos Águila, al qual vull agrair al igual que a la Carla, la seva parella el seu interès i ajut.


Desprès de montar la paradeta, em va tocar presentar els documentals “sin comerlo ni beberlo”, sort que ja els havia vist els dos!Tot i que més que presentar, només vaig avisar als assistents de que donava al play. Primer un sobre Veneçuela i desprès un biogràfic del Che.


Tot i que el que per a mi va ser el punt fort de la jornada estava per venir: El debat. L'anava a moderar jo, però el Carles Escolà em va dir que li feia il·lusió fer-ho i com no, vaig estar encantat en que el moderés ell, entre altres coses perquè segurament és el tio que més s'ha currat la jornada i a més perquè ho va fer de conya. M'entero de que el Jordi Mena ha tingut un cop amb el cotxe i que va coix, potser no ve... Però li fa tanta il·lusió participar que apareix a última hora. També a última hora apareix Carlos Urra (no recordo si es diu Luis o Carlos, crec que Carlos...) ex assessor del ministeri d'Economia d'Allende (Xile) i professor d'Economia a Alemanya.


Comença les intervencions el mateix Urra, ja que es decideix fer d'extrem dret de la taula (esquerra pels espectadors) cap al sentit contrari. Urra ens va deixar una ponència molt interessant del que va suposar el Che per Xile i Xile pel Che, ja que a parer seu va marcar-lo profundament el govern d'Allende (jo que he llegit al Che comparteixo aquesta influència i la considero també cabdal per entendre la formació ideològica guevariana). Segueix Maria Ortiz, que ens parla de Cuba, dels avenços en matèria social, de la distància de Cuba en sanitat i educació respecte a EUA i ens recomana l'obra del Centro de Estudios Che Guevara perquè descobrim el Che desde els seus escrits. Desprès de Maria Ortiz va intervenir Belén Rojas, Cònsol General de la república Bolivariana de Veneçuela. Va venir acompanyada de Marcela Kahn, la seva adjunta, que va tenir el gest de no participar en el debat donat que van veure la inflació de ponents. Rojas ens va parlar, com no, de Vaneçuela, de la democràcia que sí existeix a aquell país (sino no podria haver-hi oposició) i de la legitimitat del règim, a més de explicar-nos també avanços socials. El següent va ser Jordi Mir, jove investigador de l'UPF, membre del centre d'estudis marxistes, doctor en història que López Arnal em va definir carinyosament com a “historiador desafecto”. Va ser un contacte meu i la veritat és que estic encantat de que accedís a venir. Va donar un toc acadèmic. Ens va parlar sobre la variació de la percepció del Che al llarg de la història i ens va desgranar la editorial del país que destacava en un post anterior del meu blog (per cert editorial que no accepten ni els redactors dels diari) i ens situa en aquest nou estadi de relectura crítica del Che que ell no comparteix. Mir també,per enèsima vegada, va desmenitr les acusiacions que pretenen deixar buida ideològicament la figura del Che acusant-la de màrketing.


I desprès... desprès Jordi Mena i amb ell la polèmica que va encendre al públic i a alguns ponents. Us explico, vaig haver de marxar perquè estaven fent soroll fora i vaig haver de dir que paressin els assajos dels grups, per tant em vaig perdre quasi mitja intervenció. Cap problema, està transcrita al seu blog. Desprès de llegir-la he de dir el mateix que li vaig dir quan l'apropava a casa seva (perquè anava en crosses per l'accident de cotxe) junt amb el company Esaú de les JSC. No comparteixo gairebé res del que va dir. Ara també crec que algunes reaccions del públic van ser excessives: Bendita polèmica que va dotar d'interès al debat! Jo sóc Guevarista, defenso Cuba, i crec que Mena es va quedar en molta casuística i anécdota per fer un discurs amb alguns tòpic i presuncions (ningú no ha demostrat que a Cienfuegos el matessin els germans Castro, per exemple). Tot i això, em repeteixo, gràcies per la polèmica i la controversia. Torn de paraules i el que dèiem clatellots per Mena dels companys de la Brigada Vallesana Simón Bolívar, del PSUC viu i del PORE i recolzament de la gent del PSC. Ànims encesos i el públic vibrant i en tensió. Urra company de partit és duríssim amb ell, Ortiz també li apunta algunes de les imprecisions i li recorda avenços socials a Cuba: “35.000 asistentes sociales i no 35.000 prostitutas” en referencia al que Mena havia afirmat. Bé espero poder penjar-vos el debat en video, perquè de veritat que va ser molt interessant.


