divendres, 28 de desembre de 2007

A sang freda...

Les estadístiques que recull la revista el viejo topo en el seu darrer número:Desigualtat de gènere, injústicies oblidades, conflictes a països que no tenen ressó mediàtic, contradiccions del capitalisme...


Personas que han muerto en las guerras que se libraron en la República Democrática de Congo entre 1997 y 2004: en torno a 4 millones
Personas que siguen muriendo actualmente cada mes en las guerras actuales: 38.000
Mujeres, niños y bebés que son violados cotidianamente: más de 200.000


Población penitenciaria en España: 66.409 personas.
Crecimiento anual: unas 2.400 personas.
Personas que ingresan en prisión y que tienen algún trastorno mental: 25%
Porcentaje de presos que no disponen de 2 euros en todo un trimestre para sus propias necesidades: 30%
Porcentaje de reincidentes: en torno al 50%


Crecimiento de la deuda de los españoles entre 1999 y 2006: 56,1%
Incremento de beneficios de las empresas españolas en ese período: 73%
Incremento de beneficios promedio en la zona euro: 36,6%
Incremento de los costes laborales en España en ese mismo periodo: 3,7%
Incremento de los costes laborales promedio de la Unión Europea: 18,2%.


Porcentaje de mujeres entre los catedráticos de la Universidad española: 15%
Porcentaje de mujeres entre cuidadores de personas dependientes en España: 83%


China: personas que viven en la pobreza (menos de 2 dólares al día): más de 318 millones
China: número de millonarios (en dólares): 320.000
China: personas con más de 1.000 millones de dólares: en torno a 100.


Recursos terrestres consumidos por los países del Norte: 75% del total
Comercio mundial en manos del Norte: 80% del total
Producción industrial del Norte: 93% del total
Población del Norte: 25% del total

dimecres, 19 de desembre de 2007

M'ha agradat, no m'ha agradat

    A finals d'any tothom fa balanços. Aquest any, en plena pre-campanya de les generals, segur que hi haurà molts balanços sobre la tasca del govern central en la legislatura que acaba.

    Sense entrar en dades, sense ser excesivament rigorós ni repassar hemeroteques, faré un balanç molt espontani intentant ser honest amb mi mateix i explicar que m'ha agradat i que no m'ha agradat d'aquest govern. No entro a valorar si es bo o dolent, només dic que en penso. Per fer-ho recupero el format del “M'ha agradat, no m'ha agradat” que utilitzava Xavier Bosch quan presentava el Café Baviera a Rac-1. La primera vegada que el vaig sentir em va semblar un format estúpid. A base de sentir-lo vaig veure clar que era una eina comunicativa amb gran capacitat de síntesi.


    Aquí va el meu “m'ha agradat, no m'ha agradat”:


  • M'ha agradat que tornin les tropes d'Iraq. No m'ha agradat que s'hagi incrementat la presència a l'Afghanistan.


  • M'ha agradat que s'aturés el trasbalsament de l'Ebre. No m'ha agradat que el motiu fos construir un parc temàtic de casinos a los Monegros.


  • M'han agradat les polítiques socials dels dos primers anys de legislatura. No m'ha agradat la política fiscal cada vegada més simbiòtica amb la del PP.


  • M'ha agradat la llei de la dependència. No m'ha agradat que no pugui ser una veritable llei de l'autonomia de les persones.


  • M'ha agradat que s'abordés la qüestió de la memòria històrica. No m'ha agradat que el PSOE fos covard i no s'aconseguís el veritable reconeixement a les víctimes de la repressió franquista.


  • M'ha agradat que s'aprovin algunes polítiques socials novedoses come el xec nadó o l'ajut al lloguer pels joves. No m'ha agradat la política de xecs en lloc de drets i no m'ha agradat que els xecs arribessin en la precampanya electoral.


  • I per finalitzar, unes quantes en bateria:


M'ha agradat l'equiparació en drets de les unions entre homosexuals als matrimonis heterosexuals.

M'ha agradat la conciliació de la vida familiar dels funcionaris que va impulsa el Ministre d'Administracions Públiques.

M'ha agradat Jordi Sevilla.

M'ha agradat la llei “antitabac”.

M'ha agradat la paritat a les llistes electorals.

M'ha agradat el carnet de conduir per punts.

M'ha agradat la política exterior.


No m'ha agradat que Zapatero mentís i no recolzés l'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya.

No m'ha agradat que una vegada reformat l'Estatut al Congrés intentin paralitzar-lo.

No m'ha agradat que es segueixi sense tenir la valentia com per encarar una reforma de la constitució (reforma del Senat, reforma de la Llei electoral, successió de la corona).

No m'ha agradat l'autoritarisme del govern en les negociacions amb ETA per la pau a Euskadi.

No m'ha agradat que es voti en contra de la regularització de l'ús de cannabis o altres drogues, no m'ha agradat que no es reguli el dret a l'eutanàsia i no m'ha agradat que es voti en contra de l'avortament lliure a les primeres setmanes d'embaràs.

No m'ha agradat José Bono. No m'ha agradat el protagonisme dels sectors jacobins del PSOE.

No m'ha agradat Solbes. No m'ha agradat que estigui satisfet de que Espanya sigui l'estat de la UE-15 amb menys despesa social.

No m'ha agradat la manca d'inversions en infraestructures ferroviàries de rodalies.

No m'ha agradat la Ministra Magdalena Àlvarez. No m'ha agradat que no se l'hagi destituït.

dimarts, 18 de desembre de 2007

El PSOE vota en contra de l'avortament

IU-ICV ha presentat una moció al Congrés per la reforma de la Llei de l'avortament per legalitzar l'avortament lliure fins a les 14 setmanes d'embaràs. El PSOE ha votat en contra d'aquesta qüestió tot i que la portaven al programa al 2004, és a dir, que incompleixen una nova promesa electoral. “Compartim el fons i no les formes” i que “aquestes qüestions no es tracten en mocions” és l'argument que ha utilitzat la diputada socialista que explica el no del seu partit. La realitat és PSOE i PP acaben votant en contra d'un dret fonamental per a les dones. Per cert avui el PSOE ha anunciat també que no portaran al proper programa el canvi de la llei d'avortament, el PP evidentment, tampoc la prtarà.

Per cert, la qüestió de “compartim el fons i no les formes” m'ha recordat a la política local.Me l'ha recordat però amb diferències: d'una banda que ICV-EUiA a Cerdanyola no han votat mai en contra del seu programa. D'altra banda, quan s'ha estat “d'acord en el fons i no en les formes”, es perquè l'equip de govern ha treballat la temàtica en qüestió i l'ha tingut present en l'agenda política i no s'han limitat simplement ha presentar una moció. El PSOE en canvi no ha fet res per treballar per regularitzar l'avortament i temps n'ha tingut de sobres en aquesta legislatura.

En tot cas el PSC de Cerdanyola criticarà que es voti en contra del parlament una moció explicant que “Comparteixen el forns però no les formes” com fan a nivell local?

Que opinaran de que Zapatero s'aliniï novament amb Rajoy per evitar que les dones accedeixin lliurement a un dret bàsic com és el dret d'escollir que fer amb el seu propi cos?

FSCat

diumenge, 16 de desembre de 2007

La 8a assemblea local d'ICV a Cerdanyola ha estat un èxit

Avui s'ha celebrat la 8a assemblea local d'ICV. Aquesta assemblea tenia dos objectius bàsics, l'aprovació de la nova CPL i l'aprovació del document organitzatiu presentat pel nou president, el Juan Rodríguez. Les dues votacions han tingut el mateix resultat: cap vot en contra i dues abstencions. La gent d'ICV escenificava a la sala polivalent (plena com un ou) del centre cívic de banús el moment dolç que organitzativament viu el partit. Té mèrit que un diumenge al matí, amb fred, amb el nadal tan a prop, ICV mobilitzi a més de 50 persones.


Com a qüestions generals, cal destacar l'ambient de treball i de confiança. S'ha acceptat amb enteresa i maduresa les intervencions crítiques del brillant expert en estructura social Pepe Adelantado. Tothom s'ha expressat i ha dit la seva. El nou president, el Juan, ha fet una intervenció de consens demostrant que té clar que és el que esperem d'ell. El Company d'EUiA Balcells ha fet una intervenció des del bon rollo, s'ha ficat a la gent a la butxaca explicant un conte sandinista i ha acabat amb un "Llarga vida a la coalició!" que tots hem aplaudit. En Joan Herrera, que ha vingut com a convidat a la cloenda, ha fet una intervenció magnífica, parlant de polítiques socials i del rol de nova esquerra que representa ICV-EUiA.


Una vegada més, els joves hem estat col·laborant tant amb l'organització com en el debat polític. En quant això darrer, hem presentat una moció, que aprovada per unanimitat, farà que les properes setmanes, amb la nova CPL constituida obrim (o reobrim millor dit) el dabat sobre el futur de les polítiques transversals de joventut a Cerdanyola. Haig d'agrair a la Maria Reina que m'ha cedit el plaer de presentar la moció donat que ella estava a la mesa. En qualsevol cas qui la presentés era el de menys, el que era important és que novament tornem a parlar dels temes que ens afecten als i les joves i novament el missatge que recollim és esperançador. Els canvis en quant a les polítiques d'oci i associacionisme juvenil ja s'estan notant i les polítiques d'emancipació juvenil (habitatge, treball, educació) segueixen funcionant de forma notable.


Una qüestió abordada a l'assemblea ha estat la proposta de nous traçats ferroviaris entre Barcelona i el Vallès. Seguim amb el debat intern d'una proposta valenta, alhora que complexa. La resolució d'unió soterrada entre Cerdanyola i Sagrera s'ha aprovat amb una àmplia majoria, amb només dues abstencions. Personalment, crec que una proposta de transport públic, col·lectiu i sostenible, sempre és positiva. És una proposta pensada per dissuadir als usuaris que col·lapsen diàriament les vies de trànsit rodat que connecten Barcelona i Cerdanyola (N-150, C-58 i B-30). Canviar cotxes per trens és canviar CO2 per sostenibilitat. La possibilitat d'arribar en menys de 10 minuts a Barcelona és qualitat de vida per als usuaris, és el que fa l'Europa avançada. El “papanatisme” de l'AVE i la reclamació constant de grans autopistes no va amb nosaltres. Volem alternatives pels ciutadans que anhelen transport públic, amb valentia, sense immobilismes, però sempre amb el respecte al territori com a teló de fons. Sé que aquesta darrera qüestió és polèmica, alguns consideraran atravessar Collserola per sota com una agressió. Aquí caldrà ser curosos. Sabem que és possible fer un traçat amb un impacte mediambiental nul o mínim i això s'ha de garantir sota qualsevol concepte.


Sobre la nova Comissió Política Local, per mi és un plaer formar-hi part. En aquests casos sempre hi ha més d'una combinació possible de persones capacitades i que representen la pluralitat i complexitat de l'agrupació; i sempre és una llàstima que hi hagi gent que s'han de quedar fora. És de rebut, reconèixer la tasca i la qualitat de la gent que per un motiu o altre han deixat de formar part de la CPL i també tenir pressent que molts dels que no hi són estarien plenament capacitat per ser-hi. Per sort aquesta agrupació garanteix molts més espais on col·laborar activament que la CPL com els àmbits i les secretaries. Dit això, la qualitat de l'òrgan de direcció és altíssim. L'equilibre de gènere i la presència de joves són notoris. Sense dubtes una Comissió a l'alçada de l'organització i de la ciutat.


Fa poc vaig finalitzar un post dient que em quedava amb la sensació de la feina ben feta. Crec que avui tots hem marxat amb aquesta sensació. Com he dit abans, ICV passa per un moment dolç.

divendres, 14 de desembre de 2007

CSI Monegros?

El títol d’aquest post va ser una broma que una companya de feina va fer quan li van explicar els plans del PSOE per Aragó. Tot i que com us podeu imaginar a mi no em fa cap gràcia. El PSOE té un projecte per Aragó: Gran Scala. El projecte consisteix bàsicament en construir al desert dels Monegros 32 casinos, 70 hotels, 232 restaurants, 500 comerços, un camp de golf, un hipòdrom, una plaça de toros, un càmping, rèpliques de las piràmides egípcies, dels temples romans y una del Pentàgon que servirà d’hotel per a Spyland, un parc temàtic sobre el espionatge. Desprès de Las Vegas, serà el segon espai més gran del món amb aquestes característiques.

Golf, Casinos, Hotels: els paradigmes de la insostenibilitat mediambientals i socials. Agressió al territori, malbaratament de l’aigua, feines precàries, persones que es gastaran els recursos de la família atrets estúpidament per neons i musiquetes. A més, suposo que alguna macroautopista s’haurà de fer perquè s’hi arribi més fàcilment. Potser algun aeroport més, perquè els jubilats britànics puguin sortir amb qualsevol vol barat des de Luton o Stansted o els jubilats francesos des d’Orly.

Iglesias, el president d’Aragó del PSOE, és un impresentable. Aquest personatge va presentar recurs d’inconstitucionalitat sobre l’estatut de Catalunya al setembre de 2006. No he acabat d’entendre aquesta afició del PSOE d’intentar encallar l’estatut, com per exemple amb el paper del Defensor del Pueblo, el socialista Enrique Múgica, que també va presentar un recurs. Ja em va costar d’entendre la mentida de Zapatero amb “apoyaré...”, però que a més de canviar el “apoyaré...” por el “recortaré...”, a més d’això, que el seu partit es dediqui a intentar paralitzar l’Estatut em sembla vergonyós. En qualsevol cas aquest post no està destinat a l’estatut... Dèiem que Iglesias és un impresentable. Tanta lluita (que molts compartíem) contra el trasbalsament de l’Ebre, tanta Expo de l’Aigua... “No volem que l’aigua es vagi a València perquè allí en faran casinos i camps de Golf” van repetir fins a la sacietat els socialistes. Paraules buides, mentides i hipocresia. No volien conservar l'Ebre, volien garantir que aquest projecte fos viable.

Per si algú s’atreveix a dir que això és cosa de la federació d’Aragó del PSOE i que Zapatero no té res a veure, cal recordar que el projecte només es podrà dur a terme si el Govern Central modifica una llei de jocs que només permet un casino per província. A Saragossa la modificació ja la tenen coll avall, saben que Zapatero és un bon còmplice en això.

Per més indignació, el projecte és duu a terme a una Comunitat té dèficits d’infraestructures greus. Només cal veure el que reclama la plataforma Teruel, Existe! amb la qual no comparteixo bona part de les seves propostes però que possa de relleu una realitat: la mobilitat i les comunicacions són problemes greus a Aragó. En lloc d’intentar resoldre aquestes qüestions, PSOE, PAR, PP i Cha, prefereixen construir casinos i camps de Golfs. De moment només una veu crítica: la del coordinador general d’IU a Aragó Adolfo Barrena “Todo esto nos parece una barbaridad. Resulta que vamos a la cumbre del cambio climático y quedamos todos en que sí, en que hay un problema y hay que hacer cosas, reducir las emisiones, etc, y a la vuelta ya aprobamos un proyecto que va en la dirección contraria. Es una locura”. Paraules que comparteixo plenament.

dimarts, 11 de desembre de 2007

Democràcia a Sang Freda: Sectarisme, soledat, estancament i rancúnia.

M’he llegit el nou llibre de David Madí, Democràcia a Sang Freda. El llibre és bastant “totxo”, quasi 400 pàgines, però és realment fàcil de llegir i pels que ens apassionen les intrigues de la política conté fragments interessants (pocs). David Madí ha estat el director de campanya de les darreres eleccions autonòmiques de CiU, des del 2004 és secretari executiu de Comunicació i Estratègia de CDC. Ha escrit aquest llibre amb aquesta visió pragmàtica que té de la política (com expressa de forma implícita en diverses ocasions en el seu text): és una eina més de les moltes que té CiU per erosionar el govern d’esquerres i enaltir la figura d’Artur Mas.

Al subtítol del llibre diu “les interioritats de la política catalana”. Aquí Madí ja diu la primera mentida, ja que no és cert que mostri cap interioritat de la política catalana. No explica cap interioritat del problemes interns greus i innegables entre CDC i UDC. És més, si algú no sabés el que està passant en realitat semblaria que entre Madí i Duran i Lleida la relació és exquisida. Únicament explica algunes interioritats esbiaixades de les campanyes electorals de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Madí relata amb personalització extrema en la seva pròpia figura les accions electorals de CiU i algunes anècdotes, que en molts casos no passen de la nimietat, descrivint-les amb grans dosis de triomfalisme, amb un llenguatge bèl·lic i donant un caire èpic a les dues campanyes en que Mas era candidat. El millor exemple de les dues qüestions que acabo d’esmentar, el triomfalisme èpic i la personalització extrema, el trobem a la portada. Una caricatura del mateix David Madí vestit d’alt rang militar amb una senyera catalana al fons. Aquesta imatge és fruit d’una comparació que es fa al pròleg amb el general nord americà Patton. Exemple molt il·lustratiu també de la seva admiració pel model anglosaxó, que descriurà més endavant.


Als primers capítols se’ns explica les motivacions que van portar a Madí a iniciar-se en la política. Per més que ell intenti fer malabars per definir-se abans com a sobiranista que com polític, la seva història és la d’un militant polític que s’inicia amb un alt lligam partidista. No hi tinc res en contra, però el problema és que ell intenta presentar-se com a patriota abans que com a convergent, i això no és el que reflexa la seva trajectòria vital (que jo desconeixia abans de llegir el llibre).


El llibre té fragments interessants, sobretot els dietaris de campanya. Madí explica les dues campanyes de les autonòmiques i la del referèndum de l’estatut. El seu criteri sempre és el mateix: Descriure totes les actuacions de Mas amb un triomfalisme que frega el ridícul, descriure totes les accions socialistes com errors clars i maldats pel país, insultar als dirigents d’ERC i menysprear i ignorar a la gent d’ICV-EUiA (partit del que parla poc i sempre malament). Del PP també en parla poc i amb una confrontació ideològica poc creïble i inconsistent. Una qüestió que caldria recordar-li a Madí és que el director de la primera campanya que comenta al llibre va ser Pere Macias, ja que no té cap pudor en apropiar-se tots els "èxits" d’aquella campanya.


M’ha cridat la atenció la freqüència amb la que Madí ha dit que hi havia coses que sabien i no volien utilitzar. Ha llençat ombres de sospita sobre Pere Esteve (persona a la qual sento un gran respecte personal ja que hi vaig tenir una certa relació quan vivia a Tiana) i sobre Montilla (explica de forma velada una rocambolesca relació entre Montilla i una facció del Partido del Trabajo de Espanya). A més, insulta directament a Joan Puigcercòs, a Salvador Milà, a José Zaragoza i a Joan Saura entre d’altres. L’insult és sempre el fracàs de la raó, com diu el Roger Morales.


Una de les qüestions que m’han indignat més és la facilitat amb la que Madí defeca sobre la Memòria Històrica, els lluitadors antifranquistes i els que durant molts anys van lluitar en pro de les llibertats del país. Són innombrables les referències pejoratives que fa a tot el llibre. La raó crec que és molt clara, CiU no té cap mena de credibilitat en aquesta qüestió. Mai van lluitar contra el franquisme (a part de l’empresonament polítics aïllat d’alguns dels seus dirigents) i la Unió (partit que ja existia a la segona república) es va sentir propera al cop d’Estat de Franco. Els seus dirigents van iniciar-se en la política vinguda la transició. És a dir, com que en aquest terreny de la memòria històrica CiU està en una situació complicada, doncs el millor que es pot fer és negar la contribució de les lluites antifranquistes. Una de les seves definicions pels antifranquistes és “herois assassins de Franco que han viscut 30 anys de vendre a la menuda, i molt cara, la suposada èpica antifranquista, procurant que ningú recordés que, en realitat, el dictador va morir al llit”. També és de destacar el seu menyspreu explícit i reiterat envers el president màrtir Companys. Digne d’un gran sobiranista, sí senyor.


Una de les poques vegades que Madí cita les actuacions d’ICV es per descriure que el 5 de novembre de 2003, ICV va portar CiU als tribunals. Ho explica amb recel, amb indignació, i explicant que tampoc li va sorprendre tot plegat acusant d’antidemocràtica a ICV, acusant d’assassins a la gent PSUC i acusant al fiscal José Maria Mena de prevaricador. Segurament aquest és el passatge del llibre que més m’ha emprenyat. “La insistència d’ICV per portar a CiU als tribunals” com diu Madí, és fruit de les irregularitats repetides i continuades de CiU. Com si no hagués existit el Cas Turisme. Com si no s’hagués suïcidat Joan Cogul ex dirigent d’Unió, com si Carme Fargas no estigués condemnada per prevaricació, malversació de cabals públics i falsedat en document públic. Com si no hagués existit el Cas Treball, o Planesdemunt, o De la Rosa, o Ignasi Farreres o el 3% (que com destacava en aquest mateix blog va ser el 20% en realitat i segons un auto judicial). Com es pot d’acusar d’antidemòcrata per portar-lo als jutjats a ningú tenint aquest historial darrera. Com es pot acusar a una fiscalia “d’amiga d’ICV” quan son tantes i tantes les sentències judicials que demostres que CiU (Més Unió que Convergència, cert és) va jugar brut. D’això se’n diu hipocresia.


A més, contraataca afirmant que el Departament de Relacions Institucionals i Participació es va crear únicament amb l’objectiu de donar subvencions a “militants amics i saludats, i a la manipulació sectària de la denominada memòria històrica”. Aquesta acusació és gravíssima. Si té proves de que hi ha irregularitats que les denunciï. Sinó, el que no pot fer és llançar la pedra i amagar la mà. A més, puc assegurar de primera mà que l’afirmació és falsa. He gestionat diverses peticions de subvencions al departament DREP, per a la Fundació d’ICV i mai se m’ha donat cap facilitat especial, sinó al contrari he percebut un nivell d’exigència més pronunciat. La qüestió és que les subvencions de DREP són per activitats de recuperació de memòria històrica, de drets humans, de pau i de cooperació internacional. És raonable que una societat avançada atorgui subvencions per aquestes activitats, crec que això no és discutible. El problema és que ningú dels entorns de CiU mai podrà percebre cap subvenció perquè ingoren absolutament l’existència de la recuperació de memòria històrica, dels drets humans, de la cultura de la pau i de la cooperació internacional i no fan cap mena d’activitat solidaria en aquest aspecte. Una mentida més d’en Madí.


La part menys interessant, més plana però alhora més preocupant és la part final, en la que l’autor s’atreveix a teoritzar sobre que li convé a Catalunya. D’entrada és preocupant que les seves referències siguin Xavier Sala i Martin, el món anglosaxó i els països capitalistes. On ha quedat aquells convergents que tenien com a referència els estats escandinaus? El nivell de Madí és baixíssim com a analista polític, i necessita unes classes urgents de política comparada, ja que si vol divagar sobre el model francès, xinès i irlandès, li cal aprofundir tant en les dades macroeconòmiques com en les socials.


En el seu anàlisi del que cal per Catalunya, dona voltes a qüestions insubstancials, intentar extrapolar casos impossibles de comparar com el cas Irlandès i reitera una frase que em sembla imprecisa, perillosa, frívola i impròpia d’un polític d’alt nivell: “El que cal és fer surf a la globalització”. Els conceptes teòrics que utilitza són per a mi, ridículs: “Be water my friend”, “el manual de la pasta de dents” o l’esmentat “surf al capitalisme”, per a mi denoten una pobresa conceptual que no es pot justificar amb l’intent de fer el llibre més proper al ciutadà mitjà . Posteriorment, desprès de divagar i teoritzar sobre banalitats, escriu com qui no vol la cosa, “ En la meva opinió, els eixos bàsics d’una política completa passen pel creixement econòmic, la política fiscal, l’estímul a les famílies, la complicitat i l’exigència amb el món empresarial en la protecció a la dona i l’incentiu de la natalitat”. A mode d’apunt cal marcar que la “política fiscal” a la que es refereix és rebaixar els impostos a la mínima expressió. Dit això: On està la redistribució? On està la defensa de la identitat, la història i la cultura pròpies? On estan les polítiques d’integració? On està la preocupació pel territori? On està la solidaritat? I el més important: On estan els drets socials?


Desprès de fer una al·legoria, ja anacrònica, de la casa gran del catalanisme (el llibre està escrit a l’agost), finalitza el llibre. I s’inicia la meva reflexió del que suposa. Madí juga a doble o res. Si CiU té majoria absoluta governaran. Si no, no podran trobar ningú amb qui pactar. Té un front obert amb els seus amics capitalistes del PP pel tema del notari. Té un front obert amb ERC que només fa que empitjorar amb insults i improperis. Com fa poc deia el vicepresident d’ICV Bosch, el govern a la basca és impossible. Sectarisme, soledat, estancament i rancúnia és la fórmula que li impedeix desatacar el panorama. Ni un mínim d'autocrítica, ni cap apunt d'una reflexió honesta i desinteresada del que ha passat.


L’insult personal a dirigents del PSC, d’ERC i d’ICV potser fa guanyar vots, però les distància més dels tres partits. A més, les bases tampoc són tontes i a CiU se'ls veu venir d'una hora lluny. Gestionar les estratègies d’un partit polític com si fossin les d’una marca comercial és una errada. Les decisions polítiques en campanya de Madí han fet guanyar vots a CiU amb la mateixa facilitat que li han fet distanciar-se de la resta de partits i el resultat de tot plegat és una CiU que guanya eleccions però cada cop més aïllada políticament i socialment.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Consum responsable contra la precarietat i el consumisme

He tingut pont. Vaig treballar dimecres i fins demà dilluns no torno a la feina. He pogut descansar, llegir, veure pel·licules i fer una excursió a La Mola. Sóc un afortunat. Jo vinc del món de la logística de suport als centres comercials i se de primera mà que el que per molta gent és sinònim de festa o descans, per molta altra (cada vegada més) és sinònim de feina. M'emprenya que es precaritzi el mercat d'aquesta manera i per tant em nego a comprar els festius que obren, per solidaritat. Bé, haig de dir que dissabte vaig comprar el regal de l'amic invisible a una parada d'uns peruans de la fira de Santa Llúcia de la plaça Abat Oliba. Però de centres comercials, res de res!


Actualment s'obren 8 festius a l'any a Catalunya. Una llei estatal de 2004 va crear el marc perquè les autonomies decidissin quants festius obririen, establint en 8 el nombre mínim. A Catalunya s'obrien 12 festius i amb l'arribada del tripartit es va rebaixar a 8, el mínim possible que establia la llei estatal del PSOE. A Madrid se'n obren 20. Però perquè s'han d'obrir els festius?Realment com diuen els empresaris cal el màxim de festius possibles per fer sostenible el model comercial?Això redueix l'atur com diu la patronal?


L'exemple clàssic el trobem, com en moltes altres coses, a Euskadi. Allí, governats per demòcrata cristians no s'obren els festius (CiU en podria haver après), malgrat que hi ha més llibertat horaria que a Catalunya. Perquè? Doncs perquè la patronal basca és molt més raonable que Foment del Treball, la CECOT i tota la resta de lobbies empresarials de la nostra tant estimada i nostrada societat civil. És evident que els centres comercials no necessiten obrir aquests festius. És evident que no generen feina. També és evident que la gran majoria dels treballadors dels centres comercials no cobren hores extres i se'ls hi canvia els dies: Un dissabte festiu per un dimecres entre setmana, mal canvi. Davant d'això cal un marc legal més valent; calen inspeccions de treball que controli aquestes maratons de 15 i 20 dies seguits sense descans als que molts centres sotmeten als seus treballadors per nadal; i cal consciència col·lectiva.


Aquests dies he vist a Cerdanyola uns cartells fets a mà que donaven consignes en contra del consumisme d'aquestes dates i denunciaven els tics masclistes del Nadal, com “tres reis”, “pare Noël”, “Nen Jesús” en lloc de "mare noël", per exemple. Fa poc al difunt blog del Roger ens anunciava una iniciativa interessant d'Ecologistes en Acció, “Un dia sense compres” pel passat divendres 23 de Novembre, iniciativa amb poc seguiment i que no va agradar a tothom com per exemple al Javi Montes que li semblava una bajanada. Avui he pogut llegir al seu blog actual que el consumisme del centre de Barcelona, que ell es troba habitualment ja que viu a la plaça del Pi. El Carles Escolà també ens parla al seu blog del consumisme nadalenc. Tot això és necessari, perquè és una crida a l'autocontrol. M'agraden aquestes iniciatives. No apel·laré a que l'esperit original del nadal trenqui la banalització d'aquestes dates, seria paradoxal ja que sóc ateu, però cal trencar consciències del conjunt de la població ja que ara mateix en la complaença col·lectiva els empresaris troben complicitat i un argument extraordinari: Obrim els festius perquè ens ho demana la gent.


A més de no comprar els dies festius per qüestions de precarització del mercat laboral, també vigilaré que compro i a on. D'entrada compraré poc, perquè ja fa anys que tinc un pacte tàcit amb molts familiars en el que han acceptat que no m'agrada el consumisme nadalenc. Però si compro, compraré llibres (a comerç de proximitat, no pas a l'FNAC); compraré productes etiquetats en català; compraré joguines (per les meves nebodes) que les facin pensar i les eduquin en valors no masclistes; i, com cada any, compraré alguna cosa de comerç just. A Sant Cugat, Badalona i a Barcelona hi ha botigues de comerç just, que tenen productes de qualitat a preus raonables. Sé que jo sol no canviaré la dinàmica d'aquestes dates, però si més no, hi contribuiré el mínim possible.

dimecres, 5 de desembre de 2007

El dia de Salvador Milà

Estic encantat en com va anar l’acte d’ahir. Des de que milito a Joves a Cerdanyola és l’acte més potent que hem fet. I a més ha estat un acte molt autònom, ja que aquest cop gairebé no hem necessitat ajut d’ICV. Aquest és el camí que hem de seguir sense dubtes. Però a part de l'èxits organitzatius i de continguts que podeu llegir al blog de JEV Cerdanyola, a la pàgina nacional de JEV o al cerdanyola.info, estic content per la personalitat, el caràcter, del Salvador Milà que va estar encantador en tot moment. Cal afegir, que per una vegada els “grans” es van aprofitar de nosaltres, ja que la roda de premsa prèvia a l’acte (per parlar del procés participatiu Idees 2008) es va organitzar una vegada els joves ja havíem lligat l’agenda del diputat.

Al final de la seva conferència vaig dir que “no m’estranyava que l’haguessin definit com l’Al Gore català” frase que encertadament alguns dels assistents em van dir que no era certa, que era més que l’Al Gore. Doncs a diferència de l’excandidat demòcrata nord-americà, que viatja en un jet privat, quan en Milà ens va preguntar “com em va millor per anar a Cerdanyola?” vam dir-li, per la c-58 i l’AP-7; però ell va replicar “No, em referia si millor en Ferrocarrils o en Renfe”. És a dir que va venir i va marxar de Cerdanyola en Renfe i encantat de la vida.

Va arribar molt puntual al local d’ICV. Jo estva per allí agafant material i ens va demanar 4 coses per l’acte i ens va oferir anar a fer un cafè amb ell abans de la roda de premsa, tot i que no vam poder acompanyar-lo, ja que havíem de muntar la sala de l’ateneu. Ens va dir que estava content, perquè només arribar havia vist molts cartells de l’acte, tant a l’estació com a l’Avinguda Catalunya, cosa que desprès van repetir tots els convidats “il·lustres” com el David Cid o el Ramon Gutiérrez. La veritat és que la Maria i jo ho vam agrair molt, ja que ens va tocar a nosaltres enganxar tots els cartells i a més una nit d’aquelles de fred.

Era la primera vegada que presentava un acte a JEV. No havia de fer res especial, només donar entrada al convidat “estrella”, amb la qual cosa em vaig sentir còmode i ubicat en tot moment, La gràcia es saber que en va pensar el públic! Com que sabia que la intervenció del Milà era llarga vaig intentar ser el més escuet possible, vaig calcular una intervenció sobre els 5 minuts i si no m’equivoco, vaig parlar-ne 6, bastant clavat. El plat fort arribava ara, ja que un Milà que estava ple d’energia, de missatges contundents i d’ironia va captivar a la sala durant gairebé una hora. És molt difícil tenir una hora a la gent concentrada, i més quan estàs donant un ball de xifres i d’estadístiques. Però de la sala no es va moure ningú (excepte alguna periodista, que la disculpo perquè em va avisar d’avantmà!), tothom va aguantar fins al final i us puc assegurar que des del davant totes les cares mostraven un gran interès.

Milà va definir la magnitud de la tragèdia: Ens estem carregant el món. La va quantificar: ens va donar el càlcul de la petjada ecològica, necessitem 8,37 vegades el terreny de Catalunya per sostenir l’actual model. I ens va oferir alternatives: un nou paradigma de la sostenibilitat. El públic a moments s’indignava amb la crua realitat (crec que el punt àlgid d’indignació va arribar amb una diapositiva de la notícia de que Gran Bretanya reclama sol de l’antàrtic per quan arribi el desgel poder extreure petroli) i a moments reia (sense dubte vam riure molt amb el vídeo dels germans Marx de la película “El camarote de los hermanos Marx”, més amb la introducció del Salvador, que va dir que el posava perquè tenim tradició Marxista). En acabar la conferència el torn de preguntes va anar amb la línia de reafirmar el que el Salvador havia estat dient.

Sense dubtes omplir la sala era un èxit, a més tenir la sala d’exposicions, la millor de l’Ateneu també. El David Chaparro es va encarregar de gestionar-ho tot plegat. Fer les coses bé té que se’t demanarà que les facis més vegades. És a dir que JEV Cerdanyola ja te el seu home de logística: El David. La escenificació, que ens va dur algun mal de cap, va estar a l’alçada.

Els que em coneixen saben que sóc crític i autocrític. I en aquest cas no és una excepció, jo hagués volgut més jovent de la ciutat, ja que els joves que hi havia a la sala eren del nostre entorn proper. Avui el David Cid em deia que, en aquest cas, ja està bé que sigui així, per l’alt nivell formatiu de l’acte, que fa que ni que sigui de “consum intern” tingui gran utilitat. Estic d’acord, però jo seguiré pensant fórmules per atreure gent de fora del nostre entorn més proper per actes propers. Però tot i això, encaro el pont amb la sensació d’haver fet les coses ben fetes, cansat per l’esforç de la preparació, però content i satisfet per resultat.

Per acabar vull destacar la presència de la gent que em va fer més il·lusió que vingués: els dos coordis (el de aquí i el de allí), Ramon i David; el Nandes (al final s’imposarà el sentit comú) i la seva parella; i el Chache i el Carles (miembros d’EUiA i neonatos de la blogosfera).



diumenge, 2 de desembre de 2007

"Jo no sé si sóc Chavista, el que segur que no sóc és antichavista"

A Espanya s'estan dient veritables barbaritats i s'estan fent exercicis de contaminació peridística de primer nivell amb la reforma de la constitució Veneçolana. Un exemple claríssim és dir que la "reelecció indefinida" vol dir escollir indefinidament un president, quan el que vol dir es que es pot presentar a les eleccions que vulgui (el mateix que succeix a Espanya per exemple). Aquestes barbaritats s'han incrementat encara més desprès de la polèmica amb el rey (aquest si que ha estat escollit indefinidament i pels temps dels temps i ningú sembla dir res). La doble moral m'indigna i per això escric aquest post.


Per descriure la situació de Veneçuela cal fer un seguit de contextualitzacions prèvies per no caure en imprecisions i anacronismes. La primera d'elles és que és un error caure en la visió europeocéntrica del món. És cert que en unes condicions polítiques i socials com les d'Europa i la resta de països occidentals un projecte com el de Chàvez seria inviable. La democràcia és un bon sistema (o el menys dolent de tots els possibles com es diu sovint) per Europa, els estats de l'OCDE. També ho seria per la resta del món, però els models polítics difícilment són extrapolables sense tenir en compte les especificitats socials de cada estat. La situació a Amèrica Llatina no té absolutament res a veure amb la dels països del nord, aquesta obvietat cal sovint recordar-la i recordar.


També cal recordar el subjectivisme valoratiu que és fa entorn de la democràcia. Dels 192 estats membre de la ONU, d'aquests només 82 tenen sistemes que es poden considerar democràtic i només 28 d'ells són democràcies pures, segons un estudi de The Economist (l'Article i Estudi estan en anglès). És a dir només 14, 6% dels estats membres de la ONU són democràcies perfectes i només un estat llatinoamericà, Urugai, entra dins d'aquest grup. Dels altres 85% països sense democràcies pures, els únics que mereixen ser presos en consideració semblen ser Cuba i Veneçuela a la vista de l'opinió pública actual que carrega sense pietat amb Veneçuela i fa pocs anys ho va fer amb intensitat contra Cuba. Per cert, segons l'estudi de les “perfeccions democràtiques” Veneçuela figura com un règim híbrid (aproximadament un 15 % de tots els estats entren en aquesta categoria), amb millors resultats que Rússia i uns resultats equiparables als de Turquia. És a dir que per més imatge de dictador despiatat, res més lluny de la realitat, Chàvez és president d'un país amb una democràcia extremadament dèbil, però sense arribar a ser una dictadura.


A més d'aquest estudi caldria recordar que els grans crítics amb Veneçuela, Els Estats Units, malgrat que tenen un règim democràtic consolidat i en alguns aspectes envejable (com les comissions d'investigació); també tenen molts estats amb sistemes de vot no homologats per les Nacions Unides, com és el cas dels fulls perforats, per dir un exemple. I si volem entrar en politiqueo podem recordar els vots de Florida de la primera victora de Bush fill, és a dir el manual de com ser president d'un país per la via familiar de Jepp Bush. De totes maneres el dubte democràtic d'EUA no és l'objectiu d'aquest post i l'expressa molt millor Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, en l'article que us enllaço. Precisment aquest estat, EUA, és molt amiguet d'un dels 10 estats menys democràtics del món: l'Aràbia Saudí. També podem recordar tots els cops d'estats que ha recolzat a Àsia, a Àfrica o el mateix exemple del cas espanyol amb l'assassí Franco. Amb tot això el que vinc a dir és que a l'Amèrica Llatina que un president sigui democràtic em diu tant com que sigui baixet, gras, o ros amb els ulls blaus. El veritable problema polítics per aquests estats és la corrupció. I de corruptes democràtics n'hi ha uns quants.


El que és realment important és si objectivament Chàvez a fet reformes que hagin produït millores o no a Veneçuela. La millor eina per investigar-ho son els informes del PNUD, organisme de les Nacions Unides que elabora el report de l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) i que a més és pot trobar en català. D'entrada aquest estat ha multiplicat per 2 la seva població respecte al 1975 (de 12 a 26 millons d'habitants) i això de per si hauria de suposar un problema per a les millores socials per raons òbvies. Doncs bé, en quan al PIB per càpita, Veneçuela és el 89è estat del món. En quant a IDH és el 72 estat. És a dir 17 llocs per sobre del que li correspondria. L'ascens des de l'any 95 és dels més elevats de tots els estats avaluats.


És el 61è estat amb l'esprança de vida més elevada, amb més ratio de metges que Japó, Mèxic i Xile (estats molt més rics) , el 42è en quant a alfabetització (resultat especialment elevat), el 63è en l'índex de Gini. Una qüestio de la que sovint no s'en parla: És 60é en l'index de desenvolupament de gènere i 40é en el rànking d'apoderament de gènere, dos indicador molt elevats. En conclusió: els indicadors socials més importants situen a Veneçuela molt per sobre del seu pes econòmic.


El avenços de les polítiques socials de Chávez són inapelables. I més amb el greuge comparatiu de saber que sense Chávez el que vindrà serà el capitalisme més salvatge i el fi de la redistribució. Només cal veure que passa a altres estats llatinoamericans, que a més de no gaudir de avenços democràtics, pateixen retrocesos socials.


Per acabar, repetiré les sàvies paraules de Ricard Gomà que el Roger Morales sovint em recorda: “Jo no sé si sóc chavista, el que segur que no sóc és antichavista”.


Bé ara a esperar els resultats del referendum i esprem que guanyi el sí!



Salvador Milà vindrà a Cerdanyola en una xerrada contra el canvi climàtic.

La propera setmana JEV Cerdanyola ha preparat un acte d'alt nivell polític, d'aquells que situen la ciutat a la "Champions League". Avisem amb poc de temps perquè les agendes de persones com Milà és el que tenen, que costen de lligar. El proper dimarts 4 de desembre el diputat i ex conseller de Medi Ambient vindrà a Cerdanyola per fer la una conferència contra el canvi climàtic.

Milà ha fet la seva presentació a diferents llocs com la UAB, sempre amb èxit entre l públic i amb un missatge divulgatiu i molt polític. Estic especialment content de que Milà hagi acceptat la invitació de la nostra entitat, ja que ha mostrat la seva valentia quan va estar al front de la conselleria i actualment està fent una gran tasca com a diputat, ja que ell quan parla saps que en dirà una de bona, saps que quan el diputat Milà intervé, ja sigui per parlar de la Renfe, de les apagades de llum a l'estiu, el 4t cinturó, les intervencions sempre seran contundents i interessants.
L’exconseller de Medi Ambient i Habitatge i diputat per ICV Salvador Milà ens parlarà dels impactes socials dels canvis ecològics. La xerrada girarà entorn a les següents qüestions: el model econòmic i energètic en relació a l’ecologia a la societat industrial del s. XX; quins canvis de paradigmes s’há produït; la petjada ecològica, què és, aplicació a Catalunya; com ha de ser el nou model de sostenibilitat i alguns exemples com l’impacte del model territorial urbanístic, l’energia, l’aigua i la gestió dels residus.


Passo més informació de l'acte:

Acte “Contra el Canvi climàtic + Esquerra verda” a Cerdanyola del Vallès.

Ponent: Salvador Milà, diputat i exconseller de Medi Ambient i Habitatge.
Lloc: Ateneu de Cerdanyola (C/indústria 38-40) Sala d’Exposicions.
Data: Dimarts 4 de Desembre.
Hora: 19:30.

Organitzat per l’agrupació de Cerdanyola de Joves d’Esquerra Verda.







dissabte, 1 de desembre de 2007

divendres, 30 de novembre de 2007

Un gran vídeo i un gran blog

Un gran vídeo:



I un gran blog:

Una situació inesperada

Ahir em va passar una cosa ben curiosa. A quarts de nou del vespre em dirigia cap a casa meva. Tornava de treballar. Just sortir de l'estació de la Renfe, sota el pont, em va parar una agent dels mossos d'esquadra. La primera reacció pels que acumulem alguna que altra denúncia per atemptat contra la salut pública (fumar porros) sol ser recordar si aquell dia portem alguna cosa sospitosa a sobre o no. Però allò no era un registre, era una cosa ben diferent, que mai m'hagués imaginat que em passaria: Em van demanar que anés a una roda de reconeixament!


De fet, dic demanar, però podria dir obligar, perquè els vaig dir que no i ells em van dir que estaba obligat. Vaig insistir en que no, sense arguments, donat que sóc un total desconeixedor d'aquestes qüestions jurídiques. Hagués demanat el dret d'Habeas Corpus si sapiguès que vol dir aquest dret. El fet és que vaig acabar per assumir que al dia següent em tocaria anar a la roda de reconeixament, que us puc assegurar era una cosa que no em feia gens d'il·lusió. El segon que els hi vaig preguntar (desprès de insistir en que no volia anar) va ser: Que passa si em senyala? Ells van contestar que res, que jo no estava acusat de res i ni que em senyalès em deixarien marxar. Tot un detall...


Les referències que té un desconeixedor del dret penal com jo són bàsicament conematogràfiques. I la veritat és no són massa esperançadores. La primera que em va venir al cap va ser un episodi de Porca Misèria en el que foten al personatge que viu a un barco, l'Àlex, a la presó per una roda de reconeixament en la que ell va de relleno. De relleno com hi he anat jo. També tenim la referència de la peli de la imatge del post. Però jo no sóc Kaiser Sosé.


Al jutjat, aquest matí, m'han fet entrar a una sala amb els altres “sospitosos”. Els altres 4 els havien trobat al carrer com a mi. La sala era extremadament austera i petita amb un mirallet al mig del tamany més o menys de la pantalla d'un monitor. Suposo que darrera hi hauria una altra sala on el testimoni i alguns membres de la polícia ens observaven. Les cadires eren de plàsitc cutre, d'aquestes que van enganxades en una ristra de 5 places. Sobre cada cadira un número fet en word cutre enganxat amb celo a la pared. Les parets estaven destrossades.


Desrpès de mig hora esperant allí assegut amb 3 tios més que no ceineixia de res (i que no s'assemblaven físicament en res a mi) va entrar una funcionària i ens va dir que el detingut no vindria per un problema que no ens van explicar. Així que a més de perdre tres hores de feina no he pogut fer cap servei a la comunitat!


Haig de destacar el tracte rebut tant per part dels mossos com del personal de jutjat. Bé aquests darrers en la línia de tracte fred i impersonal de la majoria dels funcionaris. Però bastant correcte. És el mínim que se'ls hi pot exigir, ja que he sacrificat unes hores del meu temps en una qüestió que puc assegurar no és en absolut del meu interès. Aquí queda l'anècdota que suposo que recordaré durant força temps.

dimarts, 27 de novembre de 2007

El diari El País perd el rumb


Fa un mes, en un post titulat “editorials atrevides” us destacava una vergonyosa editorial d' El País parlant de les maldats del Che Guevara (una part molt important de la redacció del propi diari va signar un text en el que afirmaven no estar d’acord amb l’editorial). Dies més tard, una nova editorial polèmica d’El País afirmava que les manifestacions feixistes s’han de permetre i perseguir a qui volen rebentar-les. Això poc desprès de que uns participants d’aquestes manis que segons El País s’han de garantir matessin al Carlos. Curiosament, el diari de caire “dretàconspiratori” El Mundo afirmava en la seva editorial que s’havien de prohibir les manifestacions xenòfobes. Com diu el brillant titular de kaosenlared: El País pasa por la derecha a El Mundo”.


Ara el País ha iniciat una nova creuada que el situa a la dreta de tothom, la tercera en molt poc temps. En el seu punt de mira està el periodista Pascual Serrano, autor del titular de kaosenlared que abans us destacava i de molts altres articles als mitjans alternatius de comunicació d’internet. El País l’acusat de plagi per citar un article de Mario Vargas Llosa i ha demanat que es retiri un article de rebelion.org o bé que es paguin drets d’autor. L’article de Serrano critica la bel·ligerància d’ El País contra el cap d’estat veneçolà Hugo Chàvez . És evident que no hi ha cap plagi, que la cita de Pascual Serrano entra dins de la normalitat. Únicament hi ha un intent d’amedrentar als que són crítics amb ells i marcar territori. Això és tant com dir que són irrespectuosos amb la llibertat d’expressió. Precisament ells, El País, que acusen a Chávez de no respectar la llibertat d’expressió són els primers que se la passen “pel forro”.


No sé si la pèrdua de Polanco ha desubicat a la direcció del País. No sé si s’han possat nerviosos per l’aparició de Público, un diari que pretén ocupar un espai similar al seu, entre els lectors plurals i d’esquerres (per cert un diari que cada vegada m’agrada més). El que sí sé, és que mentre segueixi amb aquesta línia erràtica, per més continguts de qualitat que tingui, no penso tornar a comprar El País.

diumenge, 25 de novembre de 2007

La gracieta de La Razón

Aquest estiu, un cap de setmana qualsevol, vaig anar a passar el dia a Ripoll, ja que hi havia mercat mediaval. A més de l'agradable sorpresa de trobar-me a l'Isaac i la seva parella, militants d'ICV de Cerdanyola que actualment estan vivint a Olot; també em vaig trobar amb un cambrer basc, que treballava a un bareto del centre de Ripoll, i parlant de futbol amb ell em va explicar la següent història.


Aquest estiu, el diari La Razón va publicar una notícia en una secció pressuntament d'humor que al costat d'una foto de la selecció basca diu: "Un grupo de jugadores de Segunda Division Española portando una pancarta en Caracas en honor de Chavez y De Juana Chaos. Lo que dice la pancarta, sinceramente, no lo hemos comprendido porque hay mucha faltas de ortografia". A la pancarta diu “Ofizialtasuna nahi dugu!”. En euskera això vol dir "volem l'oficialitat". Els jugadors de "segunda división" són els jugadors de la selecció basca Xabi Alonso, Etxeberria i Del Horno (tots ells internacionals). Segur que quan vesteixen la samarreta de la selecció espanyola, no són jugadors de "segona divisió" per a aquest diari. Crec que és d'un borreguisme extrem barrejar el nacionalisme basc, amb Chávez, amb De Juana: totes les seves pors, al mateix sac. I l'intent de criminalitzar la selecció basca és evident, per més que ho amaguin darrera d'un humor cutre sense cap gràcia.


Per als redactors d'aquest diari fastigós, tinc una mala notícia. ICV proposa al seu programa que s'està elaborant en un procés participatiu, Idees 2008, l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes. No és el punt més transcendent del seu programa, ni el més novedós, ni tampoc el que m'ha despertat més interès (per a mi els més interessants són els d'habitatge). Però estic totalment d'acord amb aquesta proposta i, per tant, us la destaco. Molt em temo, però, que de moment és una proposta que difícilment es durà a terme, i menys amb personatges impresentables com Jaime Lissavetzky (que per més que el cognom pugui induir a dubtes és Madrileny) al capdavant de les polítiques esportives d'aquest estat.

dijous, 22 de novembre de 2007

Un més...

Bé desprès de la pèssima notícia (amb una mica de conya) del post anterior, ara una de bona. El Pol Moragas, company de JEV de Cerdanyola té blog. És membre d'un esplai, estudiant de batxillerat, fa hípica, sempre va pujat dalt d'una moto d'aquestes que fan soroll i malgrat que fa cara de bon tio és tot un doberman en la dialèctica. Ja veureu ja com se les gasta amb els seus comentaris...

Benvingut Pol!

Us deixo la seva adreça:
http://polmoragas.blogspot.com

El país s'enfonsa

El títol d'aquest post el podria signar el mateix Felip Puig o Daniel "Cereza". Podria explicar, novament, que renfe va fatal, que aquesta setmana he tingut dos retrasos de més de mitja hora. Podria parlar del preu més o menys estandaritzat que s'ha acordat per cagar-se en la família reial d'Espanya (format vinyeta o format foto cremada) i que ronda la mòdica xifra el mig quilo de peles. També podria dir que el nou pare de la pàtria a vingut a rescatar-nos, sense que ningú li hagi demanat, amb una conferència que malgrat el títol no té res a veure amb el Barcelona meeting point i l'especulació immobiliària. Però de tot els fets trasbalsadors d'aquests dies, el pitjor, el més transcendent, el que em porta a fer l'afirmació contundent del títol, és la pèrdua temporal del millor blog de Cerdanyola: el del Roger Morales. Per qüestions merament tècniques el blog del Roger deixarà d'estar operatiu durant uns dies. Les previsions apunten que retornarà a la seva activitat coincidint amb el retorn a la normalitat de la línia ferroviaria del Gornal.


Ara seriosament, espero que el blog del Roger retorni a la seva activitat el més aviat possible. Com a mesura de xoc alternativa tipus “autocars que fan en el doble de temps el mateix trajecte que abans fèiem en tren i a més col·lapsen el trànsit” proposo públicament que el blog http://www.llanternamagica.blogspot.com/ passi a fer el servei de blog polític que fins ara feia el reflexions des de Cerdanyola. És el mínim que podem esperar els usuaris.

dijous, 15 de novembre de 2007

CONCENTRACIÓ ANTIFEIXISTA
DIVENDRES 16 DE NOVEMBRE
A LES 20H
DAVANT DE L'AJUNTAMENT DE CERDANYOLA

L'interès per l'habitatge

La setmana passada Joves d’Esquerra Verda i els d’Alternativa Jove ens vam reunir amb el Rafa Bellido per parlar de polítiques d’habitatge. Això demostra que l’interès per buscar solucions al que és un dels principals problemes dels joves està a la primera plana de l’agenda de les dues organitzacions i del equip de govern. La reunió no és la primera que fem amb algun regidor que gestiona àrees que afecten especialment als joves i tampoc serà la última, ja que ens els propers mesos seguiran les trobades amb regidors i tècnics.

Crec que les dues organitzacions tenim clar que les polítiques de joves són transversals i per tant, tenen que ser abordades des de més d’un front. Sovint quan ens referim a les polítiques de joventut ens quedem amb una definició molt reduïda i simplista del concepte, com si només fossin aquelles polítiques destinades a la promoció de l’associacionisme o els aspectes més lúdics i culturals, i això és un error. Els problemes de la joventut són molt més profunds: la dificultat de l’accés a l’habitatge, la precarietat del mercat laboral o la mobilitat són alguns exemples de qüestions que afecten especialment als joves, malgrat que sovint no es considerin polítiques de joventut. Ara toca abordar aquests temes de més calat, com el que vam fer a la reunió amb el Rafa parlant d’habitatge. Ara toca centrar el debat com estem fent els membres de JEV, AJ i algunes comissions del Consell Local. Ara no és el moment de centrar el debat en qüestions menys transcendents com fan altres organitzacions únicament perquè és en aquestes qüestions en les que veuen que poden desgastar a l’actual govern municipal. Esperem que tard o d’hora l’interès per l’habitatge passi estar també a l’agenda d’aquestes organitzacions i les propostes arribin. Els objectius no han de ser aquests, han de ser treballar pel jovent de la ciutat.

La política d’habitatge de la nostra ciutat està funcionant molt bé i fins i tot està sent un referent supramunicipal. L’aposta pel lloguer que s’està fent, beneficiarà especialment als joves i això és mostra de la sensibilitat d’aquest govern per l’emancipació i la lluita contra l’especulació, per més que a nivell local sigui difícil solucionar aquestes qüestions.

Això no vol dir que no quedi feina per fer, que no es pugui seguir avançant i innovant en les polítiques d’habitatge. Està clar que s’ha de fer, però és molt més fàcil fer-ho si la situació és la que tenim a Cerdanyola, amb un equip de govern compromès i unes organitzacions com JEV i AJ que tenen a l’agenda el problema i que treballen per que els joves puguin tenir-ho més fàcil per emancipar-se sense precarietat.

dimecres, 14 de novembre de 2007

Apagada de 20.00 a 20.05

Demà, 15 de novembre, es durà a terme una apagada de tots els aparells elèctrics de les 20.00 fins les 20.05. L'acció l'han convocada una llista innombrable de entitats compromeses amb el medi ambient. Són només 5 minuts, un gran seguiment suposarà simbòlicament un èxit per a tots aquells que lluitem en contra del canvi climàtic; i més encara aquells que ja ho estàvem fent abans de veure “una verdad incómoda”.




Per més informació

Blog de “l’apgon”:

http://apagon15n.blogspot.com/


Blog d’ecologistes en acció:

http://ecologistesenaccio-cat.pangea.org/apagon.htm

http://www.ecologistasenaccion.org/spip.php?article9380

dilluns, 12 de novembre de 2007

Assassinat d'un antifeixista


Aquesta és la nota de premsa del butlleti moviments.cat respecte els tristos succesos de iumenge passat, d'aquelles que mai vols llegir:

"El jove Carlos de 16 anys, va morir diumenge al matí, després de ser apunyalat per un jove d'ideologia nazi. El jove participava d'una convocatòria antifeixista en contra d'una manifestació xenòfoba al barri obrer d'Usera. ho explica la coordinadora antifeixista de Madrid en un comunicat.

Davant d'aquests fets, on hi hagut 2 antifeixistes ferits més, diferents col•lectius catalans estan mostrant la seva indignació i suport a les víctimes. Avui dilluns a Terrassa hi ha una concentració davant l'ajuntament, i ahir ja n'hi va haver a Barcelona, València i Castelló".



De seguida m'ha vingut a la memòria el Roger, assassinat al 2004. El van atacar durant la festa major de Gràcia, el van deixar en coma i, 4 mesos desprès, al desembre del 2004 va morir. El Roger havia estat company de classe molts anys del meu company de pis i amic Aitor, que va rebre un cop duríssim amb aquella notícia. Puc imaginar-me com es senten avui els amics i companys del Carlos de Madrid. Per què no torni a passar calen mesures, mà dura amb els feixistes. Per exemple aplicació de la llei antiterrorista en aquests casos. Per més que personalment estigui en contra d'aquesta llei desitjo que s'apliqui, igual que s'aplica en altres casos on no hi ha morts sobre la taula. Espero que aquest cop no passi com a 2004 i es parli de "reyerta entre tribus urbanas" com va dir la polícia en aquell moment. El que va passar al 2004 i el que ha passat aquest diumenge són assassinats inadmissibles per a una societat madura i democràtica.

diumenge, 11 de novembre de 2007

La vitalitat del centre

Dissabte per la tarda vaig anar a mercat medieval del carrer Sant Ramon. Mai havia vist aquell carrer amb la vitalitat que s'ha vist aquestes festes de Sant Martí. Parelles, nens, gent jove, tots al carrer amunt i avall mirant les paradetes, menjant dolços, comprant artesania, parlant. Cerdanyola no té un centre empedrat amb ni monuments ni catedrals amb aspecte medieval i això fa que sigui més difícil i menys creïble la escenificació. El resultat, però, va ser un mercat d'un nivell que em va semblar molt molt digne; i de mercats medievals aquest estiu n'he vist un quants. Hem d'estar satisfets, per tant de la qualitat del mercat i de l'assistència massiva dels ciutadans.


A Cerdanyola no tenim la sort de ser una ciutat com per exemple Sabadell, amb una Rambla històrica, carrerons cèntrics i places petites. Tampoc tenim un centre urbà peatonal com el de Terrassa. Segurament mai en podrem tenir de centres tan grans i emblemàtics, això és fruit del tamany de la ciutat i d'un model urbanístic que temps enrere, durant la dictadura, havia obeït més a la lògica de ciutat dormitori que a cap altra cosa. És evident que aquest no és el perfil de ciutat que desitgem la majoria dels ciutadans i la necessitat d'un centre pacificat i espai d'unió i reunió era una evidència que s'havia d'afrontar, per més molèsties al trànsit rodat que generés. Crec que dies com els que s'han vist aquest cap de setmana són el millor moment per fer balanç de les intervencions que es van fer al carrer Sant Ramon i fan que s'hagi d'estar orgullós de les reformes al centre, que doten a aquesta ciutat de més espais on construir identitat col·lectiva.

divendres, 9 de novembre de 2007

FSCat: Un altre món és possible


Els moviments socials catalans estan posant en marxa el Fòrum Social Català, que tindrà lloc a finals de Gener. Com a membre de la Fundació Nous Horitzons he assistit a dues assemblees de preparació de l’acte i la veritat és tot un plaer veure com treballen plegats gent de les diferents entitats i ONG’s catalanes que treballen en pro de la pau, la igualtat social i per un món més just, més sostenible, més equitatiu.

El Fòrum Social Mundial, celebrat a Nairobi aquest any i al qual hi va participar la Fundació Nous Horitzons i Joves d’Esquerra Verda, ha fet un pas endavant com a procés descentralitzat i, més enllà de la convocatòria de la trobada anual, planteja aquest gener 2008 una setmana global de mobilitzacions arreu del món, que culminarà amb un dia d’acció global el 26 de gener de 2008, coincidint amb el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, per mostrar l’existència al món de milers d’experiències de transformació. (Per més informació www.wsf2008.net)

El Fòrum Social Català proposa una setmana (19-24 gener) amb múltiples i diverses mobilitzacions, accions, reivindicacions i lluites a tot el territori - barris, pobles, comarques...que convergeixi en una trobada conjunta de tots i totes el cap de setmana de 25-27 de gener a Barcelona on es preveu:


- la celebració de seminaris, tallers i activitats auto-organitzades

- una assemblea de moviments socials

- i una manifestació


Encara no sabem la ubicació ni el format definitiu dels seminaris, donat que encara estem en procés de construcció. El que si sabem és l’eslògan del FSCat: Un altre món és possible; i el logo, que és el encapçala aquest post. Ara ja sabeu, a participar-hi. No sé si hi ha alguna entitat de Cerdanyola que hi formarà part, però sense cap mena de dubte és una bona oportunitat per a donar un impuls a la xarxa social de la nostra social i conèixer altres experiències a la resta del territori.

Per a més informació: http://www.forumsocialcatala.cat/

dilluns, 5 de novembre de 2007

Futbol i catalanitat

Com vinc dient, futbol i política tenen molt a veure. No dic que sigui bo, però és la realitat. Ja he parlat de futbol i racisme. Aquesta setmana toca parlar de futbol i catalanitat, per dos motius, el video famós del Departament d’Educació de la generalitat (gestionada pel PSC) i per les declaracions vergonyoses de Bernd Schuster (Bernardo que diuen a Madrid). El vídeo, a parer meu, és una cagada en tota regla. Es un vídeo protagonitzat per les tres bessones que ha de ser utilitzat a les aules d’acollida per donar als nens nouvinguts quatre pinzellades ràpides sobre que és Catalunya (Gaudí, els castellers, les olimpíades del 92...) i és comet l’error de dir freses com la següent: “Ronaldinho és Catalunya”... És un missatge excloent, quan Catalunya sempre s’ha caracteritzat per la seva voluntat d’inclusió. Entenc perfectament l’emprenyada bàsicament de pericos, però també de la gent de la Penya, el Nàstic i la resta de clubs agreujats, tots ells iguals de representants de la catalanitat que el barça.

Però el punt àlgid de la setmana del futbol i la catalanitat va venir dissabte, amb les declaracions de Schuster “¿El árbitro es catalán?Ya está todo dicho...”. Per cert no està de més dir que la derrota del Madrid va ser inapel·lable, i l’àrbitre no va condicionar el partit. Espero les reaccions dels mateixos que es van queixar quan el vídeo. Perquè Schuster no ha dit “el árbitro és del Barça”, ha dit “es catalán”. Així que tot els que a principis de setmana s’escandalitzaven (amb raó) per ser exclosos injustament de la catalanitat amb el vídeo, ara a defensar aquesta catalanitat. I als “comités de disciplina deportiva”, també toca sancionar unes declaracions vergonyoses. I no estaria de més que el Madrid fes una nota de premsa al respecte demanant disculpes, més amb la quantitat d’aficionats del Madrid catalans que hi ha. De moment silenci, i per tant, complicitat.

Us destaco una reacció d’ahir a la nit a Rac 1 (emissora que no heu d’escoltar), en Sergi Mas va dir més o menys el següent:

“ Com a soci de l’Espanyol i català em sento insultat per Schuster. Quan va di allò de:


-¿De donde es el árbitro?

-Catalán.

-Ya está todo dicho.


Jo com a periodista hagués dit a Schuster el següent:


-¿De donde es usted?

-Alemán.

- Ah, como Hitler.”

Si més no, em va fer gràcia...