diumenge, 30 de setembre de 2007

NO A LA VIOLÈNCIA

Avui al barri de Sant Andreu de Barcelona ha succeït una trista notícia. Els mossos han trobat un artefacte explosiu a la seu del local d'ICV. No entenc la bel·ligerància que hi ha en contra d'ICV des d'alguns sectors d'antisistemes i independentistes. Entenc que estiguin emprenyats pel "cas Pórtulas", sincerament, jo també. També entenc que la decissió d'imputar algú per cremar fotos del sr. Joan Carles és aberrant. Però més enllà que ICV tingui competències d'Interior, no hi ha decissions polítiques al darrera que justifiquin ni les crítiques tant dures ni molt menys la violència en contra del partit. Si un fiscal de l'Audiència Nacional exigeix informació, quina decissió política per part de Saura hi ha darrera?

Bé, espero que passi aquesta etapa que em costa tant d'entendre, que la violència que ha anat in crescendo acabi d'una vegada. Més encara quan són tantes les coincidències ideològiques entre molta gent d'ICV i alguns dels grups que estan portant a terme aquestes accions en contra i que feia tants anys que no recordàvem a Catalunya.

Sobre l'accès a l'habitatge, a veure qui la diu més grossa

Les enquestes mostren que entra la població creix la preocupació sobre l'accés de l'habitatge, i sembla que aquest serà un dels temes on PP i PSOE batallaran al llarg de la campanya electoral. Personalment prefereixo això que no que es tirin els morts d'ETA pel cap. Però res més lluny de la realitat. En terreny d'habitatge això és una cursa per veure qui la diu més grossa. El PP va celebrar la seva “Conferencia de vivienda” i la gran proposta de Rajoy va ser que construiran un milió de pisos a menys de 160.000 €.


El problema dels xecs miraculosos de Zapatero, el va analitzar molt bé el meu company Andrés en un post del blog de JEV. Els problemes de la proposta de Rajoy, són altres igual o més preocupants. D'entrada aquest gran interès per la venda i menyspreu pel lloguer desperta sospites molt preocupants d'il·legalitats, sinó mireu el currículum de un dels assistents a la “Conferencia de vivienda”, Telmo Martín que va aprofitar promocions públiques a Sanxenxo quan era alcalde per lucrar-se mitjançant la seva empresa, amb uns ingressos d'uns 3 milions d'euros. A banda d'això, aquesta mesura mostra el desarrollisme més extrem, sense cap preocupació pel impacte que la construcció d'un milió de pisos pot tenir sobre el territori. També cal destacar que aquest tipus de mesures no permeten el seguiment de la situació personal del beneficiari. M'explico, a un individu li “toca” el pis amb 24 anys, perquè té un treball de pocs ingressos i unes condicions econòmiques limitades, que li permeten superar els criteris d'accès a la promoció. Ara bé, potser amb 30, aquesta mateixa persona ja ha acabat la carrera i té un càrrec amb uns ingressos econòmics molt per sobre dels criteris exigibles. Seguiria gaudint del pis una persona que es pot permetre adquirir el seu pis sense problemes al mercat privat. Tota una injustícia.


Així doncs, mesures molt vistoses però poc realistes. Cap d'elles afronta el problema de forma integral i transversal i a la pràctica són pegats de dubtosa eficàcia a un problema tant greu com l'emancipació dels joves.

dimecres, 26 de setembre de 2007

PROU HOMOFÒBIA

La història es repeteix. El jutge de Múrcia Fernando Ferrín Calamita torna a demostrar la seva homofòbia. El 23 de Juliol, aquest jutge impresentable va retirar la custodia a de dos nenes a la seva mare perquè aquesta tenia una relació sentimental amb un altra dona. Entre altres perles que va deixar destaco aquesta: "Es el ambiente homosexual el que perjudica a los menores y que aumenta sensiblemente el riesgo de que éstos también lo sean". Avui la notícia ha estat que el Consell General del Poder Judicial l'ha expedientat perquè ha retrasat voluntàriament una adopció entre dues lesbianes. Ferrín argumenta que no va ser voluntàriament, que es va retrasar de forma fortuita. Com es pot tenir la cara tan dura desprès d'haver escrit sentències homòfobes. Aquest personatge fastigós, de la España profunda i casposa, que té 19 queixes formals davant el jutjat, que al 1987 va demanar detenir dos nudistes perquè se sentia ofès, que creu que els homosexuals són malalts perillosos, mereix ser inhabilitat de per vida, des de l'estat de dret, evidentment, seguint el tràmit que sigui necessari, però aquest senyor no pot seguir exercint una professió per a la que no està capacitat. No fer-ho seria ser-ne còmplice.

divendres, 21 de setembre de 2007

Aznar al Polònia???

Al futbol hi ha una màxima pels debutants: “fes-ho fàcil”. Segurament ningú li va dir a Bojan quan va intentar fer el regat d’Ardiles al Sadar. Com que jo sóc un ortodox faré cas a la sàvia màxima i al meu primer post ho faré fàcil. Parlaré d’Aznar. Avui la web de El País explicava les declaracions d’Aznar a Polònia, no al programa del Toni Soler, sinó a aquest estat europeu que té com a Cap de Govern i Cap d’Estat a dos bessons, Lech Kaczynski i Jaroslaw Kaczynski, un tant fatxa com l’altre.
Aznar, com sempre, un exemple de moració: “Aznar advierte en Polonia de que el nacionalismo amenaza con destruir Europa”. Els que encara esperem el “desmembramiento de España” amb l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, ara hem de començar a patir pel “desmebramiento de Europa”. El més delirant de tot és l’exemple que posa per demostrar les seves prediccions catastròfiques: el procés d’independència de Kosovo. Ser simplista com ho és Aznar en un conflicte de l’extrema complexitat com és el dels Balcans només mostra o la seva incultura o el seu nacionalisme (nazionalisme?) més extrem. Un altre dia podríem parlar sobre la perversió del terme “nacionalisme” que fan alguns personatges com si únicament existís el nacionalisme lligat a l’alliberament.
El que no he pogut comprovar, donat que encara no he vist imatges o sentit cap tall de ràdio de la notícia, és si Aznar va parlar amb accent polonès (potser ell és pensa que deu ser alguna cosa semblant a l’accent català), emulant-se a sí mateix al ranxo de l’amic Bush.

dijous, 20 de setembre de 2007

Setembre és un mes per començar coses

S'han fet monòlegs i acudits de tot tipus. Sovint és l'ocurrència estàndard i supèrflua que serveix per quan no tens res interessant a dir. Però es veritat, al setembre qui més qui menys tothom comença alguna cosa: les col·leccions per fascicles, el cole/insti/uni, l'estrès post vacacional, la temporada de futbol, la decència a les cartelleres dels cinemes...

Aquest setembre jo he començat a una nova feina. Als propers mesos treballaré a la Fundació Nous Horitzons fins que torni de Buenos Aires la noia a la que substitueixo. A més, m'he proposat començar aquest blog. La veritat és que un dia avorrit d'agost vaig fer-me un per fer quatre proves, i no vaig arribar ni a fer-lo públic. Diverses persones (concretament tres) em van comentar que havien vist que el tenia i que a veure si deixava de demanar contrasenya. Doncs m'he decidit a fer-ho. Així doncs, hem sumo al carro de la gent que comença coses al setembre sense saber exactament perquè. Això sí, m'he autoimpossat un temps prudencial de prova. Si en 3 mesos això no rutlla, no tinc temps d'escriure o soc menys creatiu del que hem penso, el blog serà pertinentment clausurat.

Ah se m'oblidava, us explico una mica sobre que parlaré. Suposo que com tothom, música, esport, excursions, vivències personals i en el meu cas de política, ja que com sabeu milito a Joves d'Esquerra Verda i comparteixo plenament el projecte d'ICV-EUiA. A més d'això, jo sóc un ferm detractor de la gent que et diu "no mesclis futbol i política". Sempre han anat de la mà i no se exactament perquè tinc la necessitat de posar-vos uns seguit d'exemples de curiositats i anècdotes que he anat llegint respecte a això i que demostren que futbol i política tenen molt a veure.

Bé doncs com a primer post això és tot, espero que us agradi.