Desprès d'això, per la nit poc a destacar. Vull agrair als companys de Sta. Perpetua que vinguessin a la paradeta. I a la gent que va assistir al concert, que esperàvem que fossin més. Vaig estar servint copes fins les 2 (perdó, perdó, fins la 1 que és quan acabava l'acte segons el nostre estimat l'ajuntament) en un ambient de conya amb els companys d'alternativa jove, amb l'Esaú, el Miguel del Consell, l'Arnau, amb la gent que estava a la graella fent botifarres... i quan va acabar recollint fins quarts de quatre. Fem números, i de moment perdem diners. Però val la pena, i tant! Em disfrutat com enanos, repetiríem demà mateix.


Va pel record de Guevara i per la gent de Cerdanyola que va poder gaudir de l'acte.





Per cert a les fotos, el debat, passe de documentals, l'activitat per a nens i els companys d'Iniciativa de Sta. Perpètua de Mogoda.









dimecres, 17 d’octubre de 2007

Jornada festiva reivindicativa "Che" avui. 20 d'octubre al Casal de Joves Altimira


El proper dissabte dia 20 d’Octubre, a Cerdanyola tindrà lloc una jornada festiva reivindicativa en el marc de la commemoració dels 40 anys de l’assassinat d’ Ernesto Guevara, el Che, a mans de la CIA.

L’acte començarà a les 17.00 amb documentals: un de Cubainformacion.tv sobre el ‘Che’ i la revolución no será transmitida, que explica la revolució a Veneçuela. Desprès hi haurà un debat, amb convidats de luxe: la cònsol general de la república Bolivariana de Veneçuela, Belén Rojas i la seva adjunta, Marcela Khan; Maria Ortiz de Defensem Cuba; Jordi Mena, exregidor de Cerdanyola pel PSC i cooperant amb Nicaragua i Jordi Mir, un jove historiador del pensament polític de la UPF. Cal destacar la voluntat de fer un debat sobre la vigència de les idees i la lluita del Che, no només és un homenatge a tot el que va suposar la seva figura, sinó al que és més important, i que ha fet més gran al Che, el seu llegat ideològic.

A partir de les 21.00 començarà la festa, tindrem botifarrada popular pels que vulgueu venir a sopar i al vespre obrirem la barra conjunta amb begudes i mojitos. Els concerts duraran fins a la 01.00 de la nit, i tindrem grups de rock, funk, sessió de reggae i música per a tots els gustos. Els grups estrella seran Hate Hache i No fucking name.

Un dels punts a destacar és que durant tot l’acte hi haurà activitats infantils de màgia i globus per a nens, així que tots els que desitgin venir amb els fills no tindran excusa! A més també tindrem la presència d’alguns esplais.

Les entitats que formen part de la comissió unitaria “che” avui són: Musikaos, Alternativa Jove – Joves d’EUiA, les Joventuts Socialistes de Catalunya, Els Verds-Opció Verda, la Brigada Vallesana Simón Bolívar, el Consell Local de Joves i, nosaltres, els Joves d’Esquerda Verda.

Des de JEV, volem fer una crida a tots aquells i aquelles que estiguin interessats en la figura del Che, en la seva herència, en la vigència de la seva lluita o simplement els que vulguin passar una jornada festiva a que assisteixin a l’acte, al que tothom hi és convidat.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Pasqual es va quedar curt

Del 3 % al 20 %. Les comissions il·legals que CiU va cobrar durant mandat pujolisme van ser molt més elevades que les que va denunciar Maragall en aquell ja mític debat parlamentari. Ara no ho diu cap polític, ara ho diu un auto d'un jutge del Jutjat d'Instrucció número 3 de Barcelona. Podeu llegir la notícia a la web d'el Pais o a la web de 20 minutos.

Cas Turisme, Cas Treball, Adigsa...la cançó es va repetint.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Cap de setmana a Lisboa


Aprofitant que es veu que s'ha de celebrar no se què de la Hispanitat amb orgull, me'n vaig anar a passar tres dies a Lisboa. De la ciutat us podria destacar moltes coses, però me'n quedo amb tres: el metro ve per la dreta (com a Madrid), la gent viatja enganxada a la part de fora dels tramvies (com demostra el vídeo) i els comunistes (tot i tenir menys del 10% del vot a les presidencials de 2006) estan sent el partit que més planta cara al de cetre-dreta que els governa.

Ara seriosament, és una ciutat amb un centre que val la pena visitar, amb molts carrers per perdre's-hi. En els barris populars com Bairro Alto pots passejar-te per carrers estrets i descuidats mentres escoltes el fado que tenen els veïns a tot volum, on les àvies estan sentades en cadires plegables al portal de casa, amb "pastelaries" que fan entrar la gana a deshora i tot això contrastant amb botigues de disseny de lo más "cool" i bars musicals en plan "modernito". A més a la Baixa i a Restauradores s'hi menja de conya (marisc preferentment) i a bon preu. Un viatge més que recomanable.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Per a què serveix una plaça de toros?

Barcelona ha tingut històricament dos places de toros. Temps enrera havien hagut altres com la de la Barceloneta, però les que queden al record col·lectiu són les dos que encara estan a punta i punta de la Gran Via. Ara a Las Arenas, ja inactiva, faran un "puto" centre comercial. A l'altre, a la Monumental, José Tomás congrega cada poc temps a tota la caspa de Barcelona, com podeu llegir a la imparcial notícia de la meva apreciada La Vanguardia.

Llavors, una plaça de toros pot tenir alguna utilitat real?
Doncs sí, sembla mentida però sí, es pot comprovar en aquest video...


o en aquest altre (part 2)



Qui ho anava a dir que a la monumental el 30 de juny de 1980, 18.000 persones gaudirien d'un espectacle en majúscules, no com els de José Tomás.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Editorials atrevides



Editorials atrevides…o aberrants. En 15 dies han caigut les caretes de dos diaris per la via més inequívoca, amb la seva editorial. No hi ha interpretacions, matisos ni lectures mal intencionades. Només llegim una editorial i l’altre i ens rendim davant l’evidència.

La primera que vull ressaltar és d’avui. La editorial de El País que ens dibuixa al Che Guevara (al qual molts ahir homenatjàvem i ho seguirem fent els propers dies) com a un assassí despietat i sanguinari comparable amb els membres d’Al Qaeda. L'editorial en qüestió es titula Caudillo Guevara. Així doncs, aquest diari que per més BOE del PSOE que sigui, ha estat sempre de lectura obligatori per la gent d’esquerres, pels seus continguts de qualitat i per ser el mitjà ideológicament més proper (que no coincident). Així doncs, editorial que mostra simplisme i reduccionisme del tipus: “tots els terroristes són iguals i a més són tots dolents i no tenen cap motiu per ser-ho, cosa que els fa ser més dolents encara”. Jo només li recordaria a qui hagi fet l’editorial d’una banda l’anhel de llibertat i comunisme de tots aquells pobles on va lluitar Ernesto Guevara i d’altra banda que uns lluitaven amb petites guerrilles armades amb fusells i d’altres amb exèrcits poderosos al darrera i amb servei d’espionatge.

Us deixo el lynk amb la perla.

La segona editorial és de fa uns dies. Del 24 de setembre. La nostra estimada la Vanguardia, es destapa. Molts la tenien com a uns dels últims reductes del seny català. Jo l’he tingut sempre com un lobbie pervers i manipulador. D’entre totes les reflexions gratuïtes amb la que ens propina l’editorial, em quedo amb una, per incoherent. És queixa de la falta de respecte dels qui cremen fotos del rei pels polítics espanyols i catalans. Desprès de que La Vanguardia s’hagi passat 4 anys defecant periodísticament sobre el tripartit (i especialment amb ICV-EUiA) ara té la barra de reclamar respecte als antisistema?Si us plau, una mica de coherència. Com no podia ser d’altra manera, l’hemeroteca de La Vanguardia és de pagament (privatitzada?) i no us puc lynkar l’article, així que us el passo íntegrament:

Eso no es catalanismo

De un tiempo a esta parte, proliferan las manifestaciones de un soberanismo de corte maniqueo, con frecuencia maleducado e hiriente, que envenena las relaciones de Catalunya con el resto de España estableciendo una relación de vasos comunicantes con el españolismo catalanofóbico, su gran beneficiado. La comprensión o el silencio que han rodeado la quema de fotos del Rey en Girona y la conversión del engreído treintañero incendiario en mártir de una supuesta España represora son el último capítulo de un bochornoso serial ideológico. Protagonistas de tal serial son las plataformas independentistas - que obtienen un tratamiento periodístico muy por encima de su representatividad- y algunos personajes pintorescos: aquel celebrado actor que no consigue diferenciar los ingeniosos balbuceos de su personaje televisivo de la lamentable charlatanería de sus mítines; o aquel destemplado jurista que ha conseguido notoriedad denunciando a un Estado de cuyo aparato participa.

Se trata de un soberanismo de vuelo gallináceo, tan estridente como irreflexivo, fundado en los tópicos de la visión romántica de la historia. Su relato es sentimental y sus acusaciones no alcanzan sólo al Estado, a los políticos españoles o a España en general, sino también a políticos y miembros relevantes de la sociedad civil catalana, acusados de connivencia culpable y de cobardía, cuando no de traición. Esta visión de las cosas se divulga con sospechosa redundancia, a veces en tono sarcástico e insidioso, a través de unos medios públicos que deberían respetar escrupulosamente todas las sensibilidades ciudadanas.

Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español, con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana. La desacomplejada parcialidad con que desde los medios públicos se comentan los acontecimientos deportivos es el ejemplo más popular de la falta de respeto a la pluralidad catalana. La visión despectiva de las selecciones españolas o el tradicional barcelonismo de estos medios, ya de entrada discutible (según las estadísticas, un 40% de los catalanes son forofos de otros equipos), ha derivado en los últimos años en inaceptables formas de antimadridismo. No vale la excusa de que en algunos medios públicos de Madrid se cometen los mismos errores. Los extremismos extremismos se necesitan y alimentan mutuamente, pero Catalunya -que ha salido muy fatigada del reciente cambio estatutario- necesita cordura, seriedad e inteligencia para poder plantear sus justas reivindicaciones y debe exponer sus necesidades armándose de razón, no de excesos. Nada puede perjudicarla más que aparecer identificada con posiciones infantiles, extremistas.

Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! Alegrarse de la derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las cosas de lo que ya están. Si el independentismo en el Govern y el nacionalismo moderado en la oposición siguen manteniendo una relación ambigua, amable o acomplejada frente a estas minorías, lo pagarán caro. En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad, pragmatismo y moderación. También el socialismo que lidera las principales instituciones catalanas puede pagar caro su silencio concesivo y pragmático. A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de España.

La Vanguardia, 24-09-2007.



diumenge, 7 d’octubre de 2007

Reflexions sobre les polítiques d'habitatge

Aquest és el comunicat que el col·lectiu V de Vivienda ha fet públic respecte el Pacte Nacional per l'Habitatge 2007-2016. El col·leciu personalment m'és més aviat simpàtic i entenc que el que reclamen és just i necessari. Dit això, en el seu comunicat van patinar. Van patinar perquè no s'han llegit el text del pacte, només han vist les desafortunades fotos entre el Conseller Baltasar (ICV) i l'Enric Reina (president de l'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya i ex-president del Barça). En aquella reunió no es va tancar el pacte, perquè al pacte hi participen altres actors socials com els sindicats UGT i CCOO o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), entre altres.

Al manifest que us deia es titlla al pacte de màrqueting pre-electoral, les eleccions autonòmiques són al 2010, a falta de 3 anys per les eleccions és una aformació soprenent (i equivocada).

Es parla de seguir assistint a la màfia immobiliària, quan s'incrementaran més que mai les mesures de control i s'unificaran criteris per a l'adjudicació dels pisos.

Es critica falsament en el manifest que no es faci res per a incrementar el nombre de pisos de lloguer. El punt 23 de l'acció 1.5 del pacte diu literalment “23. Els ajuntaments, amb el suport financer de la Generalitat, es comprometen a augmentar els sòls per a habitatge dotacional, on es combini la producció d’equipaments i la d’habitatge en règim de lloguer”, en el punt 28 diu “28. La Generalitat propiciarà la signatura de convenis amb altres administracions i empreses públiques no municipals, per a la posada en el mercat del lloguer protegit, de sòls i habitatges en desús. En aquests sòls es podran construir habitatges amb protecció oficial en dret de superfície, sense que el titular perdi la propietat.”A més s'estableix un aval públic “73. La Generalitat aprova un sistema d’aval universal al lloguer per a tots el contractes que es signin a Catalunya que no exigeixin al llogater cap garantia addicional a la fiança obligatòria.”

Un dels punts del manifest de V de Vivienda diu que no es fa res per controlar els pisos buits. Això no és cert. De fet aquest punt, el de poder obligar als propietaris que tinguin dos anys en desús un pis a llogar-lo ha estat el gran cavall de batalla del conseller Baltasar, perquè ha trobat l'oposició de CiU (que finalment no signarà el pacte “perquè força els propietaris a llogar les cases que estiguin desocupades durant més de dos anys”) i PSC (que s'ha encarregat de descafeinar molts punts). D'una banda 28. La Generalitat propiciarà la signatura de convenis amb altres administracions i empreses públiques no municipals, per a la posada en el mercat del lloguer protegit, de sòls i habitatges en desús. En aquests sòls es podran construir habitatges amb protecció oficial en dret de superfície,sense que el titular perdi la propietat. En el punt 67 es diu: “67. La Generalitat es compromet a augmentar els nombre d’ajuts a l’activació dels habitatges desocupats amb destí a lloguer social”. I al punt 70 es diu “70. La Generalitat i els municipis es comprometen a facilitar la rehabilitació d’habitatges buits, ajudant els seus propietaris en la realització de les obres, per tal que els posin en lloguer a un preu assequible.”

Crec que V de vivienda s'equivoca per desconeixement i radicalitat. Comparteixo el seu sentir i els objectius, però no les formes. Com que està de moda estar en contra dels polítics i tot el que fan segur que està malament, ells no necessiten ni llegir un text ni informar-se'n per saver que és dolent i insuficient.

Per acabar, vull dir que és cert que aquest no és el millor pacte possible. No és el pacte que ICV-EUiA haguessin fet si poguessin haver decidit el 100% del contingut. Tampoc és la panacea als problemes d'habitatge. Haver de posar d'acord a agents socials tant dispars i amb interessos tant oposats com sindicat o constructors no és fàcil. Ara bé suposa un marge a l'intervencionisme i una redistribució del mercat que afavorirà als qui més ho necessiten (joves, discapacitats, gent gran, famílies en risc d'exclusió), que sense cap dubte és positiva.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

A sang freda

Fa poc que he descubert una revista política, que malgrat que té molts anys (el primer número és d'octubre del 1976) i uns continguts de qualitat, jo no n'havia sentit a parlar mai: El viejo topo.Els temes principals de la revista són la teoria i la pràctica comunista, el pacifisme, o les lluites feministes i d'alliberament sexual. D'entre totes les seccions de la revista us en destaco una, "a sangre fría", que és la primera secció i la més breu, on es recullen estadístiques molt sintètiques però esfereïdores. L'autor de la secció és Salvador López Arnal:


País más rico del mundo: Estados Unidos.
Posición de Estados Unidos según de su atención sanitaria: 37 (detrás de Costa Rica).
Aumento de la desigualdad en China entre 1984 y 2004: de 29 a 47
(Valores según el índice Gini: 0 es igualdad perfecta y 100 desigualdad perfecta).

Aumento del número de refugiados en 2006 según ACNUR: 10 millones,
más 4,3 millones de palestinos asentados en el Líbano, Siria y los territorios palestinos
ocupados.
Incremento respecto a 2005: 14%
Causa principal del aumento: la guerra de Iraq.

España: cifra oficial de alumnos que acaban su escolarización obligatoria sin el Graduado
en ESO: 30%.
Cifra real: en torno al 35%.
Hijos de trabajadores industriales que siguen estudios después de la ESO: 27,5%
Hijos de profesionales que siguen esos estudios: 85%
Conclusión: fracaso escolar que afecta a más de un tercio de jóvenes de 16 años en su
mayoría de clase obrera.

España: Gastos sociales sobre el PIB en 2002: 19,77%
en 2003: 19,94%
en 2004: 20,06%
en 2005: 19,56%

Beneficio de la multinacional Dell en el primer trimestre de 2007: 564,31 millones de
euros.
Plantilla: alrededor de 80.000 trabajadores
Plan de reestructuración: eliminación de 8.800 puestos de trabajo.
Revalorización de sus acciones el día del anuncio de los beneficios y del plan de desempleo:
1,4%

Nombre de la primera bacteria sintética: Micoplasma laboratorium, alias "Sintia".
Significación: primera vez que se crea vida artificialmente.
Debate público al respecto: ninguno.
Consecuencias positivas o negativas: impredecibles.

Empresas productoras de armas en EEUU: 40 (63% de las ventas mundiales).
En la Unión Europea: 32 (29% de ventas)
En Rusia: 9 (2% de ventas)
El resto: Japón e Israel fundamentalmente.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Futbol i política...El Sankt Pauli

Com vaig dir en el post amb el que obria el blog, m’he proposat escriure sobre algunes curiositats del món del futbol, que si bé no són notícies de les que omplen portades, són les que a mi m’han despertat més curiositat.

Avui no us explicaré cap notícia, us explicaré el cas d’un club d’Alemanya. L’altre dia estava sopant al nostre estimat Bar Alaska de Cerdanyola, quan dos dels meus amics van comentar que pel pont d’octubre (aquell que es celebra per no sé que de “la Hispanidad”) anirien a Hamburg a visitar unes amigues. Hamburg...ciutat on juga el que és segurament l’equip més entranyable d’Europa: el Sankt Pauli, així doncs que em va venir al cap fer un post sobre l’equip alemany.

Molts l’han qualificat com “El club més boig del món”, als propis aficionats els hi agrada aquesta definició. Esportivament, el club juga a la Bundesliga 2, malgrat que ha jugat 7 anys a primera (per darrera vegada al 2002) i va arribar a la semifinal de la copa d’Alemanya al 2006 caient davant el tot poderòs Bayern de Munich. Aquesta temporada ha guanyat tres partits de 9 jugats, i ha perdut els tres darrers (contra els equips més forts de la lliga, tot s’ha de dir) i és 13 a la classificació. Cal dir també, que la situació esportiva del club és el menys important.

El Club és peculiar en tot, des de l’Estadi al President, des de les equipacions a l’afició. L’equip és del districte de Sankt Pauli (com el seu nom indica) més concretament està ubicat al barri de Reeperbahn, una mena de “barri vermell” proper al port que és el segon més gran d’Europa (darrera del de Rotterdam) amb un ambient proletari, llibertari i compromès.

El president és un senyor que es diu Corny Littman. Aquest personatge és homosexual reconegut (segurament l’únic de tot el món del futbol) i bastant famós a la ciutat per les seves campanyes en contra de la sida vestit de dona i realitzant espectaculars performances. Sempre s’ha mantingut ferm en la postura anticapitalista del club, que els va costar fins i tot baixar a tercera divisió per falta de fons, al no voler entrar en l’espiral de comerç i futbol. A més, les decisions les pren de forma assembleària.

L’Estadi és el Millerntor, cèntric i antic. Als partits es congreguen més de 15.000 persones. L’estètica punk és la predominant, malgrat que no solen donar-se episodis de violència (no més que a altres camps d’equips més “assenyadets”) i com a curiositat a destacar cal dir a la grada solen assistir més dones que homes.

Al 2006, el club va organitzar el FIFI Wild Cup, un campionat del mon alternatiu disputat al marge del Mundial de la FIFA d’Alemania, que va enfrontar als equips de Groenlandia, Zanzíbar, Gibraltar, Tíbet i la República Turca del Nort de Xipre, a més a més de l’organitzador, “vestit” per a l’ocasió de “República de Sankt Pauli”, tot i que competint amb el colors i l’escut del popular club. Una mostra més de les inquietuds socioculturals d’un club que va més enllà de l’esport.

La samarreta de l’equip és de color marró, en record dels “pitrates d’Elba”. Les equipacions són de l’empresa Nike (cosa molt criticada tant per aficionats com pels que estan en cotnra de la filosofia del club), però cal destacar que el president va obligar a Nike a signar un contracte que explicitava que tot el material esportiu que utilitzés el club havia d’estar fabricant amb total respecte dels drets del treballador i dels drets de l’infant. Tota la simbologia pirata és molt present al club.

El protagonisme social del club, ha portat fins i tot a que se’n hagin fet pel·lícules i curts. Un d’aquests es va poder veure al festival Filmets de Badalona, Der Geist von St. Pauli, dirigida per Michael Sommer, curt al que es barreja realitat i ficció, però sempre amb el club alemany com a fil conductor.