No s’acaba Cerdanyola

La situació política local és extremadament més complexa. De fet, és complexa des del maig del 2007, quan els resultats electorals van situar el consistori en una situació aritmètica que dificultava el projecte de transformació de la ciutat. I quan parlo de projecte de transformació de la ciutat parlo del que va liderar ICV-EUiA amb la col•laboració honesta i inestimable d’ERC i CiU. La voluntat de que el canvi continués va portar a configurar un govern ICV-EUiA i CiU, un govern en minoria. Això va ser motiu de crítica. Però si a un estat, com actualment succeeix a l’Estat Espanyol, pot ser governat amb un parlament en minoria amb recolzaments parlamentaris puntuals, perquè una ciutat, com Cerdanyola, no pot ser governada en les mateixes circumstàncies? Molts pensem que aquest no era ni ha de ser un problema per a la ciutat.

En canvi la trajectòria de CiU si que ha estat un problema per a la ciutat. I especialment ho ha estat pel paper de la portaveu del grup municipal Consol Pla durant l’actual legislatura ha estat marcada per a una estratègia política miop originada perquè ells consideren que el Toni “els va robar vots”. Com si els vots tinguessin propietaris. Com si a les eleccions del 2007 a altres ciutats amb un perfil social similar al de Cerdanyola CiU no hagués perdut vots. Com si una candidatura de veïns a Bellaterra no hagués acabat amb l’hegemonia convergent a aquell districte electoral. No, el problema, és que el Toni “els havia robat vots” i la solució havia de passar ineludiblement per desgastar al Toni Morral. Marcar perfil és una cosa, actuar de manera deslleial i irresponsable envers el govern és una altra.

Aquesta estratègia (I reitero la paraula estratègia) ha tingut, a parer meu, tres conseqüències negatives: La primera gran conseqüència és, lògicament, posar en constant perill el projecte de canvi i transformació de Cerdanyola. La segona és el desgast institucional de l’Ajuntament i de la figura de l’alcalde. I no dic que siguin figures sacres a les que no es pugui atacar, la dinàmica democràtica afortunadament obliga a que hi hagi crítica, debat, fiscalització. Però el desgast gratuït i la crítica demagògica i falsa no fan bé a ningú i menys encara si provenen des del mateix govern. I la tercera conseqüència negativa de l’actitud de CiU són les oportunitats que Cerdanyola ha perdut per culpa de l’estrategisme convergent, el millor exemple d’això com ja he dit diverses vegades, és la pèrdua de l’ARE, que era una excel•lent oportunitat per millora l’oferta d’habitatge públic amb caràcter social a Cerdanyola. En conseqüència a tot plegat, veig totalment justificada la reacció de l’Alcalde de destituir a la Consol Pla, ja que el problema era llarg, sostingut i sense visos de canvi.

Doncs així les coses, si la situació ja era complexa ara encara ho és més. Però això no vol dir que s’acabi Cerdanyola. Ara bé, la situació si que requereix que tots els grups municipals de la ciutat, sense excepcions, no anteposin estratègies electorals al bé de la ciutat.

Ràpida explicació de les SICAV

Algú s’està quedant la nostra pasta...

Algú s’està quedant la nostra pasta, els diners que l’Estat hauria de recaptar si no fos perquè hi ha qui no paga. Hi ha alguns estudis (tot i que desgraciadament el fenomen no s’ha estudiat a fons) un del ministeri d’economia de l’any 2005, un del banc mundial del 2007, els dos venen a dir el mateix: l’economia submergida representa un 20-25% del PIB. Això vol dir que hi ha 200.000 milions d’euros que no paguen impostos...200.000 MILIONS!

Sempre hi ha algú que recorda que això de defraudar a hisenda va amb la culturilla llatina, que tothom ho fa, que tots si poden no paguem l’IVA, que al final els diners estan millor a les nostre butxaques... Però enmig de la crisi, quan s’ha evidenciat que és imprescindible incrementar la inversió estatal per impulsar el canvi de model productiu i les millores en la competitivitat i quan hi ha problemes per l’alt dèficit de l’Estat, no és de rebut que hi hagin alguns que no paguin i que tothom es quedi de braços creuats. I per desgràcia en aquest país de pandereta ja sabem quina és la única fórmula que funciona (que és més o menys la mateixa que s’ha aplicat a la normativa de trànsit), més control i més sancions. Traduït a la realitat, això vol dir, bàsicament, més inspectors i que s’endureixin les penes per defraudar per portar a tots els grans estafadors a la presó.

El problema de fons del frau, d’on surten les grans quantitats estafades, no són les factures sense IVA que fa l’autònom del barri. El problema real són els mecanismes sofisticats de frau com els pradisos fiscals, el blanqueig (el 30% dels billets de 500 € de tota Europa estan a l’Estat Espanyol) o les SICAV. Les SICAV són societats que només paguen un 1% d’impostos i que actualment, a més, no tenen cap tipus de control fiscal. Aquests mecanismes sofisticats, com les SICAV, són els que utilitzen les grans fortunes, les Societats d’Inversió amb fons milionaris i les empreses de gran facturació per no pagar tributs. Per això, alguns haurien d’explicar perquè el passat dimarts van votar en contra d’una proposició que va presentar ICV per acabar amb el frau fiscal. Una proposició que, per cert, recollia bàsicament les propostes de l’Associació d’Inspector d’Hisenda de l’Estat, és a dir que no era una demanda d’extrema esquerra d’un grup radical, sinó que era una proposta realitzada amb extrema rigorositat i des del coneixement de la realitat. I el PSOE també hauria de dir perquè li fa tanta por que s’investiguin les SICAV. Què hi ha darrera d’aquestes societats?Qui s’amaga darrera? Per què és sagrat per PP i PSOE que segueixin deixant de tributar? Quins interessos hi tenen? Crec que ens deuen una explicació...

L’Incivisme dels mitjans

A l’edició d’ahir del País, un molt bon periodista com és Bertrán Cazorla, signa un article sobre la prostitució al Mercat de la Boqueria de Barcelona del que s’han destacat més les fotos (morboses a més no poder) que el text de l’article que defineix un problema real sobre la situació de les prostitutes de les rambles. Avui La Vanguardia no podia consentir que cap diari l’avancés per la dreta en quant a civisme i ha atacat amb tota la seva cavalleria amb un titular “El incivismo expulsa a los niños de los parques infantiles de Barcelona”. Segons l’article, Barcelona viu una onada de delinqüència pròpia del Bronx o de les faveles de Rio de Janeiro. Els peus de foto de les imatges que il•lustren l’edició digital de la notícia (i que il•lustren també aquest post), a més de dignes d’un pamflet nazi, em donen la sensació d’estar manipulades, especialment la de la xeringa que ni tan sols està forà de l’envoltori de plàstic.

A principis de setmana, de manera més subtil i més sibil•lina, TV3 tractava un altre cas d’incivisme. A Banyoles, una conductora que triplicava el límit d’alcoholèmia va atropellar a dos adolescents que anaven en bici, un dels quals va morir. Però, atenció! Aquesta no és la veritable notícia: el més esfereïdor dels fets i mereixedor, fins i tot, d’una entrevista amb l’alcalde és que els adolescents participaven al “bicrucis”, que pel que es veu consisteix a anar de bar en bar en bici, (Tradició que en diferents formats celebren centenars de pobles i ciutats catalanes). Evidentment al reportatge és van esplaiar explicant les maldats i l’incivisme d’aquesta tradició incontrolable del “bicicrucis” que, segons la notícia, ha fet tancar a bars i ha sembrat el pànic i el terror entre els vilatans. Total, que desprès que una senyora borratxa assassini un jove TV3 considera que el fet extraordinari i noticiable són adolescents anant de bars.

Llegint i escoltant tot això, demano als nostres dirigents que a properes ordenances i lleis de civisme que s’aprovin en un futur, no s’oblidin d’incloure un apartat, article o títol destinat íntegrament a definir l’incivisme dels mitjans de comunicació, ja que si a qualsevol ciutadà ens poden multar per pixar al carrer o per no recollir les caques del gos, bé se’ls hauria de poder multar a determinats periodistes per llançar-nos a sobre tota aquesta MERDA.

Retorn interruptus

Fa uns quants mesos que mantinc el bloc sense cap mena d’actualització. Durant aquest temps un seguit de motius personals (feina, estudis i qüestions personals diverses) i un seguit de motius polítics (han estat mesos en els que han passat massa coses que no m’agradaven) han fet que no tingues ni el temps ni les ganes per escriure. Ara, abans de començar les vacances i a 5 dies de marxar de viatge, em ve de gust deixar algunes reflexions en un post que ve a ser una mena de compromís de continuïtat de l’activitat del bloc de cara al setembre (espero que amb la freqüència prèvia al “parón”).

La notícia estrella de l’any a nivell polític és sense dubtes el nou model de finançament, amb el que “el poble de Catalunya ha guanyat”. Són moltes les reflexions que s’han fet per explicar que aquest acord és un èxit nacional d’una Catalunya que ha aconseguit arrencar de l’Espanya enemiga més calés fins i tot dels que esperaven els més optimistes. I més calés dels que esperaven els que no saben que fer ni que dir per no envermellir davant de la comparació de les xifres de l’actual acord amb el millor que ells havien aconseguit en 23 anys. Però a la majoria d’articles sobre el finançaments, escrits amb estricta mirada d’eix nacional, trobo a faltar paraules com “federalisme”, “equitat” i “descentralització” o expressions com “racionalització en l’ús dels recursos públics” o “major inversió en les polítiques del benestar”. Tenint en compte que l’Educació i Sanitat, per exemple, són competències autonòmiques no em puc treure del cap que cada euro de més que gestioni una autonomia serà un euro de més per hospitals i escoles, i un euro de menys, per exemple, per defensa, exteriors, per l’Església (que aquest any ha aconseguit ingressos rècord provinents de l’estat) o per altres competències estatals de dubtosa necessitat per a la ciutadania. L’acord sobre el model de finançament, per tant, tot i que s’hagi dit poc o fins i tot s’hagi negat, és un acord d’esquerres.

Però la notícia estrella a l’organització a la que milito ha estat una altra i és que el senyor Saura ha anunciat que no es presentarà com a candidat a las properes eleccions al Parlament de Catalunya. Crec que la decisió arriba en el millor moment possible, per quan i com és produeix. És produeix després d’una certa resurrecció de la il·lusió del projecte del govern plural d’esquerres, en el millor moment del que portem de legislatura. I es produeix en un moment en el que ell no està sota cap focus mediàtic ni és blanc de les critiques (ni de les exagerades ni de les merescudes), per més que els voltors hagin intentat tirar-li 5 morts (5 herois) pel cap. Al final només han aconseguit fer el ridícul, demostrar la seva manca d’escrúpols i, el que es pitjor, indignar a bona part del col·lectiu de bombers. Repeteixo, decisió encertada de Saura en el fons i en les formes. Espero que el futur procés de primàries tingui com a conseqüència immediata la normalització de la situació de part de l’organització, enrarida pel debat no tancat (ni obert) sobre la conveniència de gestionar les polítiques de seguretat pública a un país com Catalunya on, per desgràcia, aquestes encara són “polítiques de final de canonada”.

A diferents blocs dels que llegeixo normalment i pel facebook s’han intensificat les crítiques a una de les institucions d’aquest país que més fàstic em donen: La Vanguardia. Com que ja he dit moltes vegades el que penso d’aquest diari borbonista, conservador, manipulador i espanyolista disfressat de seny català xapat a l’antiga, només vull reproduir la lluita que els seus treballadors estan mantenint contra l’ERO injustificat que amb el que aquesta empresa del grup Godó, vol acomiadar el 70% de la plantilla del personal tècnic i administratiu. Total, que tant el seu model periodístic, com la seva línia editorial, com el model de gestió empresarial són igual d’impresentables i són reflex fidel del seu origen: el de la burgesia catalana, que sempre ha estat més burgesia que catalana.

Per cert, les reflexions sobre la política local, me les deixo per la propera entrada.

Bon estiu a tothom!

A Galícia "todo vale". A Euskadi toca esperar.

Ja tenim els escrutinis definitius a Galícia i Euskadi. La nit electoral és complicat fer grans valoracions, com pretenen fer alguns dels mitjans digital a hores d'ara. No sóc un expert ni en política basca ni en gallega, però són dos processos electorals que he seguit per la simpatia que em desperten Galícia i Euskadi.

De Galícia em sorprèn que amb alta participació guanyi el PP, ja que habitualment s'ha dit i fins i tot s'ha teoritzat que a més participació, més vot socialista. Victòria del PP per majoria absoluta i missatge molt negatiu per al conjunt de la política estatal: tenim una nova campanya de "todo vale" que ha arribat a l'èxit com és el cas de la vergonyosa campanya del PP a Galícia.

En el cas d'Euskadi, la complexitat de la situació política fa que sigui més difícil analitzar els resultats. Fixan't-nos en l'espai d'esquerres, sembla que hi ha un traspàs de vots d'Ezker Batua a Aralar, que caldrà confirmar amb les enquestes postelectorals. En tot cas la pèrdua de 2 diputats/es és el primer cop per a IU des de que Cayo Lara és el líder del projecte. Evidentment me'n alegro per Aralar, però tant de bo els seus vots haguessin provingut de l'esquerra abertzale, o d'altres partits d'esquerres i EB hagués pogut aconseguir uns millors resultats. A partir d'ara les negociacions poden portar al govern a qualsevol dels partits amb representació, tot i que alguns mitjans digitals ja donen per segur el canvi de lehendakari. Un govern autonòmic format per PP, UPD i PSE-PSOE no em desperta gaires simpaties, tampoc és que tingui especial interès en que el PNB tingui la presidència. Veurem com va, però de ben segur que el procés de negociacions serà apassionant.

Joventut, habitatge i ocupació a Cerdanyola

Aquests darrers dies l'agrupació local de Joves de Cerdanyola ha viscut un d'aquells moments que fa que ens sentim orgullosos de la feina feta. Ens sentim orgullosos de les polítiques d'habitatge de Cerdanyola i ens sentim orgullosos d'haver estat capaços d'influir en la seva configuració. En això el Rafa Bellido ha estat un bon aliat amb la seva política d'habitatge "integral i progressista".

El nomenament de la Maria Reina com a nova regidora de joventut i ocupació obre també una nova etapa per a l'agrupació. Lamento que per manca de temps no he pogut escriture abans sobre aquest nomenament, i els canvis del cartipàs, però ella ja sap que te el meu recolzament i el de tota l'agrupació local de Joves i espero que també el de la resta de jovent organitzat de la ciutat. Estic convençut de que farà una gran tasca i de que serà capaç de gestionar correctament la situació, que si ja de per si no és la que tots voldríem, a més es veu agreujada per la crisi.

Repredueixo el comunicat de Joves respecte a les polítiques d'habitatge i al nomenament de la Maria:

"Joves d'Esquerra Verda creiem fermament que les polítiques dirigides a la gent jove han de ser transversals. Són molts els factors que cal tenir en compte per a fer de Cerdanyola una ciutat millor per a la gent jove: l'habitatge, els equipaments juvenils, l'ocupació, l'educació, l'esport, la mobilitat, etc. Tots aquests factors han de ser atesos, però pensem que cal fer un especial incís en les polítiques d'habitatge: l'emancipació sense haver de marxar de Cerdanyola, per als i les joves de la nostra ciutat o la possibilitat de que torni el jovent cerdanyolenc que van haver de marxar a altres ciutats per l'elevat preu de l'habitatge, ha de deixar de ser un somni per, poc a poc, conventir-se en una realitat, a l'alçada de les possibilitats econòmiques de tothom.

És per això que apostem de manera decidida per a l'habitatge de protecció oficial, de lloguer, juvenil i ecològic. En conseqüència, pensem que les promocions d'habitatges de la Clota i del carrer Còrdoba són un pas endavant en aquest sentit: són 134 habitatges, dels quals 105 (el 78%) estan destinats a persones d'entre 18 i 35 anys, amb un lloguer d'entre 300 i 500 euros mensuals aproximadament, amb una superfície d'uns 40m2 a la Clota i d'uns 75m2 al C/Còrdoba. A més, ambdues promocions s'emmarquen en el programa Policity de la Comissió Europea, que té com a objectiu augmentar l'eficiència energètica dels edificis mitjançant el desenvolupament de tecnologies que permetin l'estalvi d'energia.

Aquestes raons han estat, possiblement, els principals motius pels quals aquestes vivendes han tingut una gran demanda a la Borsa Municipal d'Habitatge, fet que demostra que s'ha aconseguit una millora en l'accés a l'habitatge per a joves de la nostra ciutat. No obstant, voldríem recordar que PSC i PP van votar en contra de la proposta dels habitatges de la Clota quan va ser presentada en ple municipal ara fa tres anys i escaig (ple de juny de 2005). No cal oblidar que les polítiques d'habitatge que a Cerdanyola s'estan duent a terme requereixen planifcació, i les decisions preses fa quatre anys pel govern municipal en matèria d'habitatge estan donant ara els seus fruits.

Finalment, hem de dir que som conscients que en matèria de joventut queda molta feina per fer. Creiem que l'entrada de Maria Reina al govern municipal pot ser molt positiva en aquest sentit: assumeix les regidores de Joventut i d'Ocupació. En una conjuntura com l'actual, on el percentatge d'atur juvenil és el més elevat de tota la Unió Europea, ocupació i joventut estan més lligats que mai i per tant creiem que és un encert que les dues responsabilitats estiguin gestionades per la mateixa persona en ares de propiciar la transversalitat d'aquestes polítiques. També creiem que és imprescindible que es desencallin algunes qüestions com l'arranjament del casal de Ca n'Altimira o la utilització d'altres equipaments públics per part dels joves i per això confiem en que la nova regidora i coordinadora de l'agrupació local de JEV solucionarà algunes d'aquestes mancances històriques de la ciutat